Diumenge 7è. de
PASQUA. Any A. (Provisional)
Nota.
Aquest “diumenge 7è després de
Pasqua” només hi és quan la festa de
l’Ascensió es celebra el Dijous, “quaranta
dies després de Pasqua”. Quan es
celebra el diumenge següent (com és el nostre cas), l’evangeli i la segona lectura d’aquest diumenge 7è. passen al “diumenge 6è.” després de Pasqua, com a “lectures alternatives”.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Conèixer. Creure. Deixebles. Món (Glossari). Nom. Pare. Vida eterna. “Vida eterna” (Glossari)
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
1ª LECTURA. (Fets 1, 12-14). (Any A)
Després de veure com Jesús era
endut al cel,
els apòstols se’n tornaren a
Jerusalem
des de la muntanya de les
Oliveres,
que és a vora mateix de Jerusalem,
a la distància que és permès de
recórrer
durant el repòs del dissabte.
Entraren a la ciutat i pujaren
a la sala on s’allotjaven.
Pere, Joan, Jaume, Andreu
Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu,
Jaume, fill d’Alfeu, Simó, el
Zelador, i judes fill de Jaume.
Tots unànimement assistien sens
falta a les hores de pregària,
amb les dones, amb Maria, la
mare de Jesús, i els parents d’ell.
1ª LECTURA. (Fets 1, 15-17.20a.20c-26). (Any B).
1ª LECTURA. (Fets 7, 55-60). (Any C)
2ª LECTURA. (1ª de Pere 4,13-16). (Any A)
Estimats,
alegreu-vos de poder compartir els sofriments del Crist:
també el dia que es revelarà la seva glòria
desbordareu d’alegria.
Feliços vosaltres si algú us retreu el nom de cristians:
vol dir que l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de
Déu,
reposa sobre vosaltres.
Que mai cap de vosaltres no hagi de sofrir
per criminal, lladre, malfactor, o per violar els drets
dels altres; però si algú ha de sofrir perquè és cristià,
que no s’avergonyeixi,
sinó que glorifiqui Déu perquè pot portar aquest nom.
2ª LECTURA. (1ª Carta de Joan 4, 11-16) (Any
B)
2ª LECTURA. (Apocalipsis 22,12-14. 16-17. 20 (Any C).
(Any A. Joan
17,1-11a)
En aquell temps, Jesús alçà els ulls al cel i
pregà dient:
—Pare, ha arribat l’hora.
Glorifiqueu el vostre Fill,
perquè el Fill us pugui glorificar
amb la sobirania que li heu donat sobre tots els homes,
perquè doni vida eterna a tots els qui vós li heu confiat.
I la vida eterna és que us coneguin a vos, l’únic Déu veritable,
i aquell que vos heu enviat, Jesús, el Messies.
Jo ja us he
glorificat aquí a la terra
duent-hi a terme l’obra que m’havíeu confiat.
Ara
glorifiqueu-me també vos, Pare, al costat vostre
amb aquella glòria que ja hi tenia abans que el món existís.
He fet conèixer el vostre nom als homes
que vós heu tret del món i m’heu donat.
Eren vostres, i vós me’ls heu donats,
i ells han guardat la vostra paraula.
Ara saben que tot això que m’heu donat m’ha vingut de vós
perquè,
quan jo els he transmès les paraules que m’havíeu donat vós,
ells les han rebudes,
reconeixent i creient que jo he sortit veritablement de vós
i que vós m’heu enviat.
Jo prego per
ells.
No pel món, sinó per aquells que vós m’heu donat,
perquè són vostres.
Tot el que és meu és vostre, i allò que és vostre és meu.
Ells són la meva glòria.
Jo no em quedo més en el món,
però ells sí que s’hi queden,
i jo vinc a vós.
(Any B. Joan
17,11b-19)
(En
aquell temps Jesús alçà els ulls al cel i pregà dient:)
Pare sant,
amb el vostre poder, guardeu els que vós m’heu donat,
perquè siguin u com ho som nosaltres.
Vós me’ls heu donat.
Mentre jo
era amb ells,
jo mateix els guardava amb el poder del vostre nom.
He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un de sol,
fora d’aquell que s’havia de perdre,
perquè es complís el que diu l’Escriptura.
Però ara vinc a vós.
Mentre encara sóc al món dic tot això
perquè tinguin plenament el goig que jo tinc.
Els he confiat les vostres paraules,
i ara el món no els estima,
perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc.
No us demano que els tragueu del món,
sinó que els preserveu del Maligne.
No són del món, com jo tampoc no en sóc.
Consagreu-los en la veritat, que és la vostra paraula.
Jo els he
enviat al món tal com vós m’hi heu enviat a mi,
i jo em consagro a mi mateix per ells,
perquè ells també siguin consagrats en la veritat.
(Any C. Joan 17,20-26).
(En aquell temps, Jesús alçà els ulls al
cel i pregà dient:)
«Pare sant,
no prego només per ells,
sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.
Que tots siguin u.
Que estiguin en nosaltres, Pare,
com vós esteu en mi i jo en vós.
Així el món creurà que vós m’heu enviat.
La glòria que vós m’heu donat, jo també els l’he donada a ells,
perquè siguin u com nosaltres som u.
Que jo estigui en ells i vós en mi, que siguin plenament u.
Així el món coneixerà que vós m’heu enviat
i que els he estimat com m’heu estimat a mi.
Pare, vós me’ls heu donat;
vull que estiguin amb mi allà on jo estic,
i vegin la meva glòria,
la que m’heu donat
per haver-me estimat ja abans de crear el món.
Pare bo,
el món no us ha conegut,
però jo us he conegut, i ells han conegut que vós m’heu enviat.
Jo els he fet conèixer el vostre nom
i els el faré conèixer més encara,
perquè l’amor amb què m’heu estimat estigui en ells,
i també hi estigui jo.»
LLENGUATGE.
Els tres evangelis corresponents
als tres “Diumenge 7è. després de Pasqua” del cicle litúrgic, anys A, B
i C, formen el capítol 17 de l’Evangeli de Joan.
Aquest capítol 17 constitueix la “Pregària de Jesús”, al final
del Discurs de comiat. Són les seves últimes paraules abans
de començar el sorprenent “Relat de la Passió”.
Aquí hi faré un únic Comentari que inclogui els tres “fragments”,
perquè no es tracta, em sembla, d’un “text lineal”, que es pugui fragmentar,
sinó més aviat d’un “text circular”, en què s’hi van “gustant” i “repetint”
diferents paraules i expressions que no es poden separar entre si sense
perdre'n el significat. Diria que són com quan ens posem un caramel a la boca,
i anem “jugant amb ell” per gaudir millor del seu sabor plaent i variat.
Aquesta pregària és com un “festeig” de Jesús fill amb el “Pare”, acollint de manera “filial” el “do rebut”. “Tot el que és meu és vostre, i allò que és vostre és meu”.
És una pregària
que Jesús dirigeix al Pare, però dita als seus deixebles.
D’aquesta manera els “associa” a la seva pròpia “filiació”, i al “gaudi”
que hi experimenta.
Aquest “festeig” de Jesús amb el Pare posa de manifest un “espai de comunió”
que va incloent tot allò que és “real”, i del qual el “Pare” n’és
el centre, la font i el motor.
El Pare hi
és celebrat com a Amor “difusiu”.
Hi podem
“veure” diferents “nivells de intensitat”, no pas perquè la “difusió”
del Pare sigui limitada, sinó perquè la “capacitat receptora”
de l’entorn és diferent; i es va “activant” a ritmes diferents.
Així, aquí sorgeix “el temps”.
Encara que l’Amor expansiu del Pare és un “Ara” en plenitud, la “resposta” a aquest Amor té necessàriament “forma temporal”, perquè l’amor amb què el Pare estima no és un amor només “creatiu” (que podria ser "instantani") sinó que és també i sobretot “paternal”, que ens "invita" a esdevenir “fills”. Fills en el Fill.
Perquè la
nostra “resposta” pugui ser “filial” ha de néixer també de nosaltres
mateixos: de la nostra generositat i de la nostra llibertat.
No podem esdevenir “fills” per “decret” o per simple “creació”. És necessari un
“procés de recepció”, d'acolliment, de reconeixement, d'obertura
a l’Altre, i de “resposta generosa i lliure”, fins arribar, com Jesús, a
“l'Hora” de “l’abraçada amorosa”, que ens permetrà superar el nostre “temps”
i participar en “l’Ara” de la plenitud del Pare.
Ens pot ajudar
a imaginar (no pas “a entendre”) tot això, allò que podem observar en la
generació natural dels nostres propis fills.
Tot comença amb l’amor difusiu dels pares. El fill no és un “producte”
dels pares. Ells l’han "generat" amb el mínim necessari perquè ell
mateix vagi creixent i es vagi “construint” des de les seves pròpies decisions.
Això vol temps i “diàleg” amb els pares.
A mesura que el fill va creixent, va descobrint què vol dir “ser fill”,
i què representen per a ell aquells que anomena “pares”.
I aquest és el moment decisiu per al “fill” en relació als “pares”:
‒o respondre amb generositat i amb un amor adult i agraït a
l'amor dels pares,
‒o, aprofitant “l'adultesa adquirida”, afirmar-se en una "independència
total" dels pares.
...“afirmar-se
en una independència total dels pares”...
Aquí
està la gran diferència entre el “procés natural” de filiació i el que
diu relació amb el “Pare”.
En el procés natural, és possible la “total independència”, degut a les “limitacions” en la “paternitat dels pares”. Fins i tot aquesta “total independència” pot ser volguda pels mateixos pares, acceptant que la seva vida finita pugui “continuar-se” en el “fill”.
Però en la relació amb el “Pare”, la “total independència” significaria negar-se a formar part d’allò que és real. Seria la "perdició".
“...aquell que s’havia de perdre” (Joan 17,12).
Aquesta
actitud apareix en la Pregària de Jesús com a “possibilitat”.
Al centre de la Pregària, Jesús fa una referència explicita al “fill
de la perdició” (segons diu el text original grec. La traducció del Missal
diu “aquell que s’havia de perdre”).
Jesús, arribada la seva “hora” reconeix davant el Pare haver acomplert la missió que havia rebut d’Ell de comunicar als “deixebles” el seu “amor paternal”. Per això diu: “He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un de sol, fora d’aquell que s’havia de perdre, perquè es complís el que diu l’Escriptura”.
La frase és
difícil de traduir, i sobretot d’entendre.
L’expressió, en el text original, “fill de la perdició” fa referència a l’acció
de "Judes" (“un dels Dotze”) “d’entregar Jesús” als
“Poderosos” (Imperi Roma, colonitzador) “perquè es complís l’Escriptura”.
La “perdició
de Judes” no és per haver “entregat” Jesús. Això és el que "estava escrit”.
Jesús, cent per cent jueu, havia d’esdevenir també cent per
cent humà. Complint això, Jesús mateix es va
“entregar” per a tots els Humans.
El “pecat de Judes” és haver “entregat” Jesús als “Poderosos” per obtenir-ne un guany personal. En realitat no el va “entregar” sinó “vendre” (Mateu 26,15).
Així, doncs,
en la Pregària de Jesús al seu Pare, quan diu que ha acomplert la
“missió rebuda”, s’hi podria trobar una excepció: els qui es neguen a
rebre aquesta “filiació” que ell ha rebut en plenitud, i que
ofereix a tothom.
Els qui renuncien a ser “fills del Pare”, romanen només com a “fills de
la Perdició”.
El Món.
En la Pregària de Jesús apareix la paraula “Món”, molt repetida i amb un significat variable segons el context.
La Pregària
de Jesús té lloc quan “ha arribat la (seva) hora”.
Jesús “deixa el món" per "trobar-se" amb el Pare.
“Jesús” i “el món” estan com oposats, no pas perquè l’un sigui el contrari de l’altre, sinó perquè Jesús entra en el “Ja”, mentre el món resta en “l'encara no”.
Jesús no prega
per al món, sinó per als deixebles que, com ell, ja no són del món,
perquè han decidit acollir la vida que el Pare els ofereix a
través d'Ell, el Fill (17,9).
Però, Jesús
“surt del món”, mentre ells, els deixebles, encara s'hi queden, continuant
la "missió” que hi tenia Jesús: fer-hi “visible” el “rostre invisible” del
Pare.
També amb la promesa de que “allà on està ell (Jesús), hi estaran també
els deixebles”, i tots aquells que, a través d’ells, “respondran” a l’Amor del
Pare (17,24).
= = = = = = =
= = = = =
Aquesta pregària
és per a Jesús com un "festeig amorós" amb el Pare. En canvi
per als deixebles, de moment, esdevé una extraordinària confessió de fe,
en la qual es resumeix tot el "procés d'humanització" vist
des de “l’acció amorosa del Pare”.
Ajudarà a gaudir d’aquesta prodigiosa “Professió de fe” recitar-la tenint en compte el també prodigiós Pròleg del mateix Evangeli de Joan. Són dos textos d’alguna manera “paral·lels”: un com a “Introducció” a l’Obra de Jesús, i l’altre com a “Cloenda”, abans del sorprenent Relat final de la Passió resurrecciosa.
-En el Pròleg, el “món” és encara “foscor”. No com una “realitat alternativa” a Déu, sinó com a possibilitat "encara no" realitzada.
En la Pregària, el “món” ja ens ofereix aquesta possibilitat com a iniciada i plenament visible en l’Home Jesús, que s’identifica amb el Pare com a Fill estimat. És a dir, com a “Déu engendrat”.
MISSATGE.
Com a Home, Jesús esdevé “Primogènit de la Humanitat”. "L'Home Mostra” per a tots aquells que l’acullin com expressió de “l’amor Paternal” de Déu.
En cada rostre humà ell hi fa “visible” el rostre “invisible” del Pare. Podem “veure” el Pare en els diferents i variats “rostres” de cada ésser humà. “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (Joan 14,9).
RESPOSTA.
Per als qui ens diem “cristians”, la “resposta” és tant urgent com alliberadora: anar superant les diferents formes de “confessionalitat", religiosa o no.
És cert: podem “seguir Jesús” en el marc d’una confessió o d’una “església” particular i concreta. Però la Professió de fe que ens ofereix aquesta Pregària de Jesús ens porta a ser conscients que, en “Jesús”, se'ns crida a fer i sentir-nos “Humanitat”. O, si es vol, a ser i sentir-nos vivents amb tots els vivents. Déu és VIDA, i tots som “invitats” a participar d’aquesta VIDA com a “fills”. Fills en el Fill.
L’Home-Jesús “projecta” el
seu rostre de Fill en cada un dels Humans. Quan
ens trobem amb una persona, és per “estimar-la”. I això vol dir:
“ajudar-la a ser “més humana”, permetent també que la seva “presència” ens
“humanitzi” també a nosaltres.
“Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1,26). Se’ns fa “visible” a través dels “rostres humans” amb qui ens trobem; i també a través del nostre rostre, per als qui es troben amb nosaltres.
Aquesta és la “missió” que el Pare ens ha confiat, i que hem "vist" en l’Home-Jesús.
