15 d’Agost.
ASSUMPCIÓ DE MARIA.
Les esglésies orientals anomenen aquesta festa
“Dormició de Maria”,
A.
LECTURES (Anys A, B, C).
1ª LECTURA. (Apocalipsi de sant Joan
11,19a.12,1-6a.10ab).
El
santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,
i
dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors
aparegué en el cel un gran prodigi:
una
dona que tenia el sol per vestit,
la
lluna sota els peus
i
duia al cap una corona de dotze estrelles.
Al
mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi
havia un gran drac rogenc,
que
tenia set caps i deu banyes.
Als
set caps duia set diademes,
i
la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i
les llançà a la terra.
El
drac s’aturà davant la dona
per
devorar-li el fill així que nasqués.
La
dona posà al món un fill,
un
noi que ha de governar totes les nacions
amb
el ceptre de ferro;
el
seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,
i
la dona va fugir al desert,
on
Déu li havia preparat un lloc.
Llavors
vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:
«Ara
és l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora
del seu poder i del seu Regne,
i
el seu Messies ja governa.»
2ª LECTURA (1Corintis 15,20-27a).
Germans,
Crist
ha ressuscitat d’entre els morts,
el
primer d’entre tots els qui han mort.
Ja
que la mort vingué per un home,
també
per un home vindrà la resurrecció dels morts:
tots
són d’Adam, i per això tots moren,
però
tots viuran gràcies al Crist.
Cadascun
al moment que li correspon:
Crist
el primer,
després,
a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a
la fi,
quan
ell destituirà tota mena de sobirania,
d’autoritat
o de poder,
com
a coronament de tot,
posarà
el Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè
ell ha de regnar
fins
que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.
El
darrer enemic destituït serà la Mort.
Perquè
l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per
aquells dies,
Maria
se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.
Entrà
a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan
bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el
nen saltà dins les seves entranyes,
i
Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà
amb totes les seves forces:
«Ets
beneïda entre totes les dones
i
és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui
sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
Mira:
tan bon punt he sentit la teva salutació,
el
nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç
tu que has cregut!
Allò
que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Maria
digué:
«La
meva ànima magnifica el Senyor,
el
meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè
ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des
d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè
el Totpoderós obra en mi meravelles.
El
seu nom és sant,
i
l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén
de generació en generació.
Les
obres del seu braç són potents:
dispersa
els homes de cor altiu,
derroca
els poderosos del soli
i
exalça els humils.
Omple
de béns els pobres,
i
els rics se’n tornen sense res.
Ha
protegit Israel, el seu servent,
com
ho havia promès als nostres pares;
s’ha
recordat del seu amor a Abraham
i
a la seva descendència per sempre.»
Maria
es quedà tres mesos amb ella,
i
després se’n tornà a casa seva.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
No hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel. Diríem que
és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.
En els apunts de l’any b vaig comentar més
directament el llenguatge del text de l’evangeli que s’ha
llegit.
Per a aquest any c,
repeteixo els apunts de l’any b,
amb algunes variants.
1.
A l’hora d’escollir un fragment dels evangelis per a la festa d’avui, es va
optar pel text que hem llegit, extret de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi
parla de l’assumpció de Maria, conté
dues expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.
“Maria se
n’anà decididament a la Muntanya...”
2.
“Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profunda, religiosa. La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de
Déu. Així, quan algú és invitat a anar a
la muntanya, vol dir que és cridat a col·laborar directament en l’acció creadora-alliberadora de Déu.
La
muntanya per excel·lència en la
història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el poble. També el temple estava a la muntanya
de Sió (Jerusalem).
En
l’evangeli d’avui s’hi diu que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que
pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els evangelis, i
especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà encara d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa és la muntanya de les Oliveres, on hi ha
Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta, Maria i Llàtzer”.
3.
A la muntanya de Judà, àmbit diví, hi
ha la casa d’un “sacerdot”. Però, sorprenentment, Maria no saluda el sacerdot sinó Elisabet, la seva dona.
És, doncs, una trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les
dues dones és diferent i, fins i tot contraposada: Elisabet representa la història
passada del poble elegit i ara,
ja anciana i esgotada, és invitada a fer-hi la seva última i definitiva
aportació.
En
canvi Maria representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat.
És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota
l’escena: “Tan bon punt Elisabet va
sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes”. A la muntanya aquestes dues dones fan un
pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la nova
Humanitat, cridant amb totes les
seves forces ( és a dir: totes les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la
nova situació amb el famós cant del Magníficat.
“La meva ànima magnifica el Senyor, el
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”.
Pujant
a la muntanya, Maria entra en l’àmbit
de l’acció alliberadora de Déu. La
festa de l’assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit
diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria,
acull el projecte de plenitud que
Déu té sobre ella.
“Totes les
generacions em diran benaurada...”.
4.
També aquesta frase lliga amb la
festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el
papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la
fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble
cristià. Per això es pot dir que aquesta festa té un origen “democràtic”.
La
raó de que totes les generacions proclamin benaurada
Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa
de la seva serventa i ha decidit fer-hi
meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Realment la
Humanitat és en si mateixa “petita”, incapaç per si sola d’una vida plena, però Déu ha decidit fer-hi meravelles.
5.
Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles
una mica estranyes: “Dispersa els homes
de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns
els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.
No
es pot negar que tot això són coses “meravelloses”...
Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si
mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud com sempre.
O,
potser no?
Depèn
de l’escala de valors que fem servir.
6.
Permeteu-me explicar-ho amb una historieta.
Hi
havia una vegada un país on els rics eren
cada vegada més rics i més pocs, i els pobres
eren cada vegada més, i més pobres. Un gran malestar creixia entre tots.
Sorprenentment
un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el
poble.
De
seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes
de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un
decret que deia així:
“A partir de les dotze de la nit del dia
d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el
comerç exterior.
La riquesa real del país serà
distribuïda entre tots, i, segons els càlculs fets, corresponen 10 monedes de les noves a cada ciutadà.
A partir de les sis del matí
tothom podrà recollir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la Vila
del propi municipi.
Els qui pretenguin adquirir més
monedes fent alguna classe de trampa, seran considerats “lladres”, i quedaran
privats de la participació que els correspondria”.
7.
El decret
va provocar una gran alegria entre la majoria dels pobres i dels qui estimaven aquell poble. En canvi alguns rics ho van trobar injust. Però tot
estava ben organitzat per fer-lo complir.
Aviat
molts pobres, acostumats a compartir,
van ajuntar-se en grups de 50, de 100 o més, i, posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços
d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia
productiva i creixent.
En
canvi, per alguns rics, les 10 monedes aviat es van esgotar, i
alguns van acabar demanant caritat. Va ser així que van descobrir que el compartir és molt rendible.
8.
Després d’escoltar el cant de
Maria, podem suposar que ella tenia “informació
privilegiada” sobre el futur canvi de
moneda.
C.
MISSATGE.
9.
El missatge de l’evangeli d’avui
sembla clar: per al Regne de Déu hi haurà canvi de moneda, i l’Assumpció
de Maria ens anuncia ja quins seran els resultats.
D:
RESPOSTA.
10.
El mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta
adequada quan diu en un
altre lloc: “Veneu els vostres béns i
doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé,
reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s’hi acosten,
ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).
I
és que l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació privilegiada” sobre el canvi
de moneda que hi haurà.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Heu adequat ja la vostra vida al canvi de
moneda, o continueu amb la moneda
antiga que no té validesa en el Regne?
2.
Podria ser que, amb la devoció a maria,
el Poble Cristià hagués intentat “humanitzar” una excessiva masculinització de la manera habitual
d’entendre el missatge cristià?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada