Baptisme de Jesús. B.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,1-11).

Això diu el Senyor:

«Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua,

veniu els qui no teniu diners,

compreu i mengeu,

compreu llet i vi sense diners,

sense pagar res.

Per què perdeu els diners

comprant un pa que no alimenta,

i malgasteu els vostres guanys

en menjars que no satisfan?

Escolteu bé, i tastareu cosa bona,

i us delectareu assaborint el bo i millor.

Estigueu atents,

veniu a mi, i us saciareu de vida.

Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,

els favors irrevocables promesos a David.

Vaig fer-lo testimoni davant els pobles,

sobirà i legislador de nacions.

Cridaràs una nació que tu no coneixies,

i aquesta nació, sense conèixer-te,

vindrà corrents, buscant el Senyor, el teu Déu,

el Sant d’Israel, que t’ha honorat.

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,

invoqueu-lo ara que és a prop.

Que els injustos abandonin els seus camins,

i els homes malèfics, els seus propòsits;

que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells,

que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.

Perquè els meus pensaments no són els vostres,

i els vostres camins no són els meus,

diu l’oracle del Senyor.

Els meus camins i els meus pensaments

estan per damunt dels vostres

tant com la distància del cel a la terra.

Així com la pluja i la neu cauen del cel

i no hi tornen, sinó que amaren la terra,

la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense haver fet el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat.»

2ª LECTURA (1ª Carta de Joan 5,1-9).

Estimats,

tothom qui creu que Jesús és el Messies

ha nascut de Déu,

i no hi ha ningú que estimi el pare

sense estimar els fills que han nascut d’ell.

Si estimem Déu i complim els seus manaments,

no hi ha dubte que estimem els fills de Déu,

ja que estimar Déu

vol dir guardar els seus manaments.

I aquests manaments no són feixucs,

perquè cada fill de Déu és un vencedor del món.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món.

Qui venç el món,

sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?

Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió

per l’aigua i per la sang;

no per l’aigua solament,

sinó per l’aigua i per la sang,

i l’Esperit en dóna testimoni,

ja que l’Esperit és la veritat.

Perquè són tres els qui donen testimoni:

l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden.

El testimoniatge dels homes,

tot i que nosaltres l’acceptem,

no es pot comparar amb el de Déu.

Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres

és el de Déu a favor del seu Fill.

EVANGELI. (Marc 1,7-11).

En aquell temps, Joan predicava així:

«Després de mi ve

el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne

ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat.

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea,

i Joan el batejà en el Jordà.

A l’instant, quan sortia de l’aigua,

veié que el cel s’esquinçava

i que l’Esperit, com un colom,

baixava cap a ell,

i es va sentir una veu des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat,

en tu m’he complagut.»

B. LLENGUATGE.

1. Amb la festa del Baptisme de Jesús s’acaba el “cicle de Nadal”. Tot i que Jesús va ser batejat de gran, aquesta festa forma part encara de les festes de Nadal, perquè originàriament el Relat del Baptisme centrava la festa oriental de l’Epifania (“Manifestació”). Quan l’Epifania va passar a Occident, s’hi va introduir l’evangeli del Relat dels Mags, i el del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, que és avui.

2. En l’Evangeli de Marc, el baptisme de Jesús està narrat amb el mínim de paraules, formant part de la Introducció. Aquesta Introducció ens presenta Jesús d’una manera austera i sòbria, però molt significativa. Hi destaca la relació, per contrast, amb Joan Baptista. Aquest contrast l’expressa el mateix Joan quan diu: “Després de mi, ve el qui és més poderós que jo”...

3. En relació a Joan, Jesús és “més poderós”. No es tracta d’un poder que el porti a dominar els altres, sinó d’una força que connecta amb la força creadora de Déu; una força per crear l’Home; una força humanitzadora.

Joan també “és poderós” com a col·laborador en l’obra de Déu, però, comparat amb Jesús, Jesús és més poderós”.

4. Aquesta diferència marca també la diferència entre la missió de Joan (“batejar només amb aigua”: un bateig superficial) i la missió de Jesús (“Ell us batejarà amb Esperit Sant”).

L’Esperit Sant és la força mateixa de Déu quan es manifesta creador.

5. En el Baptisme de Jesús, la cosa més característica no és allò que rep de Joan (un baptisme d’aigua) sinó allò que rep directament de Déu (L’Esperit Sant).

Jesús rep el baptisme d’aigua per solidaritat amb tots els homes, també amb els pecadors. A través d’aquest baptisme, Jesús connecta amb tota la humanitat que l’ha precedit. Marc no ha sentit la necessitat de posar cap relat d’infantesa per explicar que Jesús és fill de l’Home. Li basta dir que va ser batejat per Joan. Però Jesús, a més del Baptisme de Joan, rep un altre baptisme, el qual posa de manifest la qualitat de la seva humanitat: “A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

El cel s’esquinçava...

6. És una expressió forta i escandalosa. No diu que el cel s’obria; allò que s’obre es pot tornar tancar. El cel s’esquinçava; allò que s’esquinça no es torna tancar ni refer.

En l’imaginari popular, Déu habita al cel. Entre Déu i nosaltres hi ha la volta del cel que separa el nostre món del món de Déu. Doncs, això s’ha acabat. El cel s’ha esquinçat i desapareix la divisió entre l’àmbit de Déu i el nostre.

El cel s’ha esquinçat i la vida-força de Déu (l’Esperit Sant) davalla sobre un home. Des d’ara, aquest home ja no serà només fill de l’home sinó també fill de Déu.

Com un colom...

7. Els coloms són ocells, perquè volen “pel cel”; però són ocells domèstics: viuen als colomars de les nostres cases. Volen pels cels però viuen amb nosaltres.

L’Esperit Sant “baixava” ocasionalment per inspirar un profeta o per “enfortir” algú a l’hora de complir una missió especial. En canvi, en el cas de Jesús hi fa estada plena i permanent.

No es tracta d’un “privilegi”. Al contrari: Jesús rep l’Esperit Sant com a membre de la Humanitat, i la seva missió serà “batejar amb Esperit Sant”. És a dir: fer arribar a tothom qui l’accepti aquest “Esperit Sant”.  Així és tota la Humanitat la receptora de la Vida de Déu.

8. “Batejar amb Esperit Sant” és batejar per dintre. “Batejar” significa banyar, rentar,... Quan ens banyem, ens rentem superficialment. En canvi, amb l’Esperit som rentats “per dintre”. Vol dir que l’Esperit treu de nosaltres allò que no és autènticament humà. El llenguatge està pres de l’acció del foc per obtenir l’or o la plata. Posada la ganga al gresol, el foc fon el metall, i aquest se separa de la ganga, i queda pur i net. Per això, tant en l’Evangeli de Mateu com en el de Lluc, es diu de Jesús que “batejarà en Esperit Sant i en foc” (Mateu 3,11).

C. MISSATGE.

9. Esquinçat el cel, res no impedeix la comunicació directa entre Déu i la Humanitat en la persona de Jesús, i dels qui participen de la seva Vida.

La missió de Joan, (i dels profetes i de les religions) “que preparava els camins del Senyor” es va acabant. Ara comença la missió de Jesús per a aquells que l’acullin, i s’inaugura el “Regne de Déu”. Serà “l’argument” dels relats evangèlics.

D: RESPOSTA.

10. La resposta que se’ns demana a cada un de nosaltres és passar de ser deixebles de Joan (o “fidels” d’una Religió) a ser “germans” de Jesús. El mateix Joan ens diu que ell no ha de substituir “el qui ha de venir”.

La referència a “deslligar la corretja del calçat” no s’ha d’entendre com expressió de humilitat. Té un significat molt més profund, i important per a nosaltres. (Vegeu el que vaig escriure en la Resposta corresponent al 3er. Diumenge d’Advent.

Quan un home casat moria sense fills, el familiar més “adequat” s’havia de casar amb la viuda (o tenir-hi relacions) per donar descendència al difunt. Així el primer fill que naixés havia de ser considerat “fill del marit difunt”. Si l’home “indicat” per donar descendència al difunt no complia o hi renunciava, algú altre l’havia de substituir. El “ritu de substitució” era deslligar la corretja de les sandàlies del qui era substituït.

Joan reconeix i diu clarament que ell no ha de substituir Jesús (tot i ser un “condemnat a mort”), perquè Jesús és plenament capaç de ser fidel a la seva missió de nou “espòs”, en la Nova Aliança entre Déu i la Humanitat.

11. Joan era sacerdot, fill del sacerdot Zacaries. Els sacerdots es dedicaven al Temple, als ritus de purificació, a predicar la conversió, a defensar els “interessos” de Déu,... Resumint: es dedicaven a la Religió.

Jesús no és sacerdot (La Carta als Hebreus dirà que Jesús és sacerdot, però d’una altra classe), ni es dedica al Temple ni a la Religió. Ple de l’Esperit creador de Déu, es dedica a portar a la seva plenitud la creació de l’home, fent-lo “fill de Déu”.

12. És cert que a la majoria de nosaltres el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de religió. Més encara: expressant-se inicialment amb el llenguatge de la Religió Jueva, el primers cristians, expulsats de les sinagogues, van haver d’anar creant una Nova Religió. El seu era un “món religiós”, i en un “món religiós” tot pren forma religiosa.

Però el Missatge de Jesús, en si mateix, va més enllà de la forma religiosa en què ha estat formulat. La Religió ha estat el vehicle, però el missatge desborda el vehicle.

13. La profunda crisi actual de les religions estructurades potser sigui un signe positiu. “Després de mi ve el qui és més poderós que jo...”. De fet, segurament no és casualitat que la “crisi religiosa” hagi aparegut precisament en l’àmbit del Cristianisme. Entre nosaltres sol ser freqüent avui dia lamentar-se de “manca de sacerdots” i “de la manca de joves a l’Església”. Potser aquestes mancances siguin un signe de que “ja s’ha complert el temps, i el Regne de Déu és a prop” (Marc 1,15).

14. Esquinçat el cel, els sacerdots intermediaris ja no són necessaris. Jesús no va instituir sacerdots sinó apòstols.

I els joves?... Ells pertanyen a una societat que ja ha anat més enllà de les Religions Estructurades. A ells el missatge de Crist els pot arribar amb un altre llenguatge, sense prendre la forma d’una Religió, o almenys, sense identificar-se amb les Religions tradicionals. Per tant, no el viuran a la nostra manera; ells trobaran (i estan trobant) la seva manera de rebre i beneficiar-se de la Bona Nova que el missatge de Jesús els fa arribar també a ells.

15. És important que la nostra “fidelitat a la pròpia Religió” no es converteixi en un obstacle per a ells, com la “fidelitat” dels fariseus a la Religió de Moisès va esdevenir, de fet, un obstacle per als primers deixebles de Jesús. 

Avui dia ja són molts els qui diferencien entre “Religió estructurada” i “Espiritualitat (o sentiment religiós)”. Està naixent un nou llenguatge que pot ser molt interessant per a entendre els nous temps.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la nostra Església hi ha encara molt de “religió precristiana”. Com acabar de fer el pas de la “Religió de Joan” a “l’Evangeli de Jesús”?

2. Què opineu dels baptismes en general que els capellans fem en el marc de les parròquies: estan més en la línia del Baptisme de Joan o del Baptisme de Jesús? Dit d’una altra manera: ¿Són, en general, sobretot “ritus religiosos” o “celebracions de la comunió amb Déu-Pare i amb els germans”?

3. Quines diferències veieu entre “Religió” i “Espiritualitat”?

Festa de Reis

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba

la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor

i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada

veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir

que Déu m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. ( Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,

en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat,

feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei,

es posaren en camí.
Llavors s’adonaren

que l’estrella que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra,

li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país

per un altre camí.

LLENGUATGE.

1. La Festa dels Reis o Epifania és una repetició del Nadal.

Aquí es pot veure la força de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Quan es va cristianitzar l’Imperi, aquesta festa va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, amb unes celebracions centrades en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor. La celebració no tenia res a veure amb el naixement o infantesa de Jesús sinó amb aquells relats evangèlics on es manifestava més clarament la seva divinitat. En concret, el relat evangèlic que es llegia el dia de l’Epifania era el del Baptisme de Jesús, al començament de la seva vida pública, quan Déu mateix manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

Transvasament de festes.

2. Aviat la festa occidental del Nadal va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’Epifania va ser incorporada al nostre Nadal, encara que canviant-la una mica: el relat del Baptisme de Jesús es va desplaçar al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat d’infància que hem llegit sobre els “Mags d’Orient”. Així, entre nosaltres, la festa de l’Epifania va quedar incorporada a la celebració del Naixement i Infantesa de Jesús, i va començar a dir-se’n també La festa dels Mags o dels Tres Reis.

El relat dels Mags.

3. L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó d’uns “mags”. Aquesta paraula és ben significativa, ja que els mags en general, entre els jueus, eren persones considerades sospitoses d’idolatria, donat que es dedicaven a l’observació de les estrelles, i les estrelles eren divinitzades.

Amb el Relat dels Mags, l’evangeli de Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i mestres de la Llei”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement del rei dels jueus. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (està connectat a les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la seva estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge del cel, han vist com s’alçava una estrella molt important; tan important que van a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc important: Jerusalem, la capital del país. A allà no els hi ha portat l’estrella sinó la seva manera de pensar. Només quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella. I senten una gran alegria: ara han descobert que la importància d’aquell “nen” no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem.

5. Aquest relat resulta sorprenent vist des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut del tot el llenguatge de les estrelles. La gran majoria de la gent no les coneix gens ni mica, i molts ni s’han parat mai a contemplar-les de nit. És cert que molta gent es mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i contemplar els estels; no de mirar les pàgines dels diaris...

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella o cometa o meteorit parla el relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia. Un relat creat per a comunicar un missatge important (> Missatge).

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc; però tenen en comú que tant els mags com els pastors vetllaven, estaven atents, i tenien un cor generós.

7. A cada país la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la “piadosa mentida”. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle. 

MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania). I es manifesta a tots els homes. Els mags representen tots els altres pobles que, tot i no ser considerats “Poble elegit”, tenen la seva manera de conèixer i respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o de cap). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en la “manifestació” de Déu.

RESPOSTA.

9. La badoqueria, primer, i l’hostilitat, després, dels sacerdots i mestres de la Llei del “Poble elegit”, ens ha de servir d’avís. Hi ha una tendència en cada poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”; com hi ha també la tendència en tota Religió a considerar-se “la vertadera Religió”. Però el relat de l’evangeli d’avui ens deixa clar que allò que compte és estar atents per veure com s’aixeca “l’estrella” de cada ésser humà, i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons.

La resposta contrària ve representada per Herodes, el qual veu “rivals” en cada persona que no està sota el seu control, i intenta eliminar-los.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques s’havia pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui dia?

2. En el nostre entorn la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Diumenge 2on. de Nadal. B.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24:1-3, 8-12).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

i es gloria davant dels seus estols, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre;

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda

em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat.

M’ha creat abans del temps, des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat.»

2ª LECTURA (Efesis 1:3-6, 15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança

a la grandesa dels favors que ens ha concedit

en el seu Estimat.

Per això,

ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist,

el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda

i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1:18).

(NOTA: En blau, allò que correspon a la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu

i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.

Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder de ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare

o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi

m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat

ens ha vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic,

que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

 

B. LLENGUATGE.

“Al principi existia la Paraula”.

1. Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè, si quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, fins i tot l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, sobre allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers en què viu. Són preguntes subjectives perquè impliquen la persona (el subjecte) que les fa.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i d’altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que existim però podríem no existir. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada no científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.

6. Però hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com una “causa” amb entitat pròpia, com l’explicació de l’origen de l’Univers, quan el que volen dir els científics amb la paraula “casualitat” és exactament el contrari: que l’Univers no s’explica per si mateix.

Per què existeix l’Univers?

7. Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix respostes que s’han anat “teixint” durant milers anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món que ens envolta.

8. Per què existeix l’Univers? En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, àdhuc el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des de la vivència del projecte anem descobrint projecte i “Projector”.

9. ¿I, quin és aquest projecte? Atenció, perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! “El projecte era Déu” (!!!).

El projecte de Déu és un “ésser” en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

10. Però projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” un fill. L’acció dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

11. El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com a fruit d’un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

12. “Déu envià un home que es deia Joan”. Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, digueu-ne profetes, gurus, sufís, místics, savis...; testimonis d’una “realitat” que molts altres encara no han descobert (Hebreus 1,1).

13. Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “la Llum Veritable”.

Aquesta Vida-Llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit esdevenir fills de Déu.

14. Hi ha un “home” que ha acollit plenament aquesta Vida-Llum. Com si diguessin, en ell la Vida-Llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’Home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

15. En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva Plenitud, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

16. Mentre encara som “petits”, el projecte s’adapta a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA, la Vida de debò, no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

17. L’evangeli d’avui és un Himne a la Paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

C. MISSATGE.

18. Evidentment, el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila).

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

D: RESPOSTA.

19. També la resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli.

Podem dir sí i podem dir no. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes).

Dir sí, no significa pas dir sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet “carn” sinó que era “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?