1ª LECTURA. (Apocalipsi 11,19; 12,1-6).
El santuari del
temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,
i dins el temple
aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors aparegué en
el cel un gran prodigi:
una dona que tenia el
sol per vestit,
la lluna sota els
seus peus
i duia al cap una
corona de dotze estrelles.
Al mateix temps
aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia un gran
drac rogenc,
que tenia set caps
i deu banyes.
Als set caps duia
set diademes,
i la seva cua arrossegà
la tercera part de les estrelles
i les llança a la
terra.
El drac s’aturà
davant la dona
per devorar-li el
fill així que nasqués.
La dona posà al món
un fill,
un noi que ha de
governar totes les nacions
amb ceptre de
ferro.
El seu fill va ser
endut cap a Déu i cap el seu setial,
i la dona va fugir
al desert
on Déu li havia
preparat un lloc.
Llavors vaig sentir
al cel una veu
que cridava amb
tota la força:
“Ara és l’hora de
la victòria del nostre Déu,
l’hora del seu
poder i del seu Regne,
i el seu Messies ja
governa”.
2ª LECTURA (1ª Corintis
15,20-27).
Germans,
Crist ha
ressuscitat d’entre els morts,
el primer d’entre
tots els qui han mort.
Ja que la mort
vingué per un home,
també per un home
vindrà la resurrecció dels morts.
Tots són d’Adam, i
per això tots moren.
Però tots viuran
gràcies al Crist.
Cadascú al moment
que li correspon:
Crist el primer;
Després, a l’hora
que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi, quan ell
destituirà
tota mena de
sobirania, d’autoritat o de poder,
com a coronament de
tot,
posarà el Regne en
mans de Déu, el Pare.
Perquè ell ha de
regnar fins que Déu haurà sotmès
tots els seus
enemics sota els seus peus.
El darrer enemic
destituït serà la Mort.
Perquè l’Escriptura
diu
que tot ho ha posat
sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells dies,
Maria se n’anà
decididament a la Muntanya,
a la província de
Judà,
entrà a casa de
Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt
Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà dins
les seves entranyes,
i Elisabet, plena
de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les
seves forces:
“Ets beneïda entre
totes les dones
i és beneït el
fruit de les teves entranyes.
¿Qui sóc jo perquè
la mare del meu Senyor
vingui a
visitar-me?
Mira: tan bon punt
he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat
d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has
cregut!
Allò que el Senyor
t’ha fet saber, es complirà”.
Maria digué:
“La meva ànima
magnifica el Senyor;
el meu esperit
celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la
petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les
generacions em diran benaurada,
perquè el
Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als
qui creuen en ell
s’estén de
generació en generació.
Les obres del seu
braç són potents:
dispersa els homes
de cor altiu;
derroca els
poderosos del soli i exalça el humils.
Omple de bens els
pobres,
i els rics se’n
tornen sense res.
Ha protegit Israel,
el seu servent,
com ho havia promès
als nostres pares;
s’ha recordat del
seu amor a Abraham
i a la seva descendència
per sempre.
LLENGUATGE.
1. L’assumpció
de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat
evangèlic que ens en parli.
Per això el Llenguatge
dels APUNTS d'avui no serà sobre el text evangèlic sinó sobre el nom
d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.
2. Quan diem que
Maria és “assumpta en cos i ànima
al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un àmbit
habitat per Éssers Espirituals i amb
dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...
Com cal entendre
això de “en cos i ànima al cel”?
Abans de tot cal
dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra
manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat
filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res
d’especial en relació a com solem morir els humans.
(Sobre el llenguatge
científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.
3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel,
participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha
d’entendre d’acord amb el llenguatge
religiós o mític.
Una comparació amb
allò que passa en altres camps com, per exemple, la música, potser pugui ajudar
la nostra “imaginació”.
Imaginem que hem anat a un concert que ens ha agradat molt. Desitgem poder escoltar-lo altres
vegades. Per suposat que no pensem portar l’orquestra a casa nostra... Per
altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç:
unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.
4. Però, què passa
si algú l’ha gravat en un CD?
La música
consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades
en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert.
No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar
de suport. Si comprem el CD i el posem en un aparell reproductor, allà no hi ha ni l’orquestra que ens ha emocionat ni l’aire de la sala
del concert que ha vibrat a les nostres oïdes; i, no obstant, podrem tornar-lo
escoltar.
5. De fet, el CD no
reprodueix la música; només provoca en l’aire de la vostra habitació
unes vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien
provocat en l’aire de la sala del concert.
Que les vibracions
aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge
(música) no depèn només
dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del CD, sinó també dels "oients".
Una “música”, si
ningú no l’escolta, és només fressa, vibracions de l'aire. En canvi, si algú
l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material,
però s’hi ha afegit una nova dimensió que ja no és purament material.
La música, com tota
classe d’art, és “matèria” feta llenguatge,
comunicació, comunió. Però sense algú que l’aculli, només seria fressa
(vibracions físiques de l’aire).
6. Els éssers
humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport
indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense
vibracions de l’aire.
No obstant, quan vivim
davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova
dimensió. Ja no som purament corporals;
som també llenguatge, comunicació,
comunió.
7. Amb l’expressió
“Maria assumpta en cos i ànima al cel”
volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu.
Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida
humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport de la vida ha
canviat.
Així com allò que
converteix la fressa en música és el fet de ser “assumida” per
algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser
realitat personal quan és assumida per algú, i és el seu nou suport.
8. També pot ajudar
a la nostra imaginació allò que ens diuen els entesos. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics
coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està
fet dels mateixos elements.
Si mireu una foto
vostra de vint anys enrere, podreu dir: jo sóc aquest, a pesar de que en el
vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.
Segons els entesos,
cada 8 anys més o menys es renova tot el “material”
que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre
cos poden tenir més de mil milions d’anys d’existència, i és totalment segur
que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... ja
havien format part d’altres vivents o d’altes muntanyes o, fins i tot,
d’antigues estrelles que potser ja no existeixen... Com l’aire de la sala del
concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres concerts, i
fresses, i paraules, i crits...
MISSATGE.
9. El missatge de
la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid
optimisme.
Tots els humans, un
moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem
sols en l’Univers?”
Evidentment,
convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els humans,
globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per
casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?
10. Imaginem un
locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o
altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha
algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha
algú que l’escolti, o si no l’escolta absolutament ningú.
Igualment, la
nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”;
si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.
11. Tenen raó els
científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És veritat.
Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si aquest sac
de reaccions químiques està o no davant d’Algú que el mira. Tot és
diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira
complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si
quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim,
hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.
Certament no som
res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú
que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge,
comunicació, comunió;
com la fressa de les cordes
d’un violí es torna música
quan algú l’acull i l’escolta amb plaer.
12. La festa de Maria
assumpta en cos i ànima al cel ens diu: la vostra vida, i la vida de la
Humanitat, és assumida per Déu.
I això fa que tot
sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.
13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el
mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem
l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).
Però els cristians
ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”.
Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova
“personificació” més al nostre nivell: Maria.
I és ben legítim
aquest procés ja que, tal com la
Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la
humanitat”.
14. Els Evangelis
no ens parlen de l’Assumpció de
Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida
per Déu, com tan bellament ho
expressen les paraules que hem llegit: ”El
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”. Des d’ara totes les
generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
15. De fet, aquest missatge ja està contingut en el “nom”
amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la
resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O
més exactament: “Jo sóc el que hi sóc”
(Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a dir: Déu és “presència”;
El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna
cosa més que un sac de reaccions
químiques.
16. Bellament
expressa aquest sentiment el Cant Espiritual, de David Jou, que podeu llegir a
l’Apartat TEXTOS.
La primera estrofa
diu així:
Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
RESPOSTA.
17. Evidentment, la
resposta adequada a aquest missatge
és un optimisme radical,
expressat i celebrat. “La meva ànima
magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat
la petitesa de la seva serventa”.
18. Amb un
llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que
respon a l’experiència més profundament humana:
sentir-se real. Notem que no
som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens
aguanta.
19. Però aquí serà
bo dir també una altra cosa.
Tots sabem que hi
ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens abasseguen.
Recordo una persona
que em deia en una ocasió: “No crec en
Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada la
solitud”.
Cal reconèixer que,
en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una forma de “presència”
inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara: sovint s’ha utilitzat
la “presència de Déu” per dominar els altres a través de la por. S’ha ofert una
“presència de Déu” fiscalitzadora i
controladora.
Una presència així,
inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus “súbdits”, no és
cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa que
ens esclafa.
20. Per aquest
motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts de
vista, i sobretot des de la Filosofia, va donar-se una denúncia creixent contra
el Cristianisme i contra les Religions en general.
Entesa la
“presència de Déu” com una presència
rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu.
Es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir
amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta
que faria impossible la llibertat de qualsevol altre vivent. Si els homes podem
ser lliures, és precisament perquè no existeix cap Déu”.
Jean Paul Sartre fa
dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix; però si,
per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar
mínimament la nostra dignitat”.
Aquests filòsofs
prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.
I tenen tota la
raó. No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi
hauríem de lluitar en contra.
21. Però no és
aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és
capaç de descobrir en el més profund de si mateix.
Allò que “salva al
locutor” és que hi hagi algú que l’escolti. Allò que “salva la fressa”
de les cordes d’un violí és que hi hagi algú que, escoltant-la, la
converteixi en música.
Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que és cada un de
nosaltres, és que hi hagi una “presència” que ens assumeix.
22. La llibertat de
Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre horitzons que la fan possible.
¿Podria ser lliure
un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients que el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són
els oients que fan possible la
llibertat creativa d’un locutor. I
també la seva responsabilitat.
23. La responsabilitat
és l’altra cara de la llibertat.
La presència
que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu
no és una presència neutra: “derroca
els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home pot decidir fer-se rival de Déu i no acceptar el suport de la seva mirada.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si el cel fos un
“lloc”, el podríem imaginar i parlar-ne fàcilment. Però no sembla correcte
imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant, és bo
intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?
2. En la tradició
cristiana, sobretot a Orient, de la mort de Maria se’n sol dir “dormició”. Què
us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres persones quan
moren?
