Diumenge 15 de durant l’any A.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

 

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

 

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

 

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

 

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

LLENGUATGE.

 

1. La litúrgia ens presenta l’evangeli d’avui amb una versió curta i una altra de llarga. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat d’avui està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la primera i la tercera són repetides (La Paràbola del sembrador), i és una estratègia literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge.

 

2. Se’n sol dir La Paràbola del Sembrador,. Però, en realitat, no parla del sembrador sinó del terreny. No ens presenta un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i arreu; i que la llavor òptima. Però la intenció és parlar-nos del terreny que rep la llavor: és a dir: dels oients.

 

3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació a la “llavor-paraula” que és sembrada amb abundància, cada oient pot ser-hi impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

 

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

 

(Ara, a  tothom)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

 

(Ara, als deixebles) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

 

(Abans d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

 

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure-hi (sinó per mirar-se) ni les orelles per sentir-hi (sinó per escoltar-se). I és que “veure” i “sentir-hi” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i “sentir-hi” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny.

 

Però sovint no volem ser transformats. Resulta “perillós” perquè ja tenim els nostres propis i “boníssims” plans.

La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

 

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens “desinstal·la”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió que ells practiquen. Qui tingui orelles per sentir, que hi senti.

 

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als “deixebles”: “Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

 

En diverses ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el trenta, el seixanta o el cent per u.

 

8. No sempre és “temps de sembra”.

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

 

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu. Els seus dolors són dolors de part.

La vella societat fa fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat. I segurament no ens agradarà.

 

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

 

 

MISSATGE.

 

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ha pres forma visible. Ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.

 

RESPOSTA.

 

12. Tot fa pensar que avui vivim en un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som els sembradors! Som el terreny que la rep!

És possible que el futur de l’Església no estigui en grans (i ambivalents) concentracions, sinó en petites trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos. El món, la humanitat, cada ésser humà, i, sobretot cada un dels innumerables  “crucificats”, se’ns fan paraula.

 

13. Diàleg.

Tots podem comprovar, als debats de la tele o tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar. Segurament també fem experiència en molts dels “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra. Com el Centurió de la Passió, que no va dir res fins que no va veure com moria Jesús... (Marc 15,39).

 

14. Massa sovint les tertúlies, fins i tot les públiques (ràdio, tele,...) són una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzada” (?). En particular és lamentable i denunciable el “clima de competició” que exhibeixen els representants del Poble al Parlament o al Congrés. La presència de la tele els ha convertit en “espectacle”. En alguns Esports, l’agressivitat i la “victòria” són la base de l’Espectacle. Però al Congrés i al Parlament, fan pena. Com a ciutadà, ho denuncio.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,...  ¿Us creieu capaços d’ajudar a convertir el vostre Grup en un espai de diàleg,  contrarestant l’espectacular embranzida del dogmatisme creixent?

 

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu, sols o en grup, revisió del vostre nivell de diàleg?

 

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Barca.    Casa.    Mar (Llac).     Paràboles.    Regne de Déu.    Veure.       

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 15 A.

 

Diumenge 14 de durant l’any. A.

1ª LECTURA.  (Zacaries 9,9-10; 13,1)

El Senyor diu:

“Alegra’t, ciutat de Sió.

Aclama, ciutat de Jerusalem.

El teu rei fa la seva entrada.

És bo i salvador, muntat humilment en un ase,

en un pollí, fill de somera.

 

Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra;

allunyarà de Jerusalem els cavalls,

i els arcs dels gerrers seran bandejats.

 

Adreçarà a tots els pobles paraules de pau,

i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre,

des del Gran Riu fins a l’extrem del país”.

 

2ª LECTURA (Romans 8,9,11-13).

Germans,

vosaltres no viviu segons les mires de la carn

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria del Crist.

 

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts,

donarà la vida als vostres cossos mortals.

 

Per tant, germans,

nosaltres tenim un deute, però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu.

En canvi, si per l’Esperit feu morir les obres de la carn,

viureu.

 

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

 

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

 

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

 

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

 

LLENGUATGE.

1. Potser alguna vegada haureu sentit algú que s’expressava així: “Un dia vaig decidir deixar tot això de la religió, i ara visc molt més tranquil”.

Estic totalment d’acord amb aquesta actitud, i per això faig la següent proposta: si la religió i les seves pràctiques no us ajuden a estar més tranquils (és a dir: en pau amb nosaltres mateixos) i a sentir-vos més lliures, desfeu-vos d’elles.

És pura conseqüència d’aquella sentència de Jesús: “No és l’home per al dissabte (per a la religió) sinó el dissabte per a l’home” (Marc 2:27).

 

2. L’evangeli d’avui ens porta per aquest camí. Si ser deixebles de Jesús no ens porta a “trobar el repòs”, és que no hem entès res de res. I per tant: o canviem o ho deixem.

El llenguatge de l’evangeli d’avui usa la contradicció per donar més relleu a allò que ens vol dir. Segons les paraules de Jesús, els “savis i entesos” no “saben ni entenen”. Però fixem-nos que en el contrapunt d’això no parla dels “ignorants” sinó dels “senzills”. Són els “senzills” els que reben la revelació de Déu que els permet saber i entendre.

 

3. Si els savis i entesos no saben ni entenen, no és pas a causa dels seus coneixements, sinó perquè consideren que els seus coneixements els situen per damunt dels altres. Això sí que impedeix conèixer i entendre els projectes de Déu.

Des de les “altures” només es veuen els teulats, no pas la vida de les cases.

 

4. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera...

Pot haver-hi un jou suau? És possible una càrrega lleugera?

Cal donar a aquestes frases un significat actiu: parlen de jous que suavitzen la vida, i de càrregues que alleugen el pes de l’existència.

Els qui vivim a la costa veiem sovint els jous pesants i les càrregues feixugues que es carreguen els bussos. Però quan estan dintre l’aigua, com n’és de suau i lleuger aquell abillament que, a fora, els resultava tan feixuc!

¿No heu vist com els infants a la platja o a la piscina es carreguen de suros o flotadors que, un cop a l’aigua, alleugen el seu propi pes?

Els mateixos evangelis ens parlen sovint de la vida com d’una travessia amb barca. Si n’és de pesant, una barca!; i, no obstant, gràcies a ella podem passar “flotant” a l’altra riba.

 

5. Per a una immensa majoria de persones la vida és una càrrega pesant en alguns (o molts) moments. És aleshores quan podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “... i trobareu el repòs que tan desitjàveu, perquè el meu jou suavitza i la meva càrrega alleugera”.

I si no és així, deixem-nos de “religions”. Simplement siguem “senzills” per poder copsar la revelació del Pare.

 

6. Ningú no coneix el Pare fora del Fill...

Des de les nostres necessitats podem arribar a Déu. El procés seria més o menys així: tots intuïm que la nostra vida no té el seu fonament en si mateixa. Existim, però podríem no existir. Per tant, si no som el fonament de la nostra existència, alguna altra cosa ens fonamenta i aguanta. A aquesta “altra cosa” li podem donar el nom de “Déu”, o altres noms.

 

7. Però en Jesucrist els humans hem descobert que Déu no s’ha quedat en aquesta relació de creador–creatura, sinó que ens crida i destina a ser fills. Podria no fer-ho, però ho fa. No és una conseqüència d’allò que som, sinó pura generositat seva. No ve “exigit” per les nostres necessitats ni podem aconseguir-ho o merèixer-ho per nosaltres mateixos. És un do gratuït. Som convidats a ser fills en el Fill.

Com explica St. Pau als cristians de Corinti, cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen (1ª Corintis, 2,9).

 

NOTA.

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present les dues “situacions” de la seva “Vida”. (→ Paraules de Jesús).

MISSATGE.

8. És possible alleugerir la “càrrega de la vida” acollint el missatge de Jesús.

Però només ho podrem fer si no ens sentim superiors als altres ni ens considerem autosuficients (savis i entesos) per aconseguir “per dret de conquesta” allò que ens és ofert com un do gratuït.

 

RESPOSTA.

9. ¿D’alguna manera, escriure aquests Apunts d’homilia, no és ja “fer de savi i entès”?

I si l’evangeli ens diu que “tot això ho heu amagat als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”, per què perdre el temps llegint aquests Apunts o altres Comentaris per l’estil?

 

Penso que l’evangeli d’avui ens ajuda a posar les coses al seu lloc. Per això, permeteu-me repetir aquí una cosa que a vegades també he dit a la parròquia: no us cregueu res del que dic fins que no descobriu per vosaltres mateixos allò que hi pugui haver de correcte o d’incorrecte. Faig meva una frase de Sant Pau: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª als Tessalonicencs 5,21).

 

10. I, com saber què és bo?

No hi ha altra solució que tenir una certa confiança en nosaltres mateixos. És cert que podem equivocar-nos, però hem de reconèixer que cada un de nosaltres està dotat de sensibilitat per assaborir el bé i sentir l’amargor del mal. En últim terme ens hem de fiar d’aquesta “sensibilitat” rebuda i creixent.

Podem recordar les paraules de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23:8).

 

Entre nosaltres no som mestres, ni pares ni guies. Però som germans. I res no ens ajuda tant a entendre els projectes del Pare com el diàleg sincer entre tots els germans.

La pretensió d’aquests Apunts és la dels “gossos que aixequen la llebre” i la fan anar cap al caçador. Caçar-la o no caçar-la ja no és cosa d’ells sinó del caçador.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El nostre temps no és tant de savis com d’especialistes; és a dir: de persones molt enteses en alguna cosa i força ignorants en moltes altres. ¿Quines conseqüències es poden treure d’aquest fet pensant en la nostra comunitat?

 

2. Com que sovint les coses de la religió ens resulten complicades, tenim tendència a dir: “doctores tiene la Iglesia”.  Què en penseu d’aquesta actitud?

 

3. Què proposeu perquè allò que Déu ens revela quan som senzills, pugui ser compartit per tots?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Conèixer.   Fill.    Jou.    Pare.   Paraules de Jesús (del Glossari).  

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 14. Any A.

13 de durant l’any. A.

1ª Lectura (2 Reis 4, 8-11. 14-16a)

Un dia Eliseu passava per Sunam.

Hi havia allà una dona benestant

que l'obligà a quedar-se a menjar a casa seva.

Des d'aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava,

s'hi quedava a menjar.

Llavors ella digué al seu marit:

«Estic convençuda que l'home de Déu

que passa sempre per casa nostra és un sant.

Fem-li una petita habitació d'obra a la terrassa,

posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum,

i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà.»

 

El dia que Eliseu hi anà,

es retirà en aquella habitació i s'hi quedà a dormir.

Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat:

«¿Què podem fer per aquesta sunamita?»

Guihezí li respongué:

-«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.»

Eliseu li va dir: «Crida-la.»

Guihezí la cridà, i ella es presentà

i es quedà a l'entrada de l'habitació.

Eliseu li digué:

«L'any que ve, per aquest temps,

amanyagaràs un fill».

 

 

2ª Lectura (Romans 6, 3-4. 8-11)

Germans:

Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist,

hem estat submergits en la seva mort.

Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort,

perquè, tal com Crist,

gràcies al poder admirable del Pare,

va ser ressuscitat d'entre els morts,

també nosaltres emprenguem una nova vida.

I si hem mort amb Crist,

creiem que també viurem amb ell.

I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts,

ja no mor més,

la mort ja no té cap poder sobre ell.

Quan ell morí,

morí per al pecat una vegada per sempre,

però ara que viu, viu per a Déu.

Igualment vosaltres,

penseu que sou morts pel que fa al pecat,

però viviu per a Déu en Jesucrist.

 

 

Evangeli (Mateu 10, 37-42)

En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:

«Qui estima el pare o la mare més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui estima els fills o les filles més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui no pren la seva creu i m'acompanya,

no és bo per venir amb mi.

Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,

la perdran,

però els qui per causa meva l'hauran perduda,

la retrobaran.

Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,

i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.

Qui acull un profeta perquè és profeta,

tindrà la recompensa dels profetes,

qui acull un just perquè és just,

tindrà la recompensa dels justos,

i tothom qui doni un vas d'aigua fresca

a un d'aquests petits,

només perquè és el meu deixeble,

us dic amb tota veritat,

no quedarà sense recompensa.»

 

LLENGUATGE.

 

Nota:

Les paraules sorprenents que Mateu posa en boca de Jesús, tenen un paral·lel en l’evangeli de Lluc que és llegit el diumenge 23 de l’Any C. Allà hi podeu trobar més Apunts.

 

1. Mateu centra el seu Evangeli en cinc grans discursos de Jesús, en paral·lelisme amb els cinc llibres de la Llei de Moisès (Pentateuc). Les paraules que hem llegit pertanyen al segon discurs, que Mateu dedica a les Instruccions de Jesús als Dotze apòstols, en enviant-los a predicar pels pobles de Galilea (Mateu 10,5).

És possible que algunes paraules d’aquest discurs, siguin de Jesús mateix. Amb tot, és evident que les primeres paraules llegides en el fragment d’avui no van ser pronunciades per Jesús sinó que és Mateu qui les posa en boca de Jesús quan ja no hi havia cap perill d’entendre-les equivocadament contraposant l’amor a ell i l’amor al pare, a la mare, al fill o filla.

 

2. El mateix Jesús havia ensenyat que l’amor a Déu es manifesta en l’amor al pròxim (Mateu 22,39), i ningú més pròxim que els propis pares o fills.

Però també pot passar que, quan estimem les persones més pròximes, les estimem de tal manera que, en realitat, no les estimem a elles sinó a nosaltres mateixos en elles. Per això Mateu posa en boca de Jesús la referència a “prendre la creu”: expressió que, després de l’experiència de Jesús, havia esdevingut el símbol inequívoc d’una vida viscuda com a donació als altres. I ho confirma amb unes paraules directes i explícites: “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran; però els qui per causa meva l'hauran perduda (donada), la retrobaran”.

 

 

MISSATGE.

 

3. “...qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat”.

L’obra de Déu no és ni la persona individual de Jesús, ni la Religió, ni els Cristians...  L’obra de Déu és la Humanitat. Per això la missió dels apòstols (dels “enviats”) és fer-se humans fent Humanitat. Tot amor concret, sigui als pares, als fills, o fins i tot als enemics (Mateu 5,44), només ens humanitza si és viscut en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

 

 

RESPOSTA.

 

4. Una vegada vaig veure una figuera petita i escarransida, voltada de rebrolls. Els rebrolls se la menjaven. No podia donar fruits.

Els éssers humans som capaços de tenir molts i variats amors. Però hem de vigilar perquè no ens passi com a aquella figuera. Hem de veure si aquests amors ajuden o impedeixen l’amor al Crist; és a dir: l’amor a la Humanitat. Només l’amor a la Humanitat dóna unitat i eficàcia als altres amors, i ens realitza també a nosaltres mateixos. “Els qui per causa meva hauran perdut la vida, la retrobaran”.

Cada un de nosaltres és com una fulla d’un gran arbre. Cada fulla pot estimar el sol, la pluja, l’aire, les flors, els insectes, la humitat,... Però tot està en funció de l’arbre per al que viu i del qual viu. Separada de l’arbre, la fulla no podria ni existir.

 

5. Com a deixebles de Jesús hem d’estimar la nostra família, la nostra comunitat, les nostres veritats, les nostres obres d’art, les nostres festes, les nostres celebracions, el nostre llenguatge,... Però tot això és vàlid quan és una manera concreta d’estimar la Humanitat.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Alguna vegada, el vostre amor a l’Església us ha dificultat el vostre amor a la societat en què viviu?

 

2. En l’exercici dels vostres drets, té preferència el bé comú?

 

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Apòstols.     Creu.   Jesús.     Recompensa.     

 

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Apòstols.

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 13.A