Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
Vocabulari
Asseure’s. Cecs. Compliment.
Esperit. Escriptures.
Galilea. Natzaret. Teòfil.
→ Vocabulari de la BCI
(Bíblia Catalana interconfessional): Dissabte. Escriptures. Galilea.
Unció. Ungit.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 3er C.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Nehemies 8,1-4a.5-6,8-10).
En aquells dies,
el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei
en presència del poble reunit a la plaça
de davant la porta de les Aigües,
i des del matí fins al migdia el llegí davant de
tothom:
homes, dones i criatures capaces d’entendre-la.
Tot el poble escoltava atentament
la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei,
estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament.
Obrí el llibre a la vista de tot el poble,
ja que des del lloc on era dominava tothom,
i així que l’obrí, tot el poble es posà dret.
Esdres beneí el Senyor, Déu gran,
i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén,
amén.
Després es prosternaren amb el front a terra,
i adoraren el Senyor.
Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu,
i alguns levites n’exposaven el sentit
perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei,
i els levites que exposaven al poble el sentit de
la Llei,
digueren a tota la gent:
«La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el
nostre Déu:
no us entristiu ni ploreu»,
perquè tota la gent plorava mentre escoltava les
paraules de la Llei.
Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara.
Mengeu i beveu de gust
i repartiu-ne als qui no s’havien portat res,
que la diada d’avui es santa,
dedicada a Déu, nostre Senyor.
No us entristiu, que el goig del Senyor serà la
vostra força.»
2ª LECTURA (1Corintis 12,12-30).
NOTA.
En blau, la part que correspon a la versió llarga.
Germans,
el Crist és com el cos humà:
és un, encara que tingui molts membres,
ja que tots els membres, ni que siguin molts,
formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,
hem estat batejats en un sol Esperit
per formar un sol cos,
i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix
Esperit.
Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de
molts.
Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos»,
no per això ja no seria del cos.
Si l’orella deia: «Com que no sóc ull,
no sóc del cos»,
no per això ja no seria del cos.
Si tot el cos fos ull, com podria
escoltar?
Si tot el cos fos orella, com podria
olorar?
De fet, però, Déu ha distribuït en el
cos
cadascun dels membres com li sembla.
Si tots els membres es reduïssin a un de
sol,
on seria el cos?
Per això els membres són molts,
però el cos és un de sol.
L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas
cap falta.»
Ni tampoc el cap als peus: «No em feu
cap falta.»
Ben al contrari:
els membres del cos que semblen més
delicats
són els més indispensables,
els que ens semblen menys nobles,
els cobrim amb més honor,
els que ens semblen menys decents,
els tractem amb una decència
que no necessiten els que ja són
decents.
Déu ha disposat el cos de tal manera
que dóna més honor als membres que més
en necessiten,
perquè no hi hagi desacord en el cos,
sinó que tots els membres tinguin la
mateixa sol·licitud
els uns pels altres.
Per això, quan un membre sofreix,
sofreixen amb ell tots els altres,
i quan un membre és elogiat,
tots els altres s’alegren amb ell.
Doncs bé,
vosaltres sou cos de Crist
i cadascun formeu els seus membres.
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols,
en segon lloc profetes,
en tercer lloc mestres,
després els qui tenen poder d’obrar
miracles,
després els qui tenen la gràcia de donar
la salut als malalts,
d’ajudar els altres,
de guiar-los,
de parlar llenguatges misteriosos.
No tothom ha de ser apòstol o profeta o
mestre.
No tothom ha d’obrar miracles,
ha de tenir la gràcia de donar la salut
als malalts,
ha de ser capaç de parlar llenguatges
misteriosos
o ha de ser capaç d’interpretar-los.
EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).
Són molts els qui han emprès la tasca
d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre
nosaltres,
guiant-se per l’ensenyament que hem rebut
d’aquells que des del principi
en foren testimonis de vista
i després ho transmeteren de paraula.
Havent pogut informar-me minuciosament
de tot des dels orígens,
jo també, il·lustre Teòfil, he decidit
escriure-t’ho
en una narració seguida,
perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que
has rebut.
En aquell temps,
Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de
l’Esperit.
La seva anomenada s’estengué per tota la regió.
Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el
lloava.
I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.
El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,
i s’aixecà a llegir.
Li donaren el volum del profeta Isaïes,
el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:
«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
ja que ell m’ha ungit
per portar la bona nova als desvalguts,
m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,
i als cecs el retorn de la llum,
a deixar en llibertat els oprimits
i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»
Després plegà el volum,
el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.
Tots els qui eren a la sinagoga
tenien els ulls posats en Jesús.
Ell començà dient-los:
«Això que avui sentiu contar de mi
és el compliment d’aquestes paraules de
l’Escriptura.»
B. LLENGUATGE.
1.
L’evangeli d’avui està format per dos fragments diferents i distanciats:
-el breu Pròleg que Lluc posa a tota la seva obra (Evangeli i Fets dels Apòstols)
-i l’autopresentació
de Jesús a la sinagoga de Natzaret, ja en el capítol 4rt.
2.
El Pròleg
és important perquè ens presenta les circumstàncies i finalitat a què respon
aquest Escrit.
Com diu un dels més importants investigadors actuals de Lluc, “...l’obra de Lluc no és cap Evangeli, en el
sentit estricte d’un “kerigma” (l’anunci del “fet
Jesús”) adreçat a una comunitat...
sinó una composició literària fruit d’una investigació molt acurada, que ha
estat adreçada per escrit a un personatge concret en un ordre determinat i amb
un propòsit ben tangibles. ... El gènere literari que s’escau a la seva obra no
és altre que una demostració...”.
(Josep Rius-Camps i Jenny Read-heimerdinger. lluc. demostració
a teòfil. 2009. Introducció, 5).
Amb tot, des de molt aviat va ser vist i interpretat també com un autèntic “Evangeli”
(relat de la Bona Notícia de Jesús).
3.
Evidentment, quan es parla de "demostració",
no cal entendre-ho en sentit
historiogràfic sinó en un “marc” religiós. Segons l'estudi citat anteriorment, ("Demostració a Teòfil", 6), Lluc escriu per a una persona "il·lustre", Teòfil, fill d'Annàs i cunyat de Caifàs, que havia estat Summe Sacerdot durant els anys 37-41 de la nostra era, i deposada. Es tracta, per tant, d'una persona bona coneixedora de la religió jueva, però perplexa per tota una colla d’informacions que li arribaven sobre el messianisme de Jesús i
sobre els seus Seguidors. Per això
demana l’opinió de Lluc, un cristià
il·lustrat.
Lluc li respon amb un llibre amb dues parts: una sobre Jesús (Evangeli) i l’altra sobre les Comunitats
cristianes (Fets dels Apòstols) “...perquè coneguis la solidesa de
l’ensenyament que has rebut”; o més exactament: “perquè coneguis la solidesa de les informacions que t’han arribat”.
4.
El segon fragment de l’evangeli
d’avui és com un resum avançat de tot l’Evangeli que seguirà. El relat
situa Jesús a “Natzaret, on s’havia criat”. Aquí Natzaret representa “el poble
de Jesús”, és a dir: Israel.
“El seu poble”, primer l’accepta i l’escolta de grat, però acabarà expulsant-lo
i condemnant-lo (com llegirem diumenge que ve, continuant aquest relat).
5.
Lluc apareix aquí com un molt bon escriptor. Aconsegueix descriure tota
l’escena concentrant les mirades i l’atenció de la gent en les paraules de
Jesús que ell vol destacar: “Això que avui sentiu contar de
mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.
La Religió jueva havia pres forma de promesa. Israel sempre ha estat un poble
petit, entre altres pobles grans i poderosos que l’han dominat. Com a poble petit “encarna” la petitesa,
debilitat i explotació de tantes persones i pobles també dèbils i explotats. Els seus profetes
tenien la missió de mantenir l’esperança,
oferint, de part de Déu, la promesa d’una
salvació–llibertat.
6. I aquí queda palesa l’absoluta novetat de Jesús:
“Això que avui sentiu contar de mi és el
compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Jesús no és un profeta més,
que “alimenta l’esperança”; sinó és aquell en qui aquesta esperança troba el seu acompliment.
“Compliment” o “acompliment” és la paraula clau per entendre els Evangelis. Però aquesta paraula en pressuposa unes altres: desvalguts, captius, cecs, oprimits,... Són els “necessitats d’esperança”. És per a ells i en ells que arriba el “acompliment”.
C. MISSATGE.
7.
La situació descrita al Pròleg fa
pensar que l’Evangeli de Lluc és
d’una gran actualitat. També avui, a nosaltres i a moltes persones arriben tota classe d’informacions més o menys pertorbadores
sobre Jesús i els seus deixebles (i l’Església). Com Teòfil, ens cal buscar orientació. Sortosament avui són multitud les persones que, des de la fe
i amb rigor intel·lectual, ens poden ajudar a veure-hi més clar.
8.
En relació al segon fragment de l’evangeli d’avui, resulta realment sorprenent
que Lluc s’atreveixi a posar en boca de Jesús una autopresentació com la que hem llegit. Quan Lluc va escriure l’Evangeli, ja feia més de 50 anys que
Jesús havia estat jutjat, condemnat i
mort a la creu. I tothom ho sabia! De què podia “alliberar-nos”, un condemnat a mort? Quina mena de salvació podia oferir?
Heus
aquí la “tasca” que es proposa Lluc. Demostrar a Teòfil que el Crucificat,
que també és també el Ressuscitat, és el Messies que Israel esperava. I que els qui creuen en ell esdevenen realment
salvats i lliures.
Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.
9.
Sorprenentment, com llegirem diumenge que ve, el poble petit i explotat desconfia d’aquesta nova perspectiva de
“salvació” perquè no es realitza a través d’una exhibició de Poder,
com han esperat sempre.
Heus
aquí un autèntic enigma: els oprimits estan massa “enamorats” del “Poder
dels opressors” per acceptar una salvació
que no vingui del Poder!
Tal és l’encegament en què els Humans
solem caure!!!
Procurar
als “cecs” el retorn de la llum té un
sentit profund, de canvi en la “manera de veure”. En els Evangelis la
figura del “cec” es converteix en un paradigma eloqüent de l’ésser humà.
D:
RESPOSTA.
Diumenge
que ve llegirem la resposta que la
gent de Natzaret va donar a Jesús. Ha de ser per nosaltres un toc d’atenció.
Els Natzarens no eren pas
especialment obtusos, sinó que eren com tothom. Simplement continuaven “cecs”,
i no podien “veure” tota la realitat d’aquell home humil, “el fill d’en Josep”. Encara no tenen aquell sentiment que el mateix Lluc destaca en Maria: “Deu ha mirat la petitesa de la seva
serventa,... i ha decidit fer-hi meravelles” (Lluc 1,48).
¿Ens atrevirem a pensar que el camí de la Llibertat es descobreix només des de la visió dels “petits”?
E. PREGUNTES per al diàleg.
1.
Jesús s’aplica a si mateix les paraules del profeta: “L’Esperit del Senyor reposa
sobre meu...”. Aquestes paraules s’han d’entendre com a
referides exclusivament a Jesús, o es poden aplicar a altres persones? A
quines? Per què?
2.
¿Disposeu d’algun llibre, o
participeu en algun cercle d’estudi,
per posar al dia els vostres coneixements
religiosos, tal com es diu de Teòfil?
3.
A la segona Lectura, St. Pau ens parla de les diferents classes de membres de la
Comunitat, i de com tots tenen funcions diferents. Considereu que en la vostra
comunitat, o en l’Església, es fomenta suficientment la diversitat, i hi és aprofitada en bé de tots?
