A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (1 de Samuel 1,20-22.24-28).
El Senyor
es recordà d’Anna i va tenir un fill.
Li posà
el nom de Samuel,
perquè
era el fill que ella havia demanat al Senyor.
Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló
Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló
amb tota
la família per oferir el sacrifici anual
i complir
la prometença.
Anna no
hi va anar.
Va dir al
seu marit:
«Quan
hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré;
el
presentaré al Senyor,
i que es
quedi allà per sempre més.»
Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys,
mig sac
de farina i un odre de vi,
i
presentà el noi al temple del Senyor.
Samuel
encara era un nen.
Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí.
Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí.
Anna li
digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida:
Jo sóc
aquella dona que un dia
vaig
pregar aquí mateix, davant vostre.
Aquest
noi és el que jo vaig demanar al Senyor,
i ell
me’l va concedir.
Per això
jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida.»
Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.
Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.
2ª LECTURA (Primera carta de sant Joan 3,1-2.21-24).
Estimats,
mireu
quina prova d’amor ens ha donat el Pare:
Déu ens
reconeix com a fills seus, i ho som.
Per això
el món no ens reconeix,
com no
l’ha reconegut a ell.
Sí,
estimats:
ara ja
som fills de Déu,
però
encara no s’ha manifestat com serem;
sabem que
quan es manifestarà
serem
semblants a ell, perquè el veurem tal com és.
Estimats,
si la
consciència no ens acusa,
podem
acostar-nos a Déu amb tota confiança,
i
obtindrem el que li demanem,
perquè
complim el que ens mana
i fem
allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist
i que ens
estimem els uns als altres com ens ho té manat.
Si
complim el seus manaments,
ell està
en nosaltres i nosaltres en ell.
I per
l’Esperit que ens ha donat
coneixem
que ell està en nosaltres.
EVANGELI. (Lluc 2,41-52).
Els pares
de Jesús anaven cada any a Jerusalem
amb la
peregrinació de Pasqua.
Quan ell
tenia dotze anys
pujaren a
celebrar les festes com era costum,
i passats
els dies,
quan
tothom se’n tornava,
el noi es
quedà a Jerusalem
sense que
els seus pares se n’adonessin.
Pensant
que anava amb altres de la caravana,
feren la
primera jornada de camí.
Al vespre
el buscaren entre els parents i coneguts
i no el
trobaren.
L’endemà
se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple,
El tercer dia el trobaren al temple,
assegut
entre els mestres de la Llei,
escoltant-los
i fent-los preguntes.
Tots els
qui el sentien
estaven
meravellats de la seva intel·ligència
i de les
seves respostes.
Els seus
pares quedaren sorpresos de veure’l allà,
i la seva
mare li digué:
«Fill,
per què t’has portat així amb nosaltres?
El teu
pare i jo et buscàvem amb ànsia.»
Ell els
digué:
«Per què
em buscàveu?
No sabíeu
que jo només podia ser a casa del meu Pare?»
Ells no
comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret
Després baixà amb ells a Natzaret
i vivia
sotmès a ells.
La seva
mare conservava tots aquests records en el seu cor.
A mesura
que Jesús creixia,
avançava
en enteniment
i es
guanyava el favor de Déu i dels homes.
B.
LLENGUATGE.
1.
Comentant aquest evangeli, un dels participants va dir:
─ Si el meu fill m’hagués fet una mala passada d’aquestes, el primer saludo haurien estat un parell de
bufetades!
Tots vam
somriure, i alguns hi estaven d’acord.
Però de
seguida vam pensar que Lluc ens volia dir alguna cosa més significativa...
2. “Quan
tenia 12 anys...”
Cal tenir
en compte, sobretot en els Relats
d’infància, que Lluc no fa “biografia” sinó “evangeli”.
Als 12 anys era l’edat de
l’emancipació en el sentit que els nois i noies sovint ja marxaven de casa per
anar a servir o fer de mosso. Només l’hereu es quedava ajudant i aprenent del
pare si aquest tenia un ofici.
3.
L’evangelista aprofita aquest fet per dir-nos una cosa important sobre Jesús i
sobre la vida humana. Per la infantesa, tots comencem essent inferiors en relació als pares i als grans. Però es tracta d’una inferioritat temporal.
Lluc ja
ens havia dit, després de la Presentació
al temple (2,40), que Jesús “creixia i s’enfortia” al costat dels seus
pares. En el Relat d’avui es torna a
dir això mateix, i s’hi afegeix que vivia
sotmès a ells. En el primer relat no calia dir-ho perquè ja es podia
suposar. Com tots els nens, Jesús estava sotmès per inferioritat. Però, als 12 anys, deixa clara la seva independència,
i, des d’aquesta independència, torna a sotmetre’s per generositat. I
això el fa créixer encara més.
Per què em buscàveu?...
4.
Aquesta resposta de Jesús és realment
insolent.
Com és
que l’evangelista Lluc posi en boca de Jesús una resposta tan impertinent?
Segurament
Lluc ja era testimoni de la dificultat de moltes comunitats per assumir la llibertat cristiana. Segurament, ja als
inicis de l’Església, s’hi constatava la por de moltes persones a viure d’acord
amb una fe adulta, més enllà de l’inicial infantilisme de la pròpia religió. Recordem la carta als hebreus! O la carta al gàlates (“Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia
posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu?”. 3.1). Amb la
“insolència” de la resposta posada en boca de Jesús, Lluc ens vol cridar
l’atenció sobre la crida de Déu a ser “fills”, i “fills adults”.
Dos mil anys
després, és evident que, ni tan sols amb un llenguatge tan provocador,
l’evangeli de Lluc ha aconseguit que la majoria dels cristians visquin la seva pertinença a la Comunitat d’una manera adulta.
5. Es fa
notar que els seus pares no comprengueren
la resposta de Jesús. És natural: la primera relació dels pares amb els
seus fills comporta un fort sentiment de propietat. L’emancipació sempre
ve de nou. Amb tot, segurament Lluc no pensa tant en les relacions de pares-fills com en les relacions
entre jerarquia-fidels.
Jesús hi
respon fent referència al “seu Pare”. No és que Déu substitueixi els pares naturals sinó que tota la superioritat
dels pares (jerarquia) envers els infants
ha de portar cap a l’emancipació i a experimentar aquella “filiació més profunda”
que ens fa sentir germans de tothom i servidors els uns dels altres des
de la igualtat i la llibertat generosa.
Amb la
referència a “la casa del meu Pare”
(més exactament a “les coses del meu Pare”),
Lluc ens vol indicar que cada persona té una missió no rebuda dels pares
sinó de Déu mateix, per complir la qual té l’obligació (i el dret) de ser
lliure.
6. Però
Lluc ens vol dir encara una altra cosa més significativa.
De moment
Jesús, per a “les coses del meu Pare”, es queda al temple de Jerusalem. Però, precisament la missió de
Jesús serà ajudar tothom a descobrir que les “coses del meu Pare” que trobem al temple tenen per finalitat
fer-nos religiosament adults.
A partir aquí, les “coses del meu Pare” es troben
allà on hi hagi un ésser humà.
L’evangeli
de Lluc repeteix una i una altra vegada que els pares de Jesús compleixen en
ell “tot allò que està manat en la Llei
del Senyor”. En canvi, després dels “12
anys”, Jesús no torna al temple
si no és per ensenyar que “ja ha passat el temps
del temple”. En la predicació de Jesús el “temple d’Israel” deixa
pas al “Regne de Déu” universal. Jesús no és un “sacerdot del temple” sinó l’home-adult, i, com a tal, senyor
del temple, del dissabte, de la Llei i de
la religió (Lluc 6,5).
7. Al cap de tres dies...
Referència
clara als tres dies en què els
deixebles van “perdre” Jesús després
de la seva mort a Jerusalem.
A Josep i
Maria se’ls va perdre el “seu” nen Jesús, i al cap de tres dies el retroben adult i
emancipat. Als deixebles se’ls va perdre el “seu” messies d’Israel,
i al cap de tres dies el retroben com
a salvador universal.
Jesús
(tot ésser humà) no és propietat privada de ningú: ni dels seus pares,
ni del seu Poble, ni de les Comunitats cristianes. En tot cas pertany a Déu, i d’Ell el rebem com un
do, quedant exclosa tota relació de propietat, de domini o de subjecció. Jesús
és l’home-adult, el nou Adam, primogènit de la Humanitat adulta, lliure i generosa.
8. Lluc
divideix la història humana en
dues parts: infantesa/llei (abans
de Crist) i adultesa/servei generós (amb
Crist). I aplica aquesta divisió a la mateixa vida personal de Jesús, abans i després dels 12 anys. Igualment
passa en cada un de nosaltres.
Però aquí
sorprèn una cosa: segons Lluc, Jesús comença la seva vida pública quan tenia uns 30 anys (Lluc 3,23). ¿Què
passa amb els “18 anys” de vida adulta,
però subjecta als seus pares?
Com ja he
dit, per a Lluc, ser adult no vol pas dir viure “independent de tothom” sinó fer de la pròpia vida un servei als altres des de llibertat.
C.
MISSATGE.
9. Formem
part de la història universal, i
tots som també una història personal.
Dintre la
història universal, estem ja “amb
crist”, en situació de majoria
d’edat; és a dir: en temps de llibertat generosa i servicial.
Però, en
la nostra història personal, cadascú
comença en la infantesa, i és
cridat a créixer fins arribar a la maduresa
personal, d’acord amb el “seu temps”. Tots, religiosament parlant,
comencem “abans de Crist”, però
cadascú, al seu ritme i segons la seva generositat, està cridat a assolir la plenitud de la llibertat cristiana, i a gaudir-ne.
D:
RESPOSTA.
10. La
resposta és doble:
- De
cara a nosaltres mateixos:
Ens cal
ser fidels a la nostra vocació a ser
adults.
La
llibertat és un dret perquè és un deure. Si volem servir, ens cal
ser lliures (com els “taxis”,
que només ens serveixen si posen
“lliure”). Per còmoda que ens sigui la “infantesa”,
la fidelitat a la Vida (al do de Déu) ens demana créixer fins a la plenitud de crist.
L’emancipació-llibertat
no l’assolim quan ens la donen sinó quan en descobrim la necessitat i
l’obligació. En aquest sentit, seria contradictori esperar l’emancipació-llibertat com una concessió
dels pares o de la jerarquia; simplement hem d’assumir-les per
responsabilitat.
Les
persones realment adultes no “creuen” en l’autoritat sinó que, en tot cas, la “creen” quan la consideren
necessària per a uns serveis determinats.
- De
cara als altres:
Cal
fomentar i respectar la seva autonomia. Això comportarà l’aparició de comunitats adultes, lliures per
esdevenir creatives.
11. En
aquest punt és urgent promoure reformes profundes en els criteris i en els comportaments
de la nostra Església.
Cal tenir
en compte un fet: en la mesura que el missatge
cristià va anar prenent la forma d’una religió,
va retornar al temps “d’abans de
crist”. En aquesta situació,
molts “cristians” no superen la minoria
d’edat religiosament parlant. I ha estat precisament el creixement de la
vida humana al marge de la religió, allò que més ens ha
ajudat a re-descobrir la nostra vocació a ser adults. Benvinguda laïcitat!!!
Caldria
aprofitar la carència de vocacions al
“sacerdoci” per recuperar la
vitalitat de les Comunitats. Són aquestes les que generen les vocacions per als serveis que s’hi necessitin.
12. Quan
avui dia es parla de “manca de sacerdots”,
possiblement s’està cometent una equivocació important i de resultats nefastos.
Els “sacerdots” fan falta si volem mantenir la situació de Cristiandat. La Cristiandat, tot i haver tingut coses
bones, va ser una reculada a “abans de Crist”, quan encara es necessiten “temples”, “sacerdots” i “ritus sagrats”
per connectar amb “les coses de Déu”.
Però
avui, fins i tot la societat civil, a més de l’Evangeli, ens impulsa, ens
demana i ens exigeix una opció decidida per a la majoria d’edat. La nostra societat ja no necessita
“serveis religiosos” a menys que siguin ferment de llibertat. Hi ha
moltes llibertats, però poca
llibertat. Aquí el missatge cristià
hi té encara molta feina a fer.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Examinant les diferents lleis eclesiàstiques
que coneixeu, us sembla que en determinades ocasions caldria no complir-les per respecte a la vida
adulta de la comunitat? Concreteu lleis i moments.
2.
Podríeu il·lustrar l’evangeli d’avui des de la vostra pròpia experiència amb
els fills, alumnes, ajudants o persones dependents
de vosaltres?
3. En
aquests temps de canvis, trobeu
moments per, com Maria, conservar tots
aquests records en el vostre cor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada