VOCABULARI. (> Índex general).
Costat (de Jesús). Diumenge. Esperit (Sant). Feliços. Ferides. Miracles. Miracles de Jesús. Nom. Pare. Pau. Por. Veure.
(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Diumenge.
Jueus. Esperit.
Veure també Entrevistes amb Fid’ho: 2on. de Pasqua. A
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,
1. Si haguéssim de resumir l’Evangeli i la 1ª Lectura d’avui en una sola paraula, aquesta seria comunitat (En grec: església).
La paraula comunitat està molt de moda, però té diferents significats que poden ser, fins i tot, oposats. De fet, segons sembla, els primers cristians van fer servir la paraula “església” (“comunitat”) per diferenciar-se d’una altra “comunitat” que va acabar essent-li contrària: la sinagoga. “Sinagoga” i “església” signifiquen pràcticament el mateix, però, poc després dels inicis, eren usades pels cristians amb significats del tot diferents.
2. La paraula comunitat pot tenir dos significats fonamentals:
A) tenir en comú i
B) posar en comú.
A) Són comunitat aquelles persones que tenen en comú alguna cosa. En aquest cas la comunitat sol ser anterior als membres que la formen, i és independent d’ells. Així, cada ésser humà, pel simple naixement, entra a formar part de comunitats ja existents, que li donaran identitat: família, poble, país, àmbit cultural i religiós... Podríem dir que el flux vital d’aquestes comunitats va de dalt a baix; de la comunitat a l’individu. Si es tracta d’una comunitat organitzada jeràrquicament, l’individu que en forma part és a la vegada membre i súbdit, a no ser que entri a formar part de la pròpia jerarquia. El cas més evident serien els Estats.
B) També són comunitat aquelles persones que decideixen lliurement posar en comú allò que tenen i, sobretot, la seva pròpia vida.
En aquest cas, la comunitat ve després, i depèn de la lliure decisió dels membres que la formen. El seu flux vital va dels individus a la comunitat; de baix a dalt. Si la comunitat està organitzada jeràrquicament, l’autoritat és conseqüència exclusivament d’un encàrrec dels membres i té exclusivament forma de servei. Per això en aquesta classe de comunitats no hi ha mai súbdits sinó només membres servidors mutus. El matrimoni, tal com s’entén avui dia entre nosaltres (almenys teòricament!), podria ser un bon exemple d’aquesta segona manera de fer comunitat.
3. La 1ª Lectura d’avui dóna a entendre que les comunitats cristianes corresponen a aquest segon model exposat, tot i que la descripció que s’hi fa correspon a una imaginable comunitat ideal. Segurament les comunitats reals no eren tan “boniques”. Fer comunitat segons aquest model demana una maduració constant i progressiva en cada un dels seus membres; i no és fàcil d’aconseguir, com l’experiència de cada dia deixa ben clar.
4. També l’evangeli, amb un llenguatge diferent, ens proposa aquesta segona forma de comunitat. L’expressió “Rebeu l’Esperit Sant” és molt forta. L’Esperit Sant, és dir, el flux vital, està en cada membre. No va de dalt a baix sinó que s’instal·la a baix i capacita cada membre per obrar amb iniciativa i responsabilitat en la tasca comú.
Jesús havia dit als seus deixebles: “Vosaltres em dieu mestre i senyor, i ho sóc”. Amb la donació de l’Esperit Sant, Jesús vessa en cada deixeble aquest “ser mestre i senyor”, la qual cosa comporta la missió de servir (Joan 13,3ss. Rentament dels peus). El servei és sempre el mateix: fer humanitat; o dit al revés: neutralitzar les forces deshumanitzadores. “Perdoneu els pecats”.
5. L’Esperit Sant no es pot rebre com un do a posseir o com un bé a conservar. L’Esperit és força i dinamisme. L’Esperit es rep com el molí de vent rep la marinada, com la flauta rep la bufada, com la bombeta rep l’electricitat.
La situació de Tomàs és un exemple concret d’això: quan no fa comunió, no veu Jesús ni rep el seu Esperit; quan fa comunió, veu Jesús i rep l’Esperit que el porta a comprendre el “crucificat”, i a acceptar-lo dient-li: “Senyor meu i Déu meu”.
6. “Tomàs” significa “bessó”. Bessó de cada un de nosaltres que som invitats a creure sense haver vist, sempre que no siguem tan exigents com el nostre bessó, del qual Jesús critica precisament que hagi exigit veure primer per creure després.
“Creure sense haver vist” comporta saber que hem rebut l’Esperit de Jesús, sense necessitat de ficar el dit al forat dels claus, o de comprovar per endavant que els crucificats del món son vivents.
MISSATGE.
7. Rebre l’Esperit Sant comporta un canvi radical en la manera de ser comunitat. En el llenguatge que he fet servir abans, diríem que comporta passar de la 1ª forma de comunitat a la segona.
Imaginem una família. Neix un fill. Des del primer moment aquest fill forma part de la comunitat familiar. Però el fill creix, i arribarà un moment en què es sentirà impulsat i capacitat per posar en comú la seva vida amb algú altre amb qui formarà una altra classe de comunitat. Per al fill, això comporta el pas d’una comunitat no decidida a una comunitat voluntària, lliure i alliberadora.
Rebre l’Esperit comporta rebre la capacitat de fer comunitat des de la pròpia llibertat i iniciativa. Fer comunitat dintre l’horitzó de FER HUMANITAT.
RESPOSTA.
8. Sembla que l’Església catòlica s’ha “esclerositzat” una mica. Hi té tanta importància l’estructura, la història, la jerarquia, la doctrina, els ritus... que s’hi fa difícil “fer comunitat”. Constantment se’ns recorda que “som comunitat” per tot allò que tenim en comú. És una comunitat ja feta, preexistent, decidida amb anterioritat, jerarquitzada... Amb una jerarquia que ve “de dalt”, que es reserva l’exclusivitat de la iniciativa, única “font” del flux vital. La nostra Església actual s’assembla extraordinàriament a la Sinagoga del temps de Jesús.
9. Potser no val la pena perdre temps lamentant les situacions equivocades o demanar reformes estructurals. Potser allò que cal és simplement que cadascú comenci (o continuï) a ser adult, lliure i alliberador, rebent i posant en comú els dons rebuts. I és que en l’Església, encara que resulti difícil d’acceptar, el flux vital comença a baix, i va de baix a dalt, (en el cas de que hi hagi un “dalt”). “Allà on n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,30). I També: “... vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23,8).
En aquest 2020, quan a causa del coronavirus, no hem pogut reunir-nos físicament, els mèdia ens estant mostrant noves i immenses oportunitats de “fer comunitat”. Podríem dir que la Setmana Santa d’aquest any, viscuda en el confinament, ha estat per a molts una de les més humanes i humanitzadores.
Però també s’ha posat en evidència la necessitat de renovar el llenguatge. Fer i retransmetre Celebracions “com si fossin presents” uns fidels que en realitat no hi són, no deixa de ser una ficció, i mostra una esclerosi ritual que és urgent de superar.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Sovint es demana que la jerarquia faci reformes. Hi ha alguna cosa o alguna raó que us impedeixi proposar aquestes reformes ja en la vostra comunitat?
2. En l’evangeli, per tres vegades, Jesús diu: “Pau a vosaltres”. Com ho enteneu, això: com un desig de Jesús, com un do o com un manament?
3. Segons els Evangelis, està clar que l’Esperit Sant ens arriba per Jesús. ¿Es pot interpretar això com si l’Esperit ens vingués “de dalt”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada