Diumenge vinent, 11è. de durant l'Any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Dir.      Paràboles.      Regne de Déu.      Temps.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Paràbola.

 

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (d’Ezequiel 17, 22-24).

Això diu el Senyor:

«També jo prendré un esqueix

del brot alterós que corona el cedre,

arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,

i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,

en una muntanya de la serralada d’Israel.

Estendrà les seves branques,

donarà fruit,

i es farà un cedre magnífic.

Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra

i viuran en el seu brancatge.

Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor.

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts,

asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

 

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,6-10).

Germans,

ens sentim molt coratjosos.

Sabem que mentre vivim en el cos,

vivim com emigrats lluny del Senyor,

ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;

però ens sentim tan coratjosos,

que preferim emigrar del cos

per anar a viure amb el Senyor,

i no ambicionem res més que ser-li plaents,

tant ara que som en el cos com quan en sortirem.

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer

davant el tribunal del Crist,

on cadascú ha de rebre el que li correspongui

segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

 

 

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»

Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

 

B. LLENGUATGE.

1. En les Lectures d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò que es diu en la 1ª Lectura com una promesa del profeta Ezequiel, i la realitat del regne que ens presenta la 2ª paràbola de l’Evangeli.

Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic.
En canvi la paràbola de Jesús parla del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més gran que les “hortalisses” no vol pas dir ser com un cedre del Líban (arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les branques; però no és el mateix ajocar-se entre el brancam d’un gran cedre que entre les branques d’un arbust com la mostassa. O pot ser, sí?
Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre amb la perillosa “companyia” de les aus rapaces.
 

2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia estat un petit poble entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus "poderosos" interpretaven que els seus profetes alimentaven aquesta esperança. Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí. (Per això els "Poderosos" el van fer matar).
El Projecte de Déu és una Humanitat de germans, no pas de petits i grans. Els “grans Pobles” no són plantació de Déu sinó el resultat d’una història carregada de violències i d’injustícia que generen molta inhumanitat.

3. La 1ª paràbola del relat evangèlic d’avui ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i que de nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega (Marc 4,26).

4. La “sega” posa de manifest que el petit gra no ha pas competit amb els altres per veure quin és més important. Tota la plantació serà recollida i portada a casa. Tota la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador.
L’hort on són sembrades les hortalisses no és pas un camp de batalla, sinó un espai mimat i protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.

5. Les paràboles “suggereixen”. Però cadascú ha de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Qui decideixi ser deixeble, les pot entendre d’acord amb allò que diu el Mestre. Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.
Aquí, serà bo veure que no s’hi diu pas que les paràboles s’entenguin segons la “intel·ligència” sinó segons les “disposicions” de cadascú.

   

C. MISSATGE.

6. Jesús exposa el Projecte de Déu. Però cadascú l’entén segons les seves disposicions: qui aspira a ser “cedre” no s’acomodarà per viure en un petit hort.
 
El Projecte de Déu no s’enuncia parlant-ne magistralment, com d’alguna cosa que ens bé des de fora de nosaltres mateixos. El “Regne de Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell (Lluc 17,21). “Encaixar-hi” bé o malament depèn també de cadascú. És segons l’actitud de cadascú que serà possible anar-lo entenent més o menys; gaudir‑ne més o menys.

 

D: RESPOSTA.

7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un pi. Aquests són arbres que segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar un hort amb una figuera o una olivera o una parra;... Els seus fruits combinen esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata amb figues i/o raïms? Una delícia!... 
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a una Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
En el jardí de la nostra Església, ¿no hi ha pas encara massa pins, avets i cedres?...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La nostra Església apareix ambivalent: amb grans “cedres” i amb petits “arbustos” com la mostassa. Quines són les vostres “disposicions” a l’hora de participar-hi?

2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. ¿Quin comentari us suggereix això, aplicant-ho a la vostra vida i a la vostra fe?

3. Posant l’exemple del petit gra de mostassa, ¿es desvalora la nostra vida? En què poseu el valor de la Vida?

 

Diumenge vinent, 10è. de durant l'any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Apoderar-se  (de Jesús).    Casa, a.   Déu.   Divisió.    Esperit.    Jerusalem.   Llei.   Multitud.    Pa (Eucaristia).    Paràboles.     Pecar.   Perdonar.    Posseït.     Satanàs.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Satanàs.

 

  

A. LECTURES.

 

1ª Lectura (Gènesi 3,9-15)

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre,

el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?».

Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i,

com que vaig nu,

he tingut por i m’he amagat».

Li digué el Senyor-Déu:

«Qui t’ha fet saber que anaves nu?

És que has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?».

L’home li digué: «La dona que m’heu donat

m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat».

El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?».

Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat».

El Senyor-Déu digué a la serp:

«Ja que has fet això,

seràs la més maleïda de totes les bèsties

i de tots els animals feréstecs.

T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida.

Faré que sigueu enemics tu i la dona,

i el teu llinatge i el d’ella.

Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló».

 

 

2ª Lectura (2Corintis 4,13-5,1).

Germans,

l’Escriptura diu:

«Em sento ple de fe, i per això he parlat».

Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe,

també ens sentim plens d’aquesta fe,

i per això parlem,

i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor,

també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús

i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres.

Perquè tot això és ben bé vostre;

així la gràcia de Déu,

que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent,

farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.

Per això no ens desanimem.

És veritat que la vida d’homes que vivim

per fora es va consumint,

però la que vivim dins nostre

es va renovellant cada dia,

perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc,

va acumulant un pes incomparable de glòria

que durarà per sempre.

I nosaltres no apuntem a això que veiem,

sinó a allò que no veiem,

perquè les coses que veiem passen,

però les que no veiem duren per sempre.

El nostre cos, que és la casa i el tabernacle de Déu a la terra,

serà destruït;

però sabem que tenim al cel un altre edifici,

un temple que és obra de Déu, no fet de mà d’homes, etern.

 

 

Evangeli (Marc 3,20-35).

 

En aquell temps

Jesús entrà a casa amb els deixebles,

i tornà a reunir-s’hi tanta gent

que no els quedava temps ni de menjar.

Quan els seus sentiren dir el que feia,

hi anaren per endur-se’l

perquè deien que havia perdut el seny.

Per altra banda,

els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem

deien que estava posseït de Beelzebul,

i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis.
 

Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles.

Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs?

Si un reialme es divideix en faccions

que lluiten les unes contra les altres

no pot durar gaire temps.

I si dins d’una família hi ha divisions, tampoc no pot durar.

Igualment, si el regne de Satanàs s’ha dividit en faccions

que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar.

A casa d’un guerrer valent

ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té

sense encadenar-lo abans;

només així li podrà saquejar la casa.
 

Us ho dic amb tota veritat:

Per més pecats que un home cometés

i per més blasfèmies que proferís,

Déu està disposat a perdonar-lo,

però el qui injuria l’Esperit Sant,

Déu no el perdonarà mai

i sempre serà reu del seu pecat».

 

Jesús va fer aquesta afirmació

perquè deien que tenia un esperit maligne.

 

Després arriba la seva mare amb els seus germans

i, de fora estant, el fan cridar.

La gent que seia al voltant d’ell li diu:

«La vostra mare i els vostres germans són aquí fora,

que us volen veure».

Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?».

Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu:

«Aquests són la meva mare i els meus germans:

tothom qui compleix la voluntat de Déu

és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

 

B. LLENGUATGE.

El relat que hem llegit ens descriu una de les situacions més rocambolesques de la vida humana. Actualment la Psicoanàlisi ens ajuda a posar-hi llenguatge.

La Psicoanàlisi parla de “Mecanismes de defensa”.
Entre aquests hi ha el Mecanisme de projecció. És quan algú projecta sobre altres els propis mals, defectes o vicis.

Es tracta inicialment d’un mecanisme infantil. Els infants experimenten tan de prop la seva debilitat i inseguretat que espontàniament projecten sobre altres aquelles mancances que els podrien fer culpables. És típic l’exemple del nen que ha trencat un vas i, davant els pares, diu que ha sigut el seu germà petit, el gat o el gos.

 

Tot i ser infantil, aquest mecanisme de projecció és actiu en molts adults que no han superat el seu infantilisme, o hi han retrocedit. Com diu l’adagi popular: Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques en els altres.

La 1ª Lectura d’aquest diumenge ens mostra un exemple d’aquest mecanisme de projecció. Després del pecat d’Adam i Eva, quan Déu els pregunta si s’han amagat perquè havien menjat de l’arbre prohibit, Adam dóna les culpes a Eva i fins i tot a Déu mateix: La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat (Gènesi 3,12). També Eva s’excusa, encara que té la delicadesa de no projectar la culpa sobre Adam sinó sobre la serp.

Quan aquest mecanisme és utilitzat per persones amb Poder, esdevé especialment pervers, perquè porta a condemnar i castigar persones innocents. Jesús va ser condemnat i mort perquè els Poderosos van projectar sobre ell el seu propi pecat. Ells, que eren rebels a Déu, van crucificar Jesús per rebel i sediciós. (Lluc 23,5.  Joan 19,7).

En el relat que hem llegit, Jesús també és acusat d’estar posseït pel diable i d’actuar pel poder de Beelzebul (Satanàs). I és “acusat” precisament per aquells que se n’han fet “acusadors”. Aquí hi ha un joc de paraules amb el mot “satanàs” significa “acusador” o “fiscal”. Segons això, els “posseïts per Satanàs” són precisament els acusadors de l’Home.

El relat també parla de “els seus”, els quals volien endur-se Jesús perquè consideraven que havia perdut el seny.
Es refereix a tots aquells que d’alguna manera es consideren “amos” de Jesús (“amos” de l’Home). Es tracta d’un mecanisme de defensa per agressió. És com un mecanisme de projecció invertit que porta a apropiar-se d’algú per “corregir” en ell els propis mals.

Jesús respon a aquesta situació posant de manifest la mentida i divisió que comporta. “Si el regne de Satanàs s’ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar”.
És el “pecat” d’aquells que, des del Poder, interpreten les Lleis convertint-les en acusacions. Les Lleis, que han de ser a favor de l’Home, hi són utilitzades per a condemnar-lo (Marc 2,27). És la gran mentida del Poder. En tenim exemples ben visibles i actuals entre nosaltres.

Jesús ho denuncia com un pecat contra l’Esperit Sant.
Aquest “pecat” no pot ser perdonat perquè actua directament contra l’acció humanitzadora de l’Esperit.
 
La presència de Jesús (l’Home adult), marca l’inici de la debilitat dels Regnes d’aquest món, i fa possible “sortir-ne” i apuntar-se al Regne de Déu.
És una possibilitat oferta a tothom “per molts pecats que hagi comès” (excepte el pecat contra l’Esperit Sant).
 

L’últim paràgraf de l’evangeli d’avui és especialment clarificador. “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”.
Com a persona individual i concreta, Jesús tenia els seus familiars. Però els Evangelis no es queden en el Jesús individual sinó que ens parlen d’ell com a fill de l’Home. Com a fill de l’Home, Jesús és generat i infantat contínuament per tots aquells que fan Humanitat.

En Jesús podem anar descobrint el Projecte Home. Però també podem refusar-lo, intentant mantenir o imposar el nostre propi “projecte”.
Tots som fills de la Humanitat. Tots estem invitats a fer Humanitat. Però cadascú decideix si hi col·labora com a projecte de Déu o hi oposa el seu propi projecte.
 
Amb tot, recordem la sentència de Jesús, el Fill de l’Home: “Qui amb mi no recull, escampa” (Mateu 12,30). 

 

 

C. MISSATGE.

“Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”.

Jesús no perd el temps defensant-se de les perverses acusacions que li fan. Però deixa clara una cosa: “Els seus” només ho són de veritat si compleixen la voluntat de Déu portant endavant el Projecte Home.

 

D. RESPOSTA.

Donat que el procés d’humanització l’anem realitzant entre tots, ningú pot arrogar-se el dret a imposar als altres el seu propi projecte, per “bo” o “humanitzador” que li pugui semblar.
Per això, quan s’ha rebut alguna forma d’autoritat, cal entendre-la exclusivament com un servei per ajudar tothom a que tingui veu i vot en la tasca comuna.

A nivell d’Església, és del tot urgent respectar les comunitats i fomentar de seva capacitat d’iniciativa, excloent tota forma de clericalisme o de dirigisme que dificulti l’aportació pròpia de cada membre. En aquest sentit, és urgent repensar l’anomenat Sagrament de l’Orde, tan sovint utilitzat per legitimar formes de “Poder sagrat” directament contràries al Missatge Evangèlic.

 

E. Preguntes per al diàleg.

 1. La participació en la Comunitat cristiana no ha de ser merament passiva sinó també activa. Què comporta, això?

 

2. La comunió, en la Comunitat, neix sobretot de l’obediència a un líder, o més aviat neix de les posades en comú entre tots?

 

3. La participació en la vostra comunitat us ajuda a sentir-vos també part activa del vostre Poble, o us serveix d’excusa per dir que no us voleu ficar en les coses dels altres?

 

Diumenge vinent, festivitat del Corpus. Any B

 

Festa del Corpus. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Anyell de Déu.    Cos.    Menjadora.     Menjar ... Beguda.    Muntanya.      Pa  (Eucaristia).    Partir (el pa).    Regne de Déu.     Vinya (Sarment).      Sortir.   Tots (Tots i totes). 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pasqua. 

 

→ Veure també: RELECTURES: Festa del Corpus. 

La FESTA.  

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè fes la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.

 

2. La festa del Corpus constitueix una certa repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat.

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al segle XII com a "reacció" a alguns teòlegs que posaven en dubte la presència "real" de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es va optar per l’exuberància de les formes (Exhibició de riquesa i "poder"). Es considerava una manera d’ajudar la fe impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Festa del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la participació de les autoritats i prohoms de la ciutat.

Avui costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un molt bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas.

(Amb tot, cal tenir sempre present que la Eucaristia, és a dir, l'acció de gràcies davant la capacitat de viure la pròpia vida com aliment per als altres, constitueix el nucli i el cimal del Missatge dels Evangelis.
I per tant es "repeteix" en cada vertadera acció de la Comunitat Cristiana).  

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 24,3-8).

En aquell temps,

Moisès anà a comunicar al poble

tot el que el Senyor li havia dit

i tot el que havia ordenat.

El poble sencer, a una sola veu, respongué:

«Farem tot el que diu el Senyor.»

Moisès escriví totes les paraules del Senyor,

i l’endemà, de bon matí,

erigí un altar al peu de la muntanya

i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel.

Després encomanà als joves del poble d’Israel

que oferissin víctimes en holocaust

i immolessin vedells al Senyor

com a víctimes de comunió.

Ell recollí en gibrells la meitat de la sang,

i amb l’altra meitat aspergí l’altar.

Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta.

El poble respongué:

«Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.»

Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué:

«Aquesta és la sang de l’aliança

que el Senyor fa amb vosaltres

d’acord amb les paraules escrites aquí.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,11-15).

Crist ha vingut

com a gran sacerdot del món renovat que ara comença.

Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant,

passant per un tabernacle més gran i més perfecte,

no fet per mans d’homes,

ja que no pertany al món creat;

i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells,

sinó que amb la seva pròpia sang

ens ha redimit per sempre.

Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment.

Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant,

com a víctima sense tara.

Per això, i amb molta més raó,

la sang del Crist ens purificarà

de les obres que porten la mort,

perquè puguem donar culte al Déu viu.

El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança,

perquè ha mort en rescat

de les culpes comeses sota la primera.

Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna

reben allò que Déu els havia promès.

 

EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).

El primer dia dels Àzims,

quan la gent immolava l’anyell pasqual,

els deixebles digueren a Jesús:

«On voleu que anem a preparar-vos el lloc

perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:

«Aneu a la ciutat

i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.

Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:

El mestre pregunta on l’allotjareu

per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.

Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,

arreglada amb estores i coixins.

Prepareu-nos allà el sopar.»

 

Els deixebles se n’anaren.

Arribant a la ciutat,

ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit

i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,

digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:

«Preneu-lo: això és el meu cos.»

Després prengué el calze,

digué l’acció de gràcies,

els el donà i en begueren tots.

I els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,

vessada per tots els homes.

Us ho dic amb tota veritat:

Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya

fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»

Després de cantar l’himne,

sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. 

 

B. LLENGUATGE.

2. “Quan la gent immolava l’anyell pasqual”...

L’Evangeli de Marc, com els altres Evangelis, utilitza el simbolisme de la Pasqua jueva per posar de manifest la “novetat” de Jesús. La Pasqua dels jueus està centrada en la mort de l’anyell pasqual, convertit en “aliment” per al Poble que camina vers la Llibertat (“Èxode”).
S’havia de menjar en grups suficientment nombrosos en proporció a l’abundància de l’aliment (Èxode 12,1ss).

 

Els deixebles pregunten a Jesús on “preparar el lloc” per menjar l’anyell pasqual. No es parla de “preparar l’anyell”. Tot el relat està construït perquè quedi clar que l’anyell és Jesús. “Mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: Preneu-lo: això és el meu cos” (Marc 14,22ss).
 
Aquest és el significat de la mort de Jesús: “donar la vida fent-se aliment”. És l’expressió màxima de l’amor.
En quant al “lloc”, la resposta de Jesús “descriu” una sala com aquelles que les primeres comunitats feien servir en les seves reunions: comunitats de “batejats”. Noteu la indicació de seguir un home que porta una gerra d’aigua (al·lusió al baptisme).

 

“Això és el meu cos”.

3. A vegades s’ha insistit tant en el “realisme” d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit antropofàgic o canibalesc; però el que volen expressar és la realitat més profunda de la VIDA humana. Per als Humans, viure de debò és fer-se aliment per als altres.

L’Evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant, quan, en néixer Jesús, diu que Maria el va posar en una menjadora (Lluc 2,7) (↦Missa de Nadal,7).
 
No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria també agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: Això és la meva vida. No és que el pa es “converteixi” en el cos de Jesús, sinó que és Jesús qui es fa “pa”, “aliment”. Igualment els pares “gasten” i “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és una qüestió de “miracles” ni de “misteri”, sinó d’amor generós.

“El meu cos és pa”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

 

4. La “Pasqua de Jesús” ja no és menjar un anyell sinó passar de la vida tinguda a la vida que es dóna.

Aquesta vida donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep (“menja”). Els que la reben, esdevenen el nou “cos (de la vida donada) de Crist”.

 

C. MISSATGE.

5. El missatge de l’Evangeli d’avui és el mateix que el del Dijous Sant, i de tota la Setmana Santa: “podem fer de la nostra vida una “vida que es dóna”. Així ens “endollem” a la Vida-que-es-dóna que és Déu mateix. Per això, el seu “nom” més adequat per a nosaltres és “El Pare”.

= = = = = = =

6. Actualment, la vinculació d’aquesta festa amb allò que representa Càritas ens permet recuperar el significat profund i radical de l’Eucaristia.

”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). Jesús, fent-se aliment per als altres, realitza i ens fa visible l’amor de Déu.
En l’Eucaristia, cada participant s’alimenta i es fa aliment per als altres. A partir de l’home-Jesús, tota la humanitat va esdevenint “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat” situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.
Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).

 

L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40).

 

D: RESPOSTA.

El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i de l’espectacularitat, i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que l’Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de Poder.

No oblidem que els Evangelis han ajuntat per sempre la imatge venerable de Jesús a la Creu i les imatges de tots els altres “condemnats” que l’acompanyaven. No podem trobar “el Crucificat” al marge dels “crucificats” (Mateu 27,38).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Què en penseu de les “exhibicions eclesiàstiques” que sovint fem en motiu de Misses noves, ordenacions de bisbes, Confirmacions d’Adults, Misses multitudinàries,..?

2. ¿El funcionament i l’activitat de les Càritas parroquials, no queda sovint massa deslligat de la vida de la comunitat parroquial? Dit d’una altra manera: ¿A què és degut que els “clients” de Càritas constitueixin una “comunitat” diferent  en relació a la “comunitat” de culte?

3. ¿Penseu que el progressiu empobriment de les parròquies pot ajudar a que Càritas sigui cada vegada menys un “servei de beneficència” i vagi esdevenint un “servei” de comunió?