Diumenge 18 de l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,1-3).

Això diu el Senyor:

“Oh tots els assedegats,

veniu a l’aigua;

veniu els qui no teniu diners,

compreu i mengeu,

compreu llet i vi sense diners,

sense pagar res.

¿Per què perdeu els diners

comprant un pa que no alimenta,

i malgasteu els vostres guanys

en menjars que no satisfan?

Escolteu bé, i tastareu cosa bona,

i us delectareu assaborint el bo i millor.

Estigueu atents, veniu a mi

i us saciareu de vida.

Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,

els favors irrevocables promesos a David”.

2ª LECTURA (Romans 8,35,37-39).

Germans,

¿qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist,

que tant ens estima?

¿Els contratemps, la por, les persecucions,

la fam o la nuesa,

el perills, la mort sagnant?

De tot això en sortim fàcilment vencedors

amb l’ajut d’aquell que ens estima.

Estic ben segur que ni la mort ni la vida,

ni els àngels ni altres poders,

ni res del món present o del futur,

ni el estols del cel o de les profunditats,

ni res de l’univers creat

no serà capaç d’allunyar-nos de Déu

que, en Jesucrist, el nostre Senyor,

ha demostrat com ens estima.

EVANGELI. (Mateu 14,13-21).

En aquell temps,

quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista,

se n’anà amb una barca cap un lloc despoblat.

així que la gent ho va saber,

el van seguir a peu des dels pobles.

Quan desembarcà veié una gran gentada;

se’n compadí i curava els seus malalts.

Els deixebles, veient que es feia tard,

anaren a dir-li:

“Som en un indret despoblat

i ja s’ha fet tard.

Acomiadeu la gent. Que se’n vagin

als pobles a comprar-se menjar”.

Jesús els respongué:

“No cal que hi vagin.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ells li diuen:

“Aquí només tenim cinc pans i dos peixos”.

Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.

Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba;

prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel, digué la benedicció,

els partí i donava els pans als deixebles

i ells els donaven a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves plens de les sobres.

Els qui n’havien menjat eren tots plegats

uns cinc mil homes, sense comptar-hi

les dones i la mainada.

LLENGUATGE.

(Suggeriment: seria bo llegir aquests Apunts tenint davant no solament la lectura que avui ens proposa el missal sinó el llibre de l’Evangeli de Mateu i poder llegir-hi els fragments que no es recullen al missal).

1. Després de les paràboles del regne, l’evangeli de Mateu continua amb uns relats que en podríem dir signes (de la presència) del regne.

El conjunt de les paràboles ens deixen clar que el Regne del cel no és pas com els regnes d’aquest món, els quals són ben visibles per l’exhibició que fan del seu poder i del seu domini sobre els altres. Com que el Regne de Déu no és de domini, el més normal és que passi desapercebut, com el llevat que fa fermentar la farina, o la llavor sembrada al camp, o el tresor amagat o la perla que es busca... De fet, tothom qui creu en el domini sobre els altres és incapaç de "veure" el (nou) Regne, perquè té ulls però no hi veu...

2. No obstant, el Regne que Jesús anuncia està ben present, i manifesta una gran eficàcia salvadora. És el que volen dir els relats que segueixen al capítol de les paràboles. Són uns relats que sovint, vistos des de la nostra perspectiva, contenen “miracles”.

3. “miracles”. Heus aquí una paraula que avui s’ha convertit per a molts en un escull insalvable. Com diu un bon amic, “abans la gent creia gràcies als miracles; però avui creiem a pesar dels miracles”. No sé si abans la gent creia en Jesús gràcies als miracles... Potser seria més apropiat dir que algunes persones creien en els miracles “gràcies a Jesús”. Era més “interessant”...

(Mireu, si us sembla, la reflexió sobre miracles, al Glossari.

4. L’evangeli d’avui ens exposa el signe més important de la presència del Regne de Déu. Per destacar la seva importància, Mateu (que en aquest punt segueix l’evangeli de Marc) l’explica dues vegades, repetint-lo quasi amb les mateixes paraules (Mateu 15,32-39). Amb aquest recurs literari s’aconsegueix destacar també una altra cosa ben important: la centralitat de l’actitud de la fe (dels deixebles (Mateu 14,32), de la dona cananea (15,28) o de la gent en general...(15,29), en contrapunt amb l’observança de les “tradicions” dels fariseus (15,1-20).

5. L’evangeli d’avui sol ser conegut com la 1ª Multiplicació dels pans. Penso que és una equivocació anomenar-lo així.

La nostra ment funciona amb paraules. Pensem amb paraules.

Si se’ns ofereix una paraula inadequada, aquesta es converteix en un obstacle per poder entendre.

La paraula “multiplicació” és inadequada per entendre allò que ens vol dir l’evangeli d’avui. Jesús no “multiplica” el pans sinó que demana els pans que tenen els deixebles i els parteix i reparteix. Caldria, doncs, parlar de la Partició dels pans o de la Fracció dels pans.

6. “Multiplicar els pans” suggereix una acció divina; la manifestació d’un poder sobrehumà de Jesús; un “miracle” que només ell, perquè és Déu, podria fer.

No és això el que vol dir-nos l’evangeli, sinó tot el contrari. No es tracta de multiplicar sinó de compartir. No és una qüestió de miracles sinó d’amor. Jesús provoca que els seus deixebles comparteixin allò que tenen, i facin l’experiència de que, compartint, n’hi per a tots i de sobres.

Compartir, i comprovar l’eficàcia de fer-ho, és el primer signe de que “el Regne de Déu està enmig vostre”.

7. Es tracta d’un relat molt elaborat, amb una gran quantitat de detalls plens de simbolisme. Ara, aquí, no ens hi podem aturar. Només n’enumeraré alguns perquè cadascú hi pensi i intenti descobrir-ne el significat. Com diu el títol d’un llibre conegut, “Atreveix-te a pensar”, ara diria: Atrevim-nos a interpretar també pel nostre compte.

- Els gestos i les paraules de Jesús:

fan pensar directament en l’acció central de la missa: “prengué els pans..., alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava...a la gent”. El relat és una escenificació de la realitat profunda de l’eucaristia de cada diumenge.

- Els números (que quasi sempre tenen caràcter simbòlic):

>El 5 (penseu en Pentecosta = 50; 5000).

>5 pans i 2 peixos = 7, número que indica una certa totalitat.

>el 12, la xifra del Poble Elegit...

- “Homes” = barons adults = caps de família.
Per què no s’hi compten “les dones i la mainada”? Què se’ns vol dir amb aquest “detall”? ¿Ho considereu l’expressió inoportuna d’un masclisme subjacent?

- En barca i a peu...

Per què la gent “segueix a peu” per arribar allà on Jesús hi va “en barca”?

- Per què Jesús se’n va a un “lloc despoblat”?

- Mengen asseguts (com els “senyors”)

Per què Jesús “ordena que la gent s’assegui per menjar”?

MISSATGE.

8. La compassió de Jesús quan es troba amb la multitud no el porta a “fer de Déu”, sinó a ser company. No el porta a solucionar els seus problemes fent miracles sinó invitant-los a compartir.

Noteu que aquesta és precisament la 1ª temptació que el mateix Jesús va haver de superar allà al desert. Tenia gana, i el temptador li diu: “si ets Fill de Déu” (fes un miracle:), converteix aquestes pedres en pans (Mateu 4,3).

 

RESPOSTA.

9. En aquesta ocasió proposo dos àmbits per a la resposta.

A. També avui, com sempre, al nostre món hi ha persones que només són “multituds”.

Si nosaltres no estem en aquestes “multituds!”, ens cal desembarcar per trobar-nos amb elles, compadir-nos-en i curar el seus malalts.

Com? Cadascú veurà i decidirà com, però fer-ho és una conseqüència directa de considerar-nos deixebles de Jesús. Les “multituds” que pateixen fam no han de quedar en un “món apart del nostre”.

B. En un altre sentit també cal adonar-nos que la nostra església actual està més “dissenyada” per a convocar multituds que per generar comunitats. Fins quan durarà això que contradiu directament l’acció de Jesús?!

10. La crisi de l’Església Occidental no consisteix en que ha disminuït la pràctica de la religió sinó en que les nostres misses (que són “el cimal i la font de la vida cristiana”, segons el Concili Vaticà II) tenen més clima de multitud despersonalitzada (encara que hi hagi poca gent) que de comunitat de persones adultes, actives, amb veu i vot, amb capacitat de resposta.

Quan tardarem a aprofitar la providencial “manca de vocacions sacerdotals” per adonar-nos que els “cinc pans i dos peixos” de moltes de les nostres comunitats són suficients per fer camí, si els compartim?

PREGUNTES per al diàleg.

1. L’evangeli d’avui és una escenificació de l’eucaristia dels diumenges. Comparant les vostres trobades amb el relat evangèlic, què hi descobriu que us pugui ajudar a millorar-les?

2. Els evangelis insisteixen en una actitud de Jesús: la compassió (envers les multituds o les persones concretes). Però, ser compadit pot resultar humiliant. Com ha de ser la compassió perquè no sigui humiliant sinó alliberadora?

3. L’evangeli parla de 5000 homes sense comptar les dones i la mainada. Amb aquesta expressió segurament es vol ressaltar la (nova) condició de persones adultes i lliures dels “5000”. Per això es diu que “mengen asseguts”. Avui parlaríem de “caps de família”, que sempre eren homes adults. Però això, sortosament, avui ha canviat. ¿Com es viu en la vostra parròquia o comunitat la igualtat entre dona i home?