Diumenge 2on. d’Advent i Festa de la Puríssima.
Advent II
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
Baptisme. Cèsar
(Emperador). Compliment. Desert. Joan (Baptista) Paraula.
Profeta. Quinzè
(Any quinzè).
→ Vocabulari de la BCI
(Bíblia Catalana Interconfessional): Galilea. Herodes.
Jordà. Jueus-Judea. Pilat
(Procurador).
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Advent
2. C
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Baruc 5, 1-9).
Jerusalem,
treu-te
el vestit de dol i d’aflicció,
i
engalana’t per sempre amb la glòria de Déu.
Vesteix-te
amb el mantell de la bondat de Déu,
posa’t
al front per diadema la glòria de l’Etern.
Déu
farà que sota el cel
es
vegi pertot arreu la teva resplendor
i
tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà:
Possessió-pacífica-del-bé
i Glòria-del-culte-a-Déu.
Alça’t,
Jerusalem,
guaita
des del cim cap a l’orient
i
veuràs com, per ordre del Sant,
es
reuneixen els teus fills de llevant i de ponent;
canten
d’alegria recordant l’obra de Déu.
Quan
van sortir de tu,
caminaven
escortats d’enemics,
però
ara Déu te’ls retorna
portats
gloriosament com en un tron reial.
Déu
ordena que s’abaixin els turons més alts
i
les muntanyes perpètues,
que
s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra,
perquè
Israel camini segur sota la glòria de Déu.
Fins
els boscos i tots els arbres aromàtics
faran
ombra a Israel per manament de Déu.
Déu
conduirà Israel, ple d’alegria,
a
la llum de la seva glòria,
amb
aquella bondat i aquell amor
que
li són propis.
2ª LECTURA (Filipencs 1, 4-6.8-11).
Germans,
sempre
que prego per vosaltres,
la
meva oració és plena de goig
pensant
en tot el que heu contribuït
a
la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui.
Estic
segur d’una cosa:
Déu,
que ha començat en vosaltres un bon treball,
acabarà
de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist.
Déu
és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres,
per
l’amor entranyable que us té Jesucrist.
I
el que jo demano en la pregària
és
que el vostre amor s’enriqueixi més i més,
fins
a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit,
perquè
sapigueu apreciar els valors autèntics
i
arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist,
carregats
d’aquells fruits de justícia
que
donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.
EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).
L’any
quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,
mentre
Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,
Herodes
era tetrarca de Galilea,
Felip,
el seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida
i
Lisànies ho era d’Abilena,
durant
el pontificat d’Anàs i Caifàs,
Joan,
fill de Zacaries,
rebé
la paraula de Déu al desert,
i
anà per tota la comarca del Jordà
predicant
un baptisme de conversió
per
obtenir el perdó dels pecats.
Complia
el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:
«Una
veu crida en el desert:
Obriu
una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.
S’alçaran
les fondalades
i
s’abaixaran les muntanyes i els turons;
la
serralada es tornarà una plana,
i
el terreny escabrós serà una vall,
i
tothom veurà la salvació de Déu».
B.
LLENGUATGE
NOTA.
Per a preparar el Nadal, la Litúrgia ens proposa la figura de Joan
Baptista, el precursor. Però la
missió de Joan com a precursor es
situa en la vida pública de Jesús.
Aquesta barreja de moments (naixement
– vida pública) pot crear una certa confusió. És un dels inconvenients d’una “lectura
fragmentària i desordenada” dels diferents Evangelis.
Però aquest inconvenient pot tenir un efecte positiu: comprendre
millor els anomenats Relats d’infantesa, que es llegeixen en
les festes de Nadal.
1.
S’alçaran
les fondalades i s’abaixaran les muntanyes...
No
es tracta de l’acció de màquines gegants que destrossin els nostres paisatges
sinó d’alçar els “homes enfonsats” i d’abaixar els “homes enlairats”.
2.
Com els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers
d’anys, ha creat molta realitat virtual “infectada”
pel virus del domini.
En
la realitat real apareix clar
que tots els humans som iguals en dignitat. Com sol dir una professora
de matemàtiques, “d’home a home hi va
zero”.
A
pesar d’això, entre tots hem anat creant una realitat virtual
fonamentada en relacions de superioritat-inferioritat. D’aquí que la
nostra societat, de fet, no pugui “funcionar” prescindint del “virus
del domini”.
3.
Cada Poble ha tingut els seus profetes
que han denunciat aquesta situació injusta. Però estem tan “posseïts” pel virus del domini que ni tan sols se’ns ha acudit de treure’l,
sinó que, com a màxim, hem intentat transformar-lo
(cosa que s’adiu moltíssim a la naturalesa dels virus!).
-
Uns intenten invertir-lo,
passant de dominats a dominadors.
-
Altres intenten compensar el
domini que pateixen exercint un domini
sobre d’altres més dèbils.
-
Altres intenten contrarestar
el domini que pateixen “creient” en un Déu
que destruirà als seus dominadors...
Però res de tot això és serveix...
El
“baptisme de conversió” que predica Joan contempla només una possibilitat
vàlida: treure el virus. Treure el virus del domini dels nostres cervells!!!. És a dir: “abaixar les muntanyes” i “alçar les fondalades”.
Tota la resta és pura trampa.
4.
... la
paraula de Déu al desert...
Sorprèn
la “solemnitat” amb què Lluc ens presenta la predicació de Joan Baptista, el precursor, indicant amb exactitud les
circumstàncies de temps i de lloc. És una manera de remarcar un contrast.
Els temps i els llocs venien determinats pels Poderosos
de cada moment. No hi havia calendaris
domèstics ni plànols com els que
tenim ara. Els “anys” es comptaven segons el regnat del propi emperador o del
rei a qui cadascú estava sotmès; i els “llocs” venien assenyalats pels límits dels
dominis de l’amo de torn.
Doncs
bé: després de fer-nos una detallada
i solemne presentació dels Poderosos, ens diu que la Paraula de Déu
ressona precisament al desert (on
els Poderosos no hi busquen res. Encara
no es coneixia el petroli...), i va dirigida a un pobre homenot que hi fa la viu-viu, alimentant-se de
llagostes i mel boscana (Mateu
3,4).
C.
MISSATGE.
5.
El desert és un “territori”, però aquí significa principalment una situació del cor i de la ment.
Al desert hom es troba cara a cara
amb si mateix i amb les seves possibilitats i limitacions. La carència de tot
dona importància a qualsevol cosa: una font, una pedra, un bri d’herba, un
animal silvestre, una cova, l’ombra d’un arbre, un company... Qualsevol troballa pot ser sentida com un do de Déu o com una conquesta
pròpia.
Per això el desert és també el “lloc de la prova”: cal escollir entre
fidelitat i rebel·lia; entre germanor i traïdoria; entre esperança o
desesperació; entre fe o solitud.
Tot
ésser humà que hagi decidit viure “fidel a la Vida” es trobarà un moment o
altre, i potser en molts moments, en situació
de desert, i per tant també en situació
de prova; i haurà de decidir. I
a vegades “decidir” es converteix en la prova
més difícil!
Al
desert, Joan hi ha fet l’experiència de la generositat de Déu, i ara va
per la regió del Jordà (el límit que separa desert i
societat) i ofereix aquesta experiència a qui vulgui escoltar-lo. “Tothom veurà la salvació de Déu” si
accepta que s’alcin les “fondalades” i s’abaixin les “muntanyes”.
D:
RESPOSTA.
6.
Cal renunciar a ser “homes enlairats”
o “homes enfonsats”. També cal ser conscients
que no hi hauria “enlairats” si no fossin enlairats
per altres humans; ni hi hauria “enfonsats” si no fossin enfonsats per
altres humans, perquè en la realitat “d’home
a home hi va zero”. Només assumint aquesta equació matemàtica podem anar preparant el naixement de l’Home en
plenitud.
7.
Aquest aplanament és molt necessari i
urgent en tots els camps, i sobretot en l’Economia i en la Política, convertides
avui en la “Religió del Poder”: amb
els seus ídols i grans sacerdots, amb les seves festes sagrades i dogmes, i,
dissortadament, també amb víctimes
sacrificades. És urgent fer una denúncia implacable de la creixent “absolutització”
del Poder.
Però aquí ens toca fixar-nos especialment en la nostra Església, perquè s’hi dona
una gran contradicció: mentre per un cantó ens fa arribar el missatge
radicalment “aplanador” de
Joan (i de Jesús), per un altre cantó ella mateixa crea “muntanyes” enlairant alguns dels seus membres per sobre els altres,
i genera “fondalades” imposant a
grans majories “obediències” paralitzants.
És
sorprenent la gran dosi de falsa obediència
que ha aflorat (i aflora encara) en la nostra Església!
Una conseqüència d’aquesta “obediència paralitzant”
ha estat l’esmorteïment de les Comunitats, convertides en “fondalades” sense dignitat ni iniciativa
pròpies.
La
“jerarquització” de les Comunitats eclesials dóna per suposat
que la vida va de dalt a baix.
Però això està directament oposat al missatge de la “encarnació”. En les Comunitats, la vida es genera per
l’eficàcia de la comunió interna.
“On n'hi ha dos o tres de reunits en el
meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20).
Cal respectar aquesta vida.
Potenciar-la i defensar-la és la missió confiada als escollits com a servidors de la comunitat. Només respectant
la dinàmica de la comunió interna anirà sorgint la Comunió de
tots amb tots.
El papa Francesc ha posat de moda una paraula per designar aquest canvi
(conversió) que és urgent de fer: sinodalitat,
que ve del grec antic “sin” i “odos”. Odos significa “camí”, i “sin” significa
“companyia”. “Sín-odal” vol significar “caminar junts”.
En una Església “sinodal”, s’han alçat
les fondalades i s’han abaixat les muntanyes i turons.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1.
Dintre l’ambient de Nadal propi
d’aquests dies, què significa per vosaltres “fer desert”?
2.
Muntanya, en l’evangeli d’avui, vol
dir superioritat. Quines “superioritats”
us abasseguen més en aquestes Festes de
Nadal?
3.
La manera com es presenten físicament les nostres esglésies (bancs, altar, presbiteri,...), ¿fa visible que s’han alçat les “fondalades” i abaixat les “muntanyes”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada