DISSABTE SANT (Vetlla
pasqual).
INTRODUCCIÓ
al Tríduum pasqual.
1. Els
tres dies del Tríduum Pasqual estan
pensats, litúrgicament, com una única
celebració. Per això es dóna la benvinguda
al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració de la Vetlla Pasqual
del dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions
ni comiats.
Considerar
els Tres Dies (Tríduum) com una sola
celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges
diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.
2. La
celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat
profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono
lliurement”. A la taula del Sant
Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom:
a qui vulgui alimentar-se’n (dijous)
i també a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo a tots els Humans (divendres).
El Sant
Sopar expressa, en forma ritual, allò
que constitueix l’essència mateixa de la vida:
donar-se com aliment.
No és que
el pa i el vi es converteixin
en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho
saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells,
quan estan a taula, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: “Això és la nostra vida
que anem convertint en aliment per
vosaltres”.
3. Al Divendres,
allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la
Creu. “Sense saber el que es feien”,
els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom
la realitat de la vida donada.
“Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible
per a tothom. “Jo, quan seré enlairat,
atrauré tothom cap a mi” (Joan
12,32).
En l’espectacle del Calvari, Jesús no
hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu
27,38. Lluc
23,33). La mort de cada un d’ells no pot ser vida perdura sinó vida donada,
i acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc
23,43). Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte
a la nit (per als Jueus ja diumenge), a la Vetlla pasqual, celebrem
explícitament aquesta nostra fe: la vida
donada no és una vida perduda. La
vida donada “s’empelta” directament a
la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum,
l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna
crea comunió; i la comunió es
fa visible engendrant comunitats.
La vetlla
pasqual vol fer-nos prendre consciència de que els Humans som COMUNITAT, i,
per celebrar-ho, ens reunim en comunitats particulars i concretes.
Una vida donada no cau en el buit. És cert
que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però
són multitud els qui, rebent-la com aliment, transformen també la seva pròpia
vida fent-ne aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les
diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” ja que fa visible
la seva VIDA DONADA.
Jesús
esdevé així el “cap del cos”
(Colossencs
1,18).
Tenim,
doncs, tres dies però una única celebració: la vida
que viu donant-se, entrant així en la dimensió divina.
Vetlla Pasqual.
1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunitat.
En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat
en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Encara en plena foscor, el Ressuscitat
serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi
1,3).
2. La Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual, i la seva llum
es va repartint entre els reunits, i
es canta un himne a la Llum i a la Vida.
3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes
quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt
vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: comença des del no-res,
des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i
arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i
de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.
LECTURES d’abans de l’Evangeli.
1ª Lectura. (Gènesi
1,1-2,2).
Al principi
Déu creà el cel i la terra.
La terra
era un món buit i sense cap ordre,
tota la
superfície de l’oceà era coberta de foscor
i un vent
de Déu batia les ales sobre les aigües.
Déu
digué: «Que existeixi la llum.» I la llum existí.
Déu veié
que la llum era bona de debò.
Déu la
separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia»,
i a la
foscor, el de «nit».
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Déu
digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües
per
separar unes aigües de les altres.» I va ser així.
Déu va fer
el firmament
i separà
les aigües que hi ha sota
de les de
sobre el firmament.
Déu veié
que el firmament era bo,
i li donà
el nom de «cel».
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu
digué: «Que les aigües de sota el cel
es
reuneixin totes en un indret
i
apareguin els continents.» I va ser així.
I Déu
donà als continents el nom de «terra»,
i a les
aigües, el de «mar».
Déu ho
veié, i era bo.
Déu
digué: «Que la terra produeixi la vegetació:
herbes
que facin llavor
i arbres
fruiters de tota mena
que donin
fruit amb la seva llavor per tota la terra.»
I va ser
així. La terra produí la vegetació,
les
herbes de tota mena que fan la seva llavor
i els
arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor.
Déu ho
veié i era bo.
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
Déu
digué: «Que hi hagi al firmament del cel
uns
llumeners que separin el dia de la nit,
i
assenyalin les festivitats, els dies i els anys
i, des
del firmament del cel, il·luminin la terra.»
I va ser
així.
Déu va
fer els dos astres gegants:
un de més
gran que regnés sobre el dia,
i un de
més petit que governés la nit;
va fer
també les estrelles.
Déu els
col·locà al firmament del cel
perquè
il·luminessin la terra,
regnessin
sobre el dia i la nit
i separessin
la llum de la foscor.
Déu ho
veié i era bo.
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Déu
digué: «Que les aigües produeixin éssers vius que hi nedin,
i animals
alats que volin sobre la terra, ran del firmament del cel.»
I va ser
així.
Déu creà
els grans monstres marins,
éssers
vius de tota mena que neden dins de l’aigua
i totes
les menes de bestioles alades.
Déu ho
veié, i era bo.
Llavors
Déu els beneí dient-los:
«Sigueu
fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars,
i que els
ocells i les bestioles alades es multipliquin a la terra.»
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
Déu
digué: «Que la terra produeixi éssers vius de tota mena:
bestioles
i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.»
I va ser
així.
Déu va
fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics
i tota
mena de cucs i bestioles.
Déu ho veié,
i era bo.
Déu digué
també:
«Fem
l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres,
i que
tingui sotmesos els peixos del mar,
els
ocells i els animals domèstics i feréstecs
i totes
les bestioles que s’arrosseguen per terra.»
Déu creà
l’home a la seva imatge, el creà a imatge de Déu;
creà
l’home i la dona.
Déu els
beneí dient-los:
«Sigueu
fecunds, multipliqueu-vos,
ompliu la
terra i domineu-la;
tingueu sotmesos
els peixos del mar,
els
ocells del cel i tots els animals que s’arrosseguen per terra.»
Déu digué
encara:
«Us dono
totes les herbes que granen per tota la terra,
i tots
els arbres que donen fruit amb la seva llavor;
seran el
vostre aliment.
I a tots
els animals feréstecs,
a tots
els ocells del cel
i a totes
les bestioles que s’arrosseguen per terra,
a tots
els éssers vius,
els dono
l’herba verda per aliment.»
I va ser
així.
Déu veié
tot el que havia fet, i era bo de debò.
Hi hagué
un vespre i un matí, i fou el sisè dia.
Així
quedaren acabats el cel i la terra
amb tots
els estols que s’hi mouen.
Déu acabà
la seva obra al sisè dia,
i al dia
setè reposà de tota l’obra que havia fet.
2ª Lectura. (Gènesi 22,1-13.15-18)
En aquells dies,
En aquells dies,
Déu, per
posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham.»
Ell
respongué: «Aquí em teniu.»
Déu li
digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic,
que tant
estimes, vés-te’n al país de Morià,
i allà,
dalt de la muntanya que jo t’indicaré,
sacrifica’l
en holocaust.»
Abraham
es llevà de bon matí, guarní l’ase,
prengué
dos mossos i el seu fill Isahac,
estellà
la llenya per al foc de l’holocaust
i es posà
en camí cap a l’indret que Déu li havia dit.
Al tercer
dia Abraham alçà els ulls i veié de lluny l’indret.
Llavors
digué als mossos:
«Quedeu-vos
aquí amb l’ase;
jo i el
noi ens arribarem allà,
i
tornarem quan haurem adorat.»
Abraham
carregà la llenya de l’holocaust
a les
espatlles del seu fill Isahac,
i ell
portava el foc i el ganivet.
I començaren
tots dos a caminar.
Isahac
digué a Abraham el seu pare:
«Escolta,
pare.»
Abraham
respongué: «¿Què vols, fill meu?»
Li diu
Isahac:
«Tenim el
foc i la llenya per a l’holocaust, però, ¿l’anyell on és?» Abraham li respon:
«Déu
mateix es proveirà d’anyell per a l’holocaust, fill meu.»
I
continuaren caminant tots dos.
Arribats
a l’indret que Déu havia indicat a Abraham,
hi aixecà
l’altar, apilà la llenya,
lligà el
seu fill, Isahac, i el posà a l’altar, sobre la llenya.
Llavors
Abraham agafà el ganivet per degollar el seu fill.
Però
l’àngel del Senyor el cridà des del cel:
«Abraham,
Abraham.»
Ell li
respongué: «Aquí em teniu.»
L’àngel
li digué:
«Deixa
estar el noi, no li facis res.
Ja veig
que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic.» Llavors Abraham
alçà els ulls
i veié un
moltó agafat per les banyes a una bardissa.
Hi anà,
el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.
A aquell
indret, Abraham li donà el nom de «El-Senyor-es-proveeix». Per això, encara avui,
la gent diu:
«A la
muntanya el Senyor es proveeix.»
L’àngel
del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del
Senyor:
“Ja que
has fet això de no refusar-me el teu fill únic,
juro per
mi mateix que t’ompliré de benediccions
i faré
que la teva descendència sigui tan nombrosa
com les
estrelles del cel
i com els
grans de sorra de les platges de la mar;
els teus
descendents heretaran les ciutats dels seus enemics,
i tots
els nadius del país,
per
beneir-se, es valdran de la teva descendència,
perquè
has obeït el que jo t’havia manat”.»
3ª Lectura. (Èxode 14,15-15,1a)
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:
«¿Per què
aquests crits d’auxili?
Ordena
als israelites que es posin en marxa,
i tu alça
la vara, estén la mà cap al mar
i es
partirà en dos perquè els israelites caminin
per terra
eixuta, enmig del mar.
Jo faré
que els egipcis s’obstinin a penetrar-hi darrere d’ells.
I
mostraré el meu poder sobre el Faraó i sobre tot el seu exèrcit,
sobre els
seus carros de guerra i els seus soldats.
I Egipte
sabrà que soc el Senyor,
quan la
meva glòria s’haurà manifestat en el Faraó,
en els
seus carros i en els seus soldats.»
L’àngel
de Déu que caminava davant la formació d’Israel
es posà a
caminar al seu darrere,
i també
la columna que tenien al davant es posà al darrere
i se
situà entre la formació dels egipcis i la d’Israel.
Hi havia
el núvol i la fosca, però el núvol il·luminà la nit.
En tota
la nit les dues formacions no s’acostaren l’una a l’altra.
Moisès estengué
la mà cap al mar,
i el
Senyor, amb un vent fortíssim de llevant, que durà tota la nit,
va fer
retirar la mar i la convertí en terra eixuta.
Les
aigües es partiren
i els
israelites entraren caminant per terra eixuta enmig del mar,
amb
l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.
Els
egipcis intentaren perseguir-los,
i tota la
cavalleria del Faraó, amb els carros i els guerrers,
entraren
darrera d’ells en el llit de la mar.
A la
matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol,
posà la
mirada sobre la formació dels egipcis i hi sembrà la confusió: encallà les
rodes dels carros
i feia
que les tropes avancessin a pas feixuc.
Els
egipcis digueren:
«Fugim
del combat! El Senyor lluita a favor d’Israel contra els egipcis.» Llavors el
Senyor digué a Moisès:
«Estén la
mà cap al mar:
que se’n
tornin les aigües
i
cobreixin els egipcis, els seus carros i els guerrers.»
Moisès
estengué la mà cap al mar,
i de bon
matí, quan el mar se’n tornava al seu lloc de sempre,
es trobà
amb els egipcis que fugien,
i el
Senyor precipità els egipcis al mig del mar.
Les
aigües que se’n tornaven
cobriren
els carros amb els seus guerrers.
De totes
les tropes del Faraó que havien penetrat darrere els israelites en el llit de
la mar no en quedà ni un sol home.
Però els
israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar,
amb
l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.
Aquell
dia el Senyor salvà Israel de les mans dels egipcis
i els
israelites veieren els egipcis morts a la platja.
Quan els
israelites veieren la gran gesta
que el
Senyor havia obrat contra Egipte,
tot el
poble sentí un gran respecte pel Senyor
i
cregueren en ell i en el seu servent Moisès.
Llavors
Moisès i els israelites entonaren aquest càntic en honor del Senyor.
4ª Lectura. (Isaïes 54,5-14)
El teu creador s’ha fet el teu marit,
El teu creador s’ha fet el teu marit,
el seu
nom és El-Senyor-de-l’univers;
t’ha
rehabilitat el Sant d’Israel,
anomenat
Déu-de-tota-la-terra.
El Senyor
t’ha cridat
com qui
crida l’esposa abandonada que s’enyora.
¿Pot ser
repudiada l’esposa de la joventut?, diu el teu Déu.
Jo
t’havia abandonat per poca estona,
però ara
et recobro amb un afecte immens.
En una
flamarada d’indignació
t’havia
amagat un moment la meva mirada,
però ara
t’estimo amb un amor etern,
diu el
Senyor, el qui t’ha reclamat.
Faré com
vaig fer en els dies de Noè:
Llavors
vaig jurar que l’aiguat de Noè
no
inundaria mai més la terra;
ara juro
que no m’irritaré ni t’amenaçaré mai més.
Ni que
desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons,
no
desapareixerà l’amor que jo et tinc
ni se
somourà el meu pacte de pau,
diu el
Senyor, el qui t’estima.
Oh pobra,
batuda per les tempestes, desolada.
Faré
reposar els teus carreus sobre una roca d’antimoni,
i et
donaré uns fonaments de safir;
faré de
robins els teus merlets,
les teves
portes de carboncle
i tot el
teu recinte de pedres precioses.
Tots els
qui et reconstruiran treballaran instruïts pel Senyor
i serà
gran el benestar dels teus fills.
Quedaràs
sòlidament restaurada,
voltada
d’estimació, lluny de tota amenaça:
no hauràs
de témer per res;
lluny de
tot terror: no s’acostarà vora teu.
5ª Lectura. (Isaïes 55,1-11)
Això diu el Senyor:
Això diu el Senyor:
«Oh, tots
els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu,
els qui no teniu diners,
compreu i
mengeu,
compreu
llet i vi sense diners, sense pagar res.
¿Per què
perdeu els diners comprant un pa que no alimenta,
i
malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?
Escolteu
bé, i tastareu cosa bona,
i us
delectareu assaborint el bo i millor.
Estigueu
atents, veniu a mi, i us saciareu de vida.
Pactaré
amb vosaltres una aliança eterna,
els
favors irrevocables promesos a David.
Vaig
fer-lo testimoni davant els pobles,
sobirà i
legislador de nacions.
Cridaràs
una nació que tu no coneixies,
i aquesta
nació, sense conèixer-te,
vindrà
corrents, buscant el Senyor,
el teu
Déu, el sant d’Israel, que t’ha honorat.
Cerqueu
el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo
ara que és a prop.
Que els
injustos abandonin els seus camins,
i els
homes malèfics, els seus propòsits;
que es
converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan
generós a perdonar.
Perquè
els meus pensaments no són els vostres,
i els
vostres camins no són els meus,
diu
l’oracle del Senyor.
Els meus
camins i els meus pensaments
estan per
damunt dels vostres,
tant com
la distància del cel a la terra.
»Així com
la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,
sinó que
amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,
fins que
dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà
la paraula que surt del meus llavis:
no
tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia
i haver
complert la missió que jo li havia confiat».
6ª Lectura. (Baruc 3,9-15.32-4,4)
Escolta, Israel, els preceptes de vida,
Escolta, Israel, els preceptes de vida,
estigues
atent i aprendràs la prudència.
¿Què ho
fa, Israel, que et trobes en país enemic
i t’has
fet vell en una terra que no és teva,
que
tothom evita el teu contacte
com
evitaria el contacte d’un difunt,
i et
tracta igual que si fossis al país dels morts?
És que
has abandonat la font de la Saviesa.
Si
haguessis seguit el camí de Déu,
hauries
viscut en pau per sempre.
Aprèn on
es troba la prudència,
on és el
vigor, on és la intel·ligència,
i
coneixeràs al mateix temps on es troba la vida llarga i bona,
on és la
llum dels ulls i la pau.
Però,
¿qui ha
descobert l’indret de la prudència?
¿Qui ha
penetrat a les cambres on guarda els tresors?
Només la
coneix el qui ho sap tot.
És ell
qui l’ha trobada amb el seu enteniment.
Ell ha
agençat la terra per sempre i l’ha poblada d’animals;
quan
envia la llum, ella se’n va;
quan la
crida, ella l’obeeix tremolant;
les
estrelles brillaven al lloc on es ponen,
celebrant
allà la seva festa;
ell les
cridà i li respongueren: «Aquí ens teniu»,
i amb
alegria brillaven per al seu creador.
Ell és el
nostre Déu,
ningú no
se li pot comparar.
I és ell
qui ha descobert tots els camins de la Saviesa
i l’ha
donada a Jacob, el seu servent,
a Israel,
el seu estimat.
Després
d’això s’aparegué aquí a la terra,
on
convisqué amb els homes.
És això
el llibre dels manaments de Déu,
la llei
que perdura per sempre més.
Tots els
qui la guarden s’encaminen a la vida,
però els
qui l’abandonen moriran.
Retorna,
poble de Jacob, i apodera-te’n,
avança
pel camí que condueix a la claror de la seva llum.
No donis
a un altre poble la teva glòria,
no
cedeixis el teu privilegi a una gent forastera.
Que en
som de feliços nosaltres, poble d’Israel!
Nosaltres
coneixem com hem d’agradar a Déu.
7ª Lectura. (Ezequiel 36,16-17a.18-21)
El Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:
El Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:
«Fill
d’home,
quan la
casa d’Israel habitava el seu territori,
el
profanà amb el seu comportament
i amb tot
el que feia.
Llavors
vaig abocar sobre ells el meu rigor
per la
sang que havien vessat
sobre
aquella terra que ells havien profanat amb els seus ídols.
Els vaig
dispersar entre els pobles estrangers,
els vaig
escampar per diversos països
en pena
del seu comportament i de tot el que feien.
Entre els
pobles estrangers on anaren
profanaren
el meu nom,
fent que
diguessin d’ells:
“Aquest
era el poble del Senyor,
i s’ha
vist obligat a abandonar el seu país.”
Llavors
m’ha dolgut de veure el meu sant nom profanat
per la
casa d’Israel entre els pobles estrangers on anaren.
Per això
digues a la casa d’Israel:
Això diu
el Senyor el teu Déu:
“No
obraré perquè vosaltres ho hàgiu merescut, casa d’Israel,
sinó per
consideració al meu sant nom,
que
vosaltres heu profanat entre els pobles estrangers on anàreu.
Jo
santificaré el meu nom,
que ha
quedat profanat entre els pobles estrangers,
després
que vosaltres l’heu profanat entre ells.
I quan jo
manifestaré en vosaltres la meva santedat,
als ulls
dels pobles estrangers,
sabran
que jo soc el Senyor Déu.
Us
prendré d’entre els pobles estrangers,
us
aplegaré de tots els països
i us faré
venir a la vostra terra.
Abocaré
sobre vosaltres aigua pura
perquè
sigueu purs de tota màcula
i de tots
els vostres ídols.
Us donaré
un cor nou
i posaré
un esperit nou dins vostre;
trauré de
vosaltres aquest cor de pedra
i us en
donaré un de carn.
Posaré
dins vostre el meu esperit
i faré
que seguiu els meus decrets,
que
compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu
el país que vaig donar als vostres pares.
Vosaltres
sereu el meu poble,
i jo seré
el vostre Déu”.»
EPÍSTOLA
8ª Lectura.
8ª Lectura.
Carta de sant Pau als cristians de Roma 6,3-11)
Germans,
Germans,
tots els
qui hem estat batejats en Jesucrist
hem estat
submergits en la seva mort.
Pel
baptisme
hem estat
sepultats amb ell en la mort,
perquè,
tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare,
va ser
ressuscitat d’entre els morts,
també
nosaltres emprenguem una nova vida.
I si
nosaltres hem estat plantats
vora
d’ell per aquesta mort semblant a la seva,
també hem
de ser-ho per la resurrecció.
Queda ben
clar:
l’home
que érem abans ha estat crucificat amb ell,
perquè el
cos pecador perdi el seu domini
i d’ara
endavant no sigueu esclaus del pecat:
els qui
són morts queden desvinculats del pecat.
I si hem
mort amb Crist,
creiem
que també viurem amb ell.
I sabem
que Crist,
un cop
ressuscitat d’entre els morts,
ja no mor
més,
la mort
ja no té cap poder sobre d’ell.
Quan ell
morí, morí al pecat una vegada per sempre,
però ara
que viu, viu per a Déu.
Igualment
vosaltres,
penseu
que sou morts pel que fa al pecat,
però
viviu per a Déu en Jesucrist.
Any A.
Passat el dissabte,
quan ja clarejava el matí del diumenge,
Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre.
De cop i volta se sentí un gran terratrèmol:
un àngel del Senyor, baixat del cel,
havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut.
Resplendia com un llamp
i el seu vestit era blanc com la neu.
Va ser tan gran el sobresalt dels guardes,
que de l’esglai quedaren com morts.
L’àngel del Senyor digué a les dones:
«No tingueu por, vosaltres.
Sé que busqueu Jesús, el crucificat.
No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit.
Veniu a veure el lloc on havia estat posat,
i aneu de seguida a dir als deixebles:
Ha ressuscitat d’entre els morts
i anirà davant vostre a Galilea;
allà el veureu.
Mireu que jo us ho he dit.»
Immediatament elles, amb por,
però amb una gran alegria,
se n’anaren corrents del sepulcre
per anunciar-ho als deixebles.
Jesús els sortí al pas i les saludà dient-los:
«Déu vos guard.»
Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren.
Jesús els digué.
«No tingueu por.
Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea
i que allà em veuran.»
Comentari.
1. Cap dels quatre evangelis narra explícitament la resurrecció de Jesús com un moment
diferent de la seva mort. Mort i Resurrecció coincideixen. En canvi, els quatre evangelis narren l’experiència espiritual que en nosaltres
genera la mort resurrecciosa de Jesús: el sepulcre buit i la seva presència
com a llum, força, camí, horitzó,...
2. La narració de Mateu, que té especialment en compte el xoc que
la mort resurrecciosa de Jesús
provoca en l’espiritualitat jueva, té
unes característiques pròpies:
A). Hi ha un gran terratrèmol provocat per l’acció de
l’Àngel del Senyor que havia fet rodolar
la pedra i s’hi havia assegut. Amb el terratrèmol,
Mateu connecta aquest moment amb el de la mort de Jesús, i amb l’obertura dels sepulcres dels justos (Mateu
27,51). L’acció sorprenent de l’Àngel d’asseure’s sobre la pedra vol indicar que aquesta pedra, que separava el món dels vius del món dels morts, queda definitivament treta. Les dues dones són invitades a comprovar que
el sepulcre no “tanca” cap cadàver.
B). Mateu posa en relleu el contrast entre els guardes i les dones. Els valents guardes
queden “com morts de por”; en canvi,
a les temorenques dones se’ls diu
directament: “No tingueu por, vosaltres”, i es mostren plenament actives.
C). ¿Qui és, en realitat, l’àngel
del Senyor que s’ha assegut sobre la pedra?
Sense dir-ho explícitament, la descripció que en fa Mateu suggereix que és el
mateix Jesús. “Resplendia com un llamp i
el seu vestit era blanc com la neu”. Aquesta descripció ens recorda el
relat de la Transfiguració. “La seva cara es tornà resplendent com el
sol, i els seus vestits, blancs com la llum” (Mateu
17,2).
Però Maria Magdalena i
l’altra Maria no hi eren en la Transfiguració;
per tant, ara no el reconeixen directament. Elles buscaven un cadàver... Per això Jesús mateix se les
fa visible perquè puguin veure’l
i experimentar la seva nova presència, de tal manera que “elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren” (Mateu
28,9).
D). “Abraçar-se als peus” manifesta un amor que encara no s’ha
alliberat d’un component possessiu. Abraçar els peus comporta també
impedir-los de marxar. El relat de Joan diu expressament que Jesús indica a
Maria Magdalena que el “deixi anar” perquè ell encara no ha arribat al seu
terme: el Pare (Joan
20:17). També en el relat de Llàtzer Jesús els diu: deslligueu-lo i
deixeu-lo anar (Joan
11,44) En canvi, en el relat de Mateu, Jesús no demana que el “deixin
anar”. Només se’ls diu que “han d’anar” a dir als germans (deixebles) que vagin
a Galilea, i que allà el veuran. Però (en aquest llenguatge de Mateu)per a
complir aquesta missió no els cal “desfer-se”
de Jesús; al contrari: a elles i a ells ja no els mancarà mai més la
seva “presència”. “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mateu
28,20).
E). Galilea?
¿Per què els deixebles han de tornar a Galilea per poder veure Jesús? ¿Que no és visible també aquí, a Jerusalem? Si l’han vist Maria Magdalena i l’altra Maria, ¿per què no l’hi poden veure també ells?
¿Per què els deixebles han de tornar a Galilea per poder veure Jesús? ¿Que no és visible també aquí, a Jerusalem? Si l’han vist Maria Magdalena i l’altra Maria, ¿per què no l’hi poden veure també ells?
Repetim-ho una vegada més: l’experiència de la resurrecció de Jesús no és un fet
objectiu, puntual i comprovable en un lloc
i en un moment concrets. Aquí els llocs i els moments són usats com a llenguatge
per expressar un procés que es dóna a l’interior de cada persona. És un procés d’humanització. Però que també pot ser de deshumanització, com en Judes
i els guardes.
3. Cada ésser humà disposa dels seus “llocs” i dels seus “moments”
per humanitzar-se humanitzant. “Qui amb
mi no recull, escampa”, havia dit Jesús (Mateu
12,30). La resurrecció de l’Home
no s’imposa. És una oferta. Acceptar-la o refusar-la provoca en cada un de
nosaltres visions i experiències totalment diferents.
4. També és possible “convertir-se”. Vivim convivint.
Aquesta convivència és una crida constant a passar del jo
al nosaltres. Però ens cal estar molt atents per no confondre el “grup
que ens posseeix” amb el “nosaltres” que podem construir.
Els “Dotze” (ara “Onze”), en el relat de Mateu (i també en
el de Marc, en la seva versió original), encara no sintonitzen amb el Crucificat de Jerusalem. Han de tornar a
Galilea si volen “veure” Jesús (Mateu
28,16).
Tornar a Galilea, a la muntanya indicada per Jesús, és com, per
a un estudiant, repetir curs. Noteu
que Lluc o Joan, en aquest punt, usen altres formes de llenguatge.
5). ...busqueu Jesús, el crucificat.
La resurrecció de Jesús no és tornar enrere, a la “vida tinguda”
d’abans. Ara, allò que millor caracteritza Jesús és ser “el crucificat”. És a
dir: el que existeix en forma de vida plenament donada. En els evangelis
de Lluc i de Joan, quan Jesús es presenti al deixebles els mostrarà les mans i
els peus traspassats: són el signe que els permetrà reconèixer-lo (Lluc
24,39 i Joan
20,20). Aquesta és també la “condició” que posa Tomàs (el nostre bessó)
per acceptar que Jesús ha ressuscitat (Joan
20,25).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada