Diumenge vinent, 12 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 Cos.    Por.  

 

 

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Infern.

 

 

 → Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 12. A. 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20, 10 - 13)

Digué Jeremies:

“Sento com parla la gent,

em veig amenaçat de tots costats;

diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat,

denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar;

seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar.

Llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.

 

Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible;

per això els qui em persegueixen cauran,

no podran apoderar-se de mi.

Quedaran tan confosos del seu fracàs,

que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.

 

Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos,

que penetreu tot l’interior dels homes:

feu-me veure com feu justícia,

ja que és a Vós que jo he confiat la meva causa.

 

Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:

Ell salva la vida del pobre

de les mans dels qui volen fer-li mal”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15).

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot, la mort ja imperava

durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants,

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

 

 

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

 

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

 

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern.

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

 

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

 

 

LLENGUATGE.

1. Optar per la Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de martiri. Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis de la Llibertat, i ser perseguit pels que no poden o no volen acceptar-la. Els nombrosíssims presos polítics que hi ha en moltíssims països en són una prova vergonyant. 

Ser perseguit fa por.

Si Jesús diu als seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè tenien motius per tenir-ne.

 

2. Però, posats a tenir por, val més que en tinguem de Qui ens pot fer mal de debò.

¿Ens amenaça, Jesús? Això sembla.

¿És propi de Jesús, amenaçar?

Ben cert que no!

Doncs, què passa?

 

3. Imaginem les fulles d’un arbre:

- o estan enganxades a l’arbre, i així viuen i col·laboren a la vida de l’arbre,

- o es desenganxen de l’arbre perquè no volen participar de la seva vida. Aleshores s’assequen, moren i cauen.

 

Però “cauen” acollides per la mare-terra, i es convertiran en adob de l’arbre que han menyspreat!

Això és l’infern!

Les fulles depenen totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és l’arbre qui la “castiga”, sinó ella mateixa separant-se’n.

 

4. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús personifica l’HOME.

Cada un de nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva:

- o fa Humanitat (“em confessa davant els homes...”)

- o desfà Humanitat (“em nega davant els homes...”).

Però qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la Humanitat la seva rebel·lia (com va passar-li a Judes, que va “vendre l’Home”, però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la plenitud: ser VIDA TOTALMENT DONADA, que és la VIDA mateixa de Déu.

 

5. “Cos“ i “ànima“.

En els Evangelis aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb la seva “porció” de vida: vida material i vida espiritual. Aquesta manera de pensar és aliena a la mentalitat jueva.

Només hi ha una única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de relacions amb els altres. L’ànima manifesta la dimensió profunda, relacionada directament amb l’autoconsciència i les opcions de vida.

Si ho comparéssim amb un arbre podríem dir que les branques farien de “cos”, i les arrels, amb les seves connexions profundes entre elles i amb l’entorn, farien d’ànima.

Algú pot trencar les branques, però no mata l’arbre perquè la seva vida ve sobretot de les arrels. Per això pot rebrotar.

 

6. És possible que la traducció que ens ofereix el Missal de les paraules de Jesús no sigui la més clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida” (Mateu 10,28).

La vida depèn directament de Déu. Ningú no la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament la FONT de tota vida.

No obstant, cada un de nosaltres pot tenir la temptació de desvincular-se de la Font de la Vida. De caure en aquesta temptació, sí que n’hem de “tenir por” (Mateu 6,13).

 

7. “A qui em negui... jo el negaré”...

¿És que Jesús és venjatiu? ¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell? ¿Vol dir això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita a reaccionar a allò que nosaltres li fem nosaltres?

En certa manera, sí. No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons fossin també mèrits nostres.

Si només hi hagués els dons de Déu, nosaltres seríem bons i perfectes, però seríem uns simples robots. No seríem lliures, ni podríem ser “a imatge de Déu”.

 

8. En la seva saviesa, Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.

Per això St. Pau va poder escriure als Romans: “Gràcies a Jesucrist... tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans 5,11).

El risc d’això és que podem refusar els seus dons.

 

9. A la 2ª Lectura d’avui, St. Pau ofereix un raonament difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força diferents.

“Adam” no representa un individu concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no acceptar la vida com un do sinó a conquerir-la pel nostre compte lluitant contra el Donant. Aquest “orgull humà” és descrit en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós relat d’adam i eva al paradís terrenal” (Gènesi 2  i  3).

 

10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i Eva (Gènesi 3,4). I van trobar que això els “interessava”, tot i el seriós advertiment: “no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17).

 

11. La mort.

La mort no és pas un càstig per la desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit d’un arbre verinós per als Humans: l’Arbre del “coneixement del bé i del mal”.

Aquí “coneixement del bé i del mal” vol dir la pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.

 

12. L’autodivinització porta a arrogar-se el dret de decidir per als altres què és bo i què és dolent” per a ells. Això porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.

La conseqüència més directa de tot això és la entrada de la “mort” en el nostre món. Només cal repassar la Història. L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts, assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes, condemnes per rebel·lió o sedició, ...

 

Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell “Adam”,

molt més ha abundat la gràcia de Déu” (la Vida de Déu) ( 2ª Lectura)  (Romans 5,15).

 

 

MISSATGE.

13. “No tingueu por. No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre Pare. I vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats” (Mateu 10,26).

 

 

RESPOSTA.

14. ¿És cert, aquest missatge?

¿El podem creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim, innumerables persones innocents?

És possible no tenir por davant tanta crueltat?

 

L’Evangeli de Mateu ens presenta la llista dels 12 apòstols (Mateu 10,1ss). Eren una colla de porucs. Quan van anar maldades, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home.

Curiosament, com em feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat no els va retreure això en cap moment. En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva resurrecció (Marc 16,14.  Lluc 24,25).

 

15. La resposta que se’ns demana només pot venir de la fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la resurrecció, aquells apòstols covards i porucs, se’ns presenten valents i decidits. Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb nosaltres”. I, “si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8,31).

 

Certament fan por els que poden “matar el cos”. Però, mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment si la donem. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc 8,35). Com diu bellament R. Tagore:

 Em rebut la vida com un do,

i la mereixem fent-ne un do.

 

I, si vivim donant la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens la prengui, fent com Judes amb Jesús.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Al nostre món hi ha molta mort provocada pels homes. ¿Som dels que “maten”?

Dit d’una altra manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és morta?

 

2. Quines conseqüències té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres que “fins els cabells del cap ens té comptats”?

 

3. Què en penseu de la frase popular: “La por guarda la vinya”?