Diumenge 23 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 9,13-18).

Quin home pot conèixer què desitja Déu?

Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?

Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,

són incertes les nostres previsions:

el cos que es descompon afeixuga l’ànima,

aquesta cabana de terra

és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.

Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,

si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,

qui haurà estat capaç

de trobar un rastre de les coses del cel?

Qui hauria conegut mai què desitjàveu,

si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,

si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,

els homes han après a conèixer què és del vostre grat,

i la saviesa els salva.

2ª LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Estimat:

Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,

recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,

jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó.

Ara te’l retorno

com si t’enviés el fruit de les meves entranyes.

Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat

perquè em servís en lloc teu

mentre seré a la presó per causa de l’evangeli,

però no he volgut fer res sense el teu consentiment:

no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest,

si tu no el feies de bon grat.

Qui sap si, providencialment,

Onèsim se separà un moment de tu

perquè ara el recobris per sempre,

i no com esclau, sinó molt més que això:

com un germà estimat.

Ho és moltíssim per a mi,

però més encara ho ha de ser per a tu,

tant humanament com en el Senyor.

Per tant, si em comptes

entre els qui tenim part en uns mateixos béns,

rep-lo com em rebries a mi mateix.

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

B. LLENGUATGE.

1. Fent classe de Religió a primer de batxillerat, un alumne va intervenir dient: Jesús em fa ràbia perquè era un cregut. I va citar algunes paraules que, segons els evangelis, Jesús hauria dit parlant de si mateix. Entre aquelles paraules hi havia les que avui hem llegit: qui no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu.

D’això ja fa força temps i ara no recordo exactament quina va ser la meva resposta. Però li deuria dir més o menys això: Estic totalment d’acord amb tu. Si algú diu unes paraules com aquestes, manifesta una gran pedanteria i unes pretensions totalment injustificables. Però Jesús no les va dir aquestes paraules sinó que és l’evangelista (en aquest cas, Lluc; i també Mateu 10,37) qui les posa en boca de Jesús més de 50 anys després de la seva mort.

2. Que Jesús no va dir aquestes paraules ho suggereixen els mateixos evangelistes fent referència a la creu: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. És totalment impossible que Jesús pogués parlar així de la creu. En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven, o se sospitava que es rebel·laven, contra l’Imperi. Era la deshumanització màxima d’un home.

3. No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna, i que en aquesta donació troba la seva plenitud. És precisament a partir de l’experiència de Jesús que els evangelistes ens ofereixen una nova manera de veure la creu. La reflexió sobre la mort de Jesús, una mort tan coherent amb la seva vida (vida que es dóna), portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana. Per als deixebles, Jesús esdevé així “l’home-mostra”, el Fill de l’home; és a dir: l’Home. D’aquí que “estimar Jesús”, en els evangelis, signifiqui “estimar l’Home”, estimar la Humanitat en cada ésser humà.

El que volen dir les paraules que Lluc i Mateu posen en boca de Jesús és que l’amor a les persones concretes, perquè sigui autèntic, s’ha de situar en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

4. Així doncs, el contrast amb l’amor als pares, esposa, germans... es refereix a quan aquest amor contradiu l’amor a l’Home. És com quan un polític s’aprofita del seu càrrec per afavorir la seva família o els seus amics en perjudici del bé públic. Avui en diem corrupció. Hi ha formes de corrupció molt visibles que tots denunciem. També hi ha molta corrupció amagada que ningú denuncia i que, fins i tot, fa sentir-se més espavilat que els altres. Però no deixa de ser una corrupció condemnable. La inhumanitat que alguns exhibeixen com a “serveis públics” (Polítics, Periodistes, Jutges, Forces armades,...) és avui el primer i més corrosiu problema de la societat.

5. Els evangelis ens parlen de la vida com a servei a l’Home. És el contrari de la corrupció. Per això ens adverteixen de diferents maneres contra la temptació d’utilitzar els altres per afavorir els meus. Ja ho vam veure en l’evangeli de Joan, quan Jesús, abans d’acceptar el seguiment de Pere, li demana per tres vegades: “m’estimes més que a aquests (els seus amics)?” (Joan 21,15ss). (Vegeu els apunts 9, corresponents al diumenge 3er. de Pasqua, Any C).

Que “estimar Jesús” significa “estimar els altres” està clarament afirmat també en l’evangeli de Mateu quan ens presenta aquella escenificació solemne i majestuosa del Judici Final presidit per Home (el Fill de l’Home. Mateu 25,31ss). “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;... Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure... El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

6. Tornant a les “paraules de Jesús” que hem llegit, cal reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar que els Evangelis posin en boca de Jesús unes paraules que no va dir ni podia dir. Si no les va dir, per què es diu que les va dir? És que els evangelistes ens volen enganyar? És que pretenen donar-nos una falsa idea de Jesús?

7. Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a llegir els evangelis com si fossin biografies de jesús. Però no ho són. No ho són i, fins i tot, exclouen de ser-ho. Cal considerar-los més aviat guions de celebració. S’hi expressa la fe i la vida de les comunitats cristianes. Ens parlen de Jesús, però per presentar-nos l’Home. Per als deixebles, Jesús personalitza l’home plenament realitzat segons el projecte de Déu. (￫ Paraules de Jesús).

8. Com passa en les obres de teatre, allò que diu cada actor correspon a allò que ha escrit l’autor. Encara que un actor representi un personatge històric, allò que diu no són pas paraules del personatge representat sinó paraules que l’autor li fa dir, i amb les quals, si és un bon autor, “dibuixa”, d’una manera actualitzada, la manera de ser i el significat del personatge representat. En certa manera podríem dir que els evangelistes han escrit unes obres de teatre amb què volen presentar-nos la figura de Jesús no pas segons la seva realitat individual sinó segons allò que significa per a la Humanitat. Els discursos o altres paraules que posen en boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a tots els humans. No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la Humanitat).

C. MISSATGE.

 9.  Estimar l’Home dóna horitzó i sentit als nostres amors concrets: al pare, a la mare, esposa, fills...

Des que el missatge de Jesús ha esdevingut una “religió”, tenim el perill de “confessionalitzar” la figura de Jesús. Però els Evangelis no ens presenten un Jesús “cristià” sinó humà. No ens el presenten com a fundador del Cristianisme sinó com a primogènit de la Humanitat en plenitud (Lluc 2,7. També Efesis 4,9ss o Apocalipsi 1:5).

D: RESPOSTA.

10. Per avui, voldria suggerir una doble resposta:

A). Sobre l’amor a l’home:

Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos que si algú no s’atreveix a estimar l’Home per sobre de tot, val més que no pretengui anomenar-se deixeble seu (seguidor de l’Home). És una advertència ben oportuna per orientar l’acció d’algunes comunitats cristianes actuals. Sembla que, davant el perill de perdre importància sociològica, algunes comunitats es dediquen sobretot a afirmar-se a si mateixes. Es diria que estimen més la seva pròpia vida que no pas l’Home o la Societat per a qui viuen.
És ben possible que la “institució eclesial” arribi fins i tot a desaparèixer de determinades societats o de determinats àmbits; però això no s’ha de considerar cap mal si és com a resultat de l’amor fidel de l’Església cap aquesta mateixa societat. L’important no és mantenir-se sinó ser fidels a l’Home. ¿O és que ja hem descuidat l’eficàcia de la mort (desaparició) de Jesús? ¿Hem descuidat que tot va començar al Calvari? És a dir: ¿hem deixat de creure en la força resurreccional de la mort per amor? O és que pensem que només dintre la institució eclesial es pot ser humà?

B). Sobre el llenguatge:

És urgent de fer-nos conscients del problema de llenguatge que avui tenim els cristians. El nostre llenguatge ha esdevingut no significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Molts cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del nostre món (que la necessita urgentment).

La intervenció de l’alumne de la classe de Religió de qui he parlat abans, és una qüestió seriosa. Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova. Aquest llenguatge no pot ser obra sobretot de savis i entesos (Lluc 10,21), sinó del poble. Que el poble cristià recuperi la capacitat de pensar, entendre i expressar la seva fe.

Cal que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge; i els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma) entre altres dons, i que servirà per donar forma i qualitat al llenguatge en brut nascut de l’eficàcia de la vida comunitària.

¿No hi ha actualment, en la jerarquia de l’Església, massa afany de “mestratge” en relació a les comunitats vives? (Mateu 23,13ss). Tot sembla pensat perquè els “mestres” ensenyin. No seria ja hora de també aprendre de la vida de les comunitats? (Mateu 11,25).

11. També caldria recordar que, en la nostra societat laica, perduren celebracions religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses televisades o radiades...) on molts “participants” o simples “oients” ja no coneixen el simbolisme necessari per entendre adequadament allò que s’hi celebra. En aquests casos és encara més urgent canviar el llenguatge simbòlico-ritual per un altre que s’adeqüi a la situació real dels participants. ¿Som conscients que en una societat laica el llenguatge confessional només pot ser entès com a sectari?

Qui ho vulgui, té tot el dret a ser “sectari”; però no és cap obligació ni necessari; ni fa bé a ningú. En canvi, pot fer molt de mal.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu i comenteu alguns exemples importants de llenguatge inadequat per a la societat actual. Poden ser exemples trets del llenguatge parlat, del ritual, de la conducta, dels símbols, de l’arquitectura, de la vestimenta,...

2. Considereu la laïcitat com un fet positiu o negatiu per a l’Església? Per què?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Creu.    Deixebles.     Multitud.      

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Deixeble.  

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 23.C