Diumenge 13 de durant l'any A.

1ª Lectura (2 Reis 4, 8-11. 14-16a)

Un dia Eliseu passava per Sunam.

Hi havia allà una dona benestant

que l'obligà a quedar-se a menjar a casa seva.

Des d'aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava,

s'hi quedava a menjar.

Llavors ella digué al seu marit:

«Estic convençuda que l'home de Déu

que passa sempre per casa nostra és un sant.

Fem-li una petita habitació d'obra a la terrassa,

posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum,

i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà.»

El dia que Eliseu hi anà,

es retirà en aquella habitació i s'hi quedà a dormir.

Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat:

«¿Què podem fer per aquesta sunamita?»

Guihezí li respongué:

-«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.»

Eliseu li va dir: «Crida-la.»

Guihezí la cridà, i ella es presentà

i es quedà a l'entrada de l'habitació.

Eliseu li digué:

«L'any que ve, per aquest temps,

amanyagaràs un fill».

2ª Lectura (Romans 6, 3-4. 8-11)

Germans:

Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist,

hem estat submergits en la seva mort.

Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort,

perquè, tal com Crist,

gràcies al poder admirable del Pare,

va ser ressuscitat d'entre els morts,

també nosaltres emprenguem una nova vida.

I si hem mort amb Crist,

creiem que també viurem amb ell.

I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts,

ja no mor més,

la mort ja no té cap poder sobre ell.

Quan ell morí,

morí per al pecat una vegada per sempre,

però ara que viu, viu per a Déu.

Igualment vosaltres,

penseu que sou morts pel que fa al pecat,

però viviu per a Déu en Jesucrist.

Evangeli (Mateu 10, 37-42)

En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:

«Qui estima el pare o la mare més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui estima els fills o les filles més que a mi,

no és bo per venir amb mi.

Qui no pren la seva creu i m'acompanya,

no és bo per venir amb mi.

Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,

la perdran,

però els qui per causa meva l'hauran perduda,

la retrobaran.

Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,

i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.

Qui acull un profeta perquè és profeta,

tindrà la recompensa dels profetes,

qui acull un just perquè és just,

tindrà la recompensa dels justos,

i tothom qui doni un vas d'aigua fresca

a un d'aquests petits,

només perquè és el meu deixeble,

us dic amb tota veritat,

no quedarà sense recompensa.»

LLENGUATGE.

Nota:

Les paraules sorprenents del començament, que Mateu posa en boca de Jesús, tenen un paral·lel en l’evangeli de Lluc que és llegit el diumenge23 de l’Any C. Allà hi podeu trobar altres apunts, que us poden ser útils tenint en compte que van ser escrits abans que aquests.

1. Mateu centra el seu Evangeli en cinc grans discursos de Jesús, en paral·lelisme amb els cinc llibres de la Llei de Moisès (Pentateuc). Les paraules que hem llegit pertanyen al segon discurs, que Mateu dedica a les Instruccions de Jesús als Dotze apòstols, en enviant-los a predicar pels pobles de Galilea (Mateu 10,5).

És possible que algunes paraules d’aquest discurs, siguin del mateix Jesús. Amb tot, sembla evident que les primeres paraules llegides en el fragment d’avui no van ser pronunciades per Jesús sinó que és Mateu qui les posa en boca de Jesús quan ja no hi havia cap perill d’entendre-les equivocadament, com si Jesús contraposés l’amor a ell a l’amor que podem tenir al pare, a la mare, al fill o filla.

2. El mateix Jesús havia ensenyat que l’amor a Déu es manifesta en l’amor al pròxim (Mateu 22,39), i ningú més pròxim que els propis pares o fills.

Però també pot passar que, quan estimem les persones més pròximes, les estimem de tal manera que, en realitat, no les estimem a elles sinó a nosaltres mateixos en elles. Per això Mateu posa en boca de Jesús la referència a “prendre la creu”: expressió que, després de l’experiència de Jesús, havia esdevingut el símbol inequívoc d’una vida viscuda com a donació als altres. I ho confirmaria amb paraules directes i explícites: “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran; però els qui per causa meva l'hauran perduda (donada), la retrobaran”.

MISSATGE.

3. “...qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat”.

L’obra de Déu no és ni la persona individual de Jesús, ni la Religió, ni els Cristians...  L’obra de Déu és la Humanitat. Per això la missió dels apòstols (dels “enviats”) és fer-se humans fent Humanitat. Tot amor concret, sigui als pares, als fills, o fins i tot als enemics (Mateu 5,44), només ens humanitza si és viscut en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

RESPOSTA.

4. Una vegada vaig veure una figuera petita i escarransida, voltada de rebrolls. Els rebrolls se la menjaven. No podia donar fruits.

Els éssers humans som capaços de tenir molts i variats amors. Però hem de vigilar perquè no ens passi com a aquella figuera. Hem de veure si aquests amors ajuden o impedeixen l’amor al Crist; és a dir: l’amor a la Humanitat. Només l’amor a la Humanitat dóna unitat i eficàcia als altres amors, i ens realitza també a nosaltres mateixos. “Els qui per causa meva hauran perdut la vida, la retrobaran”.

Cada un de nosaltres és com una fulla d’un gran arbre. Cada fulla pot estimar el sol, la pluja, l’aire, les flors, els insectes, la humitat,... Però tot està en funció de l’arbre per al que viu i del qual viu. Separada de l’arbre, la fulla no podria ni existir.

5. Com a deixebles de Jesús podem estimar la nostra família, la nostra comunitat, les nostres veritats, les nostres obres d’art, les nostres festes, les nostres celebracions, el nostre llenguatge,... Però tot això només és vàlid quan és una manera concreta d’estimar la Humanitat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Alguna vegada, el vostre amor a l’Església us ha dificultat el vostre amor a la societat en què viviu?

2. En l’exercici dels vostres drets, té preferència el bé comú?