1ª LECTURA. (Isaïes 55,10-11)
Diu el Senyor:
“Així com la pluja i la neu cauen del cel i
no hi tornen,
sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,
fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà infecunda,
sense fer el que jo volia
i haver complert la missió que jo li havia confiat”.
2ª LECTURA (Romans 8,18-23).
Germans,
jo penso que els
sofriments del món present
no són res
comparats amb la felicitat de la glòria
que més tard s’ha
de revelar en nosaltres.
Perquè tot
l’univers creat està atent,
esperant que es
reveli d’una vegada
la glorificació
dels fills de Déu.
L’univers creat
s’ha trobat sotmès a una situació absurda,
no perquè ell ho
hagi volgut,
sinó que un altre
l’hi ha sotmès,
donant-li, però,
l’esperança
que un dia serà
alliberat
de l’esclavatge
d’aquesta situació desgraciada,
per obtenir la
llibertat,
que és la
glorificació dels fills de Déu.
Sabem prou bé que
fins ara
tot l’univers creat
gemega
i sofreix dolors
com la dona quan infanta.
Però no és ell tot
sol.
També nosaltres,
els qui posseïm l’Esperit
com a primers
fruits de la collita que vindrà,
gemeguem igualment
dins nostre,
esperant l’hora que
serem plenament fills,
quan el nostre cos
serà redimit.
EVANGELI. (Mateu 13,1-23).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
Aquell dia, Jesús
sortí de casa
i s’assegué vora el
llac.
Era tanta la gent
que es reuní entorn d’ell,
que pujà a una
barca i s’hi assegué.
Tota la gent es
quedà vora l’aigua
i ell els parlà
llargament en paràboles.
Digué:
“El sembrador va
sortir a sembrar.
Tot sembrant, una
part de la llavor caigué arran del camí;
vingueren els
ocells i se la menjaren.
Una part caigué en
un terreny rocós, on hi havia poca terra;
de seguida va
néixer,
ja que la terra era
poc fonda,
però, com que no
tenia arrels,
quan sortí el sol,
amb la calor s’assecà.
Una part caigué
entre els cards;
però els cards van
créixer i l’ofegaren.
Una part caigué a
la terra bona, i donà fruit:
o cent, o seixanta
o trenta.
Qui tingui orelles,
que ho senti”.
Els deixebles
s’acostaren i li preguntaren:
¿Per què els parleu
en paràboles?
Ell respongué:
“Déu us fa a
vosaltres el do
de conèixer els
secrets del Regne,
però a ells, no.
Als qui tenen,
Déu els donarà
encara més i en tindran a vessar;
però als qui no
tenen,
els prendrà fins
allò que els queda.
Jo els parlo en
paràboles perquè,
tot hi veure-hi, no
veuen res;
tot i sentir-hi, no
senten ni entenen res.
En el cas d’ells es
compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:
Per més que
escolteu, no entendreu res;
per més que mireu no
veureu res.
El cor d’aquest
poble s’ha fet insensible;
s’ha tornat dur
d’orella i s’ha tapat els ulls,
no fos cas que,
si els seus ulls hi
veien,
les seves orelles hi
sentien
i els seu cor
arribava a entendre,
es convertissin, i
jo els retornés la salut.
Però els vostres
ulls i les vostres orelles
si que són feliços
de poder veure i poder sentir.
Us ho dic amb tota
veritat:
molts profetes i
justos
desitjaven veure el
que vosaltres veieu,
però no ho veieren;
desitjaven sentir el
que vosaltres sentiu,
però no ho sentiren.
Escolteu, doncs,
vosaltres
què vol dir la
paràbola del sembrador.
La llavor sembrada
arran del camí
vol dir que,
a tots aquells que
escolten la predicació del Regne
però no l’entenen,
el Maligne els pren
la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada
en un terreny rocós
vol dir aquells que
reben amb alegria
la predicació del
Regne així que la senten,
però només per un
moment.
No arrela dintre
d’ells,
i tan bon punt es
troben amb dificultats
o amb persecucions
per la paraula que havien rebut,
sucumbeixen de
seguida.
La llavor sembrada
en mig dels cards
vol dir aquells que
han sentit la predicació del Regne,
però les
preocupacions del món present
i la seducció de les
riqueses
l’ofeguen i no dóna
fruit.
La llavor sembrada
en terra bona
vol dir aquells que
han sentit la predicació del Regne
i l’han entesa;
i per això dóna
fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.
LLENGUATGE.
1. La litúrgia
d’avui ens presenta una versió curta i una altra de llarga de l’evangeli. Només
la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge
central.
El relat d’avui, la
Paràbola del sembrador, està molt ben estructurat. Consta de tres parts:
la tercera és pràcticament repetició de la primera, i és una estratègia
literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge que ens vol donar.
2. Tot i que
d’aquesta paràbola se’n diu del Sembrador,
en realitat no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que
sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i
per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima. Amb tot, tampoc no vol
parlar-nos de la llavor sinó del terreny
que la rep: és a dir: dels oients.
3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera
de ser rebuda.
I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació
a la “llavor-paraula” que és sembrada
amb abundància, cada oient pot ser impermeable, com la terra del
camí; superficial, com el
terreny pedregós; atabalat per
mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.
4. A la part
central del relat hi trobem tres frases:
(A tothom) “Qui tingui orelles (per
escoltar) que ho senti”.
(Als deixebles) “Les vostres
orelles sí que són felices de sentir...”
(Abans d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no
sentiren”.
5. Ulls i orelles. Veure i sentir.
Per estrany que
sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per
mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se). I és
que “veure” i “sentir” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i
“sentir” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny; i sovint no
volem ser transformats.
És perillós rebre
la paraula-llavor quan ja tenim i
preferim els nostres plans. La duresa del camí o el terreny pedregós són una
estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i
preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.
6. Déu ens parla de mil maneres.
En Jesús descobrim
que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i
insistent ens parla a través dels gemecs
dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la
nostra “tranquil·litat”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió
que ells practiquen. Qui
tingui orelles per sentir, que hi senti.
7. El centre del
relat d’avui és una benaurança per als deixebles:
“Però els vostres ulls i les vostres orelles
sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.
En diverses
ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa:
porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i
les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés
transformant fins a fer-los capaços de donar
el cent per u.
8. No sempre és “temps de sembra”.
Estem en una Gran
Història: la Història sagrada
de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.
El fet "Jesús"
marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se
fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i
ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan
1, 14).
Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el
que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres
sentiu, però no ho sentiren.
9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta
a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu,
i els seus dolors, podem convertir-los en dolors de part. La
vella societat ha fet fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut
tants mitjans per fer-la nova.
Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem
de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens
agradarà.
10. Això també val
per a l’Església. Tot i que ja posseïm
l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment
dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part.
Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però,
sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.
MISSATGE.
11. Nosaltres vivim
quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte
“Home” ja ha pres forma visible; ja
disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.
Feliços si acceptem
que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.
RESPOSTA.
12. Tot fa pensar
que avui vivim en un moment fort de la sembra
de la paraula de Déu.
Nosaltres no som
els sembradors! Nosaltres som el terreny que rep la llavor!
Quina classe de
terreny som?
És possible que el
futur de les Comunitats Cristianes ja no siguin grans (i ambivalents) reunions
sinó trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.
El món, la
humanitat, cada ésser humà, s’han tornat paraula.
13. Segurament tots
hem pogut comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio, com
n’és de difícil tenir orelles per
escoltar. Segurament també haurem fet aquesta experiència participant en
els molts “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda a la
nostra Església.
Saber escoltar.
Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen
perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.
El diàleg no
és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar
entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules
troben en nosaltres.
El diàleg de
sords no és diàleg.
14. Massa sovint
les tertúlies, fins i tots les públiques (ràdio, tele,...) són una exhibició de
prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzades”
(?).
Als nostres grups de diàleg hi hem d’anar aprenent a
escoltar-nos.
Escoltar-nos entre
nosaltres per aprendre a escoltar el món.
Però no es tracta
només d’aprendre. Cal una actitud prèvia: estar disposats a rebre la Paraula,
com la bona terra rep la llavor.
15. No obstant, si
ja tenim l’actitud correcta, preocupem-nos també d’aprendre a dialogar,
i aplicar aquelles tècniques que ens siguin útils.
Si les Comunitats
Cristianes fóssim realment espais de
diàleg, segurament que, només per això, ja faríem un dels serveis més grans
i urgents que necessita avui la nostra societat. A la nostra societat s’hi
parla massa de l’imperi de la llei
per comptes de dialogar. Es rebutja el diàleg perquè sembla un
signe de debilitat. I hi ha massa gent, fins i tot aquells que s’autoanomenen
“servidors del poble”, que només creuen en la força. Ni han entès
l’Evangeli ni han entès les lliçons de la Història.
PREGUNTES per al diàleg.
1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional
àmbit de la “religió” i ha inundat
molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,... ¿Us creieu capaços de convertir la vostra
comunitat en un espai de diàleg, i
poder així contrarestar
l’espectacular embranzida d’un dogmatisme
creixent? Com es podria fer?
2. Si participeu en
grups de diàleg, després de la
reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants,
o passius, o avassalladors? És a dir: feu de tant en tant revisió del
vostre nivell de diàleg?
