Tridu pasqual. C.

Tridu pasqual.

Nota.

Reprodueixo aquí els APUNTS del Tridu Pasqual de l’Any B, amb algunes variants. 

Dijous, Divendres i Dissabte Sant.

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual  estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions ni finals.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom: a qui vulgui alimentar-se’n (dijous) i a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo als enemics de l’Home (divendres).

El Sant Sopar expressa, en forma ritual, allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem convertint en aliment per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. “Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat; una realitat visible per tothom. “Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12.32).

En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món. La mort de cada un d’ells pot no ser vida perdura sinó vida donada, acollida per les mans bondadoses de Déu. Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe: la vida donada no és una vida perduda. La vida donada “s’empelta” directament a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna crea comunió; i la comunió es fa visible engendrant comunitats.

Una vida donada no cau en el buit. És cert que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida, i s’han fet ells mateixos aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” perquè fa visible la seva vida donada. I Jesús esdevé així el “cap del cos” (Efesis 5,23).

Tenim, doncs, tres dies però una única celebració: la vida que viu donant-se,  entrant així en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

LECTURES

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

LLENGUATGE I COMENTARI.

1. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines dels servidors (o de l’esposa, en aquell temps primera servidora del marit). Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida (Vida que es dóna), i del seguiment dels deixebles (els qui reben la seva vida donada).

3. Però l’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de pa va entrar en ell. És que els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara no estan en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

4. L’únic ritual en aquest Sopar és el rentament dels peus. I no com a ritu de purificació sinó com a signe de servei. Per això Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.

És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats la ritualització de la Cena del Senyor ja era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

5. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

6. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que aquesta s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa. La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

7. Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. El “sacerdot” seria com un “pont” (pontífex) entre dues ribes separades.

8. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació. En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres”. La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom”. El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

9. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: si és que “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o que hagin de compensar-ne les deficiències.

La carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

10. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, dos altres defectes que ja entren en el camp de la injustícia:

a) posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i

b) posar una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un ministeri considerat exclusiu dels barons.

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú no hauria d’esperar a corregir aquests comportaments incorrectes a que ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

Dient això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones fossin com els homes sinó que els homes fóssim com les dones.

Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.

11. Seria bo aprofitar la manca providencial de “vocacions al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la comunitat, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica del servei mutu i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi vocacions. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les vocacions que aquesta necessita sorgeixen espontàniament. Si no les “veiem” deu ser perquè ens passa com a aquell que es queixava que “la primavera no fa flors perquè l’arboç no està florit...”.

DIVENDRES SANT.

1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda (Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció (Lluc 2,34). Davant l’espectacle dels crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la connivència amb els poderosos o de la simple indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant l’home que pateix, que és torturat o menystingut, i cal donar-li una resposta. Davant els crucificats només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que estan en contra d’ell o passen de llarg.

Passió segons Sant Joan.

2. Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort el “cadàver” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de l’autèntica vida.

3. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè” pot ser entesa com “de Natzaret” i també com “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús de Natzaret” (literalment: Jesús el natzarè). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” que els Poderosos arrenquen de l’hort de Getsemaní i que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) l’enterren en un hort que hi havia vora el Calvari. Aquest “rebrot”, en la nova creació (el Diumenge, primer dia de la setmana), ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, sorpresa, el confon amb “l’hortolà” (Joan 20,15).

4. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a vegades burlesc o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús.

- Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el nom de Déu. Per això “retrocediren i caigueren per terra”).

- Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.

- Els soldats, que entronitzaven i proclamaven els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ho fan com a burla, però expressen la realitat profunda.

- Pilat en persona presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre Rei”.

També ho proclama el rètol de la Creu: “Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà: “Això que he escrit, ja està escrit”.

- L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acaba la creació-generació de l’home-imatge-de-déu. Ara acaba realment el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.

- “Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot podrà ser diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu nou regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.

“Dona, aquí tens el teu fill”.

5. Amb l’expressió “la mare de Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només es parla de la “mare de Jesús” al començament  (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). A Maria, Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps, l’home salvava la dona quan l’elegia entre totes per l’estima-la com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort, com Eva havia sortit del costat d’Adam adormit. “Sang i aigua”: símbol de la vida-que-es-dóna. Comença la Humanitat renovada.

6. Al peu de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”. La Nova Aliança no exclou pas la Primera Aliança sinó que la realitza ja que aquesta tenia forma de promesa. A la creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa, i comença l’Aliança definitiva que incorpora també la Primera. En el llenguatge dels Evangelis, l’Israel de les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats Cristianes.

DISSABTE SANT.

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunió i es fa visible en les comunitats.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat en serà la nova llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. La comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual. Els reunits s’acosten al Ciri Pasqual per encendre la candela i es reparteixen la nova flama entre ells. S’hi canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part d’allò que proclama cada una, el conjunt de les Lectures vol suggerir que l’obra de déu té forma d’història: comença amb la Creació des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la vida, i arriba fins a la llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el fill.

La renovació del baptisme ens recorda que també la nostra vida té forma d’història. Un any rere l’altre, anem fent realitat allò que significa el Baptisme de cada un de nosaltres: una petita història que troba el seu lloc en la gran història.

Evangeli  (Lluc 24,1-12).

El diumenge, molt de matí,

les dones anaren al sepulcre

amb les espècies aromàtiques que havien preparat.

Trobaren que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre.

Hi entraren,

però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor.

Mentre es preguntaven què havia passat,

se’ls presentaren dos homes amb vestits resplendents.

Esglaiades, s’inclinaren amb la cara fins a terra,

i ells els digueren:

«¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?

No hi és, aquí: ha ressuscitat.

Recordeu com us parlava quan era a Galilea,

i us deia que el Fill de l’home

havia de ser entregat a uns homes pecadors,

que havia de ser crucificat

i que, al tercer dia, havia de ressuscitar.»

Llavors es recordaren del que Jesús havia predit.

Se’n tornaren del sepulcre

i anunciaren tot això als onze i a tots els altres.

Aquestes dones eren Maria Magdalena,

Joana, i Maria, mare de Jaume.

També les altres que eren amb elles els ho deien.

Però als apòstols aquesta història

els semblà una quimera, i no se les cregueren.

Pere se n’anà corrents al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre i veié

que no hi havia res més que el llençol d’amortallar tot aplanat,

i se’n tornà a casa,

preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat.

LLENGUATGE.

1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Lluc. El relat de Lluc, en molts detalls, és força diferent del de Marc que llegíem l’any passat. 

Les dones que van al sepulcre representen les futures comunitats cristianes. No es preocupen per la pedra que separa els morts del món dels vius. Entren tranquil·lament al sepulcre i s’estranyen de no trobar-hi el cos de Jesús. Aquesta “descripció” serveix per posar de relleu la pregunta fonamental del relat d’avui: “¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”. Notem que la pregunta la fan “dos homes”, amb vestits resplendents (“divins”) que Lluc ja ens havia presentat en el relat de la Transfiguració (Lluc 9,30). Allà ens va dir que eren Moisès i Elies. L’evangelista encara tornarà a fer intervenir aquests “dos homes” en el relat de l'Ascensió de Jesús al Cel, al començament del segon volum de la seva obra (Fets 1,10).

2. Aquests “dos homes” representen la Llei i els Profetes; i, des de l’àmbit de la Religió (de totes les Religions), donen fe de qui és realment Jesús; o sigui: de qui és realment l’home. Són com els “notaris” de l’obra de déu en relació a l’ésser humà.

Les dones es creuen allò que diuen aquests notaris excepcionals, els quals, per altra part, simplement les ajuden a recordar allò que ja els havia dit el mateix Jesús. No obstant, Lluc deixa constància de la duresa dels deixebles masculins a l’hora de creure allò que els havia dit Jesús, corroborat ara per aquests “dos homes” i transmès a ells per les dones. Pere, com que no es creu ni les dones ni els notaris, se’n va al sepulcre i comprova que el cos de Jesús no hi és (“el llençol d’amortallar era aplanat”); i es pregunta què podia haver passat...

A la “conversió” de Pere i els altres, Lluc dedicarà la segona part de la seva obra que nosaltres coneixem com a fets dels apòstols. Se’n llegiran alguns fragments els diumenges del temps pasqual.

3. El gran símbol de la resurrecció és la comunitat. Símbol i realitat. Però esdevenir comunitat no és fàcil, sobretot per als homes barons, com queda clar en el relat que hem llegit. En el relat de la Passió, Lluc ja havia posat en boca de Jesús unes paraules ben significatives: “Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat”. Però la “fidelitat” de Simó va defallir, com la de tots els altres. Amb tot, la pregària de Jesús va ser eficaç i, al final, Pere és convertirà. Per això Jesús ja li havia dit: “Tu, un cop t’hagis convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22, 32).

Lluc, tant en l’evangeli com en els fets dels apòstols, ens presenta la dificultat dels deixebles per seguir el camí de jesús. És una manera de dir als seus lectors: si als qui estaven tan a prop de Jesús els va costar tant entendre’l i seguir-lo, no us heu de desanimar si també us costa a vosaltres. I si ells, tan durs de cor, van acabar identificant-se amb Jesús, també ho podeu fer vosaltres.

El Ram. Any C.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,4-7).

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre

perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.

Un matí i un altre em desvetlla l’orella

perquè escolti com un deixeble.

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut;

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

2ª LECTURA (Filipencs 2,6-11).

Jesucrist,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició d’esclau.

Havent-se fet semblant als homes

i començant de captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exalçat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

(EVANGELI. (Lluc 19,28-40)).

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Lluc. És un relat llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc hi poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita. (De totes maneres, podeu llegir el text de la Passió de Jesús al blog de la Tertúlia en espiral, d’aquest diumenge.).

En aquell temps,

Jesús anava al davant pujant a Jerusalem.

Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,

a la muntanya de les Oliveres,

envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant

i, entrant, hi trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat mai.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava per què el deslligueu,

respondreu que el Senyor l’ha de menester.»

Els dos que Jesús enviava se n’anaren

i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.

Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren:

«Per què el deslligueu?»

Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»

Portaren el pollí a Jesús,

el guarniren tirant-li els mantells a sobre

i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava

estenien els mantells pel camí.

Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,

tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria,

començà de lloar Déu a grans crits

per tots els prodigis que havien vist, i deien:

«Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.

Pau al cel, i glòria allà dalt.»

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:

«Mestre, renya els teus seguidors.»

Ell respongué:

«Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»

B. LLENGUATGE.

Nota.

Sobre la festa del Ram i els diferents relats de la passió podeu llegir els APUNTS corresponents a l’ANY B.

Per altra part, la llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Lluc, supera les pretensions d’aquests APUNTS, i també la meva capacitat. Per això comentaré només alguns aspectes.

1. El relat de la passió segons st. lluc segueix molt de prop el de l’Evangeli de Marc. No obstant, hi trobem tota una colla de pinzellades pròpies i plenes de significat.

2. D’entrada, cal destacar la forta presència del Poble en tot el camí de Jesús fins a Jerusalem, primer, i fins al Calvari, després. La presència del Poble vol posar de relleu Jesús com a guia d’un nou èxode. No obstant, hi ha un gran punt d’inflexió: fins a Pilat, el Poble acompanya Jesús i, fins i tot el “protegeix” dels poderosos que ja han decidit matar-lo. En vàries ocasions s’afirma que els grans sacerdots i notables no s’apoderen de Jesús per por a la reacció del Poble que l’escoltava amb gust (Lluc 19,48).

Sorprenentment, quan els grans sacerdots i notables del Poble, de nit i amb traïdoria, ja s’han apoderat de Jesús, l’han condemnat, i l’han portat al Poder romà per fer-lo executar, el Poble demana la seva mort. I, a pesar de la sorprenent insistència de Pilat en declarar-lo innocent, el Poble crida: “Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!” (Lluc 23,18). A partir d’aquí, el Poble continua acompanyant Jesús, però ara per portar-lo al Calvari, a la mort.

3. Aquesta sorprenent proclama del Poble té un gran significat teològic. Israel és el poble elegit per Déu per mantenir en la Humanitat el desig i l’esperança de la llibertat. En un primer moment, aquest projecte de Llibertat fa “diferent” Israel entre els altres Pobles. En fa un “poble únic”. Molts israelites fins i tot confonien allò que era una missió amb un privilegi. Ara, la proclama solemne davant Pilat de no voler el Messies com a rei, “provoca” que “l’elecció” divina, fins ara centrada en Israel, s’universalitzi.

4. Déu ha estat fidel a les promeses fetes a Israel d’enviar-los el llibertador vertader i definitiu. Però el Poble l’ha negat “com a rei propi” i l’ha lliurat als pagans, és a dir: a tothom.

A la creu, Jesús mor com a “rei dels jueus” i comença a regnar com a “primogènit de la Nova Humanitat”. A la Creu, Jesús és humiliat com “messies sense Poder”  i és exaltat com a “Home-mostra”, “Home-vida-que-es-dóna”, “Home-fill de Déu”.

5. El relat de la Passió de Lluc exposa amb força la dialèctica contradictòria entre Poder que mata i Amor que vivifica. Ja des del començament, l’acció d’Amor que fa Jesús envers els seus deixebles és corresposta per aquests amb una discussió sobre quin d’ells seria el més important o poderós. Ells continuen veient Jesús com el seu capitost amb Poder. Ara que parla de que serà traït, es pregunten qui d’entre ells vol i pot “substituir-lo” arrabassant-li el Poder. I no hi surt el nom de “Judes” perquè, de fet, és cosa de tots.

En el relat de Lluc hi ha com un “joc de paraules” entre l’home que es lliura per Amor (Jesús), i l’home que el lliura per Poder (el traïdor). Per això Lluc trasllada a aquí l’ensenyament de Jesús sobre “els qui dominen les nacions, i que es fan anomenar benefactors...”, i diu clarament als seus deixebles: “Entre vosaltres no ha pas de ser així”. 

6. És ben comprensible que Lluc, com passa també en l’Evangeli de Joan, ens presenti l’esdeveniment del Calvari com un gran “espectacle” que tothom, el Poble inclòs, contempla.

És l’espectacle de l’home nou que emergeix com a superació del Poder d’una manera semblant a com la llum, en la Creació inicial, va emergir de les Tenebres. Aquest és el simbolisme de la foscor que s’estén per tota la terra. “Cap al migdia s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat”. Aquesta “foscor” evoca les tenebres inicials, quan encara la paraula de Déu no havia dit “Que existeixi la Llum” (Gènesi 1,1). Ara, el gran crit de Jesús és la paraula que “crida” i manisfesta l’home nou. “Jesús cridà amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans.»”. En Lluc, diferentment que en Marc, aquest “gran crit” de Jesús són unes paraules que corregeixen la gran equivocació d’Adam i Eva (és a dir, de la Humanitat) que van pretendre ser com déus en competència amb Déu, malentès com a Poder. (Gènesi 3,22).

7. Però, al Calvari, les tenebres prenen un nou significat. Les Tenebres inicials eren per manca de llum, la qual encara no havia estat creada. En canvi, les tenebres del Calvari són la conseqüència del refús dels Humans a la Vida-que-es-dóna. Però, com s’afirma explícitament en l’Evangeli de Joan, “les Tenebres no han pogut ofegar la Llum” (Joan 1,5). De manera semblant, l’home-Poder no ha pogut ofegar l’home-Amor. Serà precisament en plena “hora de les tenebres” que apareixerà l’espectacle de l’Home-Amor.

8. Al Calvari, amb Jesús, rei dels jueus, Israel acompleix la seva missió de fer brotar la Llibertat en el Món. Ara l’elecció d’israel esdevé elecció universal. La cortina del Temple propi i exclusiu d’Israel, s’esquinça pel mig. L’accés a Déu queda obert a tothom qui segueixi el camí de la vida-que-es dóna.

9. En l’espectacle del calvari, uns es burlen de l’Home sense poder; d’altres l’increpen perquè no fa ús del seu suposat “poder” per salvar-se ell mateix i salvar la resta dels crucificats. Però d’altres entenen la Nova Creació, i l’acullen. La petició del Bon Lladre i la resposta que rep de Jesús posa de manifest el gran dilema davant el qual cadascú s’haurà de decidir.

L’espectacle del Calvari escenifica els infinits “calvaris” de tots els temps arreu de la humanitat. S’hi exhibeix la força homicida del Poder i la força humanitzadora de l’Amor (Vida-que-es-dóna). Tothom el veu, i tothom ha d’escollir.

El Centurió i el Bon Lladre ja han escollit. Els altres, de moment, s’ho miren...

10. La decisió que prengui cadascú no és pas neutra. En el camí de Jerusalem al Calvari, hi ha una escena solemne i tràgica a la vegada. “Seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».

Les dones són aquella part de la Humanitat més directament activa en la gènesi i creixement de la Vida. Són les “servidores de Vida” per excel·lència. Per contrast, els homes, amb la nostra dèria de buscar el Poder, massa sovint hem sigut “servidors de Mort”.

11. Camí del Calvari, Jesús es para i es gira cap a les dones per dir-los: «No ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. ... Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».

Aquesta sentència possiblement fa referència a allò que passa amb el foc: les branques verdes no cremen; en canvi les branques seques cremen ràpidament i acreixen el foc. Jesús, és l’arbre verd (literalment la branca verda). El seu pas pel foc (la mort) no comportarà la seva destrucció. Jerusalem és l’arbre vell (soca vella) que “rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava” (Lluc 19,44).

12. Trist destí el de les dones que donen al Poble fills destinats, de fet, a matar i a ser morts! St. Lluc evoca aquí amb llenguatge profètic la tragèdia de Jerusalem i de tot Palestina l’any 70, quan va ser arrasada per les tropes romanes. Jerusalem evoca els horrors i de la destrucció de tantíssimes ciutats del món enter i de tots els temps. És el “fruit natural” de l’opció per “Barrabàs, un homicida”.

C. MISSATGE.

13. Tot el relat de la Passió respira “pas” (pasqua) des d’una Humanitat vella presidida pel Poder que jutja, condemna, humilia i mata, a una Humanitat nova presidida per l’Amor que vivifica, exalta i “entronitza”. “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”.

L’espectacle del Calvari, dels innumerables calvaris d’arreu del món, es fa davant tothom, i mou tothom, sigui del Poble o de la Religió que sigui, a convertir-se. “Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat, se’n tornava donant-se cops al pit”. Donar-se cops al pit no és encara la conversió, però ja manifesta penediment.

D: RESPOSTA.

14. Comencem un any més la setmana santa. Fa un temps, quan estàvem en situació de cristiandat, tot ens invitava a “celebrar-la”. Ara vivim una situació socialment laica, i allò que queda de la “Setmana Santa” sol tenir un significat sobretot folklòric. Però tot ens va recordant que sempre tenim un pas a fer, una conversió a realitzar, sigui o no “Setmana Santa”.

És possible dedicar la Setmana Santa a fer vacances. Convivim amb altres persones i no cal ser impertinents a causa de les nostres pràctiques religioses. La resposta que se’ns demana és per anar-la fent realitat cada dia i en cada situació: passar d’una “vida-mantinguda” (fruit fal·laç del Poder) a una “vida-que-es-dóna” (Amor), i experimentar així, en la pròpia carn, la resurrecció ja inaugurada en Jesús de Natzaret.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Estem en un món en el qual som a la vegada espectadors i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris” (espectadors). Com ens hi situem? 

2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre. ¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o de Poder?

Diumenge 5è. de Quaresma. C

1ª LECTURA.  (Isaïes 43, 16-21).

El Senyor,

el qui obrí enmig del mar un camí,

una ruta enmig de l’aigua impetuosa,

el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls,

guerrers valents i fornits

i tots caigueren, no s’aixecaren mai més,

s’apagaren com un ble consumit,

ara diu això:

«No recordeu més els temps passats,

no penseu més en les coses antigues;

estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,

no us n’adoneu?

Pel desert faré que hi passi un camí,

que corrin rius per la solitud,

els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran

en veure que poso aigua en el desert,

que abunden els rius en la solitud

perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.

Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

2ª LECTURA (Filipencs 3,8-14).

Germans,

tots els avantatges que jo pogués tenir

els considero desavantatjosos

comparats amb el valor que té

poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.

Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge

i a considerar-lo escòria

a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.

Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva

guanyada perquè he observat la Llei,

sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.

El meu desig és conèixer Crist

i experimentar el poder de la seva resurrecció,

compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort,

per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.

No vull pas dir amb això

que ja he obtingut aquella plenitud que busco;

corro amb l’esperança d’apoderar-me’n;

puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.

Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat;

el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere

i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;

corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa

que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

B. LLENGUATGE.

1. Segons els estudiosos, el relat que hem llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli de Joan, no pertany al text original. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està “col·locat” en l’Evangeli de Lluc.

Es tracta, doncs, d’un relat independent, molt antic, que ha acabat encastat en l’Evangeli de Joan a pesar de no usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el context.

2. Però, donat que ara forma part de l’Evangeli de Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi els apunts corresponents.

Crec que d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força diferents.

Interpretació de “sostres avall”.

3. Tractant-se d’un relat independent sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”, simplement mirant el seu sentit directe. Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona sorpresa en adulteri; allò que busquen és comprometre Jesús fent-li una pregunta-trampa per la qual, respongui com respongui, podrà ser acusat. En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Sinòptics de si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17). En aquest cas de l’Adúltera, si Jesús no la condemna, va contra la Llei de Moisès; i si la condemna, no és tan misericordiós com pretén demostrar, i, a més, aniria contra una limitació legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus.

4. La resposta de Jesús és en tres actes: primer se’n desentén del tot: es posa a jugar fent gargots a terra amb el dit. Com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”.

Resposta sorprenent, però no tant si tenim en compte que, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els quals, així, assumien la responsabilitat legal d’aquella mort.

Per altra part, la resposta de Jesús no diu que els testimonis tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat.  Ells es coneixien massa bé com perquè algun s’atrevís a tirar la primera pedra. El qui ho intentés s’exposava a la crítica dels altres acusadors que podrien dir-li: “Vaja, precisament tu et tens per un home sense pecat!?

Per això la resposta de Jesús provoca que se’n vagin l’un darrera l’altre començant pels més vells (que eren també els més coneguts...).

5. Sorprenentment, quan Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada, es fa el despistat i pregunta: “Ningú t’ha condemnat?”. Si els acusadors, “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. I acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”. Cal notar que el relat no diu que la perdoni, sinó simplement que no la condemna, donant-li un bon consell.

6. També s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi podria comentar la situació injusta en què la Llei situa la dona, ja que aquí no es fa cap referència al “soci masculí” indispensable per al delicte de la dona.

Interpretació de  “més volada”.

7. Però dubto molt que aquest relat independent sigui realment per expressar l’angoixa d’una dona adultera, utilitzada per comprometre Jesús, i per posar de manifest la bondat d’aquest.

Que aquest relat acabés encastat precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’església primitiva, l’autor del Quart Evangeli està representat precisament per una àguila).

8. Segurament aquest relat independent vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les primeres comunitats cristianes.

Hi havia comunitats formades per persones provinents del Judaisme en les quals no era necessari abandonar les pràctiques que manava la Llei de Moisès.

També hi havia força comunitats provinents del Paganisme i a les quals s’havien adherit també persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.

Doncs, bé: sovint aquestes persones jueves de les comunitats pagano-cristianes eren acusades pels companys jueus de les altres comunitats de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.

9. Recordem que aquesta l’Aliança normalment s’expressava amb un llenguatge matrimonial. El mateix Evangeli de Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes noces (Les Noces de Canà de Galilea. Joan 2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí, com a nova parella, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan 20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic, s’anomena “adúltera” la persona o la comunitat que és infidel a l’Aliança de Déu amb Israel.

10. Vist així, cada detall d’aquest relat adquireix un significat nou. “L’adulteri” dels membres jueus de les comunitats pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista dels cristiano-jueus. “Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”. La “adúltera” representa les persones juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i que per això són acusades d’adúlteres. Els acusadors pretenen implicar-hi l’autoritat del mateix Jesús, també jueu.

Pensem només en les persecucions constants que va haver de suportar St. Pau no solament de part dels jueus sinó també de molts cristiano-jueus.

Però l’autor del relat ens presenta un Jesús que se’n desentén, i davant la insistència dels acusadors, capgira la situació invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots abandonen, començant pels més vells.

11. Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència, que és un greu error pretendre condemnar els altres.

Permeteu-me explicar això partint de la meva pròpia experiència.

Jo ara sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat a la Llei (de l’Església) fins que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança. Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli” amagava sovint infidelitat a la Humanitat (que és allò que realment ens demana l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me de nou, alliberant-me de molts criteris eclesiàstics que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un bon cristià.

Tot i ser vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga encara infidelitat a homes i dones concrets amb qui convisc. I hauré de continuar la meva conversió, alliberant-me de molta ideologia “humanista”.

Com a vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera pedra”; i m’adono que jo he de ser el primer de retirar-me.

I s’agraeixen les paraules de Jesús: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

C. MISSATGE.

12. Ningú és jutge de ningú. Però, com que això tardem molt a descobrir-ho, l’evangeli ens ofereix una segona part: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”

L’acusació entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada. L’autor d’aquest relat, davant d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa que els fariseus i escribes feien a Jesús per poder-lo acusar.

13. L’actitud de Jesús desentenent-se de les acusacions indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.

Aquest missatge és d’una grandíssima actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar tota temptació acusadora i assumir de debò un gran pluralisme intern. I els Catòlics hauríem de començar per acceptar explícitament la legitimitat de les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, ofert absolutament a tothom, sigui quina sigui la seva religió o no-religió.

D: RESPOSTA.

14. Ningú neix plenament bo. En relació a la Humanitat tots podem anar descobrint que hem començat essent força “adúlters”, encara que potser amb bona voluntat. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia. Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura, parlant de si mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei”.

Cal aprofitar que ens fem vells per adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats. “Ningú és jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El pluralisme dintre l’Església és creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què penseu fer per superar aquesta temptació?

2. Un proverbi antic diu: “Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques més en els altres”. Què en penseu? Ho practiqueu amb vosaltres mateixos?