INTRODUCCIÓ
al Tríduum pasqual.
1. Els
tres dies del Tríduum Pasqual estan
pensats, litúrgicament, com una única
celebració. Per això es dóna la benvinguda
al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració de la Vetlla Pasqual
del dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions
ni comiats.
Considerar
els Tres Dies (Tríduum) com una sola
celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges
diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.
2. La
celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat
profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono
lliurement”. A la taula del Sant
Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom:
a qui vulgui alimentar-se’n (dijous)
i també a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo a tots els Humans (divendres).
El Sant
Sopar expressa, en forma ritual, allò
que constitueix l’essència mateixa de la vida:
donar-se com aliment.
No és que
el pa i el vi es converteixin
en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho
saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells,
quan estan a taula, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: “Això és la nostra vida
que anem convertint en aliment per
vosaltres”.
3. Al Divendres,
allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la
Creu. “Sense saber el que es feien”,
els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom
la realitat de la vida donada.
“Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible
per a tothom. “Jo, quan seré enlairat,
atrauré tothom cap a mi” (Joan
12,32).
En l’espectacle del Calvari, Jesús no
hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu
27,38. Lluc
23,33). La mort de cada un d’ells no pot ser vida perdura sinó vida donada,
i acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc
23,43). Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte
a la nit (per als Jueus ja diumenge), a la Vetlla pasqual, celebrem
explícitament aquesta nostra fe: la vida
donada no és una vida perduda. La
vida donada “s’empelta” directament a
la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum,
l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna
crea comunió; i la comunió es
fa visible engendrant comunitats.
La vetlla
pasqual vol fer-nos prendre consciència de que els Humans som COMUNITAT, i,
per celebrar-ho, ens reunim en comunitats particulars i concretes.
Una vida donada no cau en el buit. És cert
que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però
són multitud els qui, rebent-la com aliment, transformen també la seva pròpia
vida fent-ne aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les
diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” ja que fa visible
la seva VIDA DONADA.
Jesús
esdevé així el “cap del cos”
(Colossencs
1,18).
Tenim,
doncs, tres dies però una única celebració: la vida
que viu donant-se, entrant així en la dimensió divina.
Divendres Sant.
1. Estem
al centre del Tríduum Pasqual. Entre el
símbol (Dijous) i la nostra resposta (Dissabte), avui se’ns fa
present la realitat visible del crucificat,
alçat com una senyera de contradicció (Lluc
2,34). Davant l’espectacle dels crucificats,
som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a renunciar a la
connivència amb els poderosos o a la
simple indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una
religió o d’una altra o sense religió, és posat davant L’HOME que pateix, és torturat o menystingut.
Davant
els crucificats només existeixen dues
classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que, sovint amb l’excusa de la Llei, estan en
contra de l’home o passen
de llarg (Mateu
25,33ss. Lluc
10,30).
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat competent. Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19,7). És l’excusa d’ahir, d’avui i de sempre. S’hi fa evident la perversitat de la Llei quan no es té en compte aquella sentència de Jesús: No és l’home per al dissabte (per a la Llei) sinó el dissabte per a l’home (Marc 2,27).
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat competent. Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19,7). És l’excusa d’ahir, d’avui i de sempre. S’hi fa evident la perversitat de la Llei quan no es té en compte aquella sentència de Jesús: No és l’home per al dissabte (per a la Llei) sinó el dissabte per a l’home (Marc 2,27).
2. La litúrgia d’avui no ens situa davant un crucificat de fa dos mil anys sinó davant els milers i centenars de
milers de “crucificats” de tots els
temps.
Potser hi queda poc clara aquesta dimensió perquè sovint ens
quedem centrats en la Passió de Jesús
com a fet passat que recordem. Tot podria quedar en un simple ritus: avui recordem la mort, i
demà celebrarem la resurrecció. Podria semblar quasi un joc.
3. Però la celebració del divendres
no és un joc, ni un simple ritus ni
un simple record. Jesús és l’Home, i la passió de l’Home continua present en cada ésser humà jutjat i condemnat.
Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.
Aquesta dimensió oberta
en el temps i en l’espai ve clarament suggerida per un “detall” que posen tots
els Evangelis i que massa sovint descuidem: Jesús és crucificat amb dos
condemnats més.
4. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens
sentim jutjats, condemnats o turmentats. Amb tot, hem de ser conscients que,
quan es tracta de nosaltres mateixos, és fàcil equivocar-se. Els psicòlegs ens
parlen del “complex de perseguit”. És
un complex força freqüent.
En cas d’una persecució
real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc
23,34). O allò que anota Mateu: “Jesús,
tornà a cridar amb tota la força, i va expirar” (Mateu
27,50). Aquest “cridar” i “expirar” tenen un sentit fort: vol dir donar la
vida del tot, fins a l’últim alè; fins a l’últim bri de vida. L’evangeli
de Joan ens diu això mateix amb una expressió encara més gràfica: un llança
obrí el cor de Jesús i de seguida en va
sortir sang i aigua (Joan
19,34). Són descripcions “dures” per posar de manifest el significat de la
mort de Jesús: Jesús s’entrega fins i tot a qui vol vendre’l (Joan
13,26).
5. Viscuda des de Jesús mateix, la vida donada constitueix la seva resurrecció; viscuda des de
nosaltres, aquesta vida donada, quan
és acollida, fa néixer la Comunitat.
En la Comunitat, el Ressuscitat s’hi fa de tal manera present i visible que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú
n'és un membre (1ª
Corintis 12,27). I també: Ja
no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Gàlates
2,20).
LECTURES.
1ª. Lectura del llibre d'Isaïes (Is 52,13-53,12)
Mireu,
el meu servent prosperarà,
s’elevarà i serà posat molt amunt.
Així com tothom s’esglaià de veure’l,
ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home,
no tenia res d’humana la seva presència,
així també se n’admiraran tots els pobles,
els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls
allò que mai no s’havia contat,
i sabran del cert la cosa més inaudita.
¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit?
¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,
com la soca tallada que reviu en una terra eixuta;
no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,
no tenia l’aspecte atractiu,
era menyspreat, rebuig entre els homes,
home fet al dolor i acostumat a la malaltia,
semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no-res.
Tanmateix, ell portava les nostres malalties,
i havia pres damunt seu els nostres dolors;
nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre
ell, per les nostres faltes,
moria malferit, fet pols per les nostres culpes,
complia la pena que ens torna la pau,
i les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa,
cadascú seguia el seu camí,
mentre el Senyor li infligia la pena
que tots nosaltres havíem merescut.
Quan era maltractat, ell s’humiliava i no obria la boca;
com els anyells portats a matar,
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i no obria ni tan sols la boca.
Se l’han endut de la presó i del tribunal,
i, ¿qui es preocupa de la seva sort?
Perquè fou segat d’entre els qui viuen,
en pena de la infidelitat del meu poble.
L’han sepultat amb els injustos,
l’han enterrat amb els malfactors,
a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor volgué que el sofriment el triturés.
Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,
veurà una descendència, viurà llargament,
i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells;
per això li dono els altres per herència
i tots seran el seu botí,
ell que s’ha entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan
de fet prenia damunt seu el pecat de tots
i intercedia a favor d’ells.
2ªLectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16.5,7-9)
Germans,
mantinguem ferma la fe que professem,
ja que en Jesús, el Fill de Déu,
tenim el gran sacerdot que,
travessant els cels, ha entrat davant Déu.
Perquè el gran sacerdot que tenim
no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:
ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot,
encara que sense pecar.
Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu
perquè es compadeixi de nosaltres,
ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora,
l’auxili que necessitem.
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal,
s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort,
pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes.
Déu l’escoltà per la seva submissió.
Així, tot i que era el Fill,
aprengué en els sofriments què és obeir,
i un cop consagrat sacerdot,
es convertí en font de salvació eterna
per a tots els qui se li sotmeten.
Passió de nostre
Senyor Jesucrist segons sant Joan
(Joan 18,1-19,42).
(Joan 18,1-19,42).
+ = Jesús
C. = Cronista.
S.
= Diferents personatges, excepte Jesús.
Les paraules en vermell, entre parèntesis, no s’han de llegir. Són només
per acompanyar la Lectura oferint abans un breu resum.
(Agafaren Jesús i
l’encadenaren)
C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus
deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús
hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell
indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Per això Judes
prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del
temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se
n’hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús, que sabia prou
tot el que li venia al damunt, s’avançà i els preguntà:
+. «¿Qui busqueu?»
C. Li respongueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Els diu:
+. «Soc jo.»
C. També hi havia amb ells Judes, el qui el
traïa. Així que Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren per terra.
Jesús tornà a preguntar-los:
+. «Qui busqueu?»
C. Li digueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Ell els respongué:
+. «Ja us he dit que soc jo. Però si és a
mi que busqueu, deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»
C. S’havia de complir el que havia dit Jesús:
«No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»
Simó Pere es tragué una espasa que portava,
atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es
deia Malcus. Jesús digué a Pere:
+. «Guarda’t l’espasa a la beina. ¿No he de
beure el calze que el Pare m’ha donat?»
(Dugueren Jesús a la
casa d’Anàs)
C. Llavors el destacament de soldats, amb el
tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús,
l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran
sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell:
«Més val que un sol home mori pel poble.» Simó Pere i un altre deixeble seguien
Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al
pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per
això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la
criada que guardava la porta i feu entrar Pere. La criada digué llavors a Pere:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble
d’aquest home?»
C. Ell li diu:
S. «No, no ho soc pas.»
C. Com que feia fred, els criats i la guàrdia
del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà drets, escalfant-se.
Pere també s’escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús
sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li contestà:
+. «Jo he parlat a tot el món obertament.
Sempre ensenyava a les sinagogues o en el
temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què
em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses
he dit.»
C. Així que Jesús hagué dit això, un dels
guardes que tenia al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li:
S. «¿És aquesta la manera de contestar al gran
sacerdot?»
C. Jesús li respongué:
+. «Si he parlat malament, digues en què;
però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »
(¿Vols dir que tu no
ets també deixeble d’ell? No,
no ho soc)
C. Llavors Anàs l’envià encadenat a Caifàs,
el gran sacerdot. Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble
d’ell?»
C. Ell ho negà:
S. «No, no ho soc.»
C. Un dels criats del gran sacerdot, parent
d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:
S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»
C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment
el gall cantà.
(La meva reialesa no
és cosa d’aquest món)
C. Llavors dugueren Jesús des del palau de
Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del
pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no haurien pogut menjar
l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els
preguntà:
S. «¿Quina acusació porteu contra aquest
home?»
C. Ells li contestaren:
S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no
l’entregaríem.»
C. Pilat els digué:
S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres
mateixos d’acord amb la vostra Llei.»
C. Els jueus li respongueren:
S. «Nosaltres no estem autoritzats per a
executar ningú.»
C. S’havia de complir el que havia dit Jesús,
indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, feu
cridar Jesús i li digué:
S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»
C. Jesús contestà:
+. «¿Surt de vós, això que em pregunteu, o
són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
C. Respongué Pilat:
S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els
mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber
què has fet.»
C. Jesús respongué:
+. «La meva reialesa no és cosa d’aquest
món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat
als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.»
C. Pilat li digué:
S. «Per tant, vols dir que ets rei.»
C. Jesús contestà:
+. «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió
és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut
al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
C. Li diu Pilat:
S. «I la veritat, ¿què és?»
C. I després de fer aquesta pregunta, Pilat
se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus
per dir-los:
S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar.
Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, us
indultaré el rei dels jueus.»
C. Ells tornaren a cridar:
S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»
C. Bar-Abàs era un bandoler.
(Salve, rei dels
jueus)
C. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els
soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el
cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i li deien:
S. «Salve, rei dels jueus.»
C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a
sortir i els digué:
S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li
trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Llavors sortí Jesús portant la corona
d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:
S. «Aquí teniu l’home.»
C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del
temple el veieren, cridaren:
S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo
vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Els jueus li contestaren:
S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta
Llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»
C. Quan Pilat sentí això agafà encara més
por. Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús:
S. «¿D’on ets tu?»
C. Però Jesús no li tornà contesta. Li diu
Pilat:
S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc
autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»
C. Jesús respongué:
+. «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre
mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a
les vostres mans és més culpable.»
(Fora, fora,
crucifiqueu-lo)
C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà de
deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:
S. «Si deixeu lliure aquest home és que no
aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del
Cèsar.»
C. Quan Pilat sentí aquestes paraules feu
sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom
d’Empedrat, en hebreu Gabata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al
migdia. Llavors diu als jueus:
S. «Aquí teniu el vostre rei.»
C. Ells cridaren:
S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»
C. Els grans sacerdots respongueren:
S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»
C. Llavors Pilat els l’entregà per a
crucificar-lo.
(El crucificaren i
amb ell en crucificaren dos més)
C. Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell
mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en
hebreu Gólgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell en crucificaren dos
més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat feu escriure un rètol i el
feu posar a la creu. Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.» Molts
dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia
vora mateix de la ciutat, i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec.
Els grans sacerdots digueren a Pilat:
S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó:
“Aquest deia que era el rei dels jueus”.»
C. Pilat contestà:
S. «Això que he escrit, ja està escrit.»
(Es reparteixen
entre ells els meus vestits)
C. Els soldats, quan hagueren crucificat
Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada
soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de dalt a
baix. I es digueren entre ells:
S. «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui
toca.»
C. S’havia de complir allò que diu
l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus
la meva roba.» I els soldats ho feren així.
(Aquí tens el teu
fill. Aquí tens la teva mare)
C. Vora la creu de Jesús hi havia la seva
mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria
Magdalena. Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell
estimava, i digué a la mare:
+. «Mare, aquí tens el teu fill.»
C. Després digué al deixeble:
+. «Aquí tens la teva mare.»
C. I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a
casa seva.
(Tot s’ha complert)
C. Després d’això, Jesús, conscient que ja
s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava
l’Escriptura digué:
+. «Tinc set.»
C. Hi havia allà un gerro ple de vinagre.
Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i
la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué:
+. «Tot s’ha complert.»
C. Llavors inclinà el cap i expirà.
(A l’instant en
sortí sang i aigua)
C. Era divendres, i els jueus no volien que
els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte, tant més que
aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat que
trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi
anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat
crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort,
no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats li donà una llançada al
costat i a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié.
La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè
també vosaltres cregueu. Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de
complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.» I un altre
lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»
(Amortallaren el cos
de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques)
Després d’això, Josep d’Arimatea, que era
dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat
l’autorització per endur-se’n el cos. Pilat ho permeté. Josep hi anà i tragué
el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat
Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes.
Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i
les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts.
En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou,
on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era a prop, van
posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els
jueus.
COMENTARI.
1. Aquest
relat està dintre una gran inclusió
que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort
que hi havia vora el Calvari. Els
“horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les
llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida.
Posant en un hort el “cadàver”
de Jesús es vol indicar que ell és la llavor
de l’autèntica vida.
2. És
possible que, relacionada amb aquesta inclusió,
n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació
de la paraula aramea corresponent a “natzarè” també pot significar “rebrot”. Els soldats que han anat a
agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús
de Natzaret” (literalment: Jesús
el natzarè). La Bíblia
parla sovint del Messies com el “rebrot”
de Jessé, pare de David (Isaïes
11,10). Jesús és el “rebrot” que
els Poderosos “arrenquen” de l’hort
de Getsemaní i que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) l’enterren en un hort que hi havia vora
el Calvari. Aquest “rebrot”, en la nova
creació (el Diumenge, primer dia de la setmana),
ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, el confondrà
amb “l’hortolà” (Joan
20,15).
3. La Passió segons St. Joan està marcada per
diverses afirmacions que tenen un doble nivell:
- un nivell
superficial, a vegades burlesc o de fracàs,
- un nivell
profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. El Relat
de la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús, amb el seu significat per tota la Humanitat.
Aquest
nivell profund apareix en molts detalls:
a.
Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc
jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el nom
de Déu. Per això es diu que “retrocediren
i caigueren per terra” (Joan
18,6).
b. Caifàs
declara Jesús “salvador del Poble”
quan afirma que més val que un home mori pel
poble (Joan
11,51).
c. Els soldats, que entronitzaven i proclamaven
els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ho fan com a burla, però expressen, sense saber-ho, la seva realitat
profunda (Joan
19,1).
d. Pilat
en persona presentarà Jesús com a rei, assegut en una estrada, en
un lloc elevat (Gàbata) dient: “Aquí
teniu el vostre Rei”, després d’haver-lo ja presentat com l’Home: “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5 i 14)
També ho
proclama el rètol de la Creu: “Jesús el
Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en
realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà:
“Això que he escrit, ja està escrit”
(Joan
19,19).
e.
L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat” (Joan
19,30). Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund,
indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acaba
la creació-generació de l’home-imatge-de-déu.
És ara quan s’acaba realment el dia
sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.
f. “El
tercer dia” dela mort de Jesús coincideix amb el començament d’una nova setmana. Tot és nou: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot del (rei) David” ja haurà
inaugurat el seu nou regne, obert
a tothom qui s’hi vulgui apuntar (Joan
20,1ss).
“Dona, aquí tens el teu fill”.
4. Amb
l’expressió “la mare de Jesús”,
l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió.
Només es parla de la “mare de Jesús”
al començament (Joan
2,1) i al final (Joan
19,26). A Maria, Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol
representar les relacions entre Déu i el seu Poble amb el llenguatge de l’aliança matrimonial. Segons el
model matrimonial d’aquell temps, l’home salvava
la dona quan l’elegia entre totes per l’estimar-la com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment,
estableix una aliança matrimonial
amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús,
és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan
2,3). Aquesta aliança té per
finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la
Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces
de Canà de Galilea, Maria diu als
servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort, com Eva havia sortit del costat d’Adam adormit (Gènesi
2.21s). És “sang i
aigua”: símbol de la vida-que-es-dóna.
Comença la Humanitat adulta, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26)
Comença la Humanitat adulta, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26)
5. Al peu
de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova
aliança, representada ara pel “deixeble
que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens
el teu fill”. I al deixeble: “Aquí
tens la teva mare”. La Nova Aliança
no exclou pas la Primera Aliança sinó
que la realitza, ja que aquesta tenia forma de promesa. A la creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa,
i comença l’Aliança definitiva que
incorpora també la Primera. En el
llenguatge dels Evangelis, l’Israel de
les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats
Cristianes, que també acullen l’antiga. “...d’aleshores ençà, el
deixeble la va acollir a casa seva” (Joan
19,27).
Compliment. Costat. Creu
(clavat a
la -). Dona. Deixeble que
Jesús estimava (El). Escriptures. Fill
(de Déu). Fill
de l’home. Hort. Llei. Maria. Natzaret. Nicodem. Nuesa. Poble. Rei. “Jo
sóc”. Túnica. Veritat.
(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana Interconfessional): Getsemaní. Grans
sacerdots. Judea (Jueus). Messies. Mestres
de la Llei. Muntanya
de les Oliveres. Pilat. Sanedrí. Santuari. Temple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada