Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.
1ª LECTURA. (Actes 12,1-11)
En aquells dies,
el rei Herodes
detingué alguns de l’Església
per fer-los mal.
Feu matar amb
l’espasa Jaume, el germà de Joan,
i quan s’adonà que
això era ben vist pels jueus,
féu agafar també
Pere.
Eren els dies dels
Àzims.
El féu tancar a la
presó
i confià la seva
guarda a quatre esquadres de soldats,
amb el propòsit de
fer-lo comparèixer davant el poble
després de Pasqua.
Mentre Pere era a
la presó ben vigilat,
la comunitat
pregava Déu per ell sense parar.
Herodes ja anava a
fer-lo comparèixer,
però la nit abans,
mentre Pere dormia entre dos soldats,
lligat amb dues
cadenes,
i els sentinelles
feien guàrdia davant la porta de la presó,
tot d’una l’àngel
del Senyor es presentà,
i la cambra s’omplí
de claror.
L’àngel tocà Pere,
el desvetllà i li digué:
De pressa, aixeca’t.
I les cadenes li
caigueren de les mans.
Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.
Pere ho va fer, i
l’àngel va afegir:
Pren el mantell i segueix-me.
Pere sortí a fora i
el seguia,
sense saber que
això que feia l’àngel era veritat;
es pensava tenir
una visió.
Passaren la primera
guàrdia, passaren la segona,
i arribaren a la
porta de ferro que dóna a la ciutat.
La porta s’obrí
tota sola, i ells sortiren,
anaren fins a la primera
cantonada, i l’àngel el deixà.
Llavors Pere,
tornant en si, digué:
Ara veig que el
Senyor ha enviat de debò el seu àngel
i m’ha alliberat de
les mans d’Herodes
i de tot el que el
poble dels jueus esperaven contra mi.
2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).
Estimat, pel que fa
a mi,
la meva vida ja és
oferta com una libació
vessada sobre
l’altar.
Ja m’ha arribat el
moment de desfer les amarres
i deixar el port.
Després de lluitar
en aquest noble combat i acabada la cursa,
em mantinc fidel.
I ara ja tinc
reservada la corona que m’he guanyat.
El Senyor, jutge
justíssim, me la donarà quan serà el dia,
i no tan sols a mi,
sinó a tots els qui
enyoren la seva manifestació.
El Senyor
m’assistia i em donà forces
perquè acabés de
proclamar el missatge de l’evangeli,
i poguessin
escoltar-lo tots els pagans.
I Déu m’ha salvat
de la gola del lleó.
El Senyor em
salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i em guardarà per
al seu Regne celestial.
A ell sigui donada
la glòria pels segles dels segles. Amén.
EVANGELI. (Mateu 16,13-19).
En aquell temps...
Jesús anà a la
regió de Cesarea de Felip,
i un cop allà,
preguntava als seus deixebles:
“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui
diuen que és?”
Ells li
respongueren:
“Uns diuen que és Joan Baptista,
altres, que és Elies,
altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.
Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”
Simó Pere
li contestà:
“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.
Jesús li va
respondre:
“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:
això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,
sinó el meu Pare del cel.
I ara, també jo et dic que tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.
Et donaré les claus del Regne del cel,
i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,
i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al
cel”.
(Després va manar
als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d’aleshores
Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que
patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei,
i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
Llavors Pere,
prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:
-Déu te’n guard,
Senyor! A tu això no et passarà.
Però Jesús es girà i
digué a Pere:
-Vés-te'n d'aquí,
Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les
coses com Déu, sinó com els homes).
LLENGUATGE.
1. Qui és Jesús?
Pregunta de gran
actualitat.
Pregunta la resposta
de la qual és important entendre bé.
El relat distingeix
explícitament entre la gent i els deixebles.
“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...
“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.
2. La resposta de
la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els
deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta
no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut
una revelació del Pare del Cel.
3. Però no s’ha de
prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre
la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni
els deixebles entenen el significat de la seva resposta.
(Per facilitar la
comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns
versets més).
4. Tots, gent i
deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu
fent exhibició de poder diví per imposar la justícia, purificar el
temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble
elegit.
Però aquests no
eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut
del Pare.
5. Déu estima el
poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per
condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.
Això comporta que
tampoc el seu “Messies” no condemni,
sinó que accepti ser un condemnat entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els
altres “crucificats”.
És d’aquesta manera
que Jesús vencerà el mal per salvar el malfactor.
Déu anul·larà les
sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han
pecat jutjant injustament.
Un exemple d’això
serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol.
6. De moment, ni els
mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere,
manifesten a Jesús la seva negativa. Jesús els corregeix amb paraules dures i
clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu
16:23. També 4:10).
7. “Tu ets pedra o roca”.
La confessió de
Pere és el fonament de la Nova Comunitat, o del Nou Regne de Déu, ben construït sobre roca, capaç de resistir les riuades que el voldrien sotmetre
al “Regne de la Mort”.
El nou Regne de
Déu i el vell Regne de la Mort cara a cara.
L’evangelista Mateu
posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el
propòsit de matar Jesús per obra dels notables
dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei (Mateu
14:10 i 16:23).
El Regne de la Mort és poderós, ja
que el Poder és la seva marca; però no triomfarà perquè, en el Món creat
per Déu, el Poder és una equivocació.
8. Les portes del Regne de la Mort engoleixen
tothom qui cau sota el seu poder, i no hi havia, fins ara, ningú per obrir-les.
En canvi, el Regne de Déu té servei permanent de porteria per poder
entrar i sortir. És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.
9. Resulta
sorprenent la “feina” d’aquestes claus:
no són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que
deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).
Aquestes paraules
no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure
o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple més de paral·lelisme bíblic; és a dir: una
manera de donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules
diferents. Entre els dos regnes oposats, tot aquell que es lliga (s'uneix) amb l’un, queda deslligat (alliberat) de l’altre.
10. La feina de Pere, i de tots els deixebles de Jesús,
és mantenir obertes les “portes” del Regne de Déu perquè tothom pugui ser
lligat a la seva Vida deslligant-se del Regne de la Mort.
11. Un text amb sobrecàrrega...
A partir del segle
IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser perseguida i va ser convertida en religió
oficial de l’Imperi. Els deixebles del Crucificat fan aliança amb el Poder,
i els seus representants comencen a ser poderosos.
Paraules de Jesús
com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a legitimadores
del “Poder” dels successors dels
apòstols.
12. A partir d’aquí
es podia esperar tot. I va venir el pitjor: la pèrdua de la identitat cristiana
i la dramàtica divisió de la Comunitat Cristiana.
Al segle XI, gran
divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les
Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).
Al segle XVI, gran
divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).
13. Mentre
confonguem Autoritat i Poder, quedarem dividits, perquè el fruit
natural del Poder és la divisió (i la mort).
El Poder crea
súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la propietat dels
“seus”.
14. Però la (unitat
de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix
d’un cor obert. Per això, res, absolutament res, no ens separa dels
Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida.
No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans: germans, amb tanta
riquesa de vida, que podem ser molt diferents els uns dels altres.
MISSATGE.
15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del
Déu viu (vivificador).
Confessar que
“Jesús és Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe.
Però podem no entendre-ho correctament. Sembla que el criteri per saber si ho
entenem correctament o no és l’acceptació que el messianisme de Jesús passa pel Calvari: exhibició de la vida
que es dóna (servei).
Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de
Jesús, ja que no l’hem entès.
RESPOSTA.
16. Si avui no hem llegit les Lectures del diumenge, és perquè la festa
de St. Pere i St. Pau és una festa "important".
Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a
l’Església, tothom és
important.
17. I, potser, aquí
podem descobrir la “resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.
Sembla que a
l’Església sempre hi ha hagut, i encara hi ha, un excés de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als
bisbes). Això està en contradicció explícita amb el que demana l’Evangeli: “Vosaltres no us feu dir "mestre",
perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a
ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu
un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en
teniu un, que és el Crist (Mateu
23:8-10).
18. És freqüent
criticar El Vaticà i la forma jerarquitzada que ha pres la
Comunitat Eclesial. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra
Església, que hem d'ajudar a corregir. Però aquests defectes tindrien molta
menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.
El culte a la personalitat és una forma d’idolatria,
la culpa de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Qui és Jesús,
per nosaltres?
2. Quines
mostres de “culte a la personalitat”
descobriu en la vostra manera de fer?
Diumenge 21A.
1ª LECTURA. (Isaïes 22,19-23).
El Senyor
diu a Sobnà, cap del palau del rei:
“Et faré
caure del pedestal,
et derrocaré
del lloc que ocupes.
Aquell dia
cridaré el meu servent Eljaquim, fill d’Helquies,
el vestiré
amb la roba que portes,
li posaré
les teves insígnies,
li donaré
l’autoritat que tens,
i serà un
pare per als habitants de Jerusalem,
i per als
homes de Judà.
Li posaré a
l’espatlla la clau del palau de David:
quan ell
haurà obert, ningú no tancarà,
i quan ell
haurà tancat, ningú no podrà obrir.
El fixaré
com un clau en un indret segur,
i serà un
tron gloriós per a la família del seu pare”.
2ª LECTURA (Romans 11,33-36).
Quina
profunditat i riquesa
en la
saviesa i el coneixement de Déu!
Que en són
d’incomprensibles els seus judicis
i
d’impenetrables els seus camins!
¿Qui pot
conèixer el pensament del Senyor?
¿Qui l’ha
assessorat com a conseller?
Qui s’ha
avançat mai a donar-li res
perquè li ho
pugui recompensar?
Tot ve
d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.
Glòria a ell
per sempre, amén.
EVANGELI. (Mateu 16,13-20).
En aquell
temps...
Jesús anà a
la regió de Cesarea de Felip,
i un cop
allà, preguntava als seus deixebles:
“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui
diuen que és?”
Ells li
respongueren:
“Uns diuen que és Joan Baptista,
altres, que és Elies,
altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.
Ell els diu:
“I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”
Simó Pere li
contestà:
“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.
Jesús li va
respondre:
“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:
això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,
sinó el meu Pare del cel.
I ara, també jo et dic que tu ets Pere.
Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,
i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.
Et donaré les claus del Regne del cel,
i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,
i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al
cel”.
Després
prohibí severament als deixebles
de dir a
ningú que ell era el Messies.
LLENGUATGE.
L’evangeli d’aquest diumenge 21 de
durant l’any també el vam llegir en la festa de St. Pere i St. Pau. En el Llenguatge d’aquella festa es comenta sobretot la resposta donada per Pere a la pregunta
de Jesús. Avui em fixaré sobretot en la pregunta.
I és que fer-se la pregunta que Jesús
va fer als seus deixebles també pot ser una manera d’acollir el seu missatge.
1. Jesús
pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc
jo?” Potser seria bo que, dintre les comunitats cristianes, cada cristià es
fes també aquesta pregunta: I vosaltres,
qui dieu que sóc jo? Perquè una cosa és allò que som i una altra allò que
els altres diuen de nosaltres. Allò que els altres diuen de nosaltres
pot ajudar o destorbar a saber allò que som. No es tracta de convertir-se
en el centre de referència; però la nostra fidelitat a Déu i a l’Evangeli
comença per saber i assumir allò que som.
2. Aquest
exercici de saber i assumir allò que som ha pres avui una urgència extrema
degut a que vivim en una societat en què altres pretenen injustament decidir
allò que som.
Els Estats
moderns tenen tanta influència sobre els ciutadans que marquen i determinen què
i qui som cada un de nosaltres. Els Estats dicten
la nostra identitat, i la fixen en uns papers, que només ells ens donen i sense els
quals ni tan sols existiríem.
Sempre el Poder ha intentat ser l’amo de la
identitat dels seus súbdits. La diferència entre ara i abans està en l’augment,
quasi fins a l’infinit, d’aquesta capacitat d’imposar identitat, anul·lant la pròpia de cada persona i de
cada poble.
3. Si imposar
la identitat és “normal” (per injust que sigui!) quan es tracta dels Estats
o dels Poderosos, resulta molt més sorprenent
i decebedor detectar aquest comportament en l’Església, ja que això va
directament contra l’Evangeli en què creiem i que volem encarnar. És una mostra
més de com, a pesar de les declaracions en sentit contrari, continuem
envoltant-nos d’estructures de poder.
Potser no es tracti tant de mala voluntat com de “seguir com sempre”, dintre un
lamentable mimetisme de l’administració
civil.
4. Sortosament,
a l’Església actual hi ha una gran riquesa d’identitats. Però,
lamentablement, moltes d’aquestes identitats
no són assumides pels altres ni per la jerarquia.
La jerarquia continua proposant per a
tothom una espècie “d’identitat oficial”
en forma d’una sola Moral, una sola Teologia, un sol Dret, una única Pastoral, una
sola “Comunió”...
És cert que,
en la pràctica, bona part de les identitats
no oficials són tolerades i, fins
i tot acceptades com a excepció. “Acceptar com a excepció”
pot donar una “imatge de tolerància” (molt de moda), però és una manera subtil
i eficaç d’anul·lar la identitat de tot aquell que no coincideix amb una pretesa
“normalitat oficial”.
5. “I
vosaltres, qui dieu que sóc jo?”
Diumenge que
ve, en l’evangeli, llegirem que Jesús va haver d’enfrontar-se a Pere perquè
aquest intentava imposar-li, amb tota la seva bona voluntat, una identitat que
no era la seva. Jesús compara Pere amb el mateix Satanàs (= el “temptador”) que, també, al començament
mateix de la missió de Jesús, volia indicar-li quina havia de ser la seva identitat: “Si ets Fill de Déu”...
“Si ets Fill
de Déu”... digues que aquestes pedres es
tornin pans” (Mateu 4:3).
“Si ets Fill
de Déu”... tira’t daltabaix (4:6)
“Si ets Fill
de Déu”... a tu això no et pot passar (16:22)
“Si ets Fill
de Déu”... baixa de la creu (27:40).
Durant tota
la seva vida pública, Jesús va haver superar la temptació d'apartar-se de la
seva identitat-servei.
MISSATGE.
6. La
situació jerarquitzada de l’Església
ha portat sovint a entendre aquest evangeli d’avui en un sentit contrari a allò
que ens vol dir. Això explicaria que s’hagi escollit com a 1ª Lectura per “acompanyar” aquest evangeli un fragment de l’Antic
Testament que no hi té res a veure.
A la 1ª Lectura s’hi contraposen “dos
poders”, i s’afirma que el segon substituirà el primer. En canvi en l’Evangeli hi ha només “un poder” del
qual es diu que no aconseguirà impedir la instauració del regne de Déu. El regne
de Déu no és cap “poder alternatiu” sinó un àmbit de llibertat ofert
a tothom. (Llegiu > Mateu 20,24-28).
7. I aquí
està precisament el missatge: enfront
del “reialme del Poder”, que sempre és un “reialme
de la mort” on les persones i els pobles hi perden la seva identitat,
s’ofereix un “àmbit de llibertat”, que ens porta a preguntar-nos: Qui sóc, jo? Qui som, nosaltres?
Preguntes que permeten desvetllar i construir la nostra identitat, en la
certesa de ser assumits com a ciutadans
del Regne.
Les “claus” del Regne de Déu es contraposen a
les “portes” del Reialme de la Mort.
Les claus ens són donades, i
no pas per tancar o obrir sinó per lligar o deslligar (unir o deslliurar). En
canvi les portes són imposades,
i s’obren només per empresonar; mai per alliberar.
RESPOSTA.
8. Hi ha un
llibre conegut té per títol “Atreveix-te a pensar”. Encara que comporti
anar contracorrent, és d’una gran urgència que ens atrevim a pensar i a
tenir la nostra pròpia identitat personal i de grup. I no acceptar ser
simplement “tolerats com a excepció”, perquè una comunitat (“Església”) no es fa d’excepcions
sinó d’aportacions en comunió entre
tots.
La
llibertat, i la identitat que en neix, no són per a nosaltres mateixos sinó que
són un servei: són l’aportació que cadascú fa per anar construint la comunitat.
9. Qui soc, jo? Quina és la identitat de la
nostra comunitat?
La resposta
no és indiferent. A Jesús, ser-hi fidel va portar-lo a la creu. A moltes
comunitats cristianes, ser-hi fidels les està portant a ser tingudes per sectes, grups tancats, parròquies una mica especials,...
Excepcions!
Aquest
perill també pot arribar a parròquies petites o perifèriques. Acostumats a que
la identitat de cada parròquia
vingués marcada per la personalitat del mossèn de torn, ara la manca de
capellans podria deixar moltes parròquies sense “suport” a la seva identitat.
10. La manca de capellans és un moment propici
perquè les comunitats o parròquies petites redescobreixin la seva
identitat, conscients de que fan un bon servei als companys del propi grup,
a l’Església (i a la Humanitat).
11. Recuperar
la identitat de cada comunitat ajudaria als companys escollits per al “servei comunitari”
a descobrir quina ha de ser la seva missió més pròpia: assumir les
diferents i variades identitats per a una comunió més ampla. No pas
imitant l’estil de la societat civil
sinó segons l’estil de l’Evangeli. En
un altre lloc Jesús diu a Pere: “Simó,
Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat,
però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs
convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22:31).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Atreviu-vos a pensar, i pregunteu-vos
amb actitud de servei: Qui sóc?
Qui som? Quina és la nostra aportació específica a la Comunitat i al Poble?
2. ¿Dintre
del vostre mateix grup o comunitat, descobriu intents de sacrificar a una
pretesa identitat de grup la
identitat de cadascú? Dit d’una altra
manera: ¿Les “exigències d’una estratègia
de grup” són utilitzades per no
atendre les ofertes de comunió de
cadascú?
3. Quines
diferències hi veieu entre una secta
i una comunitat?
