Diumenge vinent, 28è. de durant l'any A

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Casament.     Festa.      Regne de Déu.      Vestit.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 28 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya.

 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

Nota.

En la versió de l’evangeli d’avui es realitza allò de “traduttore traditore”.

La versió que ofereix el Missal, gramaticalment possible, no transmet el significat real del relat.

Els “convidats” no són convidats a la “festa de casament" sinó invitats a ser “l’altra part” en el “casament” del Fill del Rei. És a dir: globalment, ells són la núbia. Per això porten “vestit de noces”.

He escrit el text conservant la versió del Missal. Però escrivint en vermell les paraules que no estan en l’original o que son mal traduïdes, i en taronja la seva correcció.

 

(En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill:

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa (al casament).

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa (al casament) tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí dels convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa (de noces), i li digué:

Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa (de noces)?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

LLENGUATGE.

 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara. Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre dues persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre els dos.

 

Així com l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) per un home, així també Déu havia escollit el Poble d’Israel per a ser estimat, honorat i defensat (donat que era un poble petit, dèbil i esclavitzat. Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola va dirigida als grans sacerdots i notables del poble. La seva negativa a participar en el banquet de noces és un menyspreu a l’elecció i amor de Déu al poble d’Israel. L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, refusa l’Aliança que Déu li ofereix, queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem i del seu temple l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que és la conseqüència directa d’haver abandonat l’Aliança amb Déu. No es tractaria d’un “càstig diví” sinó del “resultat normal” d’haver abandonat a aquell que era el seu escut i la seva força (2Samuel 22,3).

 

4. - Les noces “del fill”. És un matís propi de l’Evangeli de Mateu. És una al·lusió clara al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’Aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el refús dels “convidats” a participar en les “noces del Fill”, serà l’ocasió per a estendre l’Aliança a tota la Humanitat. Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal personifica la Nova Aliança, prefigurada en la primera. “Convideu tothom que trobeu”. La Nova Aliança no és “substitució” de la Primera sinó la seva “ampliació” a tota la Humanitat.

 

5. - El vestit (de noces).

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit noces (el Missal diu vestit de festa).

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”. Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes Comunitats. Ja a la 1ª carta de St. Pau a les Comunitats de Corint (1Corintis 11,17ss) ens parla d’abusos en el compartir la taula, que era necessari corregir. El “vestit” per a aquesta Nova Aliança és la pròpia vida feta “pa i vi” (vida donada i compartida) (Mateu 26,26ss). També podria ser una al·lusió a la permanent presència dels “judes” en els “banquets de la germanor” (Mateu 26, 20ss).

Tothom és invitat a les noces.
Per celebrar la festa cal estar disposat a gaudir de l’alegria del compartir. Pensar en els altres. El “vestit de noces” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de “vida rebuda, donada i compartida”. No es celebren unes noces sense aportar-hi la pròpia persona. Les noces són la festa de la mútua donació. Presentar-se a la festa i no participar-hi seria enganyar tothom (com el bes de Judes a Jesús: Mateu 26,48ss). Per fer-ho així, és millor “quedar-se fora”.

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’Evangeli de Mateu (Mateu 8,12; 13,42;  13,50;  22,13;  24,51;  25,30).
Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És la barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida pren forma de festa. La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure” sense participar en la Vida. No existeix una alternativa. Només Déu és “font de la Vida”; d’una vida que ens és oferta com un do festiu. Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al no-res.

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la resposta que se’ns demana és doble: acceptar la invitació i portar el vestit de noces.

Acceptar la invitació de Déu és acceptar la companyia dels altres convidats. Amb els altres convidats, esdevenim la “núbia” de les noces del “fill del Rei”, prefigurant les “Noces definitives ” del Fill de Déu amb la Humanitat.

Potser convindria aplicar això al “banquet de noces” de cada diumenge (missa).
Portar vestit de noces vol dir anar-hi pensant en els altres.
No hi anem només per “alimentar” individualment la nostra ànima. Hi participem fent festa entre tots. Si no, millor quedar-se a casa.
Participar a missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor amb els altres. Per això es fa (s’hauria de fer) “al voltant d’una taula” (i no davant o darrere d’un “altar”).

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es concreta, en el vostre cas, això d’anar a missa amb vestit de noces?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són els més adequats perquè la missa sigui realment el “banquet de noces”? És podria millorar?

 

3. El llenguatge habitual és important perquè pensem amb paraules. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com aquestes (o altres):
 “Oir missa”. 
“¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  
“He arribat tard a missa. Em val?” 
“¿Val, la missa, si no hi ha capellà?”