Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Deixebles.    Déu.   Fill de l’home.   Judes.   Manament.  Pròxim (Amor).   Temps.    

 
 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixebles.    Llei.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → 5è. diumenge de Pasqua.

  

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 14,21b-27).

En aquells dies,

Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia.

Confortaven els convertits de nou

i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe.

Els recordaven que per entrar al regne de Déu

hem de passar per moltes tribulacions.

Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats,

i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor,

en qui havien cregut.

Continuaren el seu viatge a través de Pisídia

i arribaren a Pamfília.

Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia,

i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia,

des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu

perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir.

Així que arribaren,

reuniren la comunitat per anunciar-los

tot el que Déu havia fet junt amb ells,

i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,1-5a).

Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova.

El cel i la terra d’abans havien desaparegut,

i de mar ja no n’hi havia.

Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu,

la ciutat santa, la nova Jerusalem,

abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs,

i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava:

«És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes.

Viurà amb ells, ells seran el seu poble

i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells.

Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls

i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes.

Les coses d’abans han passat.»

Llavors el qui seia al tron afirmà:

«Jo faré que tot sigui nou.»

 

EVANGELI. (Joan 13,31-33a.34-35).

Nota: Hi he posat en vermell el verset 33b que el Missal no recull.

 

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué:

«Ara el Fill de l’home és glorificat,

i Déu és glorificat en ell.

Si Déu és glorificat en ell,

és que també Déu el glorificarà en Déu mateix,

i el glorificarà ben aviat.

 

Fillets,

és per poc temps que encara estic amb vosaltres.

Vosaltres em buscareu,

però ara us dic allò que vaig dir als jueus:

Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.

Us dono un manament nou:

que us estimeu els uns als altres.

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres.

Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres

tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “Quan Judes va ser fora...”

La sortida de Judes dóna inici a l’hora de jesús. Però pot semblar fins i tot cínic que precisament quan la traïció de Judes marca el començament del tràgic procés d’humiliació, condemna i mort de Jesús, l’evangelista posi a la seva boca les paraules que hem llegit: “Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell”. ¿Que potser viu a la lluna, Jesús? ¿Que potser l’evangelista no sap què va passar realment?

I, si la passió i mort de Jesús és com una radiografia d’allò que passava i continua passant a la Humanitat, ¿no resulta escandalós que el Quart Evangeli ens en parli com del moment en què Déu hi és glorificat?!

La passió i mort de Jesús, i la de milers i milions de persones al llarg de la Història, és la cosa més cruel i inhumana que pot existir. ¿Com pot ser sublimada parlant-ne com d’una glorificació?!

 

2. Podem, i potser devem, escandalitzar-nos. Però l’evangelista vol obrir els nostres ulls a una nova manera de veure les coses. És ben cert: la tortura i la mort de qualsevol ésser humà és la cosa més inhumana i reprovable, i els qui fan això no mereixen el nom de “humans”. L’Evangeli ho diu clarament: “El Fill de l'home se’n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut.” (Mateu 26,24). Amb tot, els Evangelis també ens volen dir que els torturadors i assassins no tenen l’última paraula.

 

3. Déu no vol la mort. Més encara: parlant a la nostra manera diríem que Déu no creu en la mort. Ell ha creat la Vida, no la mort. Per a Déu, allò que nosaltres en diem “mort” no existeix realment. O millor: la mort existeix com un moment de la Vida. Com és un moment de la vida de l’eruga quan “mor” per esdevenir papallona. Com és un moment de la vida del gra de blat quan “mor” per esdevenir una nova espiga.

 

4. Però, encara que puguem arribar a entendre la mort, ¿qui pot entendre i acceptar el dolor i la tortura? ¿És legítim parlar de la dolorosa passió de Jesús (i de tantíssims humans) dient-ne una glorificació? ¿Pot no ser vist com a cruel un Déu del qual es diu que és “glorificat” en la dolorosa passió de Jesús?

 

5. Una cosa ens ha de quedar ben clara: l’Evangeli no permet una sublimació del dolor. El dolor és dolent; el dolor és inhumà fins i tot quan produeix algun bé. Sempre seria millor aconseguir el bé sense passar pel dolor. Jesús mateix ho demana: ”Pare meu, si és possible, que aquesta copa (patiment) s'allunyi de mi” (Mateu 26,39).

Déu no vol el patiment de ningú. Déu ha creat l’home per a la felicitat.
Del fet de patir; del fet de tanta gent que pateix, no n’hem de deduir mai que això sigui la voluntat de Déu.

 

6. Per què, doncs, el dolor? No ho sé. Per a mi és un misteri. Sé que sobre molts dolors no hi podem actuar directament per evitar-los. Però, que no sapiguem el perquè de molts sofriments, no ens permet descuidar la gran quantitat de sofriments causats pels mateixos humans. I d’aquests, n’hem de respondre nosaltres, els humans. Davant qualsevol dolor hem de fer el que puguem per treure’l; però han de ser sobretot els patiments causats pels humans els que han de provocar en nosaltres la reacció més decidida, precisament perquè en aquests hi podem fer alguna cosa.

 

7. El relat de la passió de Jesús (la passió de l’Home) ens presenta aquest dolor provocat per l’home, i el denuncia com a pecat; i com un pecat terrible.

I aquí precisament s’hi mostra la grandesa de Jesús: a pesar del poder deshumanitzant de la tortura, ell s’ha mantingut fidel a estimar, i a no tornar mal per mal.

I també aquí és on Déu hi és glorificat. La glòria de Déu no està en el sofriment sinó en la fidelitat d’aquells que continuen estimant a pesar de ser odiats; d’aquells que continuen humanitzant a pesar de ser víctimes d’un intent de deshumanització. Si un pont es manté ferm al seu lloc quan hi ha hagut un grandíssim aiguat, esdevé una glòria per als seus dissenyador i constructors. Si un home continua donant amorosament la seva vida, fins i tot quan la hi prenen per vendre-la (Judes. Mateu 26,15), aquest home dóna glòria a qui l’ha engendrat i l’ha enviat al món perquè hi faci visible i experimentable l’amor de Déu a tots els humans.

I, “si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat”.

 

8. Us dono un manament “nou”...
Només l’Evangeli de Joan fa servir aquesta expressió. El manament de Jesús es pot dir “nou” en un triple sentit:

 

a) Per la seva qualitat.

Abans de Jesús, la perfecció de l’amor venia marcada per estimar el pròxim com a tu mateix (Lluc 10,27. Vegeu també Mateu 5,43 ó 19,19). En canvi, l’Evangeli de Joan que hem llegit ens diu: “Estimeu-vos tal com jo us he estimat”.

 

b) Per contrast amb la Llei.

Segurament el Quart Evangeli usa la paraula “manament” per connectar amb la situació de la persona abans d’acollir el missatge de l’Evangeli. Abans de l’Evangeli, la vida d’una persona està marcada per la Llei amb els seus manaments. Per contrast amb la Llei, Jesús parla d’una altra classe de “manament”, un manament nou. En realitat ja no és un “manament” perquè, comparant-lo amb la situació anterior, no es basa en la submissió sinó en la participació en la Vida mateixa de Déu. És l’Esperit Sant, ofert com a do i acollit com a impuls que ens possibilita col·laborar en l’Obra de Déu.

 

c) Per la seva funció identificadora.

“Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

Els deixebles de Jesús no són identificats pel fet de pertànyer a un determinat Poble o a una determinada Religió. La identitat del deixeble no li ve del col·lectiu al qual pertany sinó de la pràctica d’un amor com el de Jesús. Els diferents col·lectius o comunitats poden ser fruit de moltes coses. Fins i tot poden ser fruit del domini d’uns sobre d’altres. Però la identitat cristiana es visualitza només per l’amor preferent per a l’Home. (Mireu, si us sembla bé, els apunts del Diumenge tercer de Pasqua. 9).

Un amor així no es pot improvisar. Ho deixen clar les mateixes paraules de Jesús (no recollides al Missal, i que jo hi he posat en vermell): “Ara... allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir”. Aquest “ara” no exclou que “més tard” sí que el podran seguir.

 

C. MISSATGE.

9. La glòria de l’home no està en la possessió i exhibició de Poder o de Força o de Domini sobre els altres sinó en la fidelitat al projecte amorós de Déu envers la Humanitat. Déu ens ha creat per amor i per a l’Amor, i el glorifiquem quan acollim aquest projecte, i hi col·laborem de la mateixa manera que ho ha fet Jesús.

 

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve directament indicada a la segona part del text que hem llegit: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Cal adonar-se que hem creat una societat que té, com a primer valor (com a primer “déu”) el Poder, dissimulat amb mil màscares diferents: Estat, Constitució, Llei, Ciutadania, Democràcia, Drets,... Tot de coses que podrien ser bones si no fossin utilitzades per menysprear persones i pobles en les seves Cultures, Ètnies i Religions...

En una societat així, si com Església volem complir-hi la missió rebuda, hem de canviar radicalment la nostra manera de fer i el nostre compromís. Cal abandonar el tradicional mimetisme amb els Estats i tornar de debò a l’Evangeli. La nostra Església, tal com és ara, no ha d’excloure el Calvari (“donar la pròpia vida”) quan hi passi el camí de la fidelitat. “Jo faré que tot sigui nou”, acaba dient la segona Lectura.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Les Religions, i també el Cristianisme, a vegades han fet als seus fidels un “servei” força sospitós: no escandalitzar-se del dolor provocat pels mateixos humans. Com ho veieu, vosaltres?

 

2. És millor l’amor quan hi ha més dolor?

 

3. Sovint, a l’Església, a algú se li demana la Partida de Baptisme com a prova de la seva identitat cristiana. Què en penseu? Considereu coherent amb l’Evangeli tot allò relacionat amb la burocràcia eclesiàstica, sobretot en aquest temps de pluralisme?

 

 

Diumenge vinent, 4rt. de Pasqua. C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Pare.    Pastor (i Ovelles).    Vida eterna.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pastor.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 4 de Pasqua. C

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 13,14.43-52).

En aquells dies,

Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga

i arribaren a Antioquia de Pisídia.

El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren.

Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga,

molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé.

Ells els parlaven, mirant de persuadir-los

que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.

 

El dissabte vinent gairebé tota la ciutat

es reuní per escoltar la paraula del Senyor.

Quan els jueus veieren aquella multitud,

s’engelosiren tant

que es posaren a impugnar amb paraules injurioses

tot el que deia Pau.

Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:

«Era el nostre deure

anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu.

Però ja que vosaltres no la voleu rebre

i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna,

ara ens adreçarem als qui no són jueus.

Així ens ho té ordenat el Senyor:

“T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació

fins als límits de la terra”.»

Quan sentiren això els qui no eren jueus,

se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor.

Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna

es convertiren a la fe.

La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.

Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides

i els principals de la ciutat

a promoure una persecució contra Pau i Bernabé,

fins que els expulsaren del seu territori.

Ells, en senyal de protesta,

s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar,

i se n’anaren a Iconi.

Els convertits de nou vivien feliços,                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

 

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 7,9.14b-17).

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran

que ningú no hauria pogut comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans.

 

Un dels ancians em digué:

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs.

Per això estan davant el tron de Déu,

donant-li culte nit i dia dins el seu santuari.

El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència,

mai més no passaran fam,

mai més no passaran set,

ni estaran exposats al sol ni a la calor,

perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà

i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida.

Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

 

EVANGELI. (Joan 10,27-30).

En aquell temps, digué Jesús:

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu.

També jo les reconec i elles em segueixen.

Jo els dono la vida eterna:

no es perdran mai

ni me les prendrà ningú de les mans.

Allò que el Pare m’ha donat val més que tot,

i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare.

Jo i el Pare som u.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Les meves ovelles...

Directament, Jesús no va fundar cap nova Religió ni va organitzar cap nova Comunitat religiosa (Església) sinó que ens va mostrar, de paraula i d’obra, una nova manera de ser humans centrada en la comunió. Per això els Evangelis ens el presenten com “el fill de l’Home”.

Com a éssers vivents, els humans podem dedicar-nos a tenir i mantenir la vida que hem rebut, però també podem descobrir i acceptar que la vida és per rebre-la i donar-la, com passa amb les fonts d’aigua que podem trobar quan fem una excursió a muntanya. La Vida no neix de nosaltres mateixos sinó que, com diu el conegut vers de R. Tagore, la rebem com un do i la mereixem donant-la.

 

2. Arreu de la Humanitat, i en el marc de les diferents Religions o fora de tota religió, són innumerables les persones que, explícitament o implícita, viuen donant la vida. I no calen demostracions, proves o sentències perquè qui viu així sàpiga que aquesta manera de viure és justa, saludable i plena. “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen” (Joan 10,27).

 

3. No ens ha d’enganyar la paraula “ovelles”. Aquí aquesta paraula no es contraposa a “pastor”, ni té un sentit confessional (els cristians), sinó que vol dir estar en comunió. En l’Evangeli de Joan, Jesús encarna l’home que ha arribat a la seva plenitud fent de la seva vida una vida que es dóna del tot. I som “ovelles” (“seguidors”) d’aquest “pastor” en la mesura que vivim la vida donant-la.

Cal adonar-se que, de fet, la paraula “cristià” es fa servir sovint per designar els membres d’una determinada Religió. Però, no és la pertinença a una determinada Religió allò que ens fa realment “ovelles” de Jesús, sinó el seguiment del mateix camí que ell va seguir, i que, per això, anomenem pastor.

 

4. Jo i el Pare som u.

Declaració solemne i explícita de qui és Jesús. I en Jesús, també nosaltres podem descobrir qui som quan decidim viure donant la vida. Perquè la vida que donem és la mateixa vida que primer hem rebut; i la vida que hem rebut té el seu origen en la bondat de Déu, la VIDA del qual és donar-se. Per això entenem Déu com a comunió, i podem parlar d’Ell com a Pare que es dóna i com a Fill que és engendrat.

Nosaltres hem estat invitats a participar en aquest corrent de VIDA. Som invitats a ser fills en el Fill, la vida del qual és la mateixa del Pare en forma de vida rebuda. Com l’aigua de la font. L’aigua de la font és la mateixa aigua que cobreix les muntanyes en forma de neu; però, en la font, se’ns ofereix a punt per ser beguda.
Conseqüentment, en la mesura que acollim la VIDA, entrem també en la COMUNIÓ del Pare i del Fill, i esdevenim “pares en el Pare” i “fills en el Fill”.

  

C. MISSATGE.

5. La Vida sobirana de Déu-Pare se’ns ofereix a punt per ser beguda en la persona humana del Fill i de tots aquells qui la reben i es deixen transformar en beguda. Com hem llegit a la segona Lectura: “...vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües...  ...mai més no passaran fam, mai més no passaran set...”

O com es diu en el relat de la Samaritana: “El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna” (Joan 4,14).

 

D: RESPOSTA. 

6. Com hem llegit a la 1ª Lectura: “Quan sentiren això, tots se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor”. La resposta que se’ns demana en aquest diumenge, com en tots els diumenges del temps pasqual, és la d’alegrar-nos.

El text fa notar el contrast entre els jueus i els no jueus. Com en el seu Evangeli, també en Fets dels Apòstols Lluc interpreta el refús que els jueus van fer del missatge de Jesús dirigit primerament a ells, com l’ocasió perquè aquest missatge arribi també als no jueus. El refús temporal que fan els elegits primerament provoca que l’elecció es faci universal.
 

Aquest refús que fan els primers elegits es converteix en una sort per a nosaltres, però també és un advertiment. Els membres de l’Església ens sentim fills i continuadors de la Sinagoga; però podríem caure en el mateix defecte de les autoritats jueves d’aquell temps: pretendre convertir en privilegi allò que és una missió. ¿No ha passat massa sovint que, en l’Església, ens hem cregut els únics o els principals deixebles (ovelles) de Jesús?

  

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Fins no fa gaire, era habitual que cadascú considerés la pròpia religió com l’única vertadera. Ara, en ple pluralisme religiós, com ho veieu?

 

2. La paraula “ovelles” pot ser entesa en un sentit passiu, com si se sobreentengués que, en l’Església, la majoria són ovelles mentre d’altres pocs són pastors. Com ho veieu això, mirant-ho des de l’Evangeli?

 

 

Diumenge vinent, 3er. de Pasqua. C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Barca.      Deixebles (de Jesús).      Dreta (a mà dreta).    Deixeble que Jesús estimava (El).   Mar (Llac).    Pere.   Pesca (Pescadors d’homes).     Xarxa (de pescar).

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Mar Roig.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 3 de Pasqua. C.

   

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 5,27b-32.40b-41).

En aquells dies

els apòstols comparegueren davant el sanedrí,

i el gran sacerdot començà així el seu interrogatori:

«Us vam prohibir severament

d’ensenyar res més en el nom de Jesús,

però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines

i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.»

Pere i els apòstols contestaren:

«Obeir Déu és primer que obeir els homes.

El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús,

que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul.

La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador,

per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats.

Nosaltres en som testimonis,

i n’és també testimoni l’Esperit Sant

que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.»

Ells prohibiren als apòstols de parlar més en nom de Jesús,

i els deixaren anar.

Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí,

contents que Déu els considerés dignes

de ser maltractats pel nom de Jesús.

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 5,11-14).

Jo, Joan, tot mirant la visió

vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels

que rodejava el tron de Déu, junt amb els vivents i els ancians.

Eren milers i miríades de miríades que cridaven:

«L’Anyell que ha estat degollat

és digne de rebre tot poder,

riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança.»

Després vaig sentir totes les criatures

que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar,

totes les que hi ha en aquests llocs, que deien:

«Al qui seu al tron i a l’Anyell sigui donada

la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles.»

Els quatre vivents responien:

«Amén.»

I els ancians es prosternaren adorant.

 

 

EVANGELI. (Joan 21,1-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

En aquell temps,

Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades.

L’aparició fou així.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs el Bessó,

Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.

Simó Pere els digué; «Me’n vaig a pescar.»

Els altres li respongueren: «Nosaltres també hi venim.»

Sortiren tots i pujaren a la barca,

però aquella nit no pescaren res.

Quan ja clarejava,

Jesús s’aturà vora l’aigua,

però els deixebles no el reconegueren.

Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?»

Li contestaren: «No.»

Els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu.»

Ho feren així i ja no la podien treure

de tant de peix com hi havia.

Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

«És el Senyor.»

Així que Simó Pere sentí aquestes paraules,

es posà la roba que s’havia tret i es llançà a l’aigua.

Els altres deixebles,

que eren només a uns noranta metres de terra,

vingueren amb la barca, estirant la xarxa plena de peix.

Quan baixaren a terra veieren un foc,

amb peix i pa coent-se sobre les brases.

Jesús els diu:

«Porteu peixos dels que acabeu de pescar.»

Simó Pere pujà a la barca i estirà cap a terra la xarxa:

hi havia cent cinquanta-tres peixos grossos.

Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no s’esquinçà.

Jesús els digué: «Veniu a esmorzar.»

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era;

ja ho sabien, que era el Senyor.

Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

Igual va fer amb el peix.

 

Era la tercera vegada que Jesús s’apareixia als deixebles

després de ressuscitar d’entre els morts.

Després d’esmorzar, Jesús diu a Simó Pere:

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor; ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura els meus anyells.»

Per segona vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Ell li contesta: «Sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo.»

Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles.»

Per tercera vegada li diu Jesús: «Simó, fill de Joan, m’estimes?»

Pere s’entristí que Jesús li preguntés

per tercera vegada si l’estimava, i li contestà:

«Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo.»

Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles.

T’ho dic amb tota veritat:

Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies,

però a les teves velleses, obriràs les mans

i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.»

Jesús li deia això per indicar com seria la mort

amb què Pere havia de donar glòria a Déu.

Després d’aquestes paraules, Jesús afegí:

«Vine amb mi.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “Simó de Joan”...

Els Evangelis ens presenten l’obra de jesús: els signes que ell va realitzar per revelar-nos el projecte de Déu sobre la Humanitat, i la seva realització en la Història. L’obra de jesús, en el Quart Evangeli, s’encasta en la història humana. Per això té un inici on se’ns resumeix el temps anterior a Crist, i té un final des d’on es continua l’obra de crist en la humanitat. L’etapa immediatament anterior a Jesús està personalitzada en Joan Baptista, el Precursor. L’etapa final està personalitzada en Simó, anomenat fill de Joan. Així, doncs, la Història humana no es trenca, si bé, entre Joan i el fill de Joan, l’obra de jesús assenyala el pas des de la preparació a la plenitud. “Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell” (Mateu 11,11. Joan 1,22ss).

 

2. El relat que hem llegit avui té dues parts estretament vinculades per la figura de Simó, fill de Joan. És un relat riquíssim en simbolismes. Aquí, per no allargar-me excessivament, només en comentaré alguns punts.

 

3. “A la tercera va la vençuda”, solem dir. L’evangeli ens fa notar explícitament que aquesta és la tercera i definitiva vegada que Jesús s’apareixia als deixebles.

L’escenari ha canviat en relació a les dues primeres. En les dues primeres s’indica el lloc dient només on estaven reunits els deixebles amb les portes tancades per por dels jueus (Joan 20,19). El marc és la trobada setmanal (missa). Allà, Jesús s’hi feia visible en mig d’ells.

Ara és un dia qualsevol, al matí, vora el “mar” de Tiberíades (símbol d’obertura al món enter). I Jesús s’hi fa present en forma d’un desconegut. L’evangelista fa notar que els deixebles, precisament aquesta tercera vegada, no el reconeixen, i, a més, Jesús en cap moment s’hi identifica explícitament. Serà la intuïció del deixeble que Jesús estimava que portarà a la identificació del foraster en comprovar els “efectes” de la seva presència en la gran “pesca” feta.
Fent notar que els deixebles no el reconegueren, ens fa adonar que l’obediència d’aquests a allò que els diu el Desconegut no és “perquè és Jesús” sinó “perquè és un ésser humà”. Així ens indica que han començat a convertir-se, com ja s’havia promès anteriorment a Pere: “Jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans” (Lluc, 22,31).

 

4. També és important el simbolisme dels números. Ja no es parla dels dotze (xifra d’Israel) sinó de cinc més dos, que fan set. Cinc i set, són símbols de plenitud intensiva i extensiva.  Notem el paral·lelisme amb el lloc i els números del capítol sisè: “cinc pans i dos peixos”. Joan 6,9).

També el número de “peixos grans”: 153. A mi se’m fa difícil veure’n el significat, però hi ha comentaristes que el desglossen així: (50 x 3) + 3. El cinquanta seria el número que identifica una comunitat adulta nascuda de la plenitud de l’Esperit (￫Lluc 9,14). (Recordem “Pentecosta”, que vol dir cinquanta); i el tres és el número de la perfecció o de la divinitat.

 

5. En el relat es fa notar que cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien que era el Senyor. El pa i el peix que hi ha sobre les brases, d’on han sortit? Evidentment, són una visualització del que Jesús ja els havia dit abans en aquest mateix indret: “La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda” (Joan 6,55. Veure també 6,9). I els deixebles són invitats a associar-se a aquest “aliment” aportant-hi també peixos dels que han adquirit amb la seva activitat (vida).

Aquest esmorzar centra tot el relat i marca el clima necessari per interpretar el que segueix.

 

6. La segona part del relat comença amb les tres preguntes de Jesús a Simó, fill de Joan (literalment, Simó de Joan). Jesús posa en relleu el lligam de Simó amb Joan, el precursor. És a dir: el seu lligam amb el passat, i que el va portar a negar-lo rotundament (“tres vegades”).

 

7. La primera pregunta pot ser entesa de dues maneres diferents, totes dues ben coherents amb el context. És molt possible que aquí l’evangelista vulgui aquesta ambivalència per dir-nos les dues coses del seu doble significat.

 

8. Significat A.  

La pregunta de Jesús a Pere pot entendre’s així: Simó de Joan, m’estimes tu més del que m’estimen aquests?

Els Evangelis ens presenten un Pere força presumptuós. “Encara que tots fallin, jo no fallaré pas” (Mateu 26,33).

Donat el caràcter representatiu dels personatges de l’Evangeli, és possible que aquí l’evangelista volgués corregir la pretensió d’algunes comunitats que es tenien per “més cristianes” que altres. Aquest va ser un defecte que va néixer molt aviat dintre l’Església, i que encara hi és ben present.

 

9. Significat B. 

La pregunta de Jesús a Pere també pot entendre’s així: “Simó de Joan, m’estimes a mi més que a aquests?”.

D’entrada, aquest significat pot semblar estrany en boca de Jesús; com si expressés gelosia de Jesús per l’amor de Pere als seus companys. No obstant, hem de recordar que en els Evangelis, i sobretot en el Quart Evangeli, Jesús és l’home. Per tant, el significat real de la pregunta seria: “Estimes l’home més que als teus companys?”. És com si a un polític li preguntéssiu: “Vols el bé del Poble més que el profit del teu Partit?”. O com si a un mossèn li preguntéssiu: Estimes la Humanitat més que la “teva” Església?.

Aquest era precisament el punt que impedia a Pere d’entendre i seguir realment Jesús. Ell se sentia, abans que res, israelita (“de Joan”), i seguia Jesús perquè veia en ell al messies d’Israel que havia d’instaurar el regnat d’Israel sobre el món. 

10. Simó (anomenat Pere o “pedra”, “roc dur”), juntament amb els Dotze, representa aquella manera d’entendre l’elecció d’Israel com un privilegi per comptes d’entendre-la com una missió a favor de tota la Humanitat. Pere volia seguir Jesús. Però quan, acompanyant al deixeble que Jesús estimava, la portera li pregunta si ell és també deixeble d’aquell Home, respon que no. No ho sóc, diu clarament. Pere diu la veritat. Es considerava “deixeble de Jesús” (de qui se n’havia fet una idea equivocada) però no “deixeble de l’Home”. Pere ha negat l’Home, i per això, a l’hora de la veritat, s’ha trobat en que havia negat també Jesús (Joan 18,16s).

 

11. Les preguntes de Jesús a Pere, ara que ja no és possible repetir l’error a causa de la mort del “rei dels Jueus”, provoquen que Pere es converteixi. “M’estimes més que a aquests?”

L’evangeli de Mateu expressa això mateix, amb una radicalitat quasi escandalosa, quan Jesús diu: “Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi” (Mateu 10,37).

 

12. “Pastura les meves ovelles”.

Només després d’haver optat per l’amor a l’Home per sobre de l’amor als seus, Pere rep l’encàrrec de Jesús: “Pastura les meves ovelles”. Aquestes paraules evoquen aquelles altres que l’evangelista ha posat abans en boca de Jesús: “Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers” (Joan 10, 8).

Només després d’optar preferentment per l’Home, Pere està preparat per “seguir realment” Jesús. Ara Jesús ja pot dir-li “Segueix-me”, i indicar-li que això comporta allò mateix que ha comportat per a ell: donar la vida com aliment per als altres. És el significat que aquí té la paraula “pasturar”, i que es pot traduir també per apeixar. Per això l’esmorzar de l’escena anterior.

Deduir d’aquestes paraules allò que posteriorment se n’ha dit “el Primat de Pere”, contradiu el missatge de tot l’Evangeli de Joan i de la resta dels Evangelis.

“Pasturar i apeixar les ovelles” no indica una estructura jeràrquica de l’Església sinó una manera de dedicar-se als altres donant-los la pròpia vida. Aquestes paraules s’han d’entendre en relació a tota la Humanitat. Tothom és “ovella” de Jesús en el sentit de que per a tothom Jesús ha donat la seva vida. Ara es diu també a Pere allò que és propi de tot deixeble de Jesús: que viure comporta anar donant la pròpia vida pels altres. Tota altra forma d’acostar-se als altres és il·legítima. “Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers” (Joan 10, 8).

 
 

C. MISSATGE.

13. La vida-que-es-dóna (comunió) crea comunitats. Però aquestes comunitats no són un fi en si mateixes sinó que tenen per objectiu ajudar a que tots els humans ens sentim en comunió els uns amb els altres formant així la gran, variada i única COMUNITAT humana.

És missió de les Comunitats cristianes previsualitzar, en la seva manera de ser i de funcionar, la COMUNITAT UNIVERSAL. És a dir: ser “sagrament d’Humanitat”.

 

D: RESPOSTA.

14. És a cada un de nosaltres, a cada parròquia, a cada Comunitat, a cada Església que l’home ens pregunta “M’estimes a mi més que als teus?”. I la resposta que se’ns demana és la mateixa que dóna Simó Pere: Tu saps que t’estimo. A pesar de les múltiples negacions passades, a pesar de tantes equivocacions i infidelitats... tu saps que jo t’estimo.

Sense presumpció; ni més ni millor que els altres; però estimem l’Home, estimem el nostre Món (Joan 3,16).

Així com per a Israel ser el Poble Elegit no és un privilegi sinó una missió al servei de tota la Humanitat, així també per a l’Església, filla i continuadora d’Israel, ser “Sagrament d’Humanitat” no s’ha d’entendre com un privilegi sinó com una missió a favor de tots els humans i amb tots els humans.

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Avui sovint molts cristians es pregunten si la societat actual estima prou l’Església; però la pregunta que ens hem de fer i que ens hem de respondre és si l’Església (nosaltres) estimem prou la societat. Què significa avui estimar la societat?

2. Sembla que actualment, per a molts cristians, la "continuïtat" de l’Església ha passat a ser el primer problema de l’Església. Com ho veieu, vosaltres?

3. La forma històrica com ha aparegut i s’ha desenvolupat el “Primat de Pere” sembla força incoherent amb el missatge evangèlic. Com ho veieu, vosaltres?