Diumenge vinent, 12 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 Cos.    Por.  

 

 

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Infern.

 

 

 → Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 12. A. 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20, 10 - 13)

Digué Jeremies:

“Sento com parla la gent,

em veig amenaçat de tots costats;

diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat,

denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar;

seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar.

Llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.

 

Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible;

per això els qui em persegueixen cauran,

no podran apoderar-se de mi.

Quedaran tan confosos del seu fracàs,

que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.

 

Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos,

que penetreu tot l’interior dels homes:

feu-me veure com feu justícia,

ja que és a Vós que jo he confiat la meva causa.

 

Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:

Ell salva la vida del pobre

de les mans dels qui volen fer-li mal”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15).

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot, la mort ja imperava

durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants,

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

 

 

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

 

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

 

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern.

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

 

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

 

 

LLENGUATGE.

1. Optar per la Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de martiri. Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis de la Llibertat, i ser perseguit pels que no poden o no volen acceptar-la. Els nombrosíssims presos polítics que hi ha en moltíssims països en són una prova vergonyant. 

Ser perseguit fa por.

Si Jesús diu als seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè tenien motius per tenir-ne.

 

2. Però, posats a tenir por, val més que en tinguem de Qui ens pot fer mal de debò.

¿Ens amenaça, Jesús? Això sembla.

¿És propi de Jesús, amenaçar?

Ben cert que no!

Doncs, què passa?

 

3. Imaginem les fulles d’un arbre:

- o estan enganxades a l’arbre, i així viuen i col·laboren a la vida de l’arbre,

- o es desenganxen de l’arbre perquè no volen participar de la seva vida. Aleshores s’assequen, moren i cauen.

 

Però “cauen” acollides per la mare-terra, i es convertiran en adob de l’arbre que han menyspreat!

Això és l’infern!

Les fulles depenen totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és l’arbre qui la “castiga”, sinó ella mateixa separant-se’n.

 

4. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús personifica l’HOME.

Cada un de nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva:

- o fa Humanitat (“em confessa davant els homes...”)

- o desfà Humanitat (“em nega davant els homes...”).

Però qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la Humanitat la seva rebel·lia (com va passar-li a Judes, que va “vendre l’Home”, però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la plenitud: ser VIDA TOTALMENT DONADA, que és la VIDA mateixa de Déu.

 

5. “Cos“ i “ànima“.

En els Evangelis aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb la seva “porció” de vida: vida material i vida espiritual. Aquesta manera de pensar és aliena a la mentalitat jueva.

Només hi ha una única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de relacions amb els altres. L’ànima manifesta la dimensió profunda, relacionada directament amb l’autoconsciència i les opcions de vida.

Si ho comparéssim amb un arbre podríem dir que les branques farien de “cos”, i les arrels, amb les seves connexions profundes entre elles i amb l’entorn, farien d’ànima.

Algú pot trencar les branques, però no mata l’arbre perquè la seva vida ve sobretot de les arrels. Per això pot rebrotar.

 

6. És possible que la traducció que ens ofereix el Missal de les paraules de Jesús no sigui la més clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida” (Mateu 10,28).

La vida depèn directament de Déu. Ningú no la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament la FONT de tota vida.

No obstant, cada un de nosaltres pot tenir la temptació de desvincular-se de la Font de la Vida. De caure en aquesta temptació, sí que n’hem de “tenir por” (Mateu 6,13).

 

7. “A qui em negui... jo el negaré”...

¿És que Jesús és venjatiu? ¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell? ¿Vol dir això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita a reaccionar a allò que nosaltres li fem nosaltres?

En certa manera, sí. No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons fossin també mèrits nostres.

Si només hi hagués els dons de Déu, nosaltres seríem bons i perfectes, però seríem uns simples robots. No seríem lliures, ni podríem ser “a imatge de Déu”.

 

8. En la seva saviesa, Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.

Per això St. Pau va poder escriure als Romans: “Gràcies a Jesucrist... tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans 5,11).

El risc d’això és que podem refusar els seus dons.

 

9. A la 2ª Lectura d’avui, St. Pau ofereix un raonament difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força diferents.

“Adam” no representa un individu concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no acceptar la vida com un do sinó a conquerir-la pel nostre compte lluitant contra el Donant. Aquest “orgull humà” és descrit en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós relat d’adam i eva al paradís terrenal” (Gènesi 2  i  3).

 

10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i Eva (Gènesi 3,4). I van trobar que això els “interessava”, tot i el seriós advertiment: “no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17).

 

11. La mort.

La mort no és pas un càstig per la desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit d’un arbre verinós per als Humans: l’Arbre del “coneixement del bé i del mal”.

Aquí “coneixement del bé i del mal” vol dir la pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.

 

12. L’autodivinització porta a arrogar-se el dret de decidir per als altres què és bo i què és dolent” per a ells. Això porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.

La conseqüència més directa de tot això és la entrada de la “mort” en el nostre món. Només cal repassar la Història. L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts, assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes, condemnes per rebel·lió o sedició, ...

 

Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell “Adam”,

molt més ha abundat la gràcia de Déu” (la Vida de Déu) ( 2ª Lectura)  (Romans 5,15).

 

 

MISSATGE.

13. “No tingueu por. No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre Pare. I vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats” (Mateu 10,26).

 

 

RESPOSTA.

14. ¿És cert, aquest missatge?

¿El podem creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim, innumerables persones innocents?

És possible no tenir por davant tanta crueltat?

 

L’Evangeli de Mateu ens presenta la llista dels 12 apòstols (Mateu 10,1ss). Eren una colla de porucs. Quan van anar maldades, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home.

Curiosament, com em feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat no els va retreure això en cap moment. En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva resurrecció (Marc 16,14.  Lluc 24,25).

 

15. La resposta que se’ns demana només pot venir de la fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la resurrecció, aquells apòstols covards i porucs, se’ns presenten valents i decidits. Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb nosaltres”. I, “si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8,31).

 

Certament fan por els que poden “matar el cos”. Però, mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment si la donem. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc 8,35). Com diu bellament R. Tagore:

 Em rebut la vida com un do,

i la mereixem fent-ne un do.

 

I, si vivim donant la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens la prengui, fent com Judes amb Jesús.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Al nostre món hi ha molta mort provocada pels homes. ¿Som dels que “maten”?

Dit d’una altra manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és morta?

 

2. Quines conseqüències té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres que “fins els cabells del cap ens té comptats”?

 

3. Què en penseu de la frase popular: “La por guarda la vinya”?

 

Diumenge vinent, 11 de durant l'any A

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Deixebles.     Dotze, Els.      Esperit.    Joan.     Judes.     Multitud.      Pere.    Regne de Déu.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  Apòstol.   Deixeble.    Pagans.    Samaritans.   

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 11. A. 

 

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Èxode 19, 2-6)

 

En aquells dies,

els israelites arribaren al desert del Sinaí,

i acamparen allà, davant la muntanya.

Moisès pujà a la muntanya de Déu.

El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

“Parla a la casa de Jacob; comunica això als israelites:

Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis,

i com us he pres sobre les ales igual que una àguila,

i us he portat fins a mi.

Ara, doncs,

si vosaltres m’escolteu

i observeu les condicions de la meva aliança,

sereu la meva possessió personal,

a part de tots els pobles,

encara que tota la terra sigui meva.

Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,

la meva nació sagrada”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).

Germans,

quan nosaltres érem encara incapaços de tot,

Crist va morir pels qui érem dolents.

¿Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?

Potser sí que per un home bo

trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.

Doncs, bé:

Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres,

que érem encara pecadors.

Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,

amb molta més raó,

per Crist, ell ens salvarà de la pena.

Perquè si vam ser reconciliats amb Déu

al preu de la mort del seu Fill

quan érem encara enemics,

molt més ara que ja estem reconciliats,

serem salvats gràcies a la seva vida.

Encara més:

gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor,

que ens ha reconciliat,

tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.

 

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).

En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

 

LLENGUATGE.

1. A l’evangeli d’avui destaca la llista amb els noms dels apòstols. Això assenyala un paral·lelisme intencionat amb el començament del mateix Evangeli on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els “números totals” i els noms dels dos “extrems” hi tenen el significat buscat.

 

En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14 ( és a dir: el doble de 7) repetit 3 vegades: (7+7)X3. Aquests números indiquen que, amb Jesús, Israel arriba a la seva “última setmana”, aquella que marcarà la seva plenitud, representada per la plenitud del 7.  (7X7). A partir d’aquí, comença la Universalitat. El “Poble elegit” passarà a ser tota la Humanitat.

 

2. La llista dels Apòstols està marcada pel número “12”, que és la xifra del Poble Elegit (Israel).

El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. No obstant, aquest “12” quedarà trencat. En l’última trobada amb Jesús es parlarà dels “11”. Aquest “trencament” fa visible el salt a la universalitat (Mateu 28,19). El Nou Regne ja no serà “singular entre tots els pobles” (1ª Lectura) sinó obert a tots els pobles.

 

3. Un detall ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre el primer, Simó, anomenat Pere (o pedra, o “cap dur”) i l’últim, Judes (de Judà; i d’aquí, Jueus).

El primer, Pere, és qui va negar Jesús. El darrer, Judes, és qui el va “entregar”. La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.

Així, doncs, no es tracta de cap llista gloriosa, com tampoc no era gloriosa la llista dels ascendents de Jesús on s’hi destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6).

 

4. En els “12”, s’hi continua la pedagogia de Déu que consisteix en escollir persones totalment incapaces per dur a terme les seves obres meravelloses. És una manera extremadament clara de dir que la creació total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tirarà endavant perquè és obra de Déu i no només obra dels homes.

 

5. Recordem breument alguns exemples.

- Déu escull dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
 

- Déu escull un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el poble (Èxode 4,10).
 

- Déu elegeix un vailet desarmat per lluitar i vèncer el gegant Goliat, armat fins a les dents (1Samuel 17,45).
 

- Fins i tot Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que li promet l’àngel (Lluc 1,34).

 

6. En tots aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No obstant, totes ho aconseguiran “perquè el Senyor està amb elles”.

També els Dotze apòstols són del tot incapaços d’entendre i tirar endavant el Regne de Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze” (continuadors de la singularitat d’un Poble Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze” (numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que “ja no és el Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès” sinó la de “el Fill de Home”:  Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20). També seran “capaços”, com a representants d’Israel de “entregar” al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells en primera instància. És cert que ho faran molt malament, però “ho faran”.

 

7. El relat d’avui comença amb un espectacle trist: en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor...

Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com ovelles sense pastor.

Per això Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou Regne.

Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del Poble Elegit.
Tampoc no es tracta de portar les multituds a una nova Terra Promesa, com havia fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...

 

8. “El Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).

Es tracta de que la gent que ara forma una “multitud” malmenada puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i madures. “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.

El poder que reben és el poder d’alliberar i de deixar lliures als alliberats.

No han de fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir” ningú.
Els camps ja estan apunt per a la recol·lecció. I la collita és abundant.

La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.

“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.

 

9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador” que estan a la base del seu raonament tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los nosaltres.

 

El “pecat” no és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. És la situació de “multitud malmenada i desesperançada”. Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir per als qui de fet no podíem res.

Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també gratuïtament.

 

 

MISSATGE.

 

10. El nou “Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la mort, alliberar-se de dimonis.

Cada “ovella” de la multitud malmenada ha de rebre la Bona Notícia de que el Regne de Déu ja està al seu abast, i això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.

És cert que això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a en la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix (Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).

 

11. Potser hi podríem veure també un missatge per al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten “pastors”. Potser sí. Però segurament seria més evangèlic no buscar tant “pastors” que ens guiïn com decidir-nos a viure la llibertat i l’autonomia pròpies de Comunitats adultes.

 

 

RESPOSTA.

 

12. Segurament, la primera “resposta” davant aquest missatge és dir: “massa bonic perquè sigui veritat”, i continuar comportant-nos com ovelles, més o menys abandonades i malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns comunica.

 

13. L’espectacle de les multituds malmenades continua essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs totalitaris; països “democràtics” on la democràcia és una manera de legitimar el domini d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el seu Poder; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...

 

14. Els camps estan madurs. Certament falten segadors que cridin als quatre vents: el Regne de Déu està al vostre abast i ha arribat el temps de ser-hi recollits! No accepteu més de continuar essent ovelles malmenades! No accepteu més de pensar com us volen fer pensar! No accepteu més d’estar sotmesos a les noves necessitats (esclavituds) que ens van imposant!...

 

15. L’experiència de l’Èxode d’Israel va quedar frustrada perquè els Israelites, tot i sortir del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això van fer de la Terra Promesa una nova terra d’esclavitud.

 

16. El Regne de la Llibertat comença quan permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Marc 1,15).

 

17. Fan falta segadors...

Aquestes paraules sovint s’interpreten dient que fan falta preveres. Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere” significa “ancià”. ¿Realment algú pot pensar que a les nostres comunitats hi falten ancians?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes siguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.
La solució no està en enviar-los ancians (preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat adulta té en si mateixa tot el que necessita per funcionar. Ella mateixa es proveirà dels “servidors” que necessita. Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser vistos com a “funcionaris”.

 

18. Avui les Comunitats cristianes, en una gran majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que encara som verdes?

Dir que no hi ha vocacions és com dir que la primavera no té flors perquè “l’arboç” no està florit!

És cert: no hi ha “vocacions” per a l’ofici de capellà, propi d’una situació de cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són exuberants en vocacions que fan Regne de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les” perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir “alliberar d’ideologies alienants”.

De les ideologies dominants en l’església i en la societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?

 

2. La nostra pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en plenitud i llibertat?

 

3. Com a deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“, “ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?

  

Diumenge vinent, 10 de durant l'any A. Corpus.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Baixat del cel.     Carn.     Fill de l’home.    Menjar... Beguda.     Pa.     Pare.    Ressuscitar.    Vida eterna.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jueus.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Corpus.

 LECTURES

 

1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.

Moisès digué al poble:

”Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer

pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te,

per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor

i veure si observaries o no els seus manaments.

T’afligí fent-te passar fam,

però després t’alimentà amb el mannà,

que ni tu ni els teus pares no coneixíeu,

perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Recorda’t del Senyor, el teu Déu,

que et va fer sortir de la terra d’esclavatge;

que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible,

infestat de serps verinoses i d’escorpins,

una terra eixuta, sense aigua,

on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,

i t’alimentava amb el mannà,

que els teus pares no coneixien”.

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 10, 16-17).

Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,

¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist?

El pa que nosaltres partim,

¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?

El pa és un de sol.

Per això tots nosaltres, ni que siguem molts,

formem un sol cos,

ja que tots participem del mateix pa.

 

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.

Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

         

 

LLENGUATGE.

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest revulsiu d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu de convèncer-lo de fer la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant davant el “mossèn”, la mare li va dir: “Fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit per “protegir-se’n”.

 

2. La festa del Corpus constitueix una repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat (era el 1962).

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al s. XII com a reacció a alguns teòlegs que posaven en dubte la “presència real” de Jesús en el pa i el vi de la missa. Van optar per l’exuberància de les formes, considerant que així, impactant els sentits, s’ajudaria a creure-hi.
Per això, allò més popular de la Diada del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la presència dels prohoms de la ciutat.

Avui, en el marc d’una societat molt diferent, costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas”. (→ Més avall: missatge).

 

4. El llenguatge de l’evangeli d’avui és volgudament provocador, com reflecteix el mateix relat quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...

A vegades s’ha insistit tant en el realisme de les paraules de Jesús que s’han entès en un sentit quasi antropofàgic o canibalesc.

D’entrada, cal fer-hi una doble consideració:

1ª. Aquestes paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant, és impossible donar-los un significat literal (menjar la seva carn, ...).

 

2ª. És pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides a l’Evangeli de Joan, sinó d’unes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús per expressar allò que és la realitat més profunda de la VIDA humana. Jesús és l’Home. I la vida de qualsevol “humà” no és plenament “humana” fins que no es fa “aliment” per els altres.

 

5. També l’Evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar en un menjadora. No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els Humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. De fet, qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva (nostra) vida. Teniu: mengeu-ne.

Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és cap “miracle”; és amor. O, si voleu, és “el miracle de l’amor”.

 

6. ”La meva carn és un veritable menjar”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

Expressa l’experiència de com la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”, i que aquesta és la vida autèntica que transforma la “mort”, i la “empelta” a la VIDA  mateixa de Déu.

La vida donada de Jesús és fa “visible” en aquells que la reben; convertint-se així en el nou “cos de Crist”.

 

7. La Comunitat cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir, celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la VIDA: rebuda, donada i compatida.

 

Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol dir assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corinti (→1ª Corintis 11:27). 

 

MISSATGE.

8. Prescindint dels textos i tornant a la festa del Corpus, el seu missatge tradicional era molt “humà” per l’exhibició que comportava, però no era gaire "cristià".

Actualment, la vinculació d’aquesta Festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.

9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el significat real del “Cos de Crist”.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si ens “desmarquem de la Humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.

10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
 

L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40). 

 

RESPOSTA.

11. El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia Resposta i la de les parròquies.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de injustícia.

Els Evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels altres “condemnats” que l’acompanyaven (Mateu 27:38).

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 1. Quan sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?

 2. Si coneixeu o recordeu el llenguatge que es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol dir?

 3. Quan la nostra era una societat  “cristiana”, eren considerades normals certes formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat en una societat “laica”?