1ª LECTURA. (Deuteronomi 8,
2-16.
Moisès digué
al poble:
”Recorda’t
del camí que el Senyor t’ha fet fer
pel desert
des de fa quaranta anys per afligir-te,
per
provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor
i veure si
observaries o no els seus manaments.
T’afligí
fent-te passar fam,
però després
t’alimentà amb el mannà,
que ni tu ni
els teus pares no coneixíeu,
perquè
aprenguessis que l’home no viu només de pa;
viu de tota
paraula que surt de la boca de Déu.
Recorda’t
del Senyor, el teu Déu,
que et va
fer sortir de la terra d’esclavatge;
que t’ha fet
passar per aquest desert immens i terrible,
infestat de
serps verinoses i d’escorpins,
una terra
eixuta, sense aigua,
on per a tu
va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,
i
t’alimentava amb el mannà,
que els teus
pares no coneixien”.
2ª LECTURA (1ª Corintis 10,
16-17).
Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,
¿no és,
potser, comunió amb la sang de Crist?
El pa que
nosaltres partim,
¿no és,
potser, comunió amb el cos de Crist?
El pa és un
de sol.
Per això
tots nosaltres, ni que siguem molts,
formem un sol
cos,
ja que tots
participem del mateix pa.
EVANGELI. (Joan 6, 51-58).
En aquell
temps Jesús digué als jueus:
”Jo sóc el
pa viu baixat del cel.
Qui menja pa
d’aquest viurà per sempre.
Més encara:
el pa que jo donaré és la meva carn,
perquè doni
vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.
Els jueus es posaren a discutir.
Deien: “¿Com
s’ho pot fer aquest,
per
donar-nos la seva carn per menjar?”
Jesús els
respongué:
“Us ho dic
amb tota veritat:
si no mengeu
la carn del Fill de l’home
i no beveu
la seva sang,
no podeu
tenir vida en vosaltres.
Qui menja la
meva carn i beu la meva sang
té vida
eterna,
i jo el
ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn
és un veritable menjar,
i la meva
sang és una veritable beguda.
Qui menja la
meva carn i beu la meva sang
està en mi i
jo en ell.
A mi m’ha
enviat el Pare que viu,
i jo visc
gràcies al Pare;
igualment,
els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el
pa baixat del cel.
No és com el
que van menjar els vostres pares.
Ells van
morir.
Però els qui
mengen aquest pa, viuran per sempre”.
LLENGUATGE.
1. Aquesta
festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se
el seu nom llatí “Corpus”, ja que
així no fa tan mal d’orelles.
El llenguatge entorn del “cos i la sang
de crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig.
Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva mare va portar a la
parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè fes la 1ª Comunió.
Davant meu, i amb llenguatge manllevat
pel fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la
comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços
davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.
2. La festa
del Corpus constitueix una certa
repetició del Dijous Sant. En les
discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es
va mantenir en atenció a la seva gran popularitat.
3. Els
orígens de la festa cal buscar-los ja al segle XII com a reacció a alguns
teòlegs que posaven en dubte la presència real de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es va optar per l’exuberància de les formes. Es considerava
una manera d’ajudar la fe impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Diada de Corpus era la Processó, com més espectacular millor i
amb la participació dels prohoms de la ciutat.
Avui costa
de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un molt bon encert
convertir-la en el “Dia de Càritas”.
(→missatge).
4. L’evangeli d’avui resulta volgudament
provocador, com es reconeix en el mateix text quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...
A vegades s’ha
insistit tant en el realisme d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit
antropofàgic o canibalesc.
D’entrada,
permeteu-me fer una doble consideració:
1ª. Aquestes
paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant,
és impossible menjar la seva carn...
2ª. És
pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides
a l’evangeli de Joan, sinó d’unes paraules
que l’evangelista posa en boca de
Jesús, i que volen expressar la realitat més profunda de la VIDA: de la vida de Jesús i de la vida
de qualsevol persona autènticament humana.
5. També
l’evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús,
Maria el va posar en un menjadora.
No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un
llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o
mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los:
això és la meva vida.
Els pares
“gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els
seus fills per poder viure i créixer. No és una qüestió de “miracles” sinó
d’amor.
6. ”La meva carn és un veritable menjar”.
Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.
És l’experiència
de que la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”,
i que aquesta és la vida autèntica, aquella que ja no inclou la “mort”, la Vida
eterna o Vida divina.
La vida
donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep. Els que la reben
es converteixen així en el nou “cos de Crist”.
7. La comunitat
cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida
donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir,
celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la vida donada.
Els
deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”,
aquí, vol dir també assumir,
fer nostra, aquesta manera de viure. Anar a combregar sense assumir que la
nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany
perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corint (→ 1ª Carta als Corintis, capítol 11,27).
MISSATGE.
8. Prescindint
dels textos i tornant a la festa del
Corpus, el seu missatge tradicional
era molt “humà” per l’exhibició que permetia, però no era gaire cristià.
Actualment,
la vinculació d’aquesta festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet
recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.
9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el
significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu encarnat. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu encarnat. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
L’evangeli
de Mateu és encara més contundent: “Us ho
asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho
fèieu” (Mateu 25, 40).
RESPOSTA.
11. El canvi
que ha experimentat la festa del Corpus
pot orientar la nostra pròpia resposta i la de la parròquia.
Es tracta
d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar
redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens
proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima
d’alguna forma de poder.
Els
evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels
altres “condemnats” que l’acompanyaven.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan
sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?
2. Si
coneixeu o recordeu el llenguatge que
es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que
vol dir?
3. Quan la
nostra era una “societat cristiana”,
eren considerades normals certes
formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat
en una “societat laica”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada