Diumenge vinent, 7è. de durant l'any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Bons (bons del tot).   Fill (de Déu).   Justos.    Perdonar.    Recompensa.  

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixebles.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 7 C.

  

A. LECTURES.

1ª Lectura (1 Samuel 26,2.7-9.2-13.22-23).

 

En aquells dies,

Saül, amb tres mil homes d’entre els millors guerrers d’Israel,

baixà al desert de Zif a buscar-hi David.

David i Abisai entraren de nit al campament de Saül,

i el trobaren dormint, ajagut al centre de tots.

Tenia la llança clavada a terra vora el seu capçal.

Tot al voltant jeien Abner i els altres homes.

 

Abisai digué a David:

«Avui Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans.

Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada.

No en caldran pas dues.»

Però David li contestà:

«No el matis pas.

¿Qui quedaria net de culpa

si amb les seves mans feia res de mal a l’Ungit del Senyor?»

 

Llavors David agafà la llança i el gerro d’aigua

que Saül tenia vora el capçal i se n’anaren.

Ningú no ho veié, ni se n’adonà, ni es despertà.

Tothom dormia.

El Senyor havia fet caure sobre ells un son profund.

David passà a l’altra banda

i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya.

Els separava una bona distància.

David cridà: «Aquí tinc la llança del rei.

Que vingui a buscar-la un dels teus homes.

I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres

que és de debò magnànim i lleial;

avui el Senyor t’havia posat a les meves mans,

però jo no he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor.»

 

 

2ª Lectura (1ª Corintis 15,45-49).

Germans,

quan Déu modelà Adam, el primer home,

es convertí en un ésser animat,

però el darrer Adam es convertí en Esperit que dóna vida.

No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat.

El cos espiritual vingué després.

El primer home, fet de terra, era de pols.

Però el segon home és del cel.

Tal com era el de pols són tots els de pols,

i tal com és el del cel seran tots els del cel.

Abans érem semblants a l’home fet de pols;

després serem semblants a l’home que és del cel.

 

Evangeli (Lluc 6,27-38).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«A vosaltres que escolteu, jo us dic:

Estimeu els enemics,

feu bé als qui no us estimen,

beneïu els qui us maleeixen,

pregueu per aquells que us ofenen.

Si algú et pega en una galta, para-li l’altra.

Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit.

Dóna a tothom qui et demani,

i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres.

Feu als altres allò que voleu que ells us facin.

 

Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors estimen aquells que els estimen.

Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us ho ha d’agrair?

També ho fan els pecadors.

Si presteu diners als qui de cert us els tornaran,

¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors presten diners als pecadors

quan saben que els recobraran.

 

Però vosaltres heu d’estimar els enemics,

heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos:

llavors la vostra recompensa serà gran

i sereu fills de l’Altíssim,

que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare.

No judiqueu i Déu no us judicarà.

No condemneu, i Déu no us condemnarà.

Absoleu, i Déu us absoldrà.

Doneu i Déu us donarà.

Us abocarà a la falda una bona mesura,

atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar.

Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»

 

 

B. LLENGUATGE.

 

El filòsof F. Nietzsche menyspreava la moral que ell considerava cristiana com una Moral d’esclaus, directament oposada a la Moral de vencedors que ell predicava. Segons ell, la vida és Poder; i són els poderosos els qui fan avançar la Vida sobre la Terra ajudant a construir el “Superhome”, que és el destí de la Humanitat actual.

No està del tot desencaminada la crítica de Nietzsche. Durant moltíssims anys, en l’anomenada “Cristiandat”, els Evangelis han estat entesos per molta gent com a manuals d’una Moral més opressiva que alliberadora.
 
Però els Evangelis no són, en realitat, Codis de Moral sinó allò que indica el seu mateix nom: “eu-angelion”, que significa bona notícia. Només quan són entesos com a “bona notícia” els Evangelis esdevenen per al creient també un “codi de conducta”. Però entendre’ls directament com a codis de Moral, sense haver acollit abans el seu missatge alliberador, els convertiria realment en una Moral d’esclaus.

L’Evangeli de Lluc, com la resta dels Evangelis, expressa, de diferents maneres i en diferents ocasions, aquest missatge alliberador. Per exemple quan posa en boca de Jesús afirmacions tan categòriques com: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà (Lluc 9,24). Això no és un sentència moral sinó que expressa la realitat més profunda de la vida humana. Per als Humans, viure no és tenir la vida sinó donar la vida. La vida, rebuda com un do, la vivim donant-la. I no podem donar-la si no hi ha algú que la rebi. Només “els altres” creen espai vital per a la nostra vida.
Viure la vida donant-la no és una “exigència moral” sinó l’essència mateixa de la vida humana.

En la vida humana passa una cosa semblant a la llum, que només existeix “donant-se”. Els científics parlen de “forats negres”. Es refereixen, dintre l’Univers, a “cossos” en què la força de la gravetat és tan intensa que les radiacions de llum no poden “sortir” sinó que “s’autoengoleixen” reconcentrant-se en la massa que les produeix. Per això es diuen forats negres.

El missatge de Jesús ens fa adonar que la nostra vida no és cap “forat negre”. La vida “viu” donant-se, expandint-se. I així com la llum es fa “visible” només en les coses que la reben, també la pròpia vida es fa “vivent” gràcies a les “presències” que l’acullen.

Els Evangelis són alliberadors no tant perquè ens exposen una veritat alliberadora (Joan 18,37), sinó sobretot perquè ens presenten un home, Jesús de Natzaret, que experimenta i acull la seva pròpia vida com a vida rebuda, i en fa vida donada per a tots, superant així tot egocentrisme (2ª Lectura d’avui: 1Corintis 15,45ss).

Cada ésser humà comença la seva existència experimentant una absoluta dependència i inseguretat. A pesar de començar amb una vida totalment rebuda, la nostra primera tendència és assegurar-la com a vida pròpia. Això ens fa tendir a l’egocentrisme. Els resultats de l’egocentrisme són variats, però sempre porten a “utilitzar” els altres per afirmar el propi Jo.
 
Els Evangelis ens ajuden a descobrir el significat humanitzador de la “presència dels altres”, juntament amb els efectes deshumanitzadors de l’egocentrisme.

 

C. MISSATGE.

L’evangeli d’avui és una crida a “ser com el vostre Pare”. Aquest és l’únic camí que porta a la Vida, que sempre és vida-que-es dóna.  Tenint en compte aquest missatge, les paraules llegides avui prenen tot el seu significat. No ens mostren una Moral de vençuts. Ben al contrari: ens indiquen el camí per néixer de l’Esperit o néixer de dalt (Joan 3,5ss). És a dir: humanitzar-nos fent humanitat.

El superhome de què parla Nietzsche no s’aconsegueix a través del Poder d’uns sobre altres sinó a través de l’Amor (vida que es dóna). I ja no es tracta d’un “superhome” sinó d’un home en plenitud.

 

D. RESPOSTA.

La resposta que ens demana aquest relat evangèlic és imitar el “comportament” del Pare, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. En la pràctica això significa acceptar “l’oferta” de participar en la seva paternitat generadora de la Humanitat. Som fills de la Humanitat existent, i som invitats a ser pares de la Humanitat que es va fent.

Però aquí cal filar prim. L’evangeli ens situa davant per davant dels “deshumanitzats”, i també dels “deshumanitzadors”.
Molt sovint els deshumanitzadors es presenten com a “promotors d’una Nova Humanitat”. Però la “Humanitat” que pretenen construir amb el seu Poder contradiu el “projecte de Déu” en el sentit que el “projecte de Déu” ha estat posat en mans de tots els humans. Per això ens adverteix: “No doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra” (Mateu 23,9). Tots els Humans estem cridats a participar en l’engendrament de la Humanitat que anem construint.

La tragèdia del món actual (i de sempre) és la gran quantitat de “projectes humanitzadors” fets o imposats des del Poder que, oposats al Projecte de Déu, sempre acaben matant o aniquilant innumerables éssers humans. Els més perversos programes polítics es presenten i s’imposen amb l’excusa de “salvar” la Humanitat, el País, la Llei, la Democràcia, la Llibertat... Els “salvadors des del Poder” imposen una “humanització” que mata persones i Pobles!!!

 
No és possible humanitzar des de l’egocentrisme. Només els que pateixen “deshumanització” poden assenyalen el camí vers una humanització de tots i per a tots.  
Només veient com Jesús moria (era deshumanitzat), el “Centurió” del Calvari va adonar-se de la injustícia que havia comès (Lluc 23,47).
Tot projecte d’humanització que no es generi des de la mirada als deshumanitzats acaba en tirania.

 

E. Preguntes per al diàleg.

1. Actualment s’està posant de moda la paraula “empoderar” o “empoderar-se”. Quin sentit sol tenir? Quin sentit li doneu?

2. Hem llegit en l’evangeli: Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Quin sentit li doneu? (Noteu que Jesús, segons el relat de Joan 18,22s, no va pas parar l’altra galta quan el servent del Sanedrí el va pegar).

3. Si Déu fa la mesura que vosaltres haureu fet, ¿trobes just que sigui igualment bo amb els “desagraïts” que amb els “agraïts”?