Diumenge vinent, 29è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Cèsar. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):

Cèsar.    Fariseus.     Herodes. 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 29. A. 

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 29 de l’any A. 

 

LECTURES.

 

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 45:1.4-6).

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta,

i el condueix per sotmetre-li les nacions

i deixar desarmats els reis;

per obrir-li les ciutats,

perquè no trobi tancades les portes.

 

El Senyor li diu:

«Per amor de Jacob, el meu servent,

d’Israel, el meu elegit,

et crido pel teu nom, et dono un títol honrós,

tot i que no em coneixes.

Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre.

Fora de mi no hi ha cap Déu.

Sense que em coneguessis,

t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen

de llevant fins a ponent

que no hi ha ningú fora de mi.

Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5). 

Comença la primera carta de sant Pau

als cristians de Tessalònica.

 

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica,

reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.

Us desitgem la gràcia i la pau.

 

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres

i us recordem en les nostres pregàries.

No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre,

com la vostra fe treballa per propagar-se,

la vostra caritat no es cansa de fer el bé,

i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor,

aguanta les adversitats.

Germans, estimats de Déu:

sabem de cert que ell us ha elegit,

perquè quan us anunciàvem l’evangeli,

no predicàvem només de paraula,

sinó amb obres poderoses,

amb dons de l’Esperit Sant,

i amb molta convicció.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21). 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

LLENGUATGE. 

1. Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va “purificar” el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò. Jesús no va respondre la pregunta, però els va fer adonar de quina era la "situació", explicant-los tres paràboles (vistes els diumenges passats) i responent a diverses situacions com aquesta d’avui.
El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.

  

2. Jesús representa l’Home (el fill de l’home), i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores. L’Evangeli de Mateu recull tres d’aquestes qüestions: la primera (llegida en aquest evangeli) la posen els fariseus, que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona, els saduceus (El Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge 32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La llegirem diumenge que ve).

 

3. La qüestió d’avui és realment comprometedora dins l’àmbit jueu.

En la religió jueva, el pecat més greu, permanentment denunciat pels profetes, és la idolatria. “Pagar tribut al Cèsar” o Emperador Romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut era com donar culte a un “déu” fals, rival del vertader.

Per altra part, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder estranger.

Així, doncs: si Jesús declarava no lícit pagar aquest tribut, els herodians podrien denunciar-lo a les autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaire miraments.
Si responia que era lícit pagar el tribut, els fariseus podien acusar-lo d'idolatria, i així acusar-lo davant el Poble.

 

4. Jesús no va respondre la pregunta sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos demanant-los que li ensenyessin una moneda de les que servien per pagar el tribut al Cèsar. Perquè resulta que Jesús no en tenia cap d'aquestes monedes. En canvi ells sí que en tenien i se’n beneficiaven. Jesús fa que siguin ells mateixos que reconeguin de quina part estan. Les mateixes monedes que ells fan servir indiquen que són del Cèsar. La conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.

 

5. Queda clar què és del Cèsar, perquè “les coses del Cèsar” porten la seva marca. Del Cèsar són el poder, el diner, les lleis,... I resulta que ells, amb el seu temple, també tenien poder, diner, lleis...
I aquest era l’autèntic conflicte: diner contra diner; poder contra poder; lleis contra lleis...

 

6. Jesús posa de relleu el vertader conflicte, i el “soluciona” d’una altra manera.
Ell vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.

El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que hi hagi unes coses que “pertanyen” a Déu de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que pertanyen al Cèsar.
No. Déu, que és l’amo i creador de tot, té un projecte envers l’Home. I el Poder és l’antiprojecte.

El projecte de Déu és la Vida. En canvi, l’obra del Poder és dominar la vida, i eliminar-la si no es deixa dominar.
El projecte de Déu és la Llibertat. En canvi, l’antiprojecte del Poder és mantenir-hi l’esclavitud, significada, aquí, pel “tribut”.

 

7. Els que fan la pregunta tenen i fan servir monedes amb la marca del Cèsar. Vol dir que pertanyen al Cèsar; pertanyen a l’antiprojecte. Per tant: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.
Com si els digués: “Ja que heu escollit l’Esclavitud, sigueu esclaus. Però sapigueu que ja és aquí el Regne de Déu, que podria fer-vos lliures”.

 

MISSATGE.

8. El Regne del Cèsar i el Regne de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (sempre que no venen de serveis pactats), pertanyen al Cèsar.
 
Només si ens fem ciutadans del Regne de Déu assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran ni de la Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu 10,28. Vegeu també Joan 14,30).

(Aquest diumenge, penúltim del mes d’octubre, es celebra el Dia mundial de les Missions. Estem jugant amb foc quan unim tan estretament “missions” i “diners”, perquè  −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca del Cèsar”).

 

RESPOSTA.

9. Aquest evangeli ha estat llegit des de fa molt de temps en una Església “casada amb el Poder”. Des d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús un “criteri” per a dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu (al Poder religiós). Ha estat i és una gravíssima equivocació, que té caràcter blasfem. Ha estat un abús del nom de Déu.

 

10. En la mesura que en l’Església hi ha Poder, diner, lleis, burocràcia,... ella mateixa es converteix en “Cèsar”, i entra en rivalitat amb els altres “Cèsars”.

Cal reconèixer que, en diferents aspectes, la imatge externa i pública de l’Església porta la marca de “Cèsar”. Per això, la resposta urgent que se’ns demana és una vertadera i autèntica conversió.

 

No és suficient que el papa Pau VI renunciés a la tiara pontifícia: la triple corona, símbol del triple “Poder” (!). El mimetisme amb la societat civil manté l’Església en una situació en què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu. El papa Vergoglio, donant-se el nom de Francesc, és una clara invitació a una conversió absolutament urgent i necessària. ¿Tindrà prou valentia, ell i nosaltres, per practicar-la, a més de predicar-la?

 

11. És una tasca difícil, perquè estem tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”, que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

La veritat és que si hem de ser una “societat” semblant a la civil, fem més nosa que servei en el món actual. Ja en tenim prou  ‒i de sobres!‒ amb el “Poder civil”!!!

No és missió de l’Església ser Poder ni Contrapoder. L'Església és servei. Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).

 

12. Com seria una Església sense Poder?

Pot semblar una pregunta que haurien de respondre els especialistes o la jerarquia. Ben cert; però no només ells. En realitat, qui està en la millor situació per a realitzar una Església sense Poder, som les comunitats que estem a la base. Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar la seva manera. “Costa molt fer girar un transatlàntic; però una barqueta es mou amb un simple un cop de rem”.

Cal donar el cop de rem! Sense por; per fidelitat a la missió que hem rebut; per amor al nostre món que necessita veure altres maneres d’entendre la CONVIVÈNCIA; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Considereu que Estat i Església són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles, amb àrees pròpies?

 

2. En el funcionament de la vostra comunitat, ¿hi ha mimetisme en relació a l’administració civil? Què n’opineu?

 

3. Què opineu sobre la dualitat que hi ha en alguns punts: llibres de Naixements i de Bateigs; matrimoni civil i religiós; Càritas i serveis socials;...?

 

Diumenge vinent, 28è. de durant l'any A

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Casament.     Festa.      Regne de Déu.      Vestit.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 28 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya.

 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

Nota.

En la versió de l’evangeli d’avui es realitza allò de “traduttore traditore”.

La versió que ofereix el Missal, gramaticalment possible, no transmet el significat real del relat.

Els “convidats” no són convidats a la “festa de casament" sinó invitats a ser “l’altra part” en el “casament” del Fill del Rei. És a dir: globalment, ells són la núbia. Per això porten “vestit de noces”.

He escrit el text conservant la versió del Missal. Però escrivint en vermell les paraules que no estan en l’original o que son mal traduïdes, i en taronja la seva correcció.

 

(En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill:

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa (al casament).

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa (al casament) tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí dels convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa (de noces), i li digué:

Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa (de noces)?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

LLENGUATGE.

 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara. Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre dues persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre els dos.

 

Així com l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) per un home, així també Déu havia escollit el Poble d’Israel per a ser estimat, honorat i defensat (donat que era un poble petit, dèbil i esclavitzat. Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola va dirigida als grans sacerdots i notables del poble. La seva negativa a participar en el banquet de noces és un menyspreu a l’elecció i amor de Déu al poble d’Israel. L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, refusa l’Aliança que Déu li ofereix, queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem i del seu temple l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que és la conseqüència directa d’haver abandonat l’Aliança amb Déu. No es tractaria d’un “càstig diví” sinó del “resultat normal” d’haver abandonat a aquell que era el seu escut i la seva força (2Samuel 22,3).

 

4. - Les noces “del fill”. És un matís propi de l’Evangeli de Mateu. És una al·lusió clara al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’Aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el refús dels “convidats” a participar en les “noces del Fill”, serà l’ocasió per a estendre l’Aliança a tota la Humanitat. Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal personifica la Nova Aliança, prefigurada en la primera. “Convideu tothom que trobeu”. La Nova Aliança no és “substitució” de la Primera sinó la seva “ampliació” a tota la Humanitat.

 

5. - El vestit (de noces).

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit noces (el Missal diu vestit de festa).

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”. Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes Comunitats. Ja a la 1ª carta de St. Pau a les Comunitats de Corint (1Corintis 11,17ss) ens parla d’abusos en el compartir la taula, que era necessari corregir. El “vestit” per a aquesta Nova Aliança és la pròpia vida feta “pa i vi” (vida donada i compartida) (Mateu 26,26ss). També podria ser una al·lusió a la permanent presència dels “judes” en els “banquets de la germanor” (Mateu 26, 20ss).

Tothom és invitat a les noces.
Per celebrar la festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria del compartir. Pensar en els altres. El “vestit de noces” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de “vida rebuda, donada i compartida”. No es celebren unes noces sense aportar-hi la pròpia persona. Les noces són la festa de la mútua donació. Presentar-se a la festa i no participar-hi seria enganyar tothom (com el bes de Judes a Jesús: Mateu 26,48ss). Per fer-ho així, és millor “quedar-se fora”.

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’Evangeli de Mateu (Mateu 8,12; 13,42;  13,50;  22,13;  24,51;  25,30).
Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És la barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida pren forma de festa. La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure” sense participar en la Vida. No existeix una alternativa. Només Déu és “font de la Vida”; d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al no-res.

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la resposta que se’ns demana és doble: acceptar la invitació i portar el vestit de noces.

Acceptar la invitació de Déu és acceptar la companyia dels altres convidats. Amb els altres convidats, esdevenim la “núbia” de les noces del “fill del Rei”, prefigurant les “Noces definitives ” del Fill de Déu amb la Humanitat.

Potser convindria aplicar això al “banquet de noces” de cada diumenge (missa).
Portar vestit de noces vol dir anar-hi pensant en els altres.
No hi anem només per “alimentar” individualment la nostra ànima. Hi participem fent festa entre tots. Si no, millor quedar-se a casa.
Participar a missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor amb els altres. Per això es fa (s’hauria de fer) “al voltant d’una taula” (i no davant o darrere d’un “altar”).

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es concreta, en el vostre cas, això d’anar a missa amb vestit de noces?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són els més adequats perquè la missa sigui realment el “banquet de noces”? És podria millorar?

 

3. El llenguatge habitual és important perquè pensem amb paraules. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com aquestes (o altres):
 “Oir missa”. 
“¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  
“He arribat tard a missa. Em val?” 
“¿Val, la missa, si no hi ha capellà?” 

 

Diumenge vinent, 27è de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Hereu.   Regne de Déu.    Vinya.

    

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 27. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 27 de l’any A.

 

 

RELECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 5,1-7).

Dedico aquest cant al meu estimat,

cant d’enamorat a la seva vinya.

El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen.

La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps,

construí al mig una torre de guàrdia

i hi va fer un cup tallat a la roca.

 

Esperava que li donaria bon raïm,

però li va donar raïms agres.

 

I ara, si us plau,

habitants de Jerusalem i homes de Judà,

feu de jutges entre jo i la meva vinya.

¿què podia fer per ella que no hagi fet?

¿Per què em dóna raïms agres

quan jo n’esperava bon raïm?

 

Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya:

li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin;

enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi.

La deixaré abandonada.

No la podaran ni la cavaran,

hi creixeran argelagues i cards,

i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja.

 

La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel,

i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit.

N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies;

n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4,6-9).

Germans,

no us inquieteu per res.

A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica,

i presenteu a Déu les vostres peticions

amb accions de gràcies.

Així la pau de Déu,

que sobrepassa el que podem entendre,

guardarà els vostres cors i els vostres pensaments

en Jesucrist.

 

Finalment, germans,

interesseu-vos per tot allò que és veritat,

respectable, just, net, amable, de bona reputació,

virtuós i digne d’elogi.

 

Practiqueu allò que jo us he transmès

i vosaltres heu rebut,

que heu sentit i vist en mi;

i el Déu de la pau serà en vosaltres.

 

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

 

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat,

i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells,
i volien agafar-lo,
però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

LLENGUATGE.

1. La paràbola d’avui té el perill de ser mal interpretada; cosa que ha passat moltes vegades.

La interpretació incorrecta consisteix en creure que l’Església substitueix Israel com a “poble de Déu”, com si Jesús fos una frontera que separa “el temps d’Israel” i “el temps de l’Església”; com si Israel hagués estat el “poble de Déu” fins a Jesús, però no després d’ell; com si, després de Jesús, la “vertadera religió” (?) ja no fos el Judaisme sinó el Cristianisme.

 

2. Cal reconèixer que els primers deixebles de Jesús, en bona part jueus perseguits per les autoritats religioses i expulsats de les sinagogues, van començar a formar i a sentir-se com una nova religió. De fet, no podien fer altra cosa donat que vivien en una societat estructuralment religiosa.

 

3. Però Jesús es va mantenir sempre cent per cent jueu; i els cristians jueus no havien de renunciar gens ni mica a la seva religió per poder ser bons deixebles de Jesús. El problema no era la “religió jueva” sinó “els grans sacerdots i notables del poble”, que s’havien fet els amos de la “vinya del Senyor”, o sigui, de la Comunitat religiosa jueva.

 

4. És a ells que va dirigida la paràbola que hem llegit. És a ells que Jesús acusa de “matar l’hereu” per quedar-se amb la vinya. És a ells que “l’Amo” els pren la vinya per donar-la a un poble que la farà fructificar.

Aquest “poble” a qui és donada la vinya no es contraposa a Israel sinó als grans sacerdots i notables del poble, els quals roben els fruits de la vinya (convertint-la en “cova de lladres”. Mateu 21:13).

 

5. L’Església no substitueix Israel sinó que n’és la continuació tot formant “el cos de Crist”, cent per cent jueu. L’Evangeli de Joan ho expressa amb un llenguatge clar i profund quan posa en boca de Jesús, a la creu, unes paraules entranyables: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,26). Maria representa l’Israel fidel, d’on prové Jesús. El “deixeble que Jesús estimava” representa l’Església.

Com a religió, el Cristianisme és fill del Judaisme, no pas per substituir-lo sinó perquè marqui la seva plenitud.

 

6. Però, cal fer un pas més en aquesta reflexió.

En si mateix, el missatge de Jesús no és cap religió. Es pot acollir des de qualsevol religió o des de la no-religió. Les Religions no són ni “vertaderes” ni “falses”. Habitualment han format part de la Cultura dels Pobles, als quals dóna llenguatge i identitat. En aquest sentit, totes són sagrades.
Sembla que avui, en alguns casos, apareix una Cultura no-religiosa. No s’oposa necessàriament al missatge de Jesús. Allò que és necessari en tots els casos és “convertir-se”, renunciant a aquells punts, religiosos o no, que són utilitzats per anar contra els altres, i sobretot, contra els més petits.

 

 

7. La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici...

En el relat d’avui hi ha tres expressions interessants:

 

A. La vinya, que en un primer moment representa Israel com a “poble elegit”, especialment mimat per Déu (1ª Lectura). Després representa tots aquells que estan disposats a “donar fruit”, associant-se a l’Israel fidel del qual n’és “fruit excel·lent” el mateix Jesús.

 

B. Un edifici en construcció. Hi ha constructors que rebutgen sempre aquella “pedra” que està destinada a ser la clau de volta. Aquesta pedra és Jesús, el qual, a pesar de ser rebutjat i mort pels “constructors”, amb la seva resurrecció passa a ser automàticament la “pedra principal” que dóna cohesió i unitat a tot l’edifici.

I, com que Jesús és la personificació de l’Home, allò que es vol significar és que tota construcció, o tota religió que no tingui l’ésser humà com a “clau de volta”, està mal construïda, i acabarà desplomant-se.

 

C. El Regne de Déu. La vinya i l’edifici són imatges per expressar visiblement allò que és el gran tema de la predicació de Jesús: el regne de Déu, les característiques del qual han estat profusament explicades en les paràboles del Regne i en els signes del Regne ( Capítols 13, 14 i 15 de Mateu). El Regne és el bon fruit que el Senyor espera recollir de la seva vinya.

 

8. Tot això és ubicat a Jerusalem, el centre del Poder religiós, a on ha arribat Jesús, seguint el seu camí, com un nou Moisès, per alliberar el seu Poble. L’enfrontament entre Jesús i el Poder religiós va creixent. Els deixebles estan absents d’aquest relat perquè ells, tot i haver acompanyat Jesús físicament, no assumeixen encara el seu camí. Per això, quan Jesús ressusciti, ells, per poder veure’l, hauran de “tornar a Galilea”; és a dir, al començament, per tornar a connectar amb el camí (Mateu 28,10). 

 

MISSATGE. 

9. Ningú no està legitimat a fer-se l’amo de la vinya. La vinya, el Regne de Déu, és només propietat del Senyor. Tots els altres som a la vegada “treballadors de la vinya” i “vinya treballada”; “constructors del Regne” i “ciutadans del Regne". 

 

RESPOSTA. 

10. Una vegada més se’ns demana superar tota forma de clericalisme. També se’ns demana no caure en la temptació de pensar que tenim el monopoli del Regne o del missatge de Jesús. Jesús no és propietat privada de cap Església.

 

11. Això té importants conseqüències en la nova situació que vivim actualment.

L’Església ha passat per l’experiència de ser perseguida (Església de Catacumbes) i per l’experiència de formar part de l’estructura de la Societat (Església de Cristiandat).

Fa temps que la situació de Cristiandat s’ha anat superant gràcies a l’esforç de molta gent. És bo adonar-se que la situació de Cristiandat era poc coherent amb el missatge de Jesús.

 

12. Avui, per primera vegada, ens trobem en una societat laica, en la qual ens hauria de ser més fàcil retrobar les essències de l’Evangeli. Però primer ens hem de convèncer de que una societat autènticament laica és més coherent amb el missatge de Jesús que la situació de cristiandat. No ens ha d’enganyar el fet que la “societat laica” hagi nascut i s’afirmi sovint per oposició a la religió. No passa res... Les persones religioses no ens hi hem de sentir incòmodes. Al revés: una societat laica fa més difícil convertir la Religió en Poder, que ha estat sempre la gran temptació, mai del tot superada. Els mateixos Evangelis posen aquesta temptació a l’inici de la vida pública de Jesús. Només després d’haver superat aquesta temptació en les seves diverses formes (Mateu 4,1-11), Jesús portarà a terme la seva missió alliberadora. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Com que l’església ha perdut el “monopoli de Jesús”, ens arribaran sobre Ell noves maneres d’entendre’l i d’interpretar-lo que ens poden sorprendre. ¿Hi ha algun punt referent a Jesús sobre el qual us agradaria dialogar? Com penseu fer-ho?

 

2. Força persones pensem que la situació de Cristiandat, que en molts llocs encara perdura d’alguna manera, té trets poc coherents amb el missatge de Jesús. Hi esteu d’acord? En què no és coherent?

 

3. Sempre s’havia dit entre nosaltres que el Cristianisme era la única vertadera religió. Com ho veieu això avui? Heu canviat la manera de pensar? Com es podria entendre?