Diumenge vinent, 2on. de Nadal (5 de gener del 2025).

 

Diumenge 2on. de Nadal.

Any A, B i C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Déu.    Déu “tapaforats”.  Fill.   Joan.    Llum.   Paraula.   Pare.

 

     

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 2on de Nadal.

 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps,

des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

 

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això, ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

 

 

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

 

NOTA:

L’evangeli d’avui és el mateix que el de la MISSA DEL DIA, de Nadal.
Podeu veure’n una versió actualitzada, amb vídeo inclòs, i en la veu de Félix Pérez Diz, en aquest Youtube:

https://youtu.be/6HhlPYfqLlQ

 

(En blau, allò que hi afegeix la versió llarga).

 

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

 

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

 

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

 

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

 

 

B. LLENGUATGE. 

1. "Al principi existia la Paraula".

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els entesos.
És més: alguns pensen que aquesta pregunta no és pertinent. Seria com preguntar què trobem 10 kilòmetres enllà del Pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si, quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud, perquè la Terra és rodona. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit perquè, potser, el temps sigui “rodó”.
Amb el Big Bang tot comença. L’espai i, també, el "temps".
Evidentment, des de la Ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

 

2. Quan l’Evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques sempre són objectives. Són sobre allò que existeix, allò que és "objectiu" (de "objectes").
Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers on existeix. Són preguntes subjectives, ja que impliquen el subjecte que les fa.

(Els Humans també ens fem preguntes sobre nosaltres mateixos: sobre la salut, sobre la consciència, les passions,... Són preguntes "objectives", perquè els Humans també som "objectes" del món. A vegades no resulta fàcil saber si una pregunta és "objectiva" o "subjectiva", o té les dues dimensions a la vegada).

 

3. Per què l’ésser humà es fa preguntes subjectives?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”. 

És cert que no tot està a les nostres mans. En bona part som un “producte” de la Història i les seves circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que ens ve donat ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar alguna classe de sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim.
Ens adonem que podríem no existir, però existim. Per què?
I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res? (Romans 1,20).

 

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada poc científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és, científicament parlant, pura casualitat.

Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa objectiva” que explica l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si mateix.

 

6. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic. Neixen de la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix  "respostes" que s’han anar “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta.
Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la Humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, sinó sorgida del més profund de nosaltres mateixos): L'Univers no existeix per pura casualitat.

Amb això no es neguen pas les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món del que formem part.

 

7. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta “religiosa” amb un llenguatge de gran bellesa i solemnitat.

 

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del (possible) Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. 

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint "Projecte" i “Projector”.

 

8. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció!, perquè aquí l’Evangeli la diu molt grossa! El projecte és “Déu”.

El projecte de Déu és un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo; fins a fer-lo “Déu”. No pas com un altre “Déu”, sinó com Algú que participa de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del Projecte”.

9. “Projectar Déu” no és com projectar d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir un fill. El projecte del "fill" no consisteix en “produir” un altre ésser vivent sinó engendrar-lo perquè, a partir de la vida inicial que li és donada, vagi "construint-se" ell mateix, descobrint, acollint i responent lliurement a la vida i a l’amor dels pares. Fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

 

El Projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó REFLEX de la VIDA mateixa de Déu, que ja és "vida donada i rebuda". En el "projecte", aquesta vida va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com "vida" dintre la VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la “llum” dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se suficientment a si mateixos.

 

10. “Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, diguem-ne profetes, gurus, sufís, místics...; testimonis d’una “realitat” que molts encara no han descobert (Hebreus 1,1.  Romans 1,20)

 

Aquests “testimonis”, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta VIDA-LLUM pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir "fills de Déu".

 

11. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta VIDA-LLUM, que en ell aquesta vida‑llum ha pres forma de “plenitud humana”. Com si diguessin, en ell la VIDA-LLUM s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure-hi, “l’Home‑mostra”. L’Home en qui ja podem "veure", com en un esbós avançat, “Déu engendrat i encarnat”.

 

En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també el Pare del Projecte. Hi descobrim que “Déu" és AMOR. És a dir: "Vida que es vessa i és rebuda, i mútuament agraïda”. I, de la seva "plenitud vessada", nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

 

12. Mentre encara som “petits”, el projecte s'adapta a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei. Però una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

 

C. MISSATGE.

13. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la senzillesa de la “vida quotidiana” (com fan els Evangelis de Mateu i Lluc) sinó amb un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. És que el seu Evangeli vola alt!).

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

 

 

D: RESPOSTA.

14. La resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’Evangeli. Podem dir Sí, i podem di No.
La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).

Dir Sí, no significa pas dir Sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O més aviat ens mantenim encara en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” no s’havia fet “carn” sinó que era només una “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?