Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
Bons
(bons del tot). Fill
(de Déu). Justos. Perdonar. Recompensa.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Deixebles.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge
7 C.
A.
LECTURES.
1ª Lectura (1 Samuel 26,2.7-9.2-13.22-23).
En aquells dies,
Saül, amb tres mil homes d’entre els
millors guerrers d’Israel,
baixà al desert de Zif a buscar-hi
David.
David i Abisai entraren de nit al
campament de Saül,
i el trobaren dormint, ajagut al centre
de tots.
Tenia la llança clavada a terra vora el
seu capçal.
Tot al voltant jeien Abner i els altres
homes.
Abisai digué a David:
«Avui Déu ha fet caure el teu enemic a
les teves mans.
Ara mateix el clavaré a terra d’una
llançada.
No en caldran pas dues.»
Però David li contestà:
«No el matis pas.
¿Qui quedaria net de culpa
si amb les seves mans feia res de mal a
l’Ungit del Senyor?»
Llavors David agafà la llança i el gerro
d’aigua
que Saül tenia vora el capçal i se
n’anaren.
Ningú no ho veié, ni se n’adonà, ni es
despertà.
Tothom dormia.
El Senyor havia fet caure sobre ells un
son profund.
David passà a l’altra banda
i s’aturà un tros lluny, dalt la
muntanya.
Els separava una bona distància.
David cridà: «Aquí tinc la llança del
rei.
Que vingui a buscar-la un dels teus
homes.
I que el Senyor recompensi aquell de
nosaltres
que és de debò magnànim i lleial;
avui el Senyor t’havia posat a les meves
mans,
però jo no he volgut fer res de mal a
l’Ungit del Senyor.»
2ª Lectura (1ª Corintis 15,45-49).
Germans,
quan Déu modelà Adam, el primer home,
es convertí en un ésser animat,
però el darrer Adam es convertí en
Esperit que dóna vida.
No va ser primer el cos espiritual, sinó
el cos animat.
El cos espiritual vingué després.
El primer home, fet de terra, era de
pols.
Però el segon home és del cel.
Tal com era el de pols són tots els de
pols,
i tal com és el del cel seran tots els
del cel.
Abans érem semblants a l’home fet de
pols;
després serem semblants a l’home que és
del cel.
Evangeli (Lluc 6,27-38).
En aquell temps, Jesús digué als seus
deixebles:
«A vosaltres que escolteu, jo us dic:
Estimeu els enemics,
feu bé als qui no us estimen,
beneïu els qui us maleeixen,
pregueu per aquells que us ofenen.
Si algú et pega en una galta, para-li
l’altra.
Si algú et pren el mantell, no li neguis
el vestit.
Dóna a tothom qui et demani,
i no reclamis allò que és teu als qui
t’ho hagin pres.
Feu als altres allò que voleu que ells
us facin.
Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us
ho ha d’agrair?
També els pecadors estimen aquells que
els estimen.
Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us
ho ha d’agrair?
També ho fan els pecadors.
Si presteu diners als qui de cert us els
tornaran,
¿qui us ho ha d’agrair?
També els pecadors presten diners als
pecadors
quan saben que els recobraran.
Però vosaltres heu d’estimar els
enemics,
heu de fer bé i de prestar sense esperar
de rescabalar-vos:
llavors la vostra recompensa serà gran
i sereu fills de l’Altíssim,
que és bo amb els desagraïts i amb els
dolents.
Sigueu compassius com ho és el vostre
Pare.
No judiqueu i Déu no us judicarà.
No condemneu, i Déu no us condemnarà.
Absoleu, i Déu us absoldrà.
Doneu i Déu us donarà.
Us abocarà a la falda una bona mesura,
atapeïda, sacsejada i curulla fins a
vessar.
Déu us farà la mesura que vosaltres
haureu fet.»
B.
LLENGUATGE.
El filòsof F.
Nietzsche menyspreava la moral que ell considerava cristiana com una Moral
d’esclaus, directament oposada a la Moral de vencedors que ell
predicava. Segons ell, la vida és Poder; i són els poderosos els qui fan
avançar la Vida sobre la Terra ajudant a construir el “Superhome”, que és el destí
de la Humanitat actual.
No està del
tot desencaminada la crítica de Nietzsche. Durant moltíssims anys, en l’anomenada
“Cristiandat”, els Evangelis han estat entesos per molta gent com
a manuals d’una Moral més opressiva que alliberadora.
Però els Evangelis no són, en realitat, Codis de Moral sinó allò que
indica el seu mateix nom: “eu-angelion”, que significa bona notícia. Només quan són entesos com a “bona notícia” els Evangelis esdevenen per al
creient també un “codi de conducta”. Però entendre’ls directament
com a codis de Moral, sense haver acollit abans el seu missatge alliberador, els convertiria realment en una Moral d’esclaus.
L’Evangeli de
Lluc, com la resta dels Evangelis, expressa, de diferents maneres i en
diferents ocasions, aquest missatge
alliberador. Per exemple quan posa en boca de Jesús afirmacions tan
categòriques com: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la
perdi per mi, la salvarà (Lluc 9,24). Això
no és un sentència moral sinó que expressa la realitat més profunda de
la vida humana. Per als Humans, viure no és tenir la vida sinó donar la vida. La vida, rebuda com un do, la vivim donant-la. I no podem donar-la si no hi ha algú que la
rebi. Només “els altres” creen espai
vital per a la nostra vida.
Viure la vida donant-la no és una “exigència moral” sinó l’essència
mateixa de la vida humana.
En la vida
humana passa una cosa semblant a la llum, que només existeix “donant-se”.
Els científics parlen de “forats negres”. Es refereixen, dintre l’Univers, a “cossos”
en què la força de la gravetat és tan intensa que les radiacions de llum
no poden “sortir” sinó que “s’autoengoleixen” reconcentrant-se en la massa que
les produeix. Per això es diuen forats negres.
El missatge
de Jesús ens fa adonar que la nostra vida no és cap “forat negre”. La vida
“viu” donant-se, expandint-se. I així com la llum es fa “visible” només en les
coses que la reben, també la pròpia vida es fa “vivent” gràcies a les “presències”
que l’acullen.
Els Evangelis són alliberadors no tant perquè ens exposen una veritat alliberadora (Joan 18,37), sinó sobretot
perquè ens presenten un home, Jesús de Natzaret, que experimenta i acull la seva pròpia vida com a vida rebuda, i en fa vida donada per a tots, superant així tot egocentrisme (2ª Lectura d’avui: 1Corintis 15,45ss).
Cada ésser
humà comença la seva existència
experimentant una absoluta dependència i inseguretat. A pesar de començar amb
una vida totalment rebuda, la nostra primera tendència és assegurar-la com a vida pròpia. Això ens fa tendir a l’egocentrisme. Els resultats de l’egocentrisme són variats, però sempre porten a “utilitzar”
els altres per afirmar el propi Jo.
Els Evangelis ens ajuden a descobrir el significat humanitzador de la “presència dels altres”, juntament amb els efectes deshumanitzadors de l’egocentrisme.
C. MISSATGE.
L’evangeli
d’avui és una crida a “ser com el vostre Pare”. Aquest és l’únic camí
que porta a la Vida, que sempre és vida-que-es
dóna. Tenint en compte aquest missatge, les
paraules llegides avui prenen tot el seu significat. No ens mostren una Moral
de vençuts. Ben al contrari: ens indiquen el camí per néixer de l’Esperit o néixer de dalt (Joan 3,5ss).
És a dir: humanitzar-nos fent humanitat.
El superhome de què parla Nietzsche no s’aconsegueix a través del Poder d’uns sobre altres sinó a través de l’Amor (vida que es dóna).
I ja no es tracta d’un “superhome” sinó d’un home en plenitud.
D. RESPOSTA.
La resposta
que ens demana aquest relat evangèlic
és imitar el “comportament” del Pare, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. En la pràctica això
significa acceptar “l’oferta” de participar en la seva paternitat generadora de la Humanitat. Som fills de
la Humanitat existent, i som invitats a ser pares de la Humanitat
que es va fent.
Però aquí cal
filar prim. L’evangeli ens situa davant per davant dels “deshumanitzats”, i també dels “deshumanitzadors”.
Molt sovint els deshumanitzadors es presenten com a “promotors d’una Nova
Humanitat”. Però la “Humanitat” que pretenen construir amb el seu Poder
contradiu el “projecte de Déu” en el
sentit que el “projecte de Déu” ha estat posat en mans de tots els humans.
Per això ens adverteix: “No doneu a ningú el nom de "pare"
aquí a la terra” (Mateu 23,9). Tots
els Humans estem cridats a participar en l’engendrament de la Humanitat
que anem construint.
La tragèdia del món actual (i de sempre) és la gran quantitat de “projectes humanitzadors”
fets o imposats des del Poder que, oposats al Projecte de Déu, sempre acaben matant o aniquilant
innumerables éssers humans. Els més perversos programes polítics es presenten i
s’imposen amb l’excusa de “salvar” la Humanitat, el País, la Llei, la Democràcia,
la Llibertat... Els “salvadors des del
Poder” imposen una “humanització” que mata persones i Pobles!!!
No és possible humanitzar des de l’egocentrisme. Només els que pateixen “deshumanització” poden assenyalen
el camí vers una humanització de tots i
per a tots.
Només veient com Jesús moria (era deshumanitzat),
el “Centurió” del Calvari va adonar-se de la injustícia que havia comès (Lluc 23,47).
Tot projecte d’humanització que no es generi des de la mirada als deshumanitzats
acaba en tirania.
E. Preguntes per al diàleg.
1. Actualment
s’està posant de moda la paraula “empoderar” o “empoderar-se”. Quin sentit sol
tenir? Quin sentit li doneu?
2. Hem llegit
en l’evangeli: Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Quin
sentit li doneu? (Noteu que Jesús, segons el relat de Joan 18,22s, no va
pas parar l’altra galta quan el servent del Sanedrí el va pegar).
3. Si Déu fa
la mesura que vosaltres haureu fet, ¿trobes just que sigui igualment bo amb els “desagraïts” que amb els “agraïts”?
