Diumenge vinent, 4rt. de Pasqua. Any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.

      Pare.    Pastor (i Ovelles).    Vida eterna.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Pastor.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 4 de Pasqua. C

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 13,14.43-52).

En aquells dies,

Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga

i arribaren a Antioquia de Pisídia.

El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren.

Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga,

molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé.

Ells els parlaven, mirant de persuadir-los

que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.

 

El dissabte vinent gairebé tota la ciutat

es reuní per escoltar la paraula del Senyor.

Quan els jueus veieren aquella multitud,

s’engelosiren tant

que es posaren a impugnar amb paraules injurioses

tot el que deia Pau.

Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:

«Era el nostre deure

anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu.

Però ja que vosaltres no la voleu rebre

i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna,

ara ens adreçarem als qui no són jueus.

Així ens ho té ordenat el Senyor:

“T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació

fins als límits de la terra”.»

Quan sentiren això els qui no eren jueus,

se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor.

Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna

es convertiren a la fe.

La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.

Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides

i els principals de la ciutat

a promoure una persecució contra Pau i Bernabé,

fins que els expulsaren del seu territori.

Ells, en senyal de protesta,

s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar,

i se n’anaren a Iconi.

Els convertits de nou vivien feliços,                                                                                                                                                     plens d’alegria i de l’Esperit Sant. 

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 7,9.14b-17).

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran

que ningú no hauria pogut comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans.

 

Un dels ancians em digué:

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs.

Per això estan davant el tron de Déu,

donant-li culte nit i dia dins el seu santuari.

El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència,

mai més no passaran fam,

mai més no passaran set,

ni estaran exposats al sol ni a la calor,

perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà

i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida.

Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

 

EVANGELI. (Joan 10,27-30).

En aquell temps, digué Jesús:

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu.

També jo les reconec i elles em segueixen.

Jo els dono la vida eterna:

no es perdran mai

ni me les prendrà ningú de les mans.

Allò que el Pare m’ha donat val més que tot,

i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare.

Jo i el Pare som u.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Les meves ovelles...

Directament, Jesús no va fundar cap nova Religió ni va organitzar cap nova Comunitat religiosa (Església) sinó que ens va mostrar, de paraula i d’obra, una nova manera de ser humans centrada en la comunió. Per això els Evangelis ens el presenten com “el fill de l’Home”.

Com a éssers vivents, els humans podem dedicar-nos a tenir i mantenir la vida que hem rebut, però també podem descobrir i acceptar que la vida és per rebre-la i donar-la, com passa amb les fonts d’aigua que podem trobar quan fem una excursió a muntanya. La Vida no neix de nosaltres mateixos sinó que, com diu el conegut vers de R. Tagore, la rebem com un do i la mereixem donant-la.

 

2. Arreu de la Humanitat, i en el marc de les diferents Religions o fora de tota religió, són innumerables les persones que, explícitament o implícita, viuen donant la vida. I no calen demostracions, proves o sentències perquè qui viu així sàpiga que aquesta manera de viure és justa, saludable i plena. “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen” (Joan 10,27).

 

3. No ens ha d’enganyar la paraula “ovelles”. Aquí aquesta paraula no es contraposa a “pastor”, ni té un sentit confessional (els cristians), sinó que vol dir estar en comunió. En l’Evangeli de Joan, Jesús encarna l’home que ha arribat a la seva plenitud fent de la seva vida una vida que es dóna del tot. 

De fet, ja des del començament de l’Evangeli de Joan, Jesús és presentat com “Anyell Pasqual”; és a dir: com un “xai o ovella” destinat a convertir-se en “l’aliment” necessari per al llarg camí de l’Alliberament (Joan 1,29.35 i  Èxode 12,2ss).
Jesús és doncs, “anyell” per fer-se aliment, i “pastor” per “apeixar” les “ovelles”.

Podem sentir-nos “ovelles” (“seguidors”) d’aquest “pastor” en la mesura que vivim la nostra vida donant-la, com ha fet Ell.

Cal adonar-se que, de fet, la paraula “cristià” es fa servir sovint per designar els membres d’una determinada Religió. Però, no és la pertinença a una determinada Religió allò que ens fa realment “ovelles” de Jesús, sinó el seguiment del mateix camí que ell va seguir, i que, per això, anomenem pastor.

 

4. Jo i el Pare som u.

Declaració solemne i explícita de qui és Jesús. I en Jesús, també nosaltres podem descobrir qui som quan decidim viure donant la vida. Perquè la vida que donem és la mateixa vida que primer hem rebut; i la vida que hem rebut té el seu origen en la bondat de Déu, la VIDA del qual és donar-se. Per això entenem Déu com a comunió, i podem parlar d’Ell com a Pare que es dóna i com a Fill que és engendrat.

Nosaltres hem estat invitats a participar en aquest corrent de VIDA. Som invitats a ser fills en el Fill, la vida del qual és la mateixa del Pare en forma de vida rebuda. Com l’aigua de la font. L’aigua de la font és la mateixa aigua que cobreix les muntanyes en forma de neu; però, en la font, se’ns ofereix a punt per ser beguda.
Conseqüentment, en la mesura que acollim la VIDA, entrem també en la COMUNIÓ del Pare i del Fill, i esdevenim “pares en el Pare” i “fills en el Fill”. 

 

C. MISSATGE. 

5. La Vida sobirana de Déu-Pare se’ns ofereix a punt per ser beguda en la persona humana del Fill i de tots aquells qui la reben i es deixen transformar en beguda. Com hem llegit a la segona Lectura: “...vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües...  ...mai més no passaran fam, mai més no passaran set...”

O com es diu en el relat de la Samaritana: “El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna” (Joan 4,14).

 

D: RESPOSTA. 

6. Com hem llegit a la 1ª Lectura: “Quan sentiren això, tots se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor”. La resposta que se’ns demana en aquest diumenge, com en tots els diumenges del temps pasqual, és la d’alegrar-nos.

El text fa notar el contrast entre els jueus i els no jueus. Com en el seu Evangeli, també en Fets dels Apòstols Lluc interpreta el refús que els jueus van fer del missatge de Jesús dirigit primerament a ells, com l’ocasió perquè aquest missatge arribi també als no jueus. El refús temporal que fan els elegits primerament provoca que l’elecció es faci universal.
 

Aquest refús que fan els primers elegits es converteix en una sort per a nosaltres, però també és un advertiment. Els membres de l’Església ens sentim fills i continuadors de la Sinagoga; però podríem caure en el mateix defecte de les autoritats jueves d’aquell temps: pretendre convertir en privilegi allò que és una missió. ¿No ha passat massa sovint que, en l’Església, ens hem cregut els únics o els principals deixebles (ovelles) de Jesús? 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Fins no fa gaire, era habitual que cadascú considerés la pròpia religió com l’única vertadera. Ara, en ple pluralisme religiós, com ho veieu?

 

2. La paraula “ovelles” pot ser entesa en un sentit passiu, com si se sobreentengués que, en l’Església, la majoria són ovelles mentre d’altres pocs són pastors. Com ho veieu això, mirant-ho des de l’Evangeli?