Diumenge vinent, 2on. de durant l'Any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Casament.    Dona.      Galilea.      Miracles.     Miracles de Jesús            Vi_(Sarment).    

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Aliança.   Galilea.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →   Diumenge 2 de durant l’any C.

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 52,7-10).

Per amor de Sió no vull callar,

no vull reposar per Jerusalem

fins que aparegui com un raig de llum el seu bé,

i la seva salvació com una torxa encesa.

Els altres pobles veuran el teu bé,

tots els reis veuran la teva glòria

i et donaran un nom nou

que els llavis del Senyor designaran.

Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor,

i una diadema reial a les mans del teu Déu.

No et podran dir més «L’Abandonada»;

no podran dir «La Desolada» a la teva terra:

a tu et diran «Jo-me-l’estimo»,

i a la teva terra, «Té-marit»,

perquè el Senyor t’estimarà,

i tindrà marit la teva terra.

El qui t’haurà reconstruït

et prendrà per esposa

com un jove esposa una donzella;

el teu Déu estarà content de tenir-te

com el nuvi està content de tenir la núvia.

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,5-11).

Germans,

els dons que rebem són dons diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit

distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Un, gràcies a l’Esperit,

rep el do d’una paraula profunda;

un altre, per obra del mateix Esperit,

rep el do de desglossar les veritats;

un altre, en virtut del mateix Esperit,

rep el do de la fe;

un altre, el do de donar la salut als malalts;

en virtut de l’únic Esperit, un altre, rep el do de fer miracles;

un altre el do de profecia;

un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic;

un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos;

un altre, el do d’interpretar-los.

Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit,

que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.

 

EVANGELI. (Joan 2,1-12).

En aquell temps se celebrà un casament a Canà de Galilea.

Hi havia la mare de Jesús.

També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu:

«No tenen vi.»

Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi?

Encara no ha arribat la meva hora.»

 

Llavors la seva mare diu als qui servien:

«Feu tot el que ell us digui.»

Hi havia allí sis piques de pedra

destinades a les pràctiques de purificació

usuals entre els jueus.

Cada una d’elles tenia una cabuda

de quatre a sis galledes.

 

Els diu Jesús:

«Ompliu d’aigua aquestes piques.»

Ells les ompliren fins dalt.

 

Llavors els digué:

«Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.»

Ells n’hi portaren.

El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi.

Ell no sabia d’on era,

però ho sabien molt bé els qui servien,

perquè ells mateixos havien tret l’aigua.

 

El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:

«Tothom serveix primer els millors vins i,

quan els convidats ja han begut molt,

els vins més ordinaris;

però tu has guardat fins ara el vi millor.»

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea.

Així manifestà la seva glòria,

i els seus deixebles cregueren en ell.

 

 

B. LLENGUATGE. 

1. Convé, ja des del primer moment, no llegir aquest relat de les Noces de Canà com la narració d’un fet objectiu. Tampoc no es tracta de cap “miracle” de Jesús. (Cal reconèixer que el fals recurs als “miracles” ha impedit sovint la correcta comprensió del missatge de Jesús).
 
Es tracta d’una al·legoria. La relació entre Jahvé (Déu) i la Comunitat d’Israel sovint ve expressada amb el “llenguatge” de l’aliança matrimonial (1ª Lectura). Com una dona “elegida” per un home per a ser la seva esposa, també Israel se sabia “elegit” per Déu, permetent-li  sentint-se “el seu Poble”.

 
(Aquí cal notar que, en aquell temps, la “relació” home-dona en el “matrimoni (en l’aliança matrimonial) era diferent de com és entesa entre nosaltres. Avui, entre nosaltres, home i dona estan en un pla d’igualtat, almenys teòricament. No era així en els temps bíblics, sinó que la dona veia el marit com el “seu senyor”. El marit, elegint com esposa una dona, la “salvava”, permetent-li esdevenir esposa i mare, que constituïa la seva autèntica “realització”).

 

2. L’Evangeli de Joan fa començar l’obra de Jesús amb les Noces de Canà, presentades com una “al·legoria” de la situació “progressiva” de la “aliança” entre “Déu” i “Israel”, i sobretot, entre Déu i la Humanitat.

En llenguatge actual, parlaríem de les “etapes” del “Procés d’Humanització”.
El relat llegit ens porta a distingir-hi dues grans etapes:
 
- Una primera, marcada per la Llei (les normes religioses en les Societats religioses, o les normes de convivència en les noves Societats laiques). Aquesta 1ª etapa està representada per la presència de les imponents “piques de pedra, destinades a les pràctiques de purificació”. L’expressió “piques de pedra” evoca les “taules de pedra” on estaven gravats els 10 Manaments.

 

-Una segona, marcada per Jesús, però encara no és present. “Encara no ha arribat la meva hora”, respon a la seva mare.
Aquesta nova etapa, dita també “Nova Aliança” (Lluc 22,20. 1Corintis 11,25.  Hebreus 9,15), ja no se centrarà en la Llei sinó en la Vida donada i compartida de Jesús, i dels qui s’hi incorporin.

En aquesta Nova Aliança, Jesús n’és “l’espòs”, i la Humanitat en serà “l’esposa”, quan “Maria Magdalena”, que representa la Nova Humanitat, descobreix “el seu Senyor” (“Rabuni! Joan 20,11ss).

 
En aquest relat de l’Evangeli de Joan que hem llegit, Maria, la mare de Jesús, representa la comunitat fidel d’Israel. És ella qui, gràcies a la presència de Jesús (amb els seus deixebles), s’adona que la 1ª Aliança entre Déu i Israel no dona més de si: “No tenen vi”. Per això diu als qui servien: “Feu tot el que ell (Jesús) us digui”.

 

3. “... encara no ha arribat la meva hora...”

Jesús és cent per cent jueu, i com a membre del Poble elegit és “present” a la 1ª etapa de les Noces, però com a “convidat”. No són les seves Noces, ni dels seus deixebles; ja que serà precisament Ell qui protagonitzarà la Nova Aliança per a tota la Humanitat.
 
La 1ª Aliança amb el Poble d’Israel no havia de ser entesa com un “privilegi” sinó com una “missió”: preparar la Humanitat entera per a rebre l’Aliança definitiva.
En l’elecció d’Israel, el destinatari final era Tota la Humanitat.

Com a fill d’Israel, Jesús portarà a terme aquesta missió “quan arribi la seva hora” (Joan 8,20. 13,1).

 
La “seva hora” arribarà quan Jesús faci de la seva “vida” una vida donada i compartida amb els seus deixebles.
Aquesta serà la Nova Aliança, la definitiva. Passa per l’arbre de la Creu que, simbòlicament, permet recuperar el mític Arbre de la vida, “perdut” per la “infidelitat de la parella humana inicial quan estaven al jardí original (Gènesi 2,9 i  Gènesi 3,24).

 

4. Aquest relat de les Noces de Canà, al començament de l’activitat de Jesús forma una inclusió amb el relat final: la trobada de Jesús amb “Maria Magdalena”, la “esposa” que personifica la Nova Humanitat “fidel” (Joan 19,25ss).
 
En els dos relats hi ha els mateixos personatges centrals: “Jesús” i “Maria”. En els dos casos Jesús parla a la seva “mare” dient-li “dona” (que, en un context d’aliança matrimonial, significa també “esposa” (Aquí cal notar la mala traducció “interpretativa” que en fa el Missal); en els dos casos hi ha els deixebles, encara que, a la Creu, representats només pel “deixeble que Jesús estimava” (que es manté sempre “sense nom”, i així pot "representar" tot altre deixeble que s’hi incorpori).

 

5. Però hi ha també diferències importants entre els dos relats:

-A les Noces de Canà, per a Jesús “encara no ha arribat la seva hora”; en canvi a la Creu és el moment àlgid de la seva hora (Joan 13,1).

 

-A Canà “no tenen vi”; en canvi a la Creu, del “costat” obert de Jesús en surt “sang i aigua”, símbol de l’Aliança original entre Déu i la Humanitat, quan “Eva” és “treta” del “costat” d’Adam. (Gènesi 2:21. Joan 19,34).

 

-A Canà, Maria és la “mare de Jesús”. A la Creu, esdevé “mare del deixeble que Jesús estimava”, personificació avançada dels deixebles que vindran; i és “acollida” a casa seva (Joan 19,27).

 

-A Canà, l’espòs és “Déu”, “present” només implícitament en forma de Llei, evocat per les “sis piques de pedra destinades a les purificacions legals”.
A la Creu, l’espòs  és explícitament present i visible en l’Home-Jesús, el “Fill Únic que està al si del Pare” (Joan 1,18 i 34).
La “esposa” és ja tota la Humanitat, representada en les dues “Maria” (Joan 19,25): Maria, la Mare de Jesús, i Maria Magdalena en el relat de l’hort-jardí (Joan 20,13).

Nota.
És habitual parlar de les tres Maries. Però considero més encertats els comentaristes que parlen de nomes dues “Maria”: la mare de Jesús i Maria Magdalena. (→ Maria). 

 

6. “Així començà Jesús els seus miracles (signes)...”

Les Noces de Canà són una al·legoria del Procés d’Humanització. Un procés que té dues grans etapes.

En l’Evangeli de Joan, l’adhesió a Jesús (la fe) es va fent progressivament, per passos. Els “deixebles”, veient els diferents signes, van sentint-se cridats a una fe-adhesió creixent.

Aquí cal notar, una vegada més, que l’Evangeli de Joan no parla de “miracles” (entesos en el sentit actual d’aquesta paraula) sinó de “signes” (Joan 2,11). La traducció que ofereix el Missal català, segurament intentant facilitar la comprensió, a vegades es converteix en un obstacle.

 

C. MISSATGE. 

7. Com Humans, som “elegits” per anar esdevenint fills de Déu deixant-nos “empeltar” en la seva VIDA. Ser “fills en el Fill”.
Comencem com a “fills petits” (menors d’edat), i ens sentim “units al Pare” sobretot per l’obediència a unes normes.
Però la finalitat de les “normes” és ajudar-nos a créixer, i esdevenir plenament fills (Joan 1,17s). 

 

 

D: RESPOSTA. 

Acceptar la “elecció” rebuda.

Això comporta sentir-se col·laboradors en l’Obra de Déu. “Els seus deixebles cregueren en ell”.

Amb tot, la fe en Jesús ha d’anar creixent. Per això el mateix Jesús va advertint d’una fe “encara insuficient” (Joan 6,66). De fet, els “deixebles” no mostraran una fe madura fins després de la resurrecció de Jesús. I encara...
(Podeu repassar “l’examen” de Jesús a Pere... Joan 21,15ss)

 

L’Obra de Déu som nosaltres mateixos; és a dir: la HUMANITAT.
Per això, com a col·laboradors de Déu, la nostra resposta consisteix en “fer-nos Humans fent Humanitat”.

  

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. “Col·laboradors de Déu”. Hi ha infinites maneres de fer-ho, però cada moment té les seves pròpies. ¿Com ha anat variant la vostra manera de “col·laborar amb Déu per fer Humanitat”?

2. L’Església considera el matrimoni cristià com un “sagrament”. Què té d’especial el matrimoni cristià?