1ª LECTURA. (Primer Llibre dels Reis 3,5.7-12).
En aquells
dies,
el Senyor
s’aparegué a Salomó,
en un somni
durant la nit,
en el
santuari de Gabaon,
i li digué:
“Digue’m que
vols que et doni”.
Salomó li
respongué:
Senyor, Déu
meu, vós m’heu fet rei a mi,
servent
vostre,
perquè
ocupés el tron de David, el meu pare;
però sóc
encara un jove que no sé conduir la gent,
i em trobo
enmig del poble que vós heu elegit,
un poble que
ningú no és capaç de comptar,
de tan
nombrós com és.
Feu al
vostre servent la gràcia de saber escoltar,
perquè pugui
fer justícia al vostre poble
i destriar
el bé del mal.
Sense això,
¿qui seria
capaç de governar
aquest poble
vostre tan considerable?
Al Senyor li
agradà que Salomó
li hagués
demanat això, i li digué:
“Ja que no
demanes molts anys de vida,
ni riquesa,
ni la vida
dels teus enemics,
sinó
discerniment per saber escoltar
i fer
justícia,
jo et donaré
això que demanes:
et faré tan
prudent i sagaç que,
ni abans de
tu ni després,
ningú no
se’t podrà comparar”.
2ª LECTURA (Romans 8,28-30).
Germans,
nosaltres
sabem que Déu ho disposa tot
en bé dels
qui l’estimen,
dels qui ell
ha cridat per decisió seva.
Perquè ell,
que els
coneixia d’abans que existissin,
els destinà
a ser imatges vives del seu Fill,
que ha estat
així el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els
havia destinat,
els crida,
els fa justos i els glorifica.
EVANGELI. (Mateu 13,44-52).
(En blau allò
que correspon a la versió llarga)
En aquell
temps, Jesús digué a la gent:
“Amb el
Regne del cel passa
com amb un
tresor amagat en un camp.
L’home que
el troba, el deixa amagat i,
content de
la troballa,
se’n va a
vendre tot el que té
i compra
aquell camp.
També passa amb
el Regne del cel
com amb un
comerciant que buscava perles fines.
El dia que
en trobà una de molt preu,
anà a vendre
tot el que tenia
i la comprà.
També passa
amb el Regne del cel
com amb
aquelles grans xarxes que,
tirades a
l’aigua,
arrepleguen
de tot.
Quan són
plenes, les treuen a la platja,
s’asseuen i
recullen en coves tot allò que és bo,
i llencen
allò que és dolent.
Igualment
passarà a la fi del món:
sortiran els
àngels,
destriaran
els dolents d’entre els justos
i els
llençaran al forn encès:
allà hi haurà
els plors i el cruixir de dents.
¿Ho heu entès
tot això?
Li responen:
sí que ho hem entès.
Ell els
digué: Mireu, doncs:
els mestres
de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel
són com
aquells caps de casa que treuen del seu cofre
joies
modernes i antigues.
LLENGUATGE.
1. Se sol
dir que, lamentablement, els principals plaers de la vida o són cars o són
pecat...
Potser sí.
També hi ha
persones que diuen que, encara que no existís Déu, només pels avantatges que
ens dóna la fe, ja valdria la pena creure-hi.
Segurament,
també tenen raó.
2. En tot
cas, dues de les tres paràboles de l’evangeli d’avui sintonitzen amb aquests
segons.
El Regne del
cel és una sort, com ho és trobar-se un tresor amagat en un camp, prou gran, el
tresor, com per vendre-s’ho tot i comprar el camp. O com és una sort per al
buscador de perles trobar-ne una de tan valuosa que, per adquirir-la, està
disposat a vendre-s’ho tot.
3. Com és
que per a uns formar part del Regne els sembli difícil i complicat, quan per a
altres és com haver tret la rifa?
No ho sé.
Misteris de l’ànima humana!
Per a uns,
la paraula de Déu (la llavor del Regne) es fa llei, i la llei és
empipadora. En canvi, per a uns altres, es fa evangeli (= bona
notícia): haver trobat el millor tresor o la millor perla, ja en aquesta
vida.
4. Això té a
veure amb l’actitud més profunda del cor humà. Un cor calculador no veu clar això de vendre-s’ho tot per comprar el camp o adquirir la perla. En canvi,
un cor generós no dubta ni un moment,
perquè el tresor no és pas per tenir-lo sinó per compartir-lo; i
la perla no és pas per fer créixer la pròpia col·lecció sinó per regalar-la.
5. Potser
per això, a les dues primeres paràboles de l’evangeli d’avui en segueix una
tercera, que és com un toc d’atenció: el Regne del cel és semblant a una xarxa
de pescar on s’hi recull de tot, bo i dolent. Al final, caldrà fer la tria
(com ja es va dir en la paràbola del jull,
llegida diumenge passat).
6. Tot
aquest capítol de les paràboles del Regne
es troba entre dos relats que li serveixen de marc, i ens permeten a
nosaltres situar-les millor (Mateu 12, 46-49
i 13,53-58). Aquests dos relats-marc ens parlen, el primer, de “la mare
de Jesús i els seus germans”, i el segon, ens parla directament del “seu
poble”.
7. Les lectures
dels diumenges no recullen aquests relats, però això no vol dir que no
siguin ben significatius. El “poble” a què pertany Jesús, representat al
principi per “la seva mare i germans”, ha estat fins ara el camp amb un tresor amagat. Però aquest tresor no és per mantenir-lo amagat; no és per pertànyer a una finca particular. Aquest tresor és un do
de Déu per a tota la Humanitat, donat en custòdia al poble elegit fins al moment oportú.
8. Però el poble elegit no estava disposat a
compartir-lo.
L’evangeli
ens diu clarament que Jesús “topa” de front amb el seu poble per aquesta qüestió. D’alguna manera, ell compra el camp per compartir amb tothom
el tresor que hi havia amagat: ¿Qui
és la meva mare i qui són els meus germans? I, assenyalant amb la mà els seus
deixebles, digué: aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la
voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva
mare (Mateu 12,49). També: Un profeta
només és menyspreat al seu poble i a casa seva. I no va fer allí gaires
miracles, perquè ells no tenien fe (Mateu 13,58).
9. Jesús, i
cada deixeble, és com un nou mestre de la Llei que treu del seu cofre joies modernes i antigues. El “tresor”
destinat a tothom.
MISSATGE.
10. El regne
de Déu és com trobar un tresor.
Pertànyer al
Regne del cel és gratificant. Si no, vol dir que alguna cosa falla... Potser el
nostre cor no és prou generós i busca perles per posseir-les en exclusiva
o per fer-hi negoci.
Però, només tenim
realment allò que donem.
Només gaudim
d’allò que compartim.
El tresor
del Regne no és per enterrar-lo en un camp i que quedi perdut, com tan sovint
devia passar abans de la generalització dels bancs.
RESPOSTA.
11. Avui dia
ja no hi ha “tresors amagats i perduts”. Avui totes les riqueses estan ben
controlades. O, potser no? Potser les millors riqueses queden sempre fora
control?
Hi ha tantes
classes de riqueses!
Les
comunitats cristianes d’avui estan formades sobretot de persones madures, amb
llargs anys de fidelitat, amb una vida de generositat a tota prova. ¿No hi
haurà aquí immensos tresors de
saviesa humana i cristiana, perduts perquè estem acostumats a no fer-los
servir?
A causa del
clericalisme de les nostres comunitats, quants “tresors” han passat a ser valors
perduts? Quantes “perles” han deixat de brillar?
Amb el
clericalisme, el regne s’ha convertit en una religió moralista i
ritualista, i s’ha perdut com a tresor.
12. És cert:
descobrir el tresor amagat i la perla més valuosa no depèn nomes
de nosaltres. És un do de Déu. No obstant, també depèn de nosaltres. Per a això
ens cal ser buscadors; estar atents; tenir orelles per sentir i ulls per veure.
És
convenient optar per una actitud activa en la recerca i en el
coneixement; exercir la nostra capacitat personal de valorar tresors i
perles, i no deixar que això sigui exclusiu de mossens o de directors
espirituals.
13. Preocupats
per trobar “vocacions clericals”,
deixem perdre una gran quantitat de tresors
amagats a les comunitats cristianes i en tantes i tantes altres persones.
En les
comunitats, el mossèn no supleix la valoració que pot fer cada persona
sobre la qualitat dels tresors. Tots som “buscadors” i tots estem a
l’expectativa... I amb la seguretat de que “qui
busca, troba” (Mateu 7,8).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Comenteu
si ser “membres de l’Església” és com si haguéssiu trobat un tresor o és una
obligació que pesa?
2. Com
“gestionem” el nostre tresor, tant a
nivell personal com a nivell comunitari?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada