INTRODUCCIÓ
al Tríduum pasqual.
1. Els
tres dies del Tríduum Pasqual estan
pensats, litúrgicament, com una única
celebració. Per això es dóna la benvinguda
al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració de la Vetlla Pasqual
del dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions
ni comiats.
Considerar
els Tres Dies (Tríduum) com una sola
celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges
diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.
2. La
celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat
profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono
lliurement”. A la taula del Sant
Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom:
a qui vulgui alimentar-se’n (dijous)
i també a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo a tots els Humans (divendres).
El Sant
Sopar expressa, en forma ritual, allò
que constitueix l’essència mateixa de la vida:
donar-se com aliment.
No és que
el pa i el vi es converteixin
en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho
saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells,
quan estan a taula, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: “Això és la nostra vida
que anem convertint en aliment per
vosaltres”.
3. Al Divendres,
allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la
Creu. “Sense saber el que es feien”,
els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom
la realitat de la vida donada.
“Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible
per a tothom. “Jo, quan seré enlairat,
atrauré tothom cap a mi” (Joan
12,32).
En l’espectacle del Calvari, Jesús no
hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu
27,38. Lluc
23,33). La mort de cada un d’ells no pot ser vida perdura sinó vida donada,
i acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc
23,43). Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte
a la nit (per als Jueus ja diumenge), a la Vetlla pasqual, celebrem
explícitament aquesta nostra fe: la vida
donada no és una vida perduda. La
vida donada “s’empelta” directament a
la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum,
l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna
crea comunió; i la comunió es
fa visible engendrant comunitats.
La vetlla
pasqual vol fer-nos prendre consciència de que els Humans som COMUNITAT, i,
per celebrar-ho, ens reunim en comunitats particulars i concretes.
Una vida donada no cau en el buit. És cert
que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però
són multitud els qui, rebent-la com aliment, transformen també la seva pròpia
vida fent-ne aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les
diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” ja que fa visible
la seva VIDA DONADA.
Jesús
esdevé així el “cap del cos”
(Colossencs
1,18).
DIJOUS SANT.
LECTURES
1ª LECTURA. (Èxode 12, 1-8.11-14).
En
aquells dies,
el Senyor
digué a Moisès i a Aharon
mentre
eren al país d’Egipte:
«Per a
vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.
Digueu a
tota la comunitat del poble d’Israel:
“El dia
deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,
prengui
un anyell o un cabrit.
Si una
família fos massa petita,
que el
prengui junt amb la família del veí més pròxim,
fins a
completar el nombre de persones.
Compteu
quants en calen per menjar-se’l.
Que sigui
mascle, sense tara,
i que no
tingui més d’un any.
Podeu
prendre igual un anyell que un cabrit.
L’heu de
guardar fins al dia catorze del mes,
i que
tots els qui formen part
de la
comunitat del poble d’Israel
el
degollin al capvespre d’aquell dia,
que
prenguin de la seva sang
i en
posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.
Aquella
mateixa nit han de menjar-ne la carn,
rostida a
la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.
Per a
menjar-vos-el, aneu cenyits,
amb les
sandàlies posades i el bastó a la mà,
i us
l’heu de menjar a corre-cuita:
aquesta
víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.
Aquella
nit passaré pel país d’Egipte
i faré
morir tots els primogènits d’Egipte,
tant els
dels homes com els dels animals,
i faré
justícia contra les divinitats d’Egipte.
Jo sóc el
Senyor.
La sang
serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.
Quan
veuré la sang «passaré» enllà i,
al moment
que jo castigui el país d’Egipte,
no caurà
damunt vostre la plaga de l’extermini.
Tingueu
aquest dia com un memorial,
i
celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.
Que totes
les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).
Germans,
aquesta
tradició que jo he rebut
i que us
he transmès a vosaltres,
ve del
Senyor.
Jesús, el
Senyor, la nit que havia de ser entregat
prengué
el pa,
i, dient
l’acció de gràcies, el partí i digué:
«Això és
el meu cos, ofert per vosaltres.
Feu això
per celebrar el meu memorial.»
Igualment
prengué el calze, havent sopat, i digué:
«Aquest
calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.
Cada
vegada que en beureu,
feu-ho
per celebrar el meu memorial.»
Així,
doncs, cada vegada
que mengeu
aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu
la mort del Senyor fins que torni.
EVANGELI. (Joan 13, 1-15).
Eren ja
les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús
sabia que havia arribat la seva hora,
la de
passar d’aquest món al Pare.
Ell que
sempre havia estimat els seus en el món,
ara els
demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant el
sopar,
quan el
diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill de
Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient
que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient
que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà
de taula,
es tragué
el mantell i se cenyí una tovallola;
després
tirà aigua en un gibrell
i es posà
a rentar els peus als deixebles
i a
eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan
anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor,
¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús li
respon:
«Ara no
entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere li
diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús li
contestà:
«Si no et
rento, tu no ets dels meus.»
Li diu
Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no em
renteu només els peus:
renteu-me
també les mans i el cap.»
Jesús li
respon:
«Qui s’ha
banyat només necessita rentar-se els peus;
ja està
net tot ell.
I
vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús
sabia qui l’havia de trair;
per això
deia que no tots estaven nets.
Després
de rentar-los els peus,
quan
s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els
digué:
«¿Enteneu
això que us acabo de fer?
Vosaltres
em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i feu bé
de dir-ho, perquè ho sóC.
Si,
doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us he
rentat els peus,
també
vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us he
donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com
jo us ho he fet.»
LLENGUATGE
I COMENTARI.
COMENTARI.
1. El Sant Sopar, en els diferents evangelis, es
desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat,
s’hi respira aire de tragèdia.
S’hi contraposen dues situacions oposades:
- per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”;
- per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”;
- per l’altre cantó Judes, del qual es diu que “quan el diable ja havia posat en el cor de
Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...” (Joan
13,2).
2. El relat està centrat en el rentament
dels peus que, tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat
d’explicar-lo per insistir-hi. S’hi posa en evidència la manca de sintonia
entre Jesús i els seus deixebles, representats per Pere. «Ara no entens això que faig; ho entendràs després».
El rentament dels peus manifesta
servei amorós. Pere refusa rebre aquest servei d’algú a qui ell considera
el seu mestre i senyor. Per a Pere,
“servidor” i “senyor” es contraposen. Per a Jesús, s’identifiquen. Només
ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les
coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué
el mantell i se cenyí una tovallola” de servidor. Després, reprèn el
mantell de senyor.
3. Us he donat exemple...
Jesús ens indica que en les relacions humanes senyor i servidor també
han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho separi, no pot ser deixeble
de Jesús. «Si no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de Jesús té un doble significat:
A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” sigui també servidor
seu.
B) Pere necessita ser rentat
de peus.
4. Què passa amb els “peus”?
Els deixebles ja estan nets
(excepte Judes). Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i s’embruten
especialment.
Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no segueix el camí de Jesús. El camí que Pere encara està seguint és
extremadament embrutidor. En
realitat, és un camí que va en
direcció oposada al de Jesús. El camí de
Jesús realitza l’Home; el camí de
Pere el portarà a ferir l’Home i a negar-lo. L’evangeli de Joan fa notar
explícitament que “llavors Simó Pere es
va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del
gran sacerdot” (Joan
18,10. També 18,17).
En l’evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, estarà preparat per
rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me”
(Joan
21,19).
5. Acceptar que Jesús ens renti
els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et
cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els
braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan
21,18).
6. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar,
Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar
els peus era una de les feines dels servidors
(o de l’esposa, en aquell temps
primera servidora del marit). Les
relacions dintre la comunitat cristiana,
i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament
servidors, no per dependència sinó
per amor. “Ell, que sempre havia estimat
els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això
ho fa conscient que venia de Déu i a Déu
tornava.
7.
L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a
l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de
la seva Vida (Vida que es dóna), i
del seguiment dels deixebles (els qui reben
la seva vida donada).
8. L’única
referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala
el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de
pa va entrar en ell. És que
els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara
no estan en situació de celebrar la “nova
pasqua de Jesús”.
9. L’únic
ritual en aquest Sopar és el rentament dels
peus. I no com a ritu de purificació
sinó com a signe de servei. Per això
Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.
És
possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure
l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats, la ritualització de la Cena del
Senyor ja era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense
viure’n el significat (1ª
Corintis 11,17ss).
10. Aquest
és el gran perill dels ritus.
Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió
al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan
6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigura precisament la futura
Comunitat cristiana.
11.
M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa
provoca que aquesta s’assembli ben poc al Sopar
del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès
aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”;
els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció
sagrada d’un “sacerdot”; “l’església”
ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures
sagrades, ha passat a ser “ministre
del Sagrat”, ben diferenciat de
la comunitat.
Tot això
ha ajudat a que molta gent pensés que la
missa és cosa de capellans. Se sol pensar: Si no hi ha “capellà”, no hi
ha missa. La comunitat hi té una
presència passiva, només ritualment
activa ja que fa allò que li diuen
que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos;
saludeu-vos; responeu; canteu...
12. Jesús
no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”).
La paraula “sacerdot” (sacer donans)
suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un
“intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món
dels humans. El “sacerdot” seria algú que fa de “pont” (pontífex) entre dues ribes
separades.
13. I
aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci:
pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació. En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres” (Mateu
1,23). La Paraula de Déu “s’ha fet
carn de la nostra carn” (Joan
1,14). “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit
Sant ha baixat com un colom” (Marc
1,10). El colom és un ocell que vola
pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir
de Jesús ja no són necessaris (sacerdots) “intermediaris”.
14. Va
ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial.
Possiblement sigui testimoni d’això la carta
als hebreus, dirigida a aquells que encara
necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: si és
que “necessiteu” sacerdots,
considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per
cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no
són necessaris altres sacerdots que
el substitueixin o que hagin de compensar-ne les deficiències.
La carta als hebreus pren un to seriós, quasi
amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa
necessària: la fe en jesús.
Jesús hi
és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus
7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb
la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents
Religions (Hebreus
8,4).
15. La institució sacerdotal en l’Església ha
tingut, i té encara, dos altres defectes que ja entren en el camp de la injustícia:
a) posar
una diferència de qualitat entre “sacerdots”
i “laics”, i
b) posar
una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un ministeri considerat exclusiu dels
barons.
Com que
es tracta d’una qüestió de justícia,
ningú no hauria d’esperar a corregir aquests comportaments incorrectes a que ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de
l’obligació de tractar tothom amb justícia.
Dient
això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria
de ser que les dones fossin com els homes sinó que els homes fóssim
com les dones.
Jesús no
va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es
mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és
simplement injust.
16. Seria
bo aprofitar la manca providencial de “vocacions
al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la comunitat,
fonamentada no pas en el culte sacerdotal
sinó en la pràctica del servei mutu i
en el gaudi de la germanor.
No és
cert que no hi hagi “vocacions”. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les vocacions que aquesta necessita sorgeixen espontàniament. Si
no les “veiem” deu ser perquè ens passa com a aquell que es queixava que “la primavera no fa flors perquè l’arboç no
està florit...”.
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada