1ª LECTURA. (Isaïes 50,4-7).
El Senyor
Déu m’ha donat una llengua de mestre
perquè,
amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i
un altre em desvetlla l’orella
perquè
escolti com un deixeble.
El Senyor
Déu m’ha parlat a cau d’orella
i jo no
m’he resistit ni m’he fet enrere:
he parat
l’esquena als qui m’assotaven
i les
galtes als qui m’arrancaven la barba;
no he
amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.
El Senyor
Déu m’ajuda:
per això
no em dono per vençut;
per això
paro com una roca la cara
i sé que
no quedaré avergonyit.
2ª LECTURA (Filipencs
2,6-11).
Jesucrist,
que era
de condició divina,
no es
volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,
sinó que
es va fer no-res,
fins a
prendre la condició d’esclau.
Havent-se
fet semblant als homes
i
començant de captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà
i es féu obedient fins a acceptar la mort,
i una
mort de creu.
Per això
Déu l’ha exalçat
i li ha
concedit aquell nom
que està
per damunt de tot altre nom,
perquè
tothom, al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui
el genoll al nom de Jesús,
i tots
els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria
de Déu Pare.
(EVANGELI. (Lluc 19,28-40)).
Nota.
L’evangeli propi de la missa d’avui és
la Passió segons St. Lluc. És un
relat llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc
hi poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita. (De totes maneres, podeu llegir el text de la Passió de Jesús
al blog de la Tertúlia en espiral, d’aquest diumenge.).
En aquell
temps,
Jesús
anava al davant pujant a Jerusalem.
Quan era
a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània,
a la
muntanya de les Oliveres,
envià dos
dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
«Aneu al
poble d’aquí al davant
i,
entrant, hi trobareu un pollí fermat,
que ningú
no ha muntat mai.
Deslligueu-lo
i porteu-lo.
Si algú
us preguntava per què el deslligueu,
respondreu
que el Senyor l’ha de menester.»
Els dos
que Jesús enviava se n’anaren
i ho
trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.
Mentre
deslligaven el pollí, els amos els digueren:
«Per què
el deslligueu?»
Ells
respongueren: «El Senyor l’ha de menester.»
Portaren
el pollí a Jesús,
el
guarniren tirant-li els mantells a sobre
i hi
feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava
A mesura que Jesús avançava
estenien
els mantells pel camí.
Quan
s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres,
tota la
multitud dels seus addictes, plena d’alegria,
començà
de lloar Déu a grans crits
per tots
els prodigis que havien vist, i deien:
«Beneït
sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor.
Pau al
cel, i glòria allà dalt.»
Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren:
«Mestre,
renya els teus seguidors.»
Ell
respongué:
«Us
asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»
B.
LLENGUATGE.
Nota.
Sobre la festa del
Ram i els diferents relats de la passió podeu llegir els APUNTS
corresponents a l’ANY B.
Per altra part, la llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Lluc, supera les
pretensions d’aquests APUNTS, i també la meva capacitat. Per això comentaré
només alguns aspectes.
1. El relat de la passió segons st. lluc segueix molt de prop el de l’Evangeli de Marc. No obstant, hi trobem
tota una colla de pinzellades pròpies
i plenes de significat.
2.
D’entrada, cal destacar la forta presència del Poble en tot el camí de
Jesús fins a Jerusalem,
primer, i fins al Calvari, després.
La presència del Poble vol posar de
relleu Jesús com a guia d’un nou èxode.
No obstant, hi ha un gran punt d’inflexió: fins a Pilat, el Poble acompanya Jesús i, fins i
tot el “protegeix” dels poderosos que
ja han decidit matar-lo. En vàries ocasions s’afirma que els grans sacerdots i notables no s’apoderen
de Jesús per por a la reacció del Poble
que l’escoltava amb gust (Lluc
19,48).
Sorprenentment,
quan els grans sacerdots i notables del
Poble, de nit i amb traïdoria, ja s’han apoderat de Jesús, l’han condemnat,
i l’han portat al Poder romà per
fer-lo executar, el Poble demana la seva mort. I, a pesar de la sorprenent
insistència de Pilat en declarar-lo innocent, el Poble crida: “Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs!”
(Lluc
23,18). A partir d’aquí, el Poble
continua acompanyant Jesús, però ara
per portar-lo al Calvari, a la mort.
3.
Aquesta sorprenent proclama del Poble té un gran significat teològic.
Israel és el poble elegit per Déu per
mantenir en la Humanitat el desig i l’esperança de la llibertat. En un primer moment, aquest projecte de Llibertat fa “diferent” Israel entre els altres Pobles.
En fa un “poble únic”. Molts israelites fins i tot confonien allò que era una missió amb un privilegi. Ara, la proclama
solemne davant Pilat de no voler el Messies com a rei, “provoca” que
“l’elecció” divina, fins ara centrada en
Israel, s’universalitzi.
4. Déu ha
estat fidel a les promeses fetes a
Israel d’enviar-los el llibertador
vertader i definitiu. Però el Poble l’ha negat “com a rei propi” i l’ha lliurat als pagans,
és a dir: a tothom.
A la
creu, Jesús mor com a “rei dels jueus” i comença a regnar com a
“primogènit de la Nova Humanitat”. A la Creu, Jesús és humiliat com
“messies sense Poder” i és exaltat com a “Home-mostra”,
“Home-vida-que-es-dóna”, “Home-fill de Déu”.
5. El relat de la Passió de Lluc exposa amb
força la dialèctica contradictòria entre Poder
que mata i Amor que vivifica. Ja
des del començament, l’acció d’Amor que fa Jesús envers els seus
deixebles és corresposta per aquests amb una discussió sobre quin d’ells seria el
més important o poderós. Ells
continuen veient Jesús com el seu capitost
amb Poder. Ara que parla de que serà traït, es pregunten qui d’entre ells
vol i pot “substituir-lo” arrabassant-li el Poder.
I no hi surt el nom de “Judes” perquè, de fet, és cosa de tots.
En el relat de Lluc hi ha com un “joc de
paraules” entre l’home que es lliura
per Amor (Jesús), i l’home que el lliura
per Poder (el traïdor). Per això Lluc
trasllada a aquí l’ensenyament de Jesús sobre “els qui dominen les nacions, i que es fan anomenar benefactors...”,
i diu clarament als seus deixebles: “Entre
vosaltres no ha pas de ser així”.
6. És ben
comprensible que Lluc, com passa també en l’Evangeli
de Joan, ens presenti l’esdeveniment del Calvari com un gran “espectacle”
que tothom, el Poble inclòs, contempla.
És l’espectacle de l’home nou que emergeix com a superació del Poder d’una manera semblant a com la llum, en la Creació inicial, va emergir de les Tenebres. Aquest és el simbolisme de la foscor que s’estén per tota la terra. “Cap al migdia s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja
tarda: el sol s’havia eclipsat”. Aquesta “foscor” evoca les tenebres inicials, quan encara la paraula de Déu no havia dit “Que existeixi la Llum” (Gènesi
1,1). Ara, el gran crit de Jesús
és la paraula que “crida” i
manisfesta l’home nou. “Jesús cridà amb tota la força: «Pare,
confio el meu alè a les vostres mans.»”. En Lluc, diferentment que en Marc,
aquest “gran crit” de Jesús són unes paraules que corregeixen la gran
equivocació d’Adam i Eva (és a dir,
de la Humanitat) que van pretendre ser com
déus en competència amb Déu, malentès com a Poder. (Gènesi
3,22).
7. Però,
al Calvari, les tenebres prenen un
nou significat. Les Tenebres inicials
eren per manca de llum, la qual
encara no havia estat creada. En canvi, les tenebres
del Calvari són la conseqüència del refús dels Humans a la Vida-que-es-dóna. Però, com s’afirma explícitament en l’Evangeli de Joan, “les Tenebres no han pogut ofegar la Llum” (Joan
1,5). De manera semblant, l’home-Poder
no ha pogut ofegar l’home-Amor. Serà
precisament en plena “hora de les
tenebres” que apareixerà l’espectacle
de l’Home-Amor.
8. Al
Calvari, amb Jesús, rei dels jueus,
Israel acompleix la seva missió de
fer brotar la Llibertat en el Món. Ara l’elecció
d’israel esdevé elecció universal.
La cortina del Temple propi i
exclusiu d’Israel, s’esquinça pel mig. L’accés a Déu queda obert a
tothom qui segueixi el camí de la vida-que-es
dóna.
9. En l’espectacle del calvari, uns es burlen de
l’Home sense poder; d’altres
l’increpen perquè no fa ús del seu suposat “poder”
per salvar-se ell mateix i salvar la resta dels crucificats. Però d’altres entenen la Nova Creació, i
l’acullen. La petició del Bon Lladre
i la resposta que rep de Jesús posa de manifest el gran dilema davant el qual
cadascú s’haurà de decidir.
L’espectacle del Calvari escenifica
els infinits “calvaris” de tots els
temps arreu de la humanitat. S’hi exhibeix la força homicida del Poder i la força humanitzadora de l’Amor (Vida-que-es-dóna). Tothom el veu, i tothom ha
d’escollir.
El Centurió i el Bon Lladre ja han escollit. Els altres, de moment, s’ho miren...
10. La
decisió que prengui cadascú no és pas neutra. En el camí de Jerusalem al
Calvari, hi ha una escena solemne i tràgica a la vegada. “Seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que
el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Dones de Jerusalem, no
ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies
que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han
posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes:
“Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd
fan això, ¿què serà de l’arbre sec?».
Les dones són aquella part de la Humanitat
més directament activa en la gènesi i creixement de la Vida. Són les
“servidores de Vida” per excel·lència. Per contrast, els homes, amb la nostra dèria de buscar el Poder, massa sovint hem sigut “servidors de Mort”.
11. Camí
del Calvari, Jesús es para i es gira cap a les dones per dir-los: «No ploreu per mi: ploreu per vosaltres i
pels vostres fills. ... Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de
l’arbre sec?».
Aquesta
sentència possiblement fa referència a allò que passa amb el foc: les branques
verdes no cremen; en canvi les branques seques cremen ràpidament i acreixen el
foc. Jesús, és l’arbre verd
(literalment la branca verda). El seu
pas pel foc (la mort) no comportarà la seva destrucció. Jerusalem és l’arbre vell (soca vella) que “rebatran per
terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has
sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava” (Lluc 19,44).
12. Trist
destí el de les dones que donen al
Poble fills destinats, de fet, a
matar i a ser morts! St. Lluc evoca aquí amb llenguatge profètic la tragèdia de Jerusalem i de tot
Palestina l’any 70, quan va ser arrasada per les tropes romanes. Jerusalem evoca els horrors i de la
destrucció de tantíssimes ciutats del món enter i de tots els temps. És el
“fruit natural” de l’opció per “Barrabàs,
un homicida”.
C.
MISSATGE.
13. Tot
el relat de la Passió respira “pas” (pasqua) des d’una Humanitat
vella presidida pel Poder que
jutja, condemna, humilia i mata, a una Humanitat
nova presidida per l’Amor que
vivifica, exalta i “entronitza”. “T’ho
dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”.
L’espectacle del Calvari, dels
innumerables calvaris d’arreu del
món, es fa davant tothom, i mou tothom, sigui del Poble o de la Religió
que sigui, a convertir-se. “Tota
la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot
el que havia passat, se’n tornava donant-se cops al pit”. Donar-se cops
al pit no és encara la conversió, però ja manifesta penediment.
D:
RESPOSTA.
14.
Comencem un any més la setmana santa.
Fa un temps, quan estàvem en situació de
cristiandat, tot ens invitava a “celebrar-la”. Ara vivim una situació socialment laica, i allò que
queda de la “Setmana Santa” sol tenir un significat sobretot folklòric. Però tot ens va recordant que
sempre tenim un pas a fer, una conversió a realitzar, sigui o no
“Setmana Santa”.
És
possible dedicar la Setmana Santa a fer vacances. Convivim amb altres persones
i no cal ser impertinents a causa de les nostres
pràctiques religioses. La resposta
que se’ns demana és per anar-la fent realitat cada dia i en cada situació:
passar d’una “vida-mantinguda” (fruit
fal·laç del Poder) a una “vida-que-es-dóna” (Amor), i experimentar
així, en la pròpia carn, la resurrecció ja inaugurada en Jesús
de Natzaret.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Estem
en un món en el qual som a la vegada espectadors
i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris”
(espectadors). Com ens hi situem?
2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden
exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre.
¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o
de Poder?
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina1. Estem en un món en el qual som a la vegada espectadors i actors. Hi ha “Sants Sopars” (actors) i hi ha “Calvaris” (espectadors). Com ens hi situem?
ResponElimina________________________________________________________
Per desgràcia o per sort, sovint actuo com actor o espectador, en el sentit d'estar en mig de les injustícies socials que hi ha i, observo en el meu entorn. Quan llegeixo les lectures i l'evangeli d'aquesta setmana, intento posar-me amb la pell de les persones que van ser presents i participar en el procés de la mort de Jesús. Tinc molts dubtes de quin comportament hagués estat el meu, és a dir, si a favor o en contra del procés.
________________________________________________________
2. Poder i Amor són totalment contraris, però tenen en comú una cosa: es poden exercir de cent mil formes diferents. Això fa que els puguem confondre. ¿Examineu de tant en tant els vostres comportaments per veure si són d’Amor o de Poder?
_________________________________________________________
No sé si és per l'edat i/o per la disponibilitat de temps que disposo(segurament, per aquesta última circumstància), procuro reflexionar sobre la qüestió.