Dimenge vinent, 20è. de durant l'any B. (Aquest 2021, festa de l'Assumpció)

 

NOTA.
Aquest any 2021, aquest diumenge coincideix amb la Festa de l’Assumpció de Maria, que té preferència.

Per no trencar la unitat del capítol 6è. de l’Evangeli de Joan, poso també aquí els APUNTS d’aquest diumenge.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Baixat del cel.   Carn.   Cel.  Menjar ... Beguda.    Pa.   Pare.   Ressuscitar.      Vida eterna.         

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jueus.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 9,1-6).

La saviesa ha construït el seu palau,

hi ha posat set columnes.

Prepara els seus guisats i els seus vins

i fa parar la seva taula.

Després envia les serventes a cridar

des dels punts que dominen la ciutat:

«Que vinguin els illetrats.»

I als qui no tenen enteniment, ella els diu:

«Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.

Deixeu la vostra ignorància i viureu,

i avançareu pel camí del coneixement.»

 

2ª LECTURA (Efesis 5,15-20).

Germans,

fixeu-vos bé com viviu;

no sigueu com la gent que no sap el que fa,

sinó com gent de seny,

mirant de treure bé del moment present,

perquè els temps que vivim són dolents.

No sigueu d’aquells que no fan cas de res:

més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor.

No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa.

Deixeu que us ompli l’Esperit Sant.

Exhorteu-vos els uns als altres amb salms,

himnes i càntics espirituals,

canteu al Senyor en els vostres cors,

donant sempre gràcies de tot a Déu Pare,

en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.

 

EVANGELI. (Joan 6,51-58).

En aquell temps,

Jesús digué als jueus:

«Jo sóc el pa viu, baixat del cel.

Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Més encara:

El pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món.»

 

Els jueus es posaren a discutir. Deien:

«Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?»

 

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn

i beu la meva sang està en mi i jo en ell.

 

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment,

els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir,

però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Separades del seu context, les paraules de l’evangeli d’avui es presten a ser mal interpretades. I això és el que ha passat. Separades del seu context, aquestes paraules prenen un relleu que distorsiona allò que realment volen dir. “Menjar la carn i beure la sang” passen a ser expressions quasi físiques que no tenen en compte allò que es dirà una mica més enllà: “L’Esperit és el qui dóna vida. La carn no serveix de res” (Joan 6,63). (Diumenge que ve).

 

2. En relació a les paraules llegides, no és el mateix entendre-les que acceptar-les. El mateix Evangeli ja ens diu que els deixebles, precisament perquè les entenen, “no les accepten (Joan 6,60). (Diumenge que ve).

El problema de fer-ne una lectura tan fragmentada és que no solament en dificulta la comprensió sinó que “permet” entendre-les de tal manera malament, que hom acaba pensant que les entén i que les “accepta”.

 

3. De fet, sembla clar que aquestes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús quasi 80 anys més tard (quan ja hi havia la segona generació de cristians) encara són mal enteses actualment. Així podem recordar la “preocupació” que, potser, teníem el dia de la Primera Comunió per no tocar l’hòstia (el pa sagrat) amb les dents per no mossegar el “nen” Jesús.
La manera de parlar de l’eucaristia als nens (i molts era la única “instrucció” que rebien), suggeria “menjar físicament el cos de Jesús” en forma de comprimit.

 

4. Les paraules que hem llegit estan tretes, en part, del ritual pasqual. Jesús és presentat com el nou anyell pasqual, i l’anell pasqual era per ser menjat.
En el relat de l’Evangeli de Joan, Jesús mor a la mateixa hora en què, al temple, es sacrificaven els anyells. No obstant, la sang mai no era “beguda”. La sang representa directament la “vida”, i pertany solament a Déu. Per això era vessada sobre o al peu de l’altar.

La pregunta dels Jueus és coherent: ¿Com s’ho pot fer aquest per donar-nos la seva carn com a menjar?”. Ells entenen les paraules de Jesús en el seu sentit directe i superficial, sense copsar el sentit profund que es posarà de manifest a la Creu, on Jesús hi donarà realment la seva carn i la seva sang. D’aquí que “menjar la seva carn i beure la seva sang” significa assumir la mateixa manera de viure de Jesús: donar la vida pels altres.
S’hi exposa una seqüència de Vida: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan 6,57)

 

5. Com ja vaig comentar diumenge passat (punt 4a), si 80 anys més tard l’evangelista posa en boca de Jesús unes expressions tan fortes, segurament és per corregir importants desviacions en les reunions eucarístiques de les comunitats cristianes. Segurament ja aleshores hi havia qui feia de l’eucaristia una interpretació purament ritual, sense conseqüències per a la vida real: combregar amb el “cos de Crist” sense fer donació de la pròpia vida. L’evangelista utilitza el llenguatge ritual per connectar amb la mentalitat dels cristians afectats; però hi connecta per denunciar‑la. La mort-donació de Jesús no va ser ritual sinó real, realíssima; i és precisament aquesta mort-donació allò que constitueix l’essència de la vida eterna (ben diferent de la mort-aniquilació).

 

El ritu tot sol no serveix per res. Més encara: el ritu tot sol no evita que algú pugui ser a la vegada deixeble i enemic (com explícitament es diu al final d’aquest capítol [Joan 6,70s). >Diumenge que ve).

 

6. Convé superar la idea de que l’Eucaristia és el resultat d’un poder sacerdotal que pot “convertir el pa” en el “cos de Jesús”. L’eucaristia és el record, actualitzat i continuat en la comunitat cristiana, de l’acció fonamental de Jesús: fer de la seva vida una vida donada, realment donada. L’Eucaristia ens ofereix la interpretació profunda de la mort de Jesús; una mort que no és pèrdua de la vida sinó donació. Per això anar a combregar significa assumir en nosaltres aquesta “vida-que-es-dóna” fent de la nostra pròpia vida també una vida-que-es-dóna. No és una qüestió de poders sacerdotals sinó de decisió sobre la pròpia vida.

Tots i cada un de nosaltres podem decidir fer de la nostra vida un aliment per als altres, i així entrar en la “circuit de Vida” que té el seu origen i destí en Deu “el Pare”. En això consisteix la “vida eterna”. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia” (Joan 6,40).
 
Els “dies”, un darrera l’altre, ens van encaminant cap a fer de la nostra vida una vida-que-es-dóna. El darrer dia és quan aconseguim ser del tot vida donada, i aquesta és ja “vida eterna”.
La vida eterna no comença després la mort, sinó que ja és present ara en la mesura que fem de la nostra vida una vida-que-es-dóna. En aquest cas, la mort física adquireix un relleu sagramental: confirma i porta a plenitud la pròpia donació.

 

7. L’expressió “vida eterna” actualment és de mal entendre. Si us sembla bé, podeu llegir el que es diu al Glossari, en aquest mateix blog.

 

C. MISSATGE.

8. Podríem expressar el missatge d’avui amb les mateixes paraules que hem llegit: A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan 6,57).
Com ja vaig dir diumenge passat, el missatge de tot aquest llarg Capítol 6è. es pot resumir així: vivim si estem connectats a la Vida i ens fem aliment de la vida dels altres.

 

La gent que escolta Jesús troben les seves paraules massa dures. En el fragment que hem llegit avui s’hi destaquen les exigències de la “bona notícia”. El to sembla dur: “si no mengeu... si no beveu...” Però cal dir que l’exigència és gran perquè el do és major. L’horitzó és, ni més ni menys, la “vida eterna”.

Això no vol pas dir que ens hàgim de “guanyar” la vida eterna anant a combregar; però... si el glaç vol la llibertat de l’aigua, ha d’acceptar descongelar-se. Així també nosaltres: si acceptem el do de la vida eterna, que és vida de comunió, ens cal superar la clova de les nostres pors i del nostre tancament.
“Viure” és “conviure estimant”, dins l’àmbit de l’Amor (Déu).

D: RESPOSTA.

9. També la resposta pot ser la mateixa de diumenge passat: Ens alimentem fent-nos aliment per als altres.

Pensant en les nostres eucaristies, cal estar atents a no quedar-nos en el simple ritu. Anar a combregar no significa pas fer un ritu misteriós que ens posa en comunicació amb el misteri de Déu.  Combregar és prestar-se a que la vida de Déu s’encarni en la nostra vida i s’hi faci aliment per als altres.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Jesús no va fer sacerdots sinó apòstols. Té importància això en la manera d’entendre, celebrar i viure les nostres eucaristies?

 

2. Segons sembla, l’excessiva ritualització de les trobades de germanor (missa) va començar molt aviat. Com ho veieu vosaltres pensant en les vostres eucaristies?

 

3. Les anomenades misses sense capellà, creieu que són molt diferents de les misses amb capellà? Per què? Què hi fa el capellà?