Diumenge vinent, Festa de la Sagrada Família

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
   Jerusalem.      Natzaret.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jerusalem.

 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Sagrada Família.

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (1 de Samuel 1,20-22.24-28).

El Senyor es recordà d’Anna i va tenir un fill.

Li posà el nom de Samuel,

perquè era el fill que ella havia demanat al Senyor.

Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló

amb tota la família per oferir el sacrifici anual

i complir la prometença.

Anna no hi va anar.

Va dir al seu marit:

«Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré;

el presentaré al Senyor,

i que es quedi allà per sempre més.»

Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys,

mig sac de farina i un odre de vi,

i presentà el noi al temple del Senyor.

Samuel encara era un nen.

Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí.

Anna li digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida:

Jo sóc aquella dona que un dia

vaig pregar aquí mateix, davant vostre.

Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor,

i ell me’l va concedir.

Per això jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida.»

Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor. 

 

2ª LECTURA (Primera carta de sant Joan  3,1-2.21-24).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres com ens ho té manat.

Si complim el seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I per l’Esperit que ens ha donat

coneixem que ell està en nosaltres. 

 

EVANGELI. (Lluc 2,41-52).

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem

amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys

pujaren a celebrar les festes com era costum,

i passats els dies,

quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem

sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien

estaven meravellats de la seva intel·ligència

i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret

i vivia sotmès a ells.

La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

A mesura que Jesús creixia,

avançava en enteniment

i es guanyava el favor de Déu i dels homes. 

 

B. LLENGUATGE.

1. Comentant aquest evangeli, un dels participants va dir:

─ Si el meu fill m’hagués fet una mala passada d’aquestes, el primer saludo haurien estat un parell de bufetades!

Tots vam somriure, i alguns hi estaven d’acord.

Però de seguida vam pensar que Lluc ens volia dir alguna cosa més significativa...

 

2. “Quan tenia 12 anys...”

Cal tenir en compte, sobretot en els Relats d’infància, que Lluc no fa “biografia” sinó “evangeli”.

Als 12 anys era l’edat de l’emancipació en el sentit que els nois i noies sovint ja marxaven de casa per anar a servir o fer de mosso. Només l’hereu es quedava ajudant i aprenent del pare si aquest tenia un ofici.

 

3. L’evangelista aprofita aquest fet per dir-nos una cosa important sobre Jesús i sobre la vida humana. Per la infantesa, tots comencem essent inferiors en relació als pares i als grans. Però es tracta d’una inferioritat temporal.

Lluc ja ens havia dit, després de la Presentació al temple (2,40), que Jesús “creixia i s’enfortia” al costat dels seus pares. En el Relat d’avui es torna a dir això mateix, i s’hi afegeix que vivia sotmès a ells. En el primer relat no calia dir-ho perquè ja es podia suposar. Com tots els nens, Jesús estava sotmès per inferioritat. Però, als 12 anys, deixa clara la seva independència, i, des d’aquesta independència, torna a sotmetre’s per generositat. I això el fa créixer encara més.

 

Per què em buscàveu?...

4. Aquesta resposta de Jesús és realment insolent.

Com és que l’evangelista Lluc posi en boca de Jesús una resposta tan impertinent?

Segurament Lluc ja era testimoni de la dificultat de moltes comunitats per assumir la llibertat cristiana. Segurament, ja als inicis de l’Església, s’hi constatava la por de moltes persones a viure d’acord amb una fe adulta, més enllà de l’inicial infantilisme de la pròpia religió. Recordem la carta als hebreus! O la carta al gàlates (“Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu?”. Gàlates 3,1).
Amb la “insolència” de la resposta posada en boca de Jesús, Lluc ens vol cridar l’atenció sobre la crida de Déu a ser “fills”, i “fills adults”.

Dos mil anys després, és evident que, ni tan sols amb un llenguatge tan provocador, l’Evangeli de Lluc ha aconseguit que la majoria dels cristians visquem la pertinença a la Comunitat d’una manera adulta.

 

5. Es fa notar que els seus pares no comprengueren la resposta de Jesús. És natural: la primera relació dels pares amb els seus fills comporta un fort sentiment de propietat. L’emancipació sempre ve de nou. Amb tot, segurament Lluc no pensa tant en les relacions de pares-fills com en les relacions entre jerarquia-fidels.
 

Jesús hi respon fent referència al “seu Pare”. No és que Déu substitueixi els pares naturals, sinó que tota la superioritat dels pares (de la  jerarquia) envers els infants ha de portar cap a l’emancipació, i a experimentar aquella “filiació més profunda” que ens fa sentir germans de tothom i servidors els uns dels altres des de la igualtat i la llibertat generosa.

Amb la referència a “la casa del meu Pare” (literalment, “les coses del meu Pare”), Lluc ens vol indicar que cada persona té una missió no rebuda dels pares sinó de Déu mateix, per complir la qual té l’obligació (i el dret) de ser lliure.

 

6. Però Lluc ens vol dir encara una altra cosa més significativa.

Jesús, per a “les coses del meu Pare” s'ha quedat al temple. Però, precisament la missió de Jesús serà ajudar tothom a descobrir que les “coses del meu Pare” tenen per finalitat fer-nos religiosament adults. A partir aquí, les “coses del meu Pare” les trobem allà on ens trobem amb un ésser humà.

L’Evangeli de Lluc repeteix una i altra vegada que els pares de Jesús compleixen “tot allò que està manat en la Llei del Senyor”. En canvi, després dels “12 anys”, Jesús no torna al temple si no és per ensenyar-hi que “ja ha passat el temps del temple”.
En la predicació de Jesús el “temple” deixa pas al “Regne de Déu”. Jesús no serà un “sacerdot del temple” sinó l’home adult; i,  senyor del temple, del dissabte, de la Llei i de la religió (Lluc 6,5).

 

7. Al cap de tres dies...

Referència clara als tres dies en què els deixebles van “perdre” Jesús per la seva "mort" a Jerusalem.

Josep i Maria van perdre el “seu” nen Jesús, i al cap de tres dies el retroben adult i emancipat.
Els deixebles van perdre el “seu” líder-messies, i al cap de tres dies el retroben com a "ressuscitat",  home plenament adult (Lluc 24,21).

"Jesús" (com tot ésser humà) no és “propietat privada” de ningú: ni dels seus pares, ni del seu Poble, ni de les Comunitats cristianes. En tot cas pertany a Déu, i d’Ell el rebem com un do, quedant exclosa tota relació de propietat, de domini o de subjecció.
Jesús és l’home-adult, el nou Adam, primogènit de la Humanitat adulta, lliure i generosa.

 

8. Lluc divideix la història humana en dues parts:
- infantesa (llei), abans de Crist, i
- adultesa (servei generós), amb Crist. 

I aplica aquesta "divisió" a la mateixa vida personal de Jesús, abans i després dels 12 anys. I això mateix passa en cada ésser humà.

Però aquí sorprèn una cosa: segons el mateix Lluc, Jesús comença la seva “vida pública” quan tenia uns 30 anys (Lluc 3,23). ¿Què passa amb els “18 anys” de vida adulta, però amb “subjecció voluntària i generosa” als seus pares?

Com ja hem vist, per a Lluc, ser adult no vol pas dir viure “independent de tothom” sinó fer de la pròpia vida un servei als altres des de llibertat.

 

 

C. MISSATGE.

9. Formem part de la història universal, i cada un de nosaltres té també una història personal.

Dintre la història universal, estem ja “amb crist”, en situació de majoria d’edat; és a dir: en temps de llibertat generosa i servicial.

Però, en la nostra història personal, cadascú comença en la infantesa, i és cridat a créixer fins arribar a la maduresa personal, d’acord amb el “seu temps”.
Tots comencem “abans de Crist”. I cadascú, al seu ritme i segons la seva generositat, està cridat a assolir la plenitud de la llibertat cristiana, i a gaudir-ne.
Dit amb llenguatge de St. Pau, tots comencem amb un cos terrenal però estem destinats a viure amb un cos espiritual (1ª Corintis 15,42ss).

  

D: RESPOSTA.

10. La resposta és doble:

a). De cara a nosaltres mateixos:

Ens cal ser fidels a la nostra vocació a ser adults.

La llibertat és un dret perquè és un deure. Si volem “servir”, ens cal ser lliures (com els “taxis”, que només ens serveixen si posen “lliure”). Per còmoda que ens sigui la “infantesa”, la fidelitat a la Vida (al do de Déu) ens demana créixer fins a la plenitud de crist.

L’emancipació/llibertat no l’assolim quan "ens la donen" sinó quan "en descobrim la necessitat i l’obligació".

En aquest sentit, seria contradictori esperar l’emancipació/llibertat com una “concessió” dels pares o de la jerarquia. Simplement, hem d’assumir-les per responsabilitat.

Les persones realment adultes no “creuen” en l’autoritat sinó que, si és el cas, la “creen” quan la consideren necessària per a uns serveis determinats.

 

b). De cara als altres:

Cal fomentar i respectar la seva autonomia. Això comportarà l’aparició de comunitats adultes, lliures per esdevenir creatives.

 

11. En aquest punt és urgent promoure reformes profundes en els criteris i en els comportaments de la nostra Església.

Cal tenir en compte un fet: en la mesura que el missatge cristià va anar prenent la forma d’una religió, va “retornar” al temps de “abans de Crist”. En aquesta situació, molts “cristians” no superen la minoria d’edat religiosament parlant. I ha estat precisament el creixement de la vida humana al marge de la religió, allò que més ha ajudat a re-descobrir la vocació a ser adults. Benvinguda laïcitat!!!

Caldria aprofitar l’anomenada “carència de vocacions” per recuperar la vitalitat de les Comunitats. Només des d’aquestes es poden generar les vocacions que s’hi necessitin.

 

12. Quan avui dia es parla de “manca de sacerdots”, possiblement s’està cometent una equivocació important i de resultats nefastos.
Els “sacerdots” fan falta si volem mantenir la situació de Cristiandat. La Cristiandat, tot i haver tingut coses bones, va ser una reculada a “abans de Crist”. En aquesta regressió a l’infantilisme són útils “temples”, “sacerdots” i “ritus sagrats” per connectar amb “les coses de Déu”.

Però l’Evangeli, i fins i tot la societat civil, ens impulsa, ens demana i ens exigeix una opció decidida per l’adultesa.
Vivim en una societat que ja no necessita “serveis religiosos” a menys que siguin ferment de llibertat.
És cert: avui hi ha moltes llibertats. Però la  Llibertat va desapareixent ràpidament, a pesar del gran “anhel de Llibertat” que la Humanitat respira.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Examinant les diferents lleis eclesiàstiques que coneixeu, us sembla que en determinades ocasions caldria no complir-les per respecte a la vida adulta de la comunitat? Concreteu lleis i moments.

 

2. Podríeu il·lustrar l’evangeli d’avui des de la vostra pròpia experiència amb els fills, alumnes, ajudants o persones dependents de vosaltres?

 

3. En aquests temps de canvis, trobeu moments per, com Maria, conservar tots aquests records en el vostre cor?