Diumenge vinent, 23è. de durant l'any B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Dir.     Efatà (Obre’t).

      

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Decàpolis.  Imposició de mans.

 

→ Mapes.   Mapa 7: Palestina en temps del Nou Testament.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 35,4-7a).

Digueu als cors alarmats:

Sigueu valents, no tingueu por:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;

la paga de Déu és aquí,

és ell mateix qui us ve a salvar.

Llavors es desclouran els ulls dels cecs

i les orelles dels sords s’obriran;

llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,

han nascut torrents en el desert,

les terres xardoroses ara són estanys,

el país de la set és ple de fonts d’aigua.

 

2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).

Germans meus,

vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,

no heu de comprometre la vostra fe

amb diferències entre les persones.

Suposem que, mentre esteu reunits,

entra un home ben vestit i amb un anell d’or,

i entra també un pobre mal vestit.

Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:

«Segui aquí, que estarà millor»,

però al pobre li dèieu:

«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,

no faríeu diferències entre vosaltres?

No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?

Escolteu, germans meus estimats:

No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món

per fer-los rics en la fe

i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

 

EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,

Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,

i se n’anà cap al llac de Galilea,

passant pel territori de la Decàpolis.

Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,

i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,

li posà els dits a les orelles,

escopí i li tocà la llengua,

aixecà els ulls al cel,

sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».

A l’instant se li obriren les orelles,

la llengua se li deslligà

i parlava perfectament.

Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,

però com més els ho prohibia,

més ho explicaven a tothom,

i no se’n sabien avenir.

Deien: «Tot ho ha fet bé:

fa que els sords hi sentin

i que els muts parlin.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Diumenge passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar”. Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres Pobles (els Pagans) no són impurs.
Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans veïns. No hi va ni a purificar-los ni a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa...” (Marc 7,24).

 

2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori pagà. El Missal recull només aquest episodi perquè la resta són tractats dintre les Lectures de l’any A i any C.

 
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en l’Evangeli de Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió que en fa l’Evangeli de Mateu. Mateu 15,22ss).

3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una persona anònima sordo-tartamuda. Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa?  ¿Als Pagans, ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu “teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18)? Els comentaristes no coincideixen.

Tant se val! Per a cada un de nosaltres, la figura del sord-tartamut és un toc d’atenció per fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, siguem dels “deixebles” o dels “pagans”.

4. Aquest episodi del Sord-tartamut es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec (Marc 8,22ss), que, aquí, el Missal no recull. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que constitueix el punt més significatiu d’aquesta volta de Jesús per terres paganes. (En les Lectures del Missal, la Multiplicació del pans ja va ser llegida el Diumenge 17è., encara que en la versió de l’Evangeli de Joan).
 

L’estrany ritual que segueix Jesús amb el sord-tartamut vol fer-nos pensar en el segon relat de la Creació de l’Home (Gènesi 2,7ss). Imaginem per un moment aquella situació: Déu, com un terrisser, fa un ninot de fang. El ninot té ulls però no hi veu, té orelles però no hi sent, té boca però no parla,... fins que Déu no bufa el seu alè (esperit) a la cara del ninot; aleshores el ninot esdevé “vivent”.
 

Però, en l’Home, Déu no pretén crear només un “vivent”. L’obra de Déu no acaba aquí, sinó que continua fins a participar en la  Vida de Déu. Per a això cal encara foradar les orelles amb els dits.

“Obre’t!” no és una paraula només “creadora”; tampoc no és un simple “manament”. És una invitació. Una “invitació” que esdevé creativa si “l’invitat” hi respon positivament.

L’acció de Jesús envers el Sord-tartamut mostra l’acció continuada de Déu: amb els dits li “forada” les orelles perquè puguin sentir-hi (que les paraules puguin entrar dintre el seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a comunicar-se.
Fet tot això, ve la invitació, “obre’t”, dirigida a la persona (El Missal no recull el pronom que indica que “obre’t” va dirigit a la persona i no a les orelles. Jo l’hi he afegit en vermell).
La resta depèn de com respongui cadascú.

L’Home encara “tancat”, no veu ni sent realment els altres. “Veure‑hi” i “sentir‑hi” són a la vegada “capacitats rebudes” i “actituds lliurement decidides”.

 

5. “Tot ho ha fet bé...”

“Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1,28).
 

La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder participar en la VIDA de Déu, que és COMUNIÓ.

Per contrast amb l’acció de Jesús en el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18).

 

C. MISSATGE.

6. L’Obra de Déu no s’acaba en la Creació de l’Home com a ésser vivent. Els Humans som vivents cridats a la comunió (forma de Vida pròpia de Déu. “Vida eterna”, en el llenguatge de l’Evangeli de Joan, llegit aquests diumenges passats. Joan 6,27).

A tots se’ns diu: “obre’t”. És la paraula central del relat d’avui. Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”. Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.

D: RESPOSTA.

7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la Comunitat, tots som germans; i, per tant, qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents (Jaume, 2,4).

Primer hi ha la comunió; després venen les comunitats concretes.

La comunió neix quan activem la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert. Quan tenim el cor obert, farem comunitat amb les persones amb qui ens trobem, per diferents que siguin.

El vincle fonamental d’una comunitat cristiana no està en les coses que tenen en comú, com poden ser unes veritats compartides o uns ritus comuns, el llenguatge, o el lloc on viuen, o la persona que presideix les reunions,... El vincle fonamental que uneix una comunitat cristiana és el cor obert a tothom.

La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt variades. Les comunitats són funcionals, temporals, ocasionals,... Són el “resultat”. La comunió és la “font”, l’actitud bàsica. 

8. No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres pre-judicis; les nostres opcions prèvies. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no com són en realitat. Això dificulta una autèntica vida de comunió.
 

Entre nosaltres, quantes reunions! quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!

És difícil “dialogar” si no s’ha pres la decisió explícita de tenir una actitud d’acolliment de l’altre: voler “escoltar realment allò que ens diu”.
Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre!
Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords.

9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada vegada més, les “paraules” sovint s’han pervertit, esdevenint una eina de domini i no de servei a la comunió.
Cal estar atents a no utilitzar-les per dominar.
També cal escoltar-les evitant que se’ns domini amb elles.
Tots pensem amb paraules. Per això, qui té el domini de les paraules fàcilment té també el domini del pensament!
Vigilem, doncs! La nostra societat necessita gent lliure!

I també digna. Cal saber escoltar sense perdre mai la pròpia dignitat davant de qui abusa de la paraula.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Sembla que a les nostres Trobades hi ha molt “mutisme”. És perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?

Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut es diu que “a l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”. ¿Reflecteixen això, les nostres trobades?

2. En les reunions, us pareu alguna vegada a examinar l’ús que hi feu de les paraules? Parleu massa? Talleu els altres quan encara no han dit el que estaven dient? Les vostres intervencions s’acosten més al servei o al domini?

3. Com veieu el diàleg ecumènic, interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us el mireu?