Diumenge 17 de l'any A.

1ª LECTURA.  (Primer Llibre dels Reis 3,5.7-12).

En aquells dies,

el Senyor s’aparegué a Salomó,

en un somni durant la nit,

en el santuari de Gabaon,

i li digué:

“Digue’m que vols que et doni”.

Salomó li respongué:

Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi,

servent vostre,

perquè ocupés el tron de David, el meu pare;

però sóc encara un jove que no sé conduir la gent,

i em trobo enmig del poble que vós heu elegit,

un poble que ningú no és capaç de comptar,

de tan nombrós com és.

Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar,

perquè pugui fer justícia al vostre poble

i destriar el bé del mal.

Sense això,

¿qui seria capaç de governar

aquest poble vostre tan considerable?

Al Senyor li agradà que Salomó

li hagués demanat això, i li digué:

“Ja que no demanes molts anys de vida,

ni riquesa,

ni la vida dels teus enemics,

sinó discerniment per saber escoltar

i fer justícia,

jo et donaré això que demanes:

et faré tan prudent i sagaç que,

ni abans de tu ni després,

ningú no se’t podrà comparar”.

2ª LECTURA (Romans 8,28-30).

Germans,

nosaltres sabem que Déu ho disposa tot

en bé dels qui l’estimen,

dels qui ell ha cridat per decisió seva.

Perquè ell,

que els coneixia d’abans que existissin,

els destinà a ser imatges vives del seu Fill,

que ha estat així el primer d’una multitud de germans.

Ell, que els havia destinat,

els crida, els fa justos i els glorifica.

EVANGELI. (Mateu 13,44-52).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps, Jesús digué a la gent:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un tresor amagat en un camp.

L’home que el troba, el deixa amagat i,

content de la troballa,

se’n va a vendre tot el que té

i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel

com amb un comerciant que buscava perles fines.

El dia que en trobà una de molt preu,

anà a vendre tot el que tenia

i la comprà.

També passa amb el Regne del cel

com amb aquelles grans xarxes que,

tirades a l’aigua,

arrepleguen de tot.

Quan són plenes, les treuen a la platja,

s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo,

i llencen allò que és dolent.

Igualment passarà a la fi del món:

sortiran els àngels,

destriaran els dolents d’entre els justos

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

¿Ho heu entès tot això?

Li responen: sí que ho hem entès.

Ell els digué: Mireu, doncs:

els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel

són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre

joies modernes i antigues.

LLENGUATGE.

1. Se sol dir que, lamentablement, els principals plaers de la vida o són cars o són pecat...

Potser sí.

També hi ha persones que diuen que, encara que no existís Déu, només pels avantatges que ens dóna la fe, ja valdria la pena creure-hi.

Segurament, també tenen raó.

2. En tot cas, dues de les tres paràboles de l’evangeli d’avui sintonitzen amb aquests segons.

El Regne del cel és una sort, com ho és trobar-se un tresor amagat en un camp, prou gran, el tresor, com per vendre-s’ho tot i comprar el camp. O com és una sort per al buscador de perles trobar-ne una de tan valuosa que, per adquirir-la, està disposat a vendre-s’ho tot.

3. Com és que per a uns formar part del Regne els sembli difícil i complicat, quan per a altres és com haver tret la rifa?

No ho sé. Misteris de l’ànima humana!

Per a uns, la paraula de Déu (la llavor del Regne) es fa llei, i la llei és empipadora. En canvi, per a uns altres, es fa evangeli (= bona notícia): haver trobat el millor tresor o la millor perla, ja en aquesta vida.

4. Això té a veure amb l’actitud més profunda del cor humà. Un cor calculador no veu clar això de vendre-s’ho tot per comprar el camp o adquirir la perla. En canvi, un cor generós no dubta ni un moment, perquè el tresor no és pas per tenir-lo sinó per compartir-lo; i la perla no és pas per fer créixer la pròpia col·lecció sinó per regalar-la.

5. Potser per això, a les dues primeres paràboles de l’evangeli d’avui en segueix una tercera, que és com un toc d’atenció: el Regne del cel és semblant a una xarxa de pescar on s’hi recull de tot, bo i dolent. Al final, caldrà fer la tria (com ja es va dir en la paràbola del jull, llegida diumenge passat).

6. Tot aquest capítol de les paràboles del Regne es troba entre dos relats que li serveixen de marc, i ens permeten a nosaltres situar-les millor (Mateu 12, 46-49  i 13,53-58). Aquests dos relats-marc ens parlen, el primer, de “la mare de Jesús i els seus germans”, i el segon, ens parla directament del “seu poble”.

7. Les lectures dels diumenges no recullen aquests relats, però això no vol dir que no siguin ben significatius. El “poble” a què pertany Jesús, representat al principi per “la seva mare i germans”, ha estat fins ara el camp amb un tresor amagat. Però aquest tresor no és per mantenir-lo amagat; no és per pertànyer a una finca particular. Aquest tresor és un do de Déu per a tota la Humanitat, donat en custòdia al poble elegit fins al moment oportú.

8. Però el poble elegit no estava disposat a compartir-lo.

L’evangeli ens diu clarament que Jesús “topa” de front amb el seu poble per aquesta qüestió. D’alguna manera, ell compra el camp per compartir amb tothom el tresor que hi havia amagat: ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? I, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mateu 12,49). També: Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva. I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe (Mateu 13,58).

9. Jesús, i cada deixeble, és com un nou mestre de la Llei que treu del seu cofre joies modernes i antigues. El “tresor” destinat a tothom.

MISSATGE.

10. El regne de Déu és com trobar un tresor.

Pertànyer al Regne del cel és gratificant. Si no, vol dir que alguna cosa falla... Potser el nostre cor no és prou generós i busca perles per posseir-les en exclusiva o per fer-hi negoci.

Però, només tenim realment allò que donem.

Només gaudim d’allò que compartim.

El tresor del Regne no és per enterrar-lo en un camp i que quedi perdut, com tan sovint devia passar abans de la generalització dels bancs.

RESPOSTA.

11. Avui dia ja no hi ha “tresors amagats i perduts”. Avui totes les riqueses estan ben controlades. O, potser no? Potser les millors riqueses queden sempre fora control?

Hi ha tantes classes de riqueses!

Les comunitats cristianes d’avui estan formades sobretot de persones madures, amb llargs anys de fidelitat, amb una vida de generositat a tota prova. ¿No hi haurà aquí immensos tresors de saviesa humana i cristiana, perduts perquè estem acostumats a no fer-los servir?

A causa del clericalisme de les nostres comunitats, quants “tresors” han passat a ser valors perduts? Quantes “perles” han deixat de brillar?

Amb el clericalisme, el regne s’ha convertit en una religió moralista i ritualista, i s’ha perdut com a tresor.

12. És cert: descobrir el tresor amagat i la perla més valuosa no depèn nomes de nosaltres. És un do de Déu. No obstant, també depèn de nosaltres. Per a això ens cal ser buscadors; estar atents; tenir orelles per sentir i ulls per veure.

És convenient optar per una actitud activa en la recerca i en el coneixement; exercir la nostra capacitat personal de valorar tresors i perles, i no deixar que això sigui exclusiu de mossens o de directors espirituals.

13. Preocupats per trobar “vocacions clericals”, deixem perdre una gran quantitat de tresors amagats a les comunitats cristianes i en tantes i tantes altres persones.

En les comunitats, el mossèn no supleix la valoració que pot fer cada persona sobre la qualitat dels tresors. Tots som “buscadors” i tots estem a l’expectativa... I amb la seguretat de que “qui busca, troba” (Mateu 7,8).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Comenteu si ser “membres de l’Església” és com si haguéssiu trobat un tresor o és una obligació que pesa?

2. Com “gestionem” el nostre tresor, tant a nivell personal com a nivell comunitari?

3. Quins canvis proposeu en l’Església perquè el tresor de l’Evangeli quedi cada vegada menys amagat en les comunitats cristianes i pugui alegrar tothom qui s’ha fet “buscador”, sigui de la religió que sigui?

Diumenge 16, de l'any A.

1ª LECTURA.  (Saviesa 12,13,16-19).

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom,

no hi ha cap Déu a qui hàgiu de convèncer

que la vostra sentència és justa.

La vostra força és font de justícia,

i el mateix domini que teniu sobre tothom

fa que tracteu amb tota consideració.

Demostreu només  la vostra força

si algú no creu que ho podeu tot,

o bé quan humilieu aquells que,

sabent que sou fort, es mostren arrogants.

Vós, que disposeu de la força,

sou moderat en les sentències

i ens governeu amb tota consideració.

El poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà.

Obrant així, heu ensenyat al vostre poble

que els justos han de ser humans amb tothom,

i heu omplert d’esperança els vostres fills,

en veure que doneu l’ocasió de penedir-se

dels pecats.

2ª LECTURA (Romans 8,26-27).

Germans,

és l’Esperit mateix el qui,

per ajudar la nostra feblesa,

intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.

Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar,

per pregar com cal,

però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.

I, ni que els seus gemecs no es puguin expressar,

el qui penetra l’interior dels cors

sap prou bé quin és el deler de l’Esperit:

ell intercedeix a favor del poble sant,

com Déu ho vol.

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat se secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

l’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

LLENGUATGE.

1. Com diumenge passat, també la litúrgia d’aquest diumenge ens presenta una versió curta i una de llarga de l’evangeli.

També com diumenge passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet copsar el seu missatge més directe.

En la versió llarga de l’evangeli d’avui s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió, la tercera part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar allò que queda al centre del relat.

2. Al centre de la part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta sorprenent que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de farina.

En la valoració religioso-popular d’Israel el llevat és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta paràbola que ocupa el centre del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món? Evidentment, no.

Entendre bé aquesta paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que ens prepara per entendre-la com cal.

La primera i la tercera parts del relat ens presenten la paràbola del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no tant bo, que rebia la bona llavor. En el relat d’avui el “terreny sembrat” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).

3. Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta.

Què fer?

El propietari del camp rebutja de ple la proposta dels mossos que proposen “arrencar” el jull. El propietari els respon que de cap manera, perquè si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Abans de la collita final ningú no pot separar el jull del blat. En realitat, ningú no coneix amb seguretat la diferència entre l’un i l’altre.

4. Ara entenem la intenció, i fins i tot la ironia, de la paràbola del llevat. ¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”? Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan millors. Per al culte, el pa havia de ser àzim (sense llevat). En canvi, per menjar-lo, la dona hi posa llevat, i espera que tota la massa fermenti.

5. Immediatament abans de la paràbola del llevat hi ha la paràbola del gra de mostassa. També és sorprenent; també té la seva ironia.

D’acord amb les profecies, s’esperava el restabliment del “Poble de Déu” per obra del Messies, considerant-lo com un “rebrot de Cedre del Líban” (Ezequiel, 17,23). Els cedres del Líban eren famosos per la seva grandària, força i solemnitat.

En canvi Jesús no compara el Regne de Déu amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt de la més petita de totes les llavors i es fa més gros que les hortalisses, però sense arribar a ser un arbre. Als horts hi feia més nosa que servei perquè no dóna fruits ni rendeix el cent per u com el blat. En realitat: serveix o destorba?

Serveix... Serveix perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen entre els horts!

Així és el Regne de Déu. Qui ho diria!

Els mateixos deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica i li demanen una explicació.   

MISSATGE.

6. El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix. Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!

Potser, allò que sembla jull, és una altra classe de blat...

Potser allò que sembla corrupció és transformació que millora...

Potser aquells que semblen inútils serveixen per acollir els ocells del cel...

7. “No els deia res sense paràboles...”. Perquè les paràboles ens ajuden a “anar entenent”, sense arribar mai a creure’ns prou savis com per arrencar ningú del camp en què tots creixem tan bé com sabem.

RESPOSTA.

8. La resposta sembla clara: bons són els dogmes, però res tan contrari a l’evangeli com el dogmatisme.

Al camp del món hi ha llavor bona i llavor dolenta (i al camp de cada un de nosaltres, també).

Destriar el bé del mal; assenyalar qui destrueix l’església i qui la fa avançar; determinar qui són sembrats pel maligne i qui són sembrats pel Fill de l’home... no és cosa nostra: està reservat als àngels de Déu, a la fi del món.

9. Recordo, de quan era estudiant, que un eminent professor, José Mª Díez Alegria, ens digué una vegada: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’església”.

Marx figura com un dels enemics més radicals de l’Església i de la Religió. Cent anys després, ningú que conegui l'evolució renovadora que ha tingut l'Església des de la segona meitat del s.XX, pot ignorar que, en bona part, ha estat possible gràcies als "enemics més grans que ha tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants i tants d’altres...

10 Ens cal refrenar la nostra tendència a “arrencar” el mal. Permeteu-me dir-ho amb uns versos valents d’un científic-poeta actual, David Jou, en el seu poema Déu parla dels àngels:

No es pot deixar tot en mans dels àngels:

ells voldrien intervenir a cada instant,

corregir contínuament,

interposar-se entre el pit i la bala,

evitar l’accident,

eliminar la malaltia,

imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen:

es revolten en veure la maldat,

es migren als capçals dels llits dels hospitals,

clamen en el camp de batalla,

s’encenen per cada nen que mor,

s’indignen amb els núvols que no ragen

sobre els camps assedegats...

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,

no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,

no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu;

m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable

sense veure com seria irresistible

aquest excés de fulgurant realitat

per a uns ulls que no han passat

per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los;

de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:

m’ho demanen els seus aürts anhelants,

el seu panteix impacient,

els seus precs desesperats i freturosos;

m’ho demanen els humans

en els renecs i en les pregàries,

però m’esglaia

el seu món d’autòmats infal·libles,

de joguines reverents,

de mecanismes impecables,

d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home

(més del que ells creuen en mi)

per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

(El ressaltat és meu. Em semblen unes paraules lapidàries).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si, segons demostra la Història, els enemics han fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé, us sembla, podríeu fer a l’Església actual?

2. Us ha passat alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser “blat”, o al revés? Comenteu-ho.

3. L’Església que somnieu per al futur, s’assembla més als Cedres del Líban o a la Mostassa del horts? O us agradaria combinar les dues coses?

Diumenge 15è. de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

LLENGUATGE.

1. La litúrgia d’avui ens presenta una versió curta i una altra de llarga de l’evangeli. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat d’avui, la Paràbola del sembrador, està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la tercera és pràcticament la repetició de la primera, i és una estratègia literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge que ens vol donar.

2. Tot i que d’aquesta paràbola se’n diu del Sembrador, en realitat no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima. Amb tot, tampoc no vol parlar-nos de la llavor sinó del terreny que la rep: és a dir: dels oients.

3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació a la “llavor-paraula” que és sembrada amb abundància, cada oient pot ser impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

(A tothom)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

(Als deixebles) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

(Abans d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se). I és que “veure” i “sentir” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i “sentir” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny; i sovint no volem ser transformats.

És perillós rebre la paraula-llavor quan ja tenim i preferim els nostres plans. La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la nostra “tranquil·litat”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió que ells practiquen. Qui tingui orelles per sentir, que hi senti.

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als deixebles:

“Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

En diverses ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el cent per u.

8. No sempre és “temps de sembra”.

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu, i els seus dolors, podem convertir-los en dolors de part. La vella societat ha fet fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens agradarà.

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

MISSATGE.

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ja ha pres forma visible; ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.

RESPOSTA.

12. Tot fa pensar que avui vivim en un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som els sembradors! Nosaltres som el terreny que rep la llavor!

Quina classe de terreny som?

És possible que el futur de les Comunitats Cristianes ja no siguin grans (i ambivalents) reunions sinó trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.

El món, la humanitat, cada ésser humà, s’han tornat paraula.

13. Segurament tots hem pogut comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar. Segurament també haurem fet aquesta experiència participant en els molts “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda a la nostra Església.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.

El diàleg no és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules troben en nosaltres.

El diàleg de sords no és diàleg.

14. Massa sovint les tertúlies, fins i tots les públiques (ràdio, tele,...) són una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzades” (?).

Als nostres grups de diàleg hi hem d’anar aprenent a escoltar-nos.

Escoltar-nos entre nosaltres per aprendre a escoltar el món.

Però no es tracta només d’aprendre. Cal una actitud prèvia: estar disposats a rebre la Paraula, com la bona terra rep la llavor.

15. No obstant, si ja tenim l’actitud correcta, preocupem-nos també d’aprendre a dialogar, i aplicar aquelles tècniques que ens siguin útils.

Si les Comunitats Cristianes fóssim realment espais de diàleg, segurament que, només per això, ja faríem un dels serveis més grans i urgents que necessita avui la nostra societat. A la nostra societat s’hi parla massa de l’imperi de la llei per comptes de dialogar. Es rebutja el diàleg perquè sembla un signe de debilitat. I hi ha massa gent, fins i tot aquells que s’autoanomenen “servidors del poble”, que només creuen en la força. Ni han entès l’Evangeli ni han entès les lliçons de la Història.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,...  ¿Us creieu capaços de convertir la vostra comunitat en un espai de diàleg, i poder així contrarestar l’espectacular embranzida d’un dogmatisme creixent? Com es podria fer?

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu de tant en tant revisió del vostre nivell de diàleg?

3. Si heu practicat el diàleg, us ha ajudat a sentir i acollir millor la paraula de Déu?  O sigui: heu experimentat en vosaltres la “benaurança” que Jesús aplica als seus deixebles en l’evangeli d’avui? (“els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços...”).