Diumenge 2on. de Nadal.
Any A, B i C.
NOTA: Les LECTURES són
les mateixes per als tres anys. Per tant, hi copio, amb poques variants, els
mateixos apunts de l’Any B. L’EVANGELI
és també el mateix de Nadal, on podeu trobar altres apunts.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).
La
saviesa, s’elogia ella mateixa,
es gloria
enmig del seu poble,
parla en
la reunió del poble de l’Altíssim,
es gloria
davant dels seus estols,
s’enalteix
enmig del poble,
s’admira
d’ella mateixa en la reunió santa,
fa el seu
elogi davant la multitud dels elegits
i entre
els beneïts es proclama beneïda, dient:
«El
Senyor de l’univers em donà una ordre,
el qui em
va crear
i
m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:
“Acampa
entre els fills de Jacob,
fes
d’Israel la teva heretat,
treu nous
plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps,
des del
principi,
i mai més
no deixaré d’existir.
Li dono
culte davant d’ell al temple sant.
Així m’he
establert a Sió,
m’ha fet
trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,
exerceixo
el meu poder a Jerusalem.
He tret
brotada en un poble ple de glòria,
en la
possessió del Senyor, en la seva heretat;
estaré
per sempre en la reunió dels sants.»
2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).
Beneït
sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que ens
ha beneït en Crist
amb tota
mena de benediccions espirituals dalt del cel;
ens elegí
en ell abans de crear el món,
perquè
fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.
Per amor
ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,
segons la
seva benèvola decisió,
que dóna
lloança a la grandesa dels favors
que ens
ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar
de la fe
que teniu en Jesús, el Senyor,
i del
vostre amor per tots els fidels,
jo no em
canso de donar gràcies per vosaltres,
i us
recordo en les meves pregàries,
demanant
al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,
que us
concedeixi els dons espirituals
d’una
comprensió profunda i de la seva revelació,
perquè
conegueu de veritat qui és ell:
demanant-li
també
que
il·lumini la mirada interior del vostre cor,
perquè
conegueu a quina esperança ens ha cridat,
quines
riqueses de glòria us té reservades,
l’heretat
que ell us dóna entre els sants.
EVANGELI. (Joan 1,1-18).
(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).
Al
principi ja existia el qui és la Paraula.
La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era,
doncs, amb Déu al principi.
Per ell
tot ha vingut a l’existència,
i res del
que ha vingut a existir
no hi ha
vingut sense ell.
Tenia en
ell la Vida,
i la Vida
era la Llum dels homes.
La Llum
resplendeix en la foscor,
però la
foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la que,
en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
Era present al món,
al món
que li deu l’existència,
però el
món no l’ha reconegut.
Ha vingut
a casa seva,
i els
seus no l’han acollit.
Però a
tots els qui l’han rebut,
als qui
creuen en el seu nom,
els
concedeix poder ser fills de Déu.
No són
nascuts per descendència de sang,
ni per
voler d’un pare o pel voler humà,
sinó de
Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà
entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem
contemplat la seva glòria,
que li
pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de
gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
B.
LLENGUATGE.
1. Al principi existia la Paraula.
Segons la
hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va
2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al
famós científic Louis Pasteur: “Poca
ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir?
Què en penseu vosaltres?
començar
amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys,
uns 14 mil milions d’anys.
¿I abans
del Big Bang, què hi havia? Això
encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta
pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del
pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan arribem al
pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere,
cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, també l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi
havia “abans” del temps.
2. Quan
l’evangeli de Joan ens diu que “al
principi existia la Paraula” no se’ns vol dir ni quan, ni on,
ni com va començar l’Univers
sinó per què va començar. No
és una afirmació científica sinó religiosa.
Les
preguntes científiques són sobre
allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no
són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot
sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers en què existeix.
Són preguntes subjectives perquè
impliquen el subjecte que les fa.
3. Per
què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?
D’una
manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de
la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les
nostres mans”.
És cert:
no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la
història i altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot
això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la
nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la
nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin
sentit li donem.
I és quan
hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem
també d’on venim i per què existim. Ens adonem que podríem no
existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de
nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes
del no-res?
4. Avui,
des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que
coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una
altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no
predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra
manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula
que abans era considerada no científica: la casualitat.
Podem comprovar que existeixen lleis
físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.
Hi ha
persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa” objectiva
que explica l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan
servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si
mateix.
5. Per què existeix l’Univers?
Les
Religions en general són fruit d’una experiència
vital, molt més rica i global que el coneixement
científic. És la convicció íntima de formar part de l’Univers.
Aquesta experiència vital i
profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint”
durant milers d’anys de simbiosi amb
tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys
significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant
forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada
en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.
Amb això
no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà,
perquè el coneixement científic no
esgota la capacitat humana de connectar amb el món que ens envolta.
6. Per què existeix l’Univers?
En
l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta religiosa amb
un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí
“Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.
“Al
principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps
sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.
És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a
mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint Projecte i “Projector”.
7. ¿I,
quin és aquest projecte?
Atenció!,
perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! El projecte era “Déu”.
El projecte de Déu era crear un ésser en el
qual vessar-se fins a divinitzar-lo,
fins a fer-lo “Déu”. No pas un
altre “Déu”, sinó Algú que participés
de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre
foc sinó vessant en ell tota la
seva escalfor.
Tot va començar amb un projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el projecte.
Tota la resta
és “realització del projecte”.
8. Però
projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un
simple producte. En canvi, “Déu”
només pot venir d’una resposta lliure
i generosa.
Pensem en
allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i
realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir un fill. El projecte
dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial
que li han donat, vagi construint-se a si mateix descobrint i acollint
lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en
plenitud en un intercanvi de generositat.
El
projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no
qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se
intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre
un projecte de VIDA.
La VIDA
és l’horitzó. La VIDA és la llum dels
vivents que ja han assolit la capacitat
de conèixer-se a si mateixos.
9. “Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era un
testimoni.
Joan representa els milers i milers
d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un
projecte de VIDA”, digueu-ne profetes,
gurus, sufís, místics...; testimonis d’una “realitat” que molts
encara no han descobert (Hebreus
1,1).
Aquests
testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.
Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als
qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills
de Déu.
10. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament
aquesta vida-llum,
que en ell aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell
la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.
Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem
veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu
engendrat”.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser
nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte.
Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud que “es vessa”, nosaltres n’anem rebent vida i més
vida, fins a la VIDA.
11. Mentre encara som “petits”, el projecte se’ns adapta i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de
debò no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill
únic del Pare”.
L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula.
Aquí “paraula” vol dir alè, vent,
projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem
dir-ne energia positiva, com agrada a
molta gent d’avui dia.
C.
MISSATGE.
12.
Evidentment el missatge és el mateix
que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la
vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això
l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. El seu Evangeli
vola alt!
Estem en
una “Història” que respon al
“projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a
incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.
D:
RESPOSTA.
13. La resposta pot ser la mateixa que ens
demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli.
Podem dir
Sí, i podem di No. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir
Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules”
(els teus projectes) (Lluc
1,38).
Dir Sí,
no significa pas dir Sí a tot
l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert
l’amor amb què Déu ens estima.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Hem
llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre
de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O
ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet
“carn” sinó que era una “Llei”,
proposada i ensenyada per sacerdots i
doctors de la Llei?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada