1ª LECTURA. (Primer Llibre dels Reis 19,9-13).
En aquells dies,
Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu,
i passà la nit en
una cova.
El Senyor li va fer
sentir la seva paraula,
i li digué:
“Surt fora i
estigue’t a la muntanya,
a la presència del
Senyor que ara mateix passarà”.
Llavors vingué una
ventada,
tan forta que
esberlava les muntanyes
i esmicolava les
roques davant el Senyor.
però el Senyor no
hi era.
Tot seguit vingué
un terratrèmol,
però el Senyor
tampoc no hi era.
Després vingué foc
i el Senyor tampoc
no era en el foc.
Finalment vingué el
so d’un aire suau.
Així que Elies el
sentí,
es cobrí la cara
amb el mantell,
sortí fora i es
quedà a l’entrada de la cova.
2ª LECTURA (Romans 9,1-5).
Germans,
us asseguro per
Crist que dic la veritat,
que no menteixo.
La meva
consciència, guiada per l’Esperit Sant,
n’és també
testimoni:
sento una gran
tristesa
i un dolor constant
al fons del cor:
tant de bo fos jo
proscrit del Crist,
en lloc dels meus
germans, el poble del meu llinatge.
Com a israelites,
és d’ells la gràcia de fills,
la glòria de la
presència de Déu,
les aliances,
la Llei,
el culte i les
promeses;
són d’ells també
els patriarques,
i finalment, com a
home, ha sortit d’ells el Crist,
que és Déu per
damunt de tot.
Sigui beneït per
sempre, amén.
EVANGELI. (Mateu 14,22-33).
Quan la gent hagué
menjat,
Jesús obligà els
deixebles a pujar tot seguit a la barca
i avançar-se-li cap
a l’altra riba,
mentre ell
acomiadava la gent.
Després d’acomiadar
tothom,
pujà tot sol a la
muntanya per pregar.
Al vespre encara
era allà tot sol.
La barca ja s’havia
allunyat bon tros de terra,
però les ones la
destorbaven d’avançar,
perquè el vent era
contrari.
Passades les tres
de la matinada,
Jesús hi anà
caminant sobre l’aigua.
Quan els deixebles
el veieren,
s’esveraren pensant
que era una fantasma
i cridaren de por.
Però Jesús els
digué de seguida:
“No tingueu por,
que sóc jo”.
Pere li digué:
“Senyor, si sou
vós,
maneu-me que vingui
caminant sobre l’aigua”.
Jesús contestà:
“Ja pots venir”.
Pere baixà de la
barca,
es posà a caminar
sobre l’aigua
i anà on era Jesús.
Però en adonar-se
del vent que feia,
s’acovardí i
començà d’enfonsar-se.
Llavors cridà:
“Senyor,
salveu-me”.
A l’instant Jesús
li donà la mà i li digué:
“Quina poca fe! Per
què dubtaves?”
I quan hagueren
pujat a la barca, el vent amainà.
Els qui eren a la
barca es prosternaren
i deien: “Realment sou
Fill de Déu”.
LLENGUATGE.
1. Solem dir que la
vida és un camí.
Sobretot en àmbits
mariners, com són els voltants del “Mar de Galilea”, també sol dir-se que la
vida és un viatge, o, fins i tot, una travessia. En aquest cas,
l’èxit de la vida és “aconseguir l’altra riba”.
2. Però els pobles
de marina saben, per dramàtica experiència, que el mar és cruel: sempre hi ha
la possibilitat de ser engolit pel mar
i no aconseguir l’altra riba. Per això el mar és també un símbol de la mort.
Com el mar, la mort també engoleix
les nostres vides.
3. El centre del
relat d’avui és la figura suggerent de l’Home-Jesús caminant sobre les aigües
del mar. No es tracta d’una “exhibició de divinitat” per demostrar que és Fill
de Déu. El relat va acompanyat d’una colla de detalls que ens porten a pensar
en una visió avançada del Ressuscitat.
Als evangelis, Jesús només provoca por, momentàniament, quan, després de mort,
es presenta “vivent” als seus deixebles, i ells el prenen per un fantasma. Evidentment, el primer que
el Ressuscitat els diu és: “No tingueu por, que sóc jo” (Mateu
28,10. Lluc
24,37).
4. L’expressió “sóc jo” té una doble intenció:
Sóc jo; és a dir:
sóc Jesús; el company que ha estat amb vosaltres, i que van matar, però que no
ha estat engolit per la Mort. El meu
pas per la Mort és com ara que passo per sobre l’aigua sense ser-hi engolit.
5. Però l’expressió
“Jo sóc” és també el nom propi de Déu (en hebreu “Jahvé”. Èxode
3,14). Jesús, que ha passat per la Mort sense ser-hi engolit, s’ha situat a
l’altra riba, a l’espai
propi de Déu, que és Vida.
No és un privilegi
exclusiu de Jesús; és la crida que Déu mateix fa a tots els homes. Els
deixebles ho han entès ja una mica (no del tot) i, per boca de Pere diuen a
Jesús: “Senyor, si sou vós, maneu-me que
vingui caminant sobre l’aigua”. Podria semblar un caprici de la vanitat de
Pere. No ho és; és l’expressió de l’anhel més viu del cor humà: no ser engolit
pel Mar; no ser engolit per la Mort; no ser engolits pel No-res.
Pere ho
aconsegueix, encara que no del tot perquè, de moment, “no té prou fe, a causa
del vent contrari”.
Tres vegades surt
la paraula “vent” en aquest relat: una manera de subratllar el significat que
hi té. És el vent contrari allò que impedeix la barca d’avançar; i que
fa perdre la confiança de Pere; i que desapareix quan Jesús està a la “barca”.
6. També la barca és ben significativa. Quatre
vegades surt la paraula “barca”. La barca
és símbol de la comunitat que encara no ha arribat a l’altra riba. Jesús ja no necessita barca; els deixebles, sí. La barca
els permet no ser engolits pel mar, però no aconsegueixen vèncer el vent
contrari.
D’on surt aquest vent
contrari”?
7. L’escena és
continuació de la que podem llegir abans (Mateu
14:15, i que tocava llegir diumenge passat)): la partició dels pans. Cinc pans per a cinc mil “homes” és tot un èxit! I aquest èxit, que els deixebles no van saber
pair, és el vent contrari que els
impedirà aconseguir l’altra riba. No
han entès el significat d’allò que ha passat amb la multitud. S’han emborratxat
d’èxit, i Jesús els ha hagut d’obligar a
marxar tot sols (Mateu
14:22).
El messianisme de
Jesús no va en la direcció que ells es pensen. El llenguatge usat en aquest
evangeli ens indica que és un moment clau, delicat, que Jesús “supera” anant a
la muntanya “a pregar tot sol”, com farà també abans de la passió-resurreció, a
l’hort de Getsemaní (Mateu
26:39).
(Es podria comparar
i completar la lectura de l’evangeli d’avui amb el mateix relat que es troba a l’evangeli de Joan, capítol 6).
8. Amb cinc pans i
dos peixos no s’alimenten cinc mil homes!... Allà va haver-hi alguna cosa més
que els deixebles no van saber descobrir; els pans partits i repartits són alguna cosa més que simples “pans”. És la
mateixa vida de Jesús
(i dels deixebles de debò) la que es dóna i es reparteix: “El meu cos és pa... La meva vida (sang) és beguda...” (Mateu
26,26).
9. Ara podem
entendre l’escena del Ressuscitat caminant
sobre les aigües. La resurrecció és la vida-donada que pren forma de
pa, d’aliment. Aquesta vida-donada no és engolida per la Mort
sinó que és acollida per les mans bondadoses del Pare. Això comporta
entrar en la vida mateixa de Déu. Realment Jesús, fet pa per als altres,
pot dir “Sóc jo”, que és el nom de Déu.
Per això, quan
Jesús puja a la barca, el vent contrari amaina, i els deixebles es
prosternen i expressen la seva fe incipient: “Realment ets el Fill de Déu”.
10. La fe incipient
dels deixebles no és encara madura. Al moment de la veritat, al Calvari, no
n’hi haurà cap d’ells. En aquell moment la fe serà expressada, ni més ni menys,
que pel centurió romà, que no té l'escapatòria de pensar en
"miracles". (Mateu
27,54).
Però finalment,
gràcies al testimoni de les dones,
que mai no han tingut dificultat per entendre això de la “vida-donada”, els
deixebles veuran realment el ressuscitat i renovaran, ja més madura, la seva professió de fe en Ell (Mateu
28,17). I podran rebre l’encàrrec d’anunciar l’evangeli (= bona notícia), batejant.
11. En el bateig
es repeteix l’escena de l’evangeli d’avui: Pere s’enfonsa (mor, dóna la vida) en l’aigua i ressuscita agafant-se a la mà que li allarga el ressuscitat.
MISSATGE.
12. Viure és
compartir; però compartir de debò vol dir compartir la pròpia vida.
Una vida
compartida no és engolida per la Mort. La mort es converteix en pas, travessia,
que ens porta a l’altra riba i ens introdueix plenament al Regne de Déu,
on som fills en el Fill.
Aquesta és la fe
dels que estem a la barca:
“pescats” i “pescadors” a la
vegada.
RESPOSTA.
13. Hi ha una gran
diferència entre la multitud dels cinc mil que han menjat, i que Jesús acomiada,
i els deixebles que pugen a la barca per passar a l’altra riba. Els cinc
mil, segons sembla, volien aclamar Jesús com a messies-rei (Joan
6:15), amb poder suficient per alliberar el poble dels seus
opressors. Aquesta manera equivocada d’entendre el messies va provocar l’anticipació de la seva mort. En canvi, els de
la barca acullen Jesús i l’adoren com a Fill de Déu.
14. De la multitud
a la barca hi ha tot un camí a fer: passar de la vida-tinguda,
necessitada d’alimentació permanent, a la vida-donada, no subjecta ni
tan sols a la Mort.
És corprenedora la
pau i la serenitat de la barca, quan Jesús ja hi ha pujat! “No tingueu por, que sóc jo”.
15. Vivim en una
societat que, almenys externament, va força atabalada. Hi ha massa fantasmes, i de moltes classes. També
n’hi ha de “religiosos”. Un bon servei al nostre món seria ser testimonis de la
pau i de la serenitat que ens ofereix el Ressuscitat, que no és cap “fantasma”
sinó el “primogènit” de molts (tots els que ho vulguin) germans (Lluc
2:6, Colossencs
1:18).
PREGUNTES per al diàleg.
1. La trobada
setmanal amb la comunitat us ajuda a alimentar i fer créixer la vostra pau?
2. Sovint davant
perills i fantasmes es crea un clima
d’agitació col·lectiva, autoinduïda entre tots, i mantinguda entre tots. Una
espècie d’histèria col·lectiva... ¿Feu alguna cosa individualment o junts per
mantenir un clima de pau activa en
les vostres trobades?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada