Diumenge vinent, 21è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Carn.   Creure.   Esperit.   Fe.    Pere.    Trair.    Vida eterna.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  

Deixeble.    Esperit.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Josuè 24,1-2a.15-17.18b).

En aquells dies,

Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel,

i cridà els ancians d’Israel,

els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats.

Es presentaren tots davant Déu,

i Josuè digué a tot el poble:

«Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu,

escolliu avui quins déus voleu adorar:

els que adoraven els vostres pares

quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat

o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu.

Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.»

El poble respongué:

«Mai de la vida no abandonarem el Senyor

per adorar altres déus.

El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar

amb els nostres pares

de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge;

ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals

i ens guardà pertot arreu on anàvem,

enmig de totes les nacions que havíem de travessar.

També nosaltres, doncs,

estem decidits a adorar el Senyor,

que és el nostre Déu.»

 

2ª LECTURA (Efesis 5,21-32).

Nota.

Si teniu previst llegir la 2ª Lectura d’aquest diumenge, potser hauríeu de tenir en compte certes afirmacions que resulten “provocatives” per la mentalitat actual.
Si el clima de la trobada ho permet, potser seria bo aprofitar ocasions com aquesta per reflexionar sobre què és realment allò que proclamem com a paraula de Déu. Déu ens parla a través de la nostra pròpia Història. Per això parlem de “Història Sagrada”. També els “pecats”, “equivocacions” i “retards” formen part d’aquesta Història. Una Història que inclou el “convertir-se” permanentment.

Germans,

sotmeteu-vos els uns als altres

per reverència a Crist.

Que les esposes se sotmetin als seus marits,

com tots ens sotmetem al Senyor,

perquè el marit és cap de la seva esposa,

igual que el Crist és cap i salvador de l’Església,

que és com el seu cos.

Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist,

les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes,

tal com el Crist estima l’Església.

L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella,

per santificar-la:

l’ha rentada amb el bany de l’aigua

acompanyat de la paraula,

i així ha pogut cridar a la seva presència

una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues,

ni res de semblant,

tota santa i immaculada.

Igualment els marits han d’estimar l’esposa

com el seu propi cos.

El qui estima la seva esposa

és com si s’estimés ell mateix.

No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos.

Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església,

perquè som membres del seu cos.

Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura:

«Per això l’home deixa el pare i la mare

per unir-se a la seva esposa,

i, des d’aquell moment,

ells dos formen una sola família.»

És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.

 

EVANGELI. (Joan 6,60-69).
(En blau, les paraules finals d’aquest Capítol 6è, no recollides en el Missal).

En aquell temps,

molts que fins aleshores havien seguit Jesús

digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil!

Qui és capaç d’entendre’l?»

Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:

«Us escandalitza això que us he dit?

Què direu si veieu que el Fill de l’home

puja on era abans?

L’Esperit és el qui dóna la vida.

La carn no serveix de res.

Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.

Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.»

Des del principi Jesús sabia

qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.

Després afegí:

«Per això us he dit abans

que ningú no pot venir a mi

si el Pare no li concedeix aquest do.»

 

Després d’aquell moment,

molts dels qui l’havien seguit fins aleshores

l’abandonaren i ja no anaven més amb ell.

Jesús preguntà als dotze:

«Vosaltres també em voleu deixar?»

Simó Pere li respongué:

«Senyor, a qui aniríem?

Només vós teniu paraules de vida eterna,

i nosaltres hem cregut

i sabem que sou el Sant de Déu.»

Jesús els digué:

-¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!

Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot.

Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair.

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Hem arribat al final d’aquest llarg capítol sisè de l’Evangeli de Joan. Com en les obres de teatre, al final s’hi presenta el desenllaç; un desenllaç, en aquest cas, sorprenent perquè, d’alguna manera, acaba malament.

Hi ha persones que diuen que si els capellans expliquéssim l’Evangeli correctament, hi hauria més gent cristiana. Potser sí. Però el testimoni dels Evangelis no és pas aquest.

Podem donar per suposat que Jesús exposava perfectament l’Evangeli. En realitat, l’Evangeli és Jesús mateix. Doncs, bé: molts dels qui havien seguit Jesús van trobar inacceptable el seu missatge i es van desapuntar.
En el fragment que hem llegit avui, dóna la impressió que només queden els Dotze, i encara no tots (Vegeu les paraules finals d’aquest capítol, que el Missal no recull, i que hi he adjuntat en blau). L’evangelista fa notar que Jesús no es sorprèn d’aquesta situació: “Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair”.

 

2. Jesús és conscient de que el seu missatge és realment una molt bona notícia, però sap que no tothom està disposat a acceptar-la; no tothom hi veu una notícia bona per a ell. Com és això?

Aquí ens trobem amb el gran misteri de la llibertat, que dóna a cada ésser humà la “sorprenent” capacitat d’acollir o no el do de Déu. Jesús fa referència al Pare per “excusar”, en certa manera, la incredulitat dels que no creuen: “Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”.
Però el Pare no és pas el “responsable” de la incredulitat, perquè, de fet, Ell fa el do de la fe a tothom. Per què, doncs, uns l’accepten i d’altres no?

(Noteu el significat totalment diferent de la paraula “creure” en l’Evangeli de Joan i en l’ús que solem fer-ne nosaltres. Per a nosaltres, els qui “no creuen” serien les persones que no accepten allò que l’Església diu sobre Déu, Jesucrist o la Religió... Però en l’Evangeli de Joan “no creure” significa no acceptar l’Home com a Obra de Déu i, per tant, com a “primer valor de referència” en el nostre comportament).

 

3. Tenint en compte la Nota anterior, repetim la pregunta: “Per què uns accepten el do de Déu, i d’altres no?”

Aquesta pregunta és molt lògica, però també és molt perillosa. Cap de nosaltres no disposa d’un criteri segur per saber quan algú accepta realment el do de Déu i quan no. Ni tan sols podem estar segurs de la nostra pròpia resposta!
 
A la pregunta que fa Jesús als Dotze “Vosaltres també em voleu deixar?”, Pere, en nom de tots, respon afirmant la seva adhesió “incondicional”: “Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”.
Però, a l’hora de la veritat, Pere va negar Jesús del tot (“tres vegades”), i Judes, un dels dotze, el “va vendre” per trenta monedes de plata... (Joan 18,17 i Mateu 26,15).

 

4. L’Evangeli de Joan, en els seus relats, sol fer coincidir Pere i Judes. Els dos són deixebles de Jesús, però no del tot. L’accepten mentre veuen en ell el líder que necessiten, però el neguen o el traeixen quan comproven que ell va per altres camins. Ells interpreten com una debilitat impròpia del Messies la seva vida-totalment-donada (mort).
 
Per a ells, la Vida consisteix en Força i Poder. Per això necessiten un “messies” fort i poderós, que els permeti superar la pròpia debilitat. Massa que les coneixen les conseqüències de ser dèbils!!! Amb tot, al final, Pere acabarà acceptant el do de Déu acceptant també de donar la seva pròpia vida (Joan 21, 19).
Judes, no. Ell preferirà “perdre-la” abans que donar-la (Mateu 27,5).

Pere i Judes, a més de ser persones concretes i individuals, en els Evangelis representen dues maneres equivocades de ser deixebles de Jesús, amb resultats ben diferents. Misteris de la llibertat!

 

C. MISSATGE.

5. El paradigma d’aquests dos deixebles, en l’Evangeli de Joan, constitueix un avís important per a tots i cada un dels membres de les comunitats cristianes. Es pot ser a la vegada “deixeble” i “enemic” de Jesús. “Jesús els digué: ¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!” (Joan 6,70). (“Diable” significa “enemic”, “acusador”. Aquí significa: enemic de l’Home).

Es pot anar a combregar cada diumenge i ser enemic de l’Home. “L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res” (Joan 6,63). En les paraules de Jesús, la seva carn i la seva sang no són només en carn i sang. Són carn i sang donades amorosament. Per això són també Esperit i Vida.
‒Són “Esperit” perquè l’Esperit és la força humanitzadora de Déu; i donar la vida per amor connecta amb aquesta força humanitzadora.  ‒Són també “Vida” perquè la plena humanització ens porta a participar de la VIDA mateixa de Déu.

 

6. Tot i donar la impressió que l’evangeli d’avui té un desenllaç decebedor, la veritat és que fa possible un optimisme extraordinari. Si mirem el nostre món amb mirada neta, ens adonarem de seguida que, dintre i fora de l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten amb goig fer-se realment aliment dels altres. Tant se val que s’anomenin a si mateixes “cristianes” o d’una altra manera. Són autènticament “humanes”, perquè han fet de l’Home la norma primera de la seva vida. I són elles les que aguanten la HUMANITAT i fan possible que Déu vagi realitzant el seu projecte d’amor!

 

D: RESPOSTA.

7. L’adhesió a Jesús (adhesió a l’Home) es va fent d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara per a sentir més clarament la pròxima atracció del Pare. D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do esdevingui també mèrit nostre.
 
Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors” de nosaltres mateixos). No som un robot, més o menys ben dissenyat, sinó éssers lliures que podem dir “no” perquè se’ns pugui reconèixer com un mèrit dir “sí”.

El Pare va dibuixant davant nostre el “rostre de l’Home” que, si decidim “mirar-lo”, cada vegada ens “atrau més” i ens resulta més “amable”. Lentament i progressiva, de fidelitat en fidelitat, o d’infidelitat a fidelitat, ens anem alliberant de la clova opaca del nostre egoisme i anem descobrint la meravella de viure en comunió fraternal.

 

8. La mentalitat de Pere i Judes els impedeix de veure la realitat de l’Home-Jesús. Però Pere, quan va comprovar les conseqüències nefastes de la seva infidelitat, va acceptar la mirada de l’Home (Lluc 22,61) que li va fer arribar l’atracció del Pare, movent-lo a donar, ell també, la seva vida per a l’Home.

Pere va acceptar aquesta atracció. Judes, no; i va abandonar.

Els Evangelis no ens diuen tot això per donar-nos unes dades biogràfiques sobre aquests dos deixebles, sinó perquè ens serveixi de lliçó.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A vegades s’ha entès la comunió com una trobada individual d’una persona amb Déu. Què en penseu? Què comporta realment per vosaltres “anar a combregar”?

 

2. Durant molt de temps, en l’Església, s’ha afirmat que no anar a missa els diumenges era un pecat greu. Quins comentaris us suggereix, això?

 

3. Una societat en “situació de cristiandat” s’ha de considerar més cristiana que una “societat laica”? Quins avantatges i quins inconvenients ha tingut la situació de cristiandat viscuda durant tants segles a Occident?