Diumenge vinent, 11 de durant l'any A

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Deixebles.     Dotze, Els.      Esperit.    Joan.     Judes.     Multitud.      Pere.    Regne de Déu.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  Apòstol.   Deixeble.    Pagans.    Samaritans.   

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 11. A. 

 

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Èxode 19, 2-6)

 

En aquells dies,

els israelites arribaren al desert del Sinaí,

i acamparen allà, davant la muntanya.

Moisès pujà a la muntanya de Déu.

El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

“Parla a la casa de Jacob; comunica això als israelites:

Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis,

i com us he pres sobre les ales igual que una àguila,

i us he portat fins a mi.

Ara, doncs,

si vosaltres m’escolteu

i observeu les condicions de la meva aliança,

sereu la meva possessió personal,

a part de tots els pobles,

encara que tota la terra sigui meva.

Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,

la meva nació sagrada”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).

Germans,

quan nosaltres érem encara incapaços de tot,

Crist va morir pels qui érem dolents.

¿Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?

Potser sí que per un home bo

trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.

Doncs, bé:

Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres,

que érem encara pecadors.

Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,

amb molta més raó,

per Crist, ell ens salvarà de la pena.

Perquè si vam ser reconciliats amb Déu

al preu de la mort del seu Fill

quan érem encara enemics,

molt més ara que ja estem reconciliats,

serem salvats gràcies a la seva vida.

Encara més:

gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor,

que ens ha reconciliat,

tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.

 

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).

En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

 

LLENGUATGE.

1. A l’evangeli d’avui destaca la llista amb els noms dels apòstols. Això assenyala un paral·lelisme intencionat amb el començament del mateix Evangeli on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els “números totals” i els noms dels dos “extrems” hi tenen el significat buscat.

 

En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14 ( és a dir: el doble de 7) repetit 3 vegades: (7+7)X3. Aquests números indiquen que, amb Jesús, Israel arriba a la seva “última setmana”, aquella que marcarà la seva plenitud, representada per la plenitud del 7.  (7X7). A partir d’aquí, comença la Universalitat. El “Poble elegit” passarà a ser tota la Humanitat.

 

2. La llista dels Apòstols està marcada pel número “12”, que és la xifra del Poble Elegit (Israel).

El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. No obstant, aquest “12” quedarà trencat. En l’última trobada amb Jesús es parlarà dels “11”. Aquest “trencament” fa visible el salt a la universalitat (Mateu 28,19). El Nou Regne ja no serà “singular entre tots els pobles” (1ª Lectura) sinó obert a tots els pobles.

 

3. Un detall ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre el primer, Simó, anomenat Pere (o pedra, o “cap dur”) i l’últim, Judes (de Judà; i d’aquí, Jueus).

El primer, Pere, és qui va negar Jesús. El darrer, Judes, és qui el va “entregar”. La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.

Així, doncs, no es tracta de cap llista gloriosa, com tampoc no era gloriosa la llista dels ascendents de Jesús on s’hi destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6).

 

4. En els “12”, s’hi continua la pedagogia de Déu que consisteix en escollir persones totalment incapaces per dur a terme les seves obres meravelloses. És una manera extremadament clara de dir que la creació total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tirarà endavant perquè és obra de Déu i no només obra dels homes.

 

5. Recordem breument alguns exemples.

- Déu escull dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
 

- Déu escull un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el poble (Èxode 4,10).
 

- Déu elegeix un vailet desarmat per lluitar i vèncer el gegant Goliat, armat fins a les dents (1Samuel 17,45).
 

- Fins i tot Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que li promet l’àngel (Lluc 1,34).

 

6. En tots aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No obstant, totes ho aconseguiran “perquè el Senyor està amb elles”.

També els Dotze apòstols són del tot incapaços d’entendre i tirar endavant el Regne de Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze” (continuadors de la singularitat d’un Poble Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze” (numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que “ja no és el Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès” sinó la de “el Fill de Home”:  Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20). També seran “capaços”, com a representants d’Israel de “entregar” al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells en primera instància. És cert que ho faran molt malament, però “ho faran”.

 

7. El relat d’avui comença amb un espectacle trist: en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor...

Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com ovelles sense pastor.

Per això Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou Regne.

Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del Poble Elegit.
Tampoc no es tracta de portar les multituds a una nova Terra Promesa, com havia fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...

 

8. “El Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).

Es tracta de que la gent que ara forma una “multitud” malmenada puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i madures. “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.

El poder que reben és el poder d’alliberar i de deixar lliures als alliberats.

No han de fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir” ningú.
Els camps ja estan apunt per a la recol·lecció. I la collita és abundant.

La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.

“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.

 

9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador” que estan a la base del seu raonament tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los nosaltres.

 

El “pecat” no és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. És la situació de “multitud malmenada i desesperançada”. Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir per als qui de fet no podíem res.

Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també gratuïtament.

 

 

MISSATGE.

 

10. El nou “Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la mort, alliberar-se de dimonis.

Cada “ovella” de la multitud malmenada ha de rebre la Bona Notícia de que el Regne de Déu ja està al seu abast, i això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.

És cert que això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a en la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix (Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).

 

11. Potser hi podríem veure també un missatge per al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten “pastors”. Potser sí. Però segurament seria més evangèlic no buscar tant “pastors” que ens guiïn com decidir-nos a viure la llibertat i l’autonomia pròpies de Comunitats adultes.

 

 

RESPOSTA.

 

12. Segurament, la primera “resposta” davant aquest missatge és dir: “massa bonic perquè sigui veritat”, i continuar comportant-nos com ovelles, més o menys abandonades i malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns comunica.

 

13. L’espectacle de les multituds malmenades continua essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs totalitaris; països “democràtics” on la democràcia és una manera de legitimar el domini d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el seu Poder; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...

 

14. Els camps estan madurs. Certament falten segadors que cridin als quatre vents: el Regne de Déu està al vostre abast i ha arribat el temps de ser-hi recollits! No accepteu més de continuar essent ovelles malmenades! No accepteu més de pensar com us volen fer pensar! No accepteu més d’estar sotmesos a les noves necessitats (esclavituds) que ens van imposant!...

 

15. L’experiència de l’Èxode d’Israel va quedar frustrada perquè els Israelites, tot i sortir del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això van fer de la Terra Promesa una nova terra d’esclavitud.

 

16. El Regne de la Llibertat comença quan permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Marc 1,15).

 

17. Fan falta segadors...

Aquestes paraules sovint s’interpreten dient que fan falta preveres. Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere” significa “ancià”. ¿Realment algú pot pensar que a les nostres comunitats hi falten ancians?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes siguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.
La solució no està en enviar-los ancians (preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat adulta té en si mateixa tot el que necessita per funcionar. Ella mateixa es proveirà dels “servidors” que necessita. Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser vistos com a “funcionaris”.

 

18. Avui les Comunitats cristianes, en una gran majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que encara som verdes?

Dir que no hi ha vocacions és com dir que la primavera no té flors perquè “l’arboç” no està florit!

És cert: no hi ha “vocacions” per a l’ofici de capellà, propi d’una situació de cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són exuberants en vocacions que fan Regne de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les” perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir “alliberar d’ideologies alienants”.

De les ideologies dominants en l’església i en la societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?

 

2. La nostra pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en plenitud i llibertat?

 

3. Com a deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“, “ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?

  

Diumenge vinent, 10 de durant l'any A. Corpus.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Baixat del cel.     Carn.     Fill de l’home.    Menjar... Beguda.     Pa.     Pare.    Ressuscitar.    Vida eterna.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jueus.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Corpus.

 LECTURES

 

1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.

Moisès digué al poble:

”Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer

pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te,

per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor

i veure si observaries o no els seus manaments.

T’afligí fent-te passar fam,

però després t’alimentà amb el mannà,

que ni tu ni els teus pares no coneixíeu,

perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Recorda’t del Senyor, el teu Déu,

que et va fer sortir de la terra d’esclavatge;

que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible,

infestat de serps verinoses i d’escorpins,

una terra eixuta, sense aigua,

on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,

i t’alimentava amb el mannà,

que els teus pares no coneixien”.

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 10, 16-17).

Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,

¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist?

El pa que nosaltres partim,

¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?

El pa és un de sol.

Per això tots nosaltres, ni que siguem molts,

formem un sol cos,

ja que tots participem del mateix pa.

 

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.

Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

         

 

LLENGUATGE.

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest revulsiu d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu de convèncer-lo de fer la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant davant el “mossèn”, la mare li va dir: “Fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit per “protegir-se’n”.

 

2. La festa del Corpus constitueix una repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat (era el 1962).

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al s. XII com a reacció a alguns teòlegs que posaven en dubte la “presència real” de Jesús en el pa i el vi de la missa. Van optar per l’exuberància de les formes, considerant que així, impactant els sentits, s’ajudaria a creure-hi.
Per això, allò més popular de la Diada del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la presència dels prohoms de la ciutat.

Avui, en el marc d’una societat molt diferent, costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas”. (→ Més avall: missatge).

 

4. El llenguatge de l’evangeli d’avui és volgudament provocador, com reflecteix el mateix relat quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...

A vegades s’ha insistit tant en el realisme de les paraules de Jesús que s’han entès en un sentit quasi antropofàgic o canibalesc.

D’entrada, cal fer-hi una doble consideració:

1ª. Aquestes paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant, és impossible donar-los un significat literal (menjar la seva carn, ...).

 

2ª. És pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides a l’Evangeli de Joan, sinó d’unes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús per expressar allò que és la realitat més profunda de la VIDA humana. Jesús és l’Home. I la vida de qualsevol “humà” no és plenament “humana” fins que no es fa “aliment” per els altres.

 

5. També l’Evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar en un menjadora. No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els Humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. De fet, qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva (nostra) vida. Teniu: mengeu-ne.

Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és cap “miracle”; és amor. O, si voleu, és “el miracle de l’amor”.

 

6. ”La meva carn és un veritable menjar”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

Expressa l’experiència de com la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”, i que aquesta és la vida autèntica que transforma la “mort”, i la “empelta” a la VIDA  mateixa de Déu.

La vida donada de Jesús és fa “visible” en aquells que la reben; convertint-se així en el nou “cos de Crist”.

 

7. La Comunitat cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir, celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la VIDA: rebuda, donada i compatida.

 

Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol dir assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corinti (→1ª Corintis 11:27). 

 

MISSATGE.

8. Prescindint dels textos i tornant a la festa del Corpus, el seu missatge tradicional era molt “humà” per l’exhibició que comportava, però no era gaire "cristià".

Actualment, la vinculació d’aquesta Festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.

9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si ens “desmarquem de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.

10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
 

L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40). 

 

RESPOSTA.

11. El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia Resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de injustícia.

Els Evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels altres “condemnats” que l’acompanyaven (Mateu 27:38).

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 1. Quan sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?

 2. Si coneixeu o recordeu el llenguatge que es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol dir?

 3. Quan la nostra era una societat  “cristiana”, eren considerades normals certes formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat en una societat “laica”?

  

Diumenge vinent, Festa de la Santíssima Trinitat. A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Condemnar ... salvar.        Creure.         Fill.        Vida eterna.           Vida eterna (Glossari). 

  

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 → Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Trinitat. 

 LECTURES.

 

1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).

En aquells dies,

Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,

tal com el Senyor li havia manat.

Portava a les mans les dues tauletes de pedra.

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.

Moisès s’estigué allà amb ell.

Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant:

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne,

lent per al càstig, fidel en l’amor».

Moisès es prosternà tot seguit,

l’adorà amb el front fins a terra, i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

vingueu vós mateix a acompanyar-nos.

És veritat que és un poble rebel al jou,

però vós ens perdonareu les culpes i els pecats,

i fareu de nosaltres la vostra heretat».

   

2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).

Germans,

estigueu contents,

refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,

i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.

Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la pau.

Us saluda tot el poble sant.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor,

l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant

 siguin amb tots vosaltres.

          

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

 

       

LLENGUATGE.

1. Amb la Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i es reprèn l’anomenat Temps de durant l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia ens proposa encara dues festes que són com el resum final de tot el temps pasqual: la Santíssima Trinitat i el Corpus.

 

2. Parlar de la SS. Trinitat no és fàcil. Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un mossèn pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha tres persones realment distintes.  ─“Sí, mossèn, sí; ho crec, mentre no les hagi de mantenir, jo...”.

L’anècdota vol indicar com el misteri de la SS. Trinitat sol quedar en la superfície més superficial de la nostra fe, tot i ser-ne el punt central i més característic.

 

3. Les primeres comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i novetosa l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Des dels inicis, els cristians sabien que tot ho podien fer “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot amb el “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”.

No obstant, ens hem acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que ja d’entrada renunciem  a entendre-hi res. Continuem usant el llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res ... “perquè és un misteri”.

Ara bé: si un llenguatge no diu res de res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra professió de fe en la Trinitat resulta totalment buida.

 

4. L’evangeli d’avui ens situa en el bon camí: “Déu estima tant el món...”.

Déu estima. És famosa la frase de Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.

Tothom qui estima autènticament sap que el “centre” de la seva vida està en la persona estimada. Aquesta afirmació és intel·lectualment absurda i impossible, i, no obstant, l’experimentem amb tanta força que no en podríem dubtar.

Certament: estimar algú comporta que la nostra vida es centra fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per algú comporta adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de qui ens estima.

Amb l’amor, la vida continua essent individual, però pren forma de comunió i de comunitat.

 

5. Dintre aquesta comunitat adquirim un vigor tan extraordinari que ens supera a nosaltres mateixos. Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un fillet a la falda. Si s’acosta a aquest seu fillet alguna classe d’amenaça, veureu quina valentia i força (esperit) envaeix la mare. Ve d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i veureu què us dirà...

 

6. Jesús experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell; formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.

 

7. Però, per absurd que sembli, també podem no acceptar-ho...

Cal evitar d’entendre les paraules “els qui no creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu” (Joan 3,18) en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot una actitud del cor.

A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les doctrines i els dogmes són un llenguatge intel·lectual que ens pot ajudar perquè l’home és també intel·ligència, però també pot ser un obstacle.

 

8. El missatge de Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de nosaltres mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de “ser bo si així em va bé”.

Cada ésser humà va trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta “creure” (“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge conceptual, els seus dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare...

 

 

MISSATGE.

9. El missatge d’aquesta festa i de les Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la Pau” (2Corintis 13,12). Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida. Si ho acceptem, passem a ser fills en el Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.

Cadascú veurà com canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent realitat.

 

 

RESPOSTA.

10. La resposta positiva de cada un de nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.

Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem celebrant i participant d’aquesta meravella?

 

11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la cara (excepte el mossèn que “presideix”), pot ser entesa com una trobada de germanor?

El clatell i el trasero són parts ben dignes del cos humà; però quan volem comunicar-nos, ens posem de cares! Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de davant de l’església o els d’un costat perquè ens veiéssim els uns els altres. Així, almenys una meitat dels “germans” estaria de cares a l’altra meitat.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quan anem missa, és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva Presència en l’amor mutu”?   (→Mateu 6,6).

 

2. Alguna vegada en què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció als altres, pensant que us trobarien a faltar?

 

3. Voldríeu explicar i compartir amb els altres algun moment o ocasió en què us heu sentit “estimats de Déu”?