1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).
En aquells
dies,
Moisès es
llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,
tal com el
Senyor li havia manat.
Portava a
les mans les dues tauletes de pedra.
El Senyor
baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.
Moisès
s’estigué allà amb ell.
Llavors el
Senyor passà davant d’ell tot cridant:
«Jo sóc el
Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al
càstig, fidel en l’amor».
Moisès es
prosternà tot seguit,
l’adorà amb
el front fins a terra, i digué:
«Senyor, si
m’heu concedit el vostre favor,
vingueu vós
mateix a acompanyar-nos.
És veritat
que és un poble rebel al jou,
però vós ens
perdonareu les culpes i els pecats,
i fareu de
nosaltres la vostra heretat».
2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).
Germans,
estigueu
contents,
refermeu-vos,
animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,
i el Déu de
l’amor i de la pau serà amb vosaltres.
Saludeu-vos
els uns als altres amb el bes de la pau.
Us saluda
tot el poble sant.
Que la
gràcia de Jesucrist, el Senyor,
l’amor de
Déu i el do de l’Esperit Sant
siguin amb tots vosaltres.
EVANGELI. (Joan 3, 16-18).
Déu estima
tant el món, que ha donat el seu Fill únic,
perquè no es
perdi ningú dels qui creuen en ell,
sinó que
tinguin vida eterna.
Déu envià el
seu Fill al món no perquè el condemnés,
sinó per
salvar el món gràcies a ell.
Els qui
creuen en ell, no seran condemnats.
Els qui no
creuen, ja han estat condemnats,
per no haver
cregut en el nom del Fill únic de Déu.
LLENGUATGE.
1. Amb la
Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i
es reprèn l’anomenat Temps de durant
l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia
ens proposa dues festes que són com el resum final de tot el temps
pasqual: la Santíssima Trinitat i el Corpus.
2. Parlar de
la SS. Trinitat no és fàcil. Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un
mossèn pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha tres persones realment
distintes. ─“Sí, mossèn, sí; ho crec,
mentre no les hagi de mantenir, jo...”.
L’anècdota
vol indicar com el misteri de la SS.
Trinitat sol quedar en la superfície més superficial de la nostra fe, tot i
ser-ne el punt central i més característic.
3. Les
primeres comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i
novetosa l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Des dels
inicis, els cristians sabien que ho podien fer tot “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot
amb el “glòria al Pare, al Fill i a
l’Esperit Sant”.
No obstant,
ens hem acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que renunciem
d’entrada a entendre-hi res. Continuem usant el llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res
“perquè és un misteri...”.
Ara bé: si
un llenguatge no diu res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra professió
de fe en la Trinitat resulta totalment buida.
4. L’evangeli
d’avui ens situa en el bon camí: “Déu
estima tant el món...”.
Déu estima.
És famosa la frase de Blaise Pascal: “El
cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.
Tothom qui
estima autènticament sap que el “centre” de la seva pròpia vida està en la
persona estimada. Aquesta afirmació és intel·lectualment absurda i impossible,
i, no obstant, l’experimentem amb tanta força que no en podríem dubtar.
Certament:
estimar algú comporta que la nostra vida es centra fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per
algú comporta adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de
la vida de qui ens estima.
Amb l’amor,
la vida continua essent individual, però pren forma de comunió i
de comunitat.
5. Dintre
aquesta comunitat adquirim un vigor tan extraordinari que ens supera a
nosaltres mateixos. Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un
fillet a la falda. Si s’acosta a aquest seu fillet alguna classe d’amenaça,
veureu quina valentia i força (esperit)
envaeix la mare. Ve d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i
veureu què us dirà...
6. Jesús
experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu
estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en
el “centre” de la seva Vida, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell;
formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.
7. Però, per
absurd que sembli, també podem no acceptar-ho...
Cal evitar
d’entendre les paraules “els qui no
creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de
Déu” en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot
una actitud del cor.
A nosaltres,
el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les doctrines i els dogmes són un llenguatge intel·lectual que ens pot ajudar perquè l’home és també
intel·ligència, però també pot ser un obstacle.
8. El
missatge de Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de
nosaltres mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de
“ser bo si així em va bé”.
Cada ésser
humà va trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta
“creure” (“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge, els
seus dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia
amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare...
MISSATGE.
9. El missatge d’aquesta festa i de les
Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb
les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de
la Pau”.
Déu ens ha
convertit en el “centre” de la seva Vida. Si acceptem, passem a ser fills en el
Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.
Cadascú
veurà com canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent realitat.
RESPOSTA.
10. La resposta positiva de cada un de
nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en
les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.
Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies
quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem
celebrant i participant d’aquesta meravella?
11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la
cara (excepte el mossèn que “presideix”), pot ser entesa com una trobada de germanor?
El clatell i
el trasero són parts ben dignes del
cos humà; però quan volem comunicar-nos,
ens posem de cares! Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de
davant de l’església o els d’un costat perquè miressin cap al centre. Així,
almenys una meitat dels “germans” estaria de cares amb l’altra meitat.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quan anem
missa, és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva
Presència en l’amor mutu”? (→ Mateu 6,6).
2. Alguna
vegada en què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció
als altres, pensant que us trobarien a faltar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada