diumenge, 11 d’agost del 2013

Diumenge 20. Any C



A. LECTURES

1ª LECTURA.  (Jeremies  38, 4-6.8-10).
En aquells dies,
alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei:
«Que Jeremies mori d'una vegada.
Aquest home no fa sinó desmoralitzar
els guerrers que queden a la ciutat
i tots els restants del poble.
Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.»
El rei Sedequies els respongué:
«Està a les vostres mans.»
El rei era incapaç de negar-los res.

Ells, doncs, prengueren Jeremies
i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei,
situada en el pati de la guàrdia.
L'hi baixaren amb unes cordes.
A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang;
Jeremies quedà enfonsat en el fang.

Llavors Abdemèlec, un home del palau reial,
anà a veure el rei a la porta de Benjamí i li digué:
«Rei, Senyor meu,
no està bé això que aquests homes han fet
amb el profeta Jeremies:
l'han tirat dins la cisterna, i ara,
que ja no hi ha pa a la ciutat,
es morirà allà dintre de fam.»
Llavors el rei donà aquesta orde a Abdemèlec, el cusita:
«Emporta’t tres homes
i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans que es mori.»

2ª LECTURA (Hebreus 12, 1-4).
Germans:
Envoltats d'un núvol tan gran de testimonis,
que ens ensenyen com hem de viure la fe,
alliberem-nos de tot impediment i del pecat,
que amb tanta facilitat ens lliga i,
sense cansar-nos-en,
llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada.
Tinguem la mirada fixa en Jesús,
que ha obert el camí de la fe i el duu a terme.
Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada,
acceptà el suplici de la creu,
no fent cas de la vergonya que havia de passar;
així s'assegué a la dreta del tron de Déu.
Tinguem present aquell que aguantà
un atac tan dur contra la seva persona
de part dels pecadors;
així no us deixareu abatre, cansats de resistir.
En la vostra lluita contra el pecat,
encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).
En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:
«He vingut a calar foc a la terra.
Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.
Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?
Us asseguro que no.
És la divisió, el que he vingut a portar.
Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:
Tres contra dos, i dos contra tres.
El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;
la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;
la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:
«Quan veieu sortir un núvol a ponent,
dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.
I efectivament, la pluja arriba.
I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.
Hipòcrites!
Vosaltres sabeu endevinar el temps
per l’aspecte de la terra i el cel,
¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?
¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

B. LLENGUATGE.

1. La utilització que determinats terroristes fan de l’Alcorà, el llibre bàsic de l’Islam, porta a que alguns pretenguin, injustament, trobar-hi textos inspiradors de violència (Guerra Santa). Alguns d’aquests també intenten contraposar la suposada agressivitat de l’Alcorà amb el missatge pacífic i germanívol de l’Evangeli.

2. És possible que, vist des de fora, i si s’hi busquen, a l’Alcorà s’hi puguin trobar expressions que semblin invitacions a la violència.
Cal notar, però, que això mateix pot passar amb l’Evangeli (i amb tots els Escrits Sagrats de les diferents Religions): des de fora, i si s’hi busquen, s’hi poden trobar expressions que semblin invitacions a la violència.

3. L’evangeli que hem llegit avui podria ser entès així si el llegim sense tenir en compte ni el seu context ni una visió global del missatge cristià. De fet, no són pocs els no-cristians que així ens ho retreuen. I per altra part, és evident que també hi ha hagut, i encara hi ha, massa cristians que pretenen legitimar la seva violència amb frases tretes de l’Evangeli.

4. ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?”...
Ens escandalitzarien aquestes paraules de Jesús si no coneguéssim com va ser i què va passar amb la seva vida, i amb la vida de tants deixebles seus de les primeres comunitats cristianes.
El coneixement de la vida de Jesús ens deixa ben clar que aquí Jesús no parla del foc i de la divisió com si fos un programa d’acció sinó com una trista conseqüència que cal assumir.
Tant en temps de Jesús com avui dia, veiem que, quan algú busca sincerament el bé de tothom, i sobretot dels oprimits, sempre es troba amb la reacció violenta de tots aquells que es beneficien de la injustícia i de l’opressió.

5. Realment, estem davant d’un dels misteris més incomprensibles i vergonyants de l’espècie humana: qui treballa sincerament per una pau justa i universal provocarà la guerra com a reacció d’alguns; qui busca la llibertat per a tothom provocarà el desvetllament violent dels esclavitzadors; qui treballa per aquella unitat que neix del respecte i d’una actitud de comunió, es trobarà amb l’acció separadora dels qui practiquen allò de “divide y venceràs”.

6. “He de passar la prova d’un baptisme”...
Per al pacificador, el preu de la Pau és acceptar ser víctima de la guerra.
Per a l’alliberador, el preu de la Llibertat és caure a mans dels opressors.
El preu de fer-se pa de comunió és exposar-se a ser triturats com el blat.
El preu de donar la vida és córrer el risc que hi hagi un “Judes” que la prengui per vendre-se-la per trenta monedes (Mateu 26,15).

C. MISSATGE.
7. El missatge de l’evangeli d’avui és trist. Però no és la tristesa allò que hi té l’última paraula sinó la generositat suprema. Val la pena fer-se pau, encara que siguem víctimes de la guerra. Val la pena fer-se pa de comunió encara que algú ens trituri... Allò que hem “vist” en Jesús capgira aquesta primera valoració negativa, ja que en ell descobrim que la mort és resurrecció, i que el pa triturat és pa vivent que dóna vida.
Així, doncs, l’aparent fracàs és provisional.

D: RESPOSTA.
8. Si buscar la pau acaba, de fet, provocant la guerra; si la comunió acaba portant divisió... potser valdria més deixar-ho córrer, i que les coses continuïn com abans!
Seria una mala resposta. Els mals de la guerra o de la divisió, en realitat no són provocats per la pau o per la comunió sinó que ja hi eren abans, si bé no “apareixien” per manca de contrast. Tampoc la tenebra no “apareix” fins que en algun lloc no hi brilla la llum.

9. Com ja ens adverteix l’evangeli de Lluc (Lluc 2,25ss), quan els pares de Jesús presenten al temple el seu fill, el Vell Simeó ens dóna la clau per interpretar la seva vida: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.
Els sentiments negatius ja hi eren, tot i estar amagats. L’acció alliberadora de Jesús farà que es posin de manifest. Aleshores, cadascú haurà de decidir. “Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Vosaltres sabeu endevinar el temps..., ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint? ¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?

2. Què us sembla: la fidelitat a l’Home depèn sobretot del “llibre” que inspira la nostres vides (Bíblia, Evangeli, Alcorà,...), o d’allò profund que hi ha en el cor de cada home?

3. Entre nosaltres sol aplicar-se la paraula “terrorisme” a grups violents que actuen al marge de la Llei. Però dissortadament hi ha moltes formes de terrorisme, algunes molt ben dissimulades i legals. Mireu de descobrir-les.

dijous, 8 d’agost del 2013

Assumpció de Maria.



15 d’Agost. ASSUMPCIÓ DE MARIA.

Les esglésies orientals anomenen aquesta festa
Dormició de Maria”,

A. LECTURES (Anys A, B, C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi de sant Joan 11,19a.12,1-6a.10ab).
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,
i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:
una dona que tenia el sol per vestit,
la lluna sota els peus
i duia al cap una corona de dotze estrelles.
Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia un gran drac rogenc,
que tenia set caps i deu banyes.
Als set caps duia set diademes,
i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i les llançà a la terra.
El drac s’aturà davant la dona
per devorar-li el fill així que nasqués.
La dona posà al món un fill,
un noi que ha de governar totes les nacions
amb el ceptre de ferro;
el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,
i la dona va fugir al desert,
on Déu li havia preparat un lloc.
Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:
«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora del seu poder i del seu Regne,
i el seu Messies ja governa.»

2ª LECTURA (1Corintis 15,20-27a).
Germans,
Crist ha ressuscitat d’entre els morts,
el primer d’entre tots els qui han mort.
Ja que la mort vingué per un home,
també per un home vindrà la resurrecció dels morts:
tots són d’Adam, i per això tots moren,
però tots viuran gràcies al Crist.
Cadascun al moment que li correspon:
Crist el primer,
després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi,
quan ell destituirà tota mena de sobirania,
d’autoritat o de poder,
com a coronament de tot,
posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè ell ha de regnar
fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.
El darrer enemic destituït serà la Mort.
Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.
Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Maria digué:
«La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.
Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.»
Maria es quedà tres mesos amb ella,
i després se’n tornà a casa seva.

B. LLENGUATGE.

Nota.
No hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel. Diríem que és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.
En els apunts de l’any a vaig comentar el llenguatge de la festa en si mateixa.
En els apunts de l’any b vaig comentar més directament el llenguatge del text de l’evangeli que s’ha llegit.
Per a aquest any c, repeteixo els apunts de l’any b, amb algunes variants.


1. A l’hora d’escollir un fragment dels evangelis per a la festa d’avui, es va optar pel text que hem llegit, extret de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.

“Maria se n’anà decididament a la Muntanya...”
2. “Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profunda, religiosa. La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú és invitat a anar a la muntanya, vol dir que és cridat a col·laborar directament en l’acció creadora-alliberadora de Déu.
La muntanya per excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el poble. També el temple estava a la muntanya de Sió (Jerusalem).
En l’evangeli d’avui s’hi diu que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els evangelis, i especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà encara d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa és la muntanya de les Oliveres, on hi ha Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta, Maria i Llàtzer”.

3. A la muntanya de Judà, àmbit diví, hi ha la casa d’un “sacerdot”. Però, sorprenentment, Maria no saluda el sacerdot sinó Elisabet, la seva dona. És, doncs, una trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les dues dones és diferent i, fins i tot contraposada: Elisabet representa la història passada del poble elegit i ara, ja anciana i esgotada, és invitada a fer-hi la seva última i definitiva aportació.
En canvi Maria representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota l’escena: “Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes”. A la muntanya aquestes dues dones fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la nova Humanitat, cridant amb totes les seves forces ( és a dir: totes les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la nova situació amb el famós cant del Magníficat. “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
Pujant a la muntanya, Maria entra en l’àmbit de l’acció alliberadora de Déu. La festa de l’assumpció al cel  és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el projecte de plenitud que Déu té sobre ella.

“Totes les generacions em diran benaurada...”.
4. També aquesta frase lliga amb la festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble cristià. Per això es pot dir que aquesta festa té un origen “democràtic”.

La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha decidit fer-hi meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Realment la Humanitat és en si mateixa “petita”, incapaç per si sola d’una vida plena, però Déu ha decidit fer-hi meravelles.

5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.
No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud com sempre.
O, potser no?
Depèn de l’escala de valors que fem servir.

6. Permeteu-me explicar-ho amb una historieta.
Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics i més pocs, i els pobres eren cada vegada més, i més pobres. Un gran malestar creixia entre tots.
Sorprenentment un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el poble.
De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un decret que deia així:
A partir de les dotze de la nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el comerç exterior.
La riquesa real del país serà distribuïda entre tots, i, segons els càlculs fets, corresponen 10 monedes de les noves a cada ciutadà.
A partir de les sis del matí tothom podrà recollir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la Vila del propi municipi.
Els qui pretenguin adquirir més monedes fent alguna classe de trampa, seran considerats “lladres”, i quedaran privats de la participació que els correspondria”.

7. El decret va provocar una gran alegria entre la majoria dels pobres i dels qui estimaven aquell poble. En canvi alguns rics ho van trobar injust. Però tot estava ben organitzat per fer-lo complir.
Aviat molts pobres, acostumats a compartir, van ajuntar-se en grups de 50, de 100 o més, i, posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia productiva i creixent.
En canvi, per alguns rics, les 10 monedes aviat es van esgotar, i alguns van acabar demanant caritat. Va ser així que van descobrir que el compartir és molt rendible.

8. Després d’escoltar el cant de Maria, podem suposar que ella tenia “informació privilegiada” sobre el futur canvi de moneda.

C. MISSATGE.
9. El missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: per al Regne de Déu hi haurà canvi de moneda, i l’Assumpció de Maria ens anuncia ja quins seran els resultats.

D: RESPOSTA.
10. El mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu en un altre lloc: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).
I és que l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació privilegiada” sobre el canvi de moneda que hi haurà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Heu adequat ja la vostra vida al canvi de moneda, o continueu amb la moneda antiga que no té validesa en el Regne?

2. Podria ser que, amb la devoció a maria, el Poble Cristià hagués intentat “humanitzar” una excessiva masculinització de la manera habitual d’entendre el missatge cristià?

3. Probablement el nom amb què és coneguda la festa d’avui (“assumpció de la mare de déu al cel”) us sembli poc adequat a la cultura actual. Com seria millor anomenar-la? (No tingueu por a inventar noms més significatius, sobretot en aquest cas que es tracta d’una festa democràtica!).

diumenge, 4 d’agost del 2013

Diumenge 19. Any C.



A.    LECTURES.


1ª LECTURA.  (Saviesa 18,6-9).
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut.
El vostre poble esperava la salvació dels justos
i la perdició dels enemics.
Amb un mateix fet castigàveu els adversaris
i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat.
Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles,
es comprometeren a observar aquesta llei divina:
tot el poble sant havia de participar igualment dels béns,
com havia participat dels perills.
Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

2ª LECTURA (Hebreus 11,1-2.8-19).
NOTA.
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

Germans,
creure és posseir anticipadament els béns que esperem,
és conèixer per endavant allò que encara no veiem.
L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics,
perquè havien cregut.
Gràcies a la fe,
Abraham, quan Déu el cridà,
obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra
que havia de posseir en herència.
Sortí del seu país sense saber on aniria.
Gràcies a la fe,
residí en el país que Déu li havia promès
com si fos un foraster,
vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob,
hereus com ell de la mateixa promesa.
És que esperava aquella ciutat ben fonamentada
que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.
Gràcies a la fe,
igual que Sara, que era estèril,
Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,
tot i la seva edat avançada;
i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès.
Per això d’un sol home, ja caduc,
en nasqué una descendència tan nombrosa
com les estrelles del cel
i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe,
sense haver posseït allò que Déu els prometia,
sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho,
i confessant que eren estrangers i forasters en el país.
Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria.
I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat,
no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi.
És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor,
una pàtria celestial.
Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu,
ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac.
I era el seu fill únic que oferia,
el que havia rebut les promeses.
Déu havia dit d’ell:
Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom.
Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós
per a ressuscitar un mort.
Per això recobrà el seu fill,
com una prefiguració d’aquesta veritat.


EVANGELI. (Lluc 12,32-48).
Nota:
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«No tingueu por, petit ramat:
el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.
Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.
Feu-vos bosses que no s’envelleixin,
aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;
allà els lladres no s’hi acosten
ni les arnes no fan malbé res.
On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.
Feu com els criats,
que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces
per poder obrir la porta tan bon punt trucarà.
Feliços els criats
que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada.
Amb tota veritat us dic que se cenyirà,
els farà seure a taula,
i ell mateix passarà a servir-los d’un a un.
Feliços si els trobava sempre vetllant,
ni que vingués a mitjanit o a la matinada.
Estigueu-ne segurs:
si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria,
no hauria permès que li entressin a casa.
Estigueu a punt també vosaltres,
que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Pere li preguntà:
«Senyor, aquesta paràbola,
la dieu només per a nosaltres o per a tothom?»
El Senyor li respongué:
«Qui és l’administrador fidel i prudent,
a qui l’amo confia el personal de servei
perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca?
Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així:
us asseguro que li confiarà tots els seus béns.
Però si aquell servidor pensava:
«El meu amo triga a venir»,
i començava a pegar els criats i les criades,
a menjar, a beure i a embriagar-se,
el seu amo tornarà el dia que ell no sospita
i a una hora que ell no sap,
i el condemnarà a la pena dels traïdors.
L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo,
no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia,
rebrà de valent.
Però el qui, sense saber què volia l’amo,
ha fet coses que mereixien assots,
rebrà més poc.
Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt,
tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»


B.    LLENGUATGE.


1. L’evangeli d’avui és una mica llarg i diu moltes coses. Hi ha un primer punt que sembla que no lliga gaire amb la resta sinó que, més aviat, connecta amb el missatge de diumenge passat sobre l’amor a les riqueses. Si diumenge passat se’ns donava un avís (“Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses...”), avui, dirigint-se directament als deixebles, Jesús proposa un pas més: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten... On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”.

2. Jesús es dirigeix als seus deixebles amb una expressió afectuosa i significativa: “Petit ramat”. És el contrapunt d’allò que normalment somniaven els deixebles. Ells somniaven en un Regne que aniria convertint-se en un imperi grandiós i magnífic que s’imposaria a tothom. Per contra, el Regne que se’ls ofereix, si bé serà extens i universal, estarà format per ramats petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei. I ja se sap: en el nostre món, això del “servei” és cosa dels “petits”. No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó només germans.
Això ens permet entendre allò que ve a continuació.

3. “Estigueu atents...”
Després del primer punt referit a les riqueses, l’evangeli se centra en un Amo i uns Servents. Sembla clar que quan parla dels servents es refereix als deixebles; però, a qui es refereix quan parla de l’amo? I cal notar que es tracta d’un amo ben especial: un amo que arriba d’una festa de noces, i que, a més, es posa a servir els seus servents, si els troba desperts i esperant-lo quan arriba! També es tracta d’un amo que ha d’estar atent a que no li robin a casa, i que demana dels seus servents una atenció semblant.

4. Qui és aquest amo?
El fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada...”
El “rei” del regne de déu és l’Home. No un home que regni sobre els altres homes, sinó l’Home en la seva globalitat. El regne de déu és el regne que Déu prepara per a l’Home. O potser dit més exactament: Déu prepara l’Home per a formar el Regne. Per això es diu que l’amo ve d’unes noces. L’Aliança de Déu amb la Humanitat sovint és expressada pel simbolisme d’unes noces.

5. L’Home encara no existeix en plenitud. Cada home comença essent sobretot un producte: producte d’un engendrament; producte d’unes lleis que regulen el seu creixement biològic,... Però l’home-producte està cridat a ser persona. “Persona” només se’n pot ser com a fruit de la pròpia llibertat. Som “persones” per l’exercici de la nostra capacitat de respondre lliurement a algú que es fa present a la nostra vida. Per ser “persones” ens cal trobar-nos com a mínim amb una altra “persona” i fer-nos “resposta” a la seva “presència”. No podem ser creats persones; ens fem persones a través de relacions personals (o sigui: lliures i generoses).

6. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos...”
No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por... En la paràbola del Bon Samarità, tant el Sacerdot com el Levita no veuen, en l’altre que troben pel camí, una persona. Ells hi veuen només un mig-mort que els podria “contaminar” si s’hi acosten. En canvi, el Samarità hi veu una persona (Lluc 10,30ss). El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.
Per això ens podríem preguntar: qui serveix a qui?, perquè ningú no pot esdevenir “persona” sense que la presència d’una altra persona activi la seva capacitat de ser persona. Permeteu-me repetir-ho: ningú pot esdevenir persona només per pròpia decisió, sinó que necessita la presència d’una altra persona que activi la seva capacitat de respondre-hi positivament. “El fill de l’home (és a dir: l’oportunitat de ser persones) vindrà a l’hora menys pensada”.

7. L’amo, que torna d’unes noces, és l’Home (el “fill de l’home”), en la figura d’un home qualsevol que es fa present a la nostra vida. La seva “arribada” pot activar la nostra capacitat d’acollida, i ens permet ser “persones”. La seva presència es converteix per a nosaltres en un do. No ens podria fer un millor servei!
Els qui són pares fan aquesta mateixa experiència d’una manera molt profunda: el fill que acullen és vist i fruït com un do; un do tan gran que transforma radicalment les seves vides. Igualment passa amb l’experiència de l’enamorament: la presència de l’altre en la nostra vida és sentida sobretot com un do que s’ha rebut.
Ara veiem la profunditat d’allò tan sorprenent que ens diu l’evangeli: “Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”.

8. “...ho dieu només per a nosaltres o per a tothom?”
Pere no ho veu clar. En el Regne que el Pare els ha confiat, ells, els Dotze, quin paper hi tenen? Hi tenen realment un lloc especial, o són com tothom?
Jesús no respon la pregunta de Pere perquè no és una bona pregunta. A Pere, i als altres apòstols, ara no els preocupa el Regne, sinó si el seu paper serà o no un paper de privilegi. Jesús reacciona amb certa duresa pedagògica: “Tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. Que els quedi clar: si es consideren mereixedors de privilegis, han de saber que això comporta que se’ls reclamarà més. I si es consideren amb dret a manar sobre els altres, s’exposen fins i tot a ser castigats durament pels abusos en què se sol caure en aquestes situacions.

C. MISSATGE.

9. La plena realització del projecte de Déu sobre l’Home no depèn només de Déu sinó també de la llibertat generosa de cada ésser humà. L’objectiu i la vocació principal de cada home és humanitzar-se fent Humanitat. Cal estar a punt, ja que el “fill de l’home” (Amo i Servidor) vindrà a l’hora menys pensada. 

D: RESPOSTA.
10. La resposta ens ve indicada per les paraules de Jesús: “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos”.
La pèrdua d’importància de l’Església com institució en la societat occidental sembla que està provocant un perillós canvi d’objectius. Sovint dóna la impressió de que estem preocupats sobretot per demostrar que encara som importants, que l’Església encara té molt de pes, que la societat encara ha de comptar amb nosaltres... Com els rics vinguts a menys, pretenem demostrar una importància i una presència social que (sortosament) ja no tenim. Potser les paraules de Jesús al començament de l’evangeli que hem llegit siguin un bon programa precisament per avui: “No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Lliure de riqueses, l’Església es veurà capacitada i legitimada per treballar en l’objectiu que li és propi: humanitzar-se (encarnar-se)  fent Humanitat.


PREGUNTES per al diàleg.


1. En la nostra societat es veu molt clarament que els pares i els avis són servidors dels seus fills o nets. Mireu també de descobrir el servei profund que ells, els fills i nets, fan a la vostra vida. Dit d’una altra manera: valoraríeu i gaudiríeu igualment de la vida sense els vostres fills o nets? En realitat, qui serveix qui?

2. Segons els evangelis, Jesús es va dedicar sobretot a humanitzar els deshumanitzats. Aquesta és la intenció dels moltíssims relats de “curacions”. En la societat actual tan deshumanitzada, quins serveis humanitzadors considereu més urgents?