Diumenge 19. Any C.

A.    LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 18,6-9).

Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut.

El vostre poble esperava la salvació dels justos

i la perdició dels enemics.

Amb un mateix fet castigàveu els adversaris

i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat.

Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles,

es comprometeren a observar aquesta llei divina:

tot el poble sant havia de participar igualment dels béns,

com havia participat dels perills.

Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.

2ª LECTURA (Hebreus 11,1-2.8-19).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

Germans,

creure és posseir anticipadament els béns que esperem,

és conèixer per endavant allò que encara no veiem.

L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics,

perquè havien cregut.

Gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra

que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

residí en el país que Déu li havia promès

com si fos un foraster,

vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob,

hereus com ell de la mateixa promesa.

És que esperava aquella ciutat ben fonamentada

que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe,

sense haver posseït allò que Déu els prometia,

sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho,

i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria.

I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat,

no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi.

És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor,

una pàtria celestial.

Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu,

ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per a ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

EVANGELI. (Lluc 12,32-48).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«No tingueu por, petit ramat:

el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.

Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Feu-vos bosses que no s’envelleixin,

aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà;

allà els lladres no s’hi acosten

ni les arnes no fan malbé res.

On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.

»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.

Feu com els criats,

que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces

per poder obrir la porta tan bon punt trucarà.

Feliços els criats

que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada.

Amb tota veritat us dic que se cenyirà,

els farà seure a taula,

i ell mateix passarà a servir-los d’un a un.

Feliços si els trobava sempre vetllant,

ni que vingués a mitjanit o a la matinada.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria,

no hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Pere li preguntà:

«Senyor, aquesta paràbola,

la dieu només per a nosaltres o per a tothom?»

El Senyor li respongué:

«Qui és l’administrador fidel i prudent,

a qui l’amo confia el personal de servei

perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca?

Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així:

us asseguro que li confiarà tots els seus béns.

Però si aquell servidor pensava:

«El meu amo triga a venir»,

i començava a pegar els criats i les criades,

a menjar, a beure i a embriagar-se,

el seu amo tornarà el dia que ell no sospita

i a una hora que ell no sap,

i el condemnarà a la pena dels traïdors.

L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo,

no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia,

rebrà de valent.

Però el qui, sense saber què volia l’amo,

ha fet coses que mereixien assots,

rebrà més poc.

Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt,

tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.»

B.    LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és una mica llarg i diu moltes coses. Hi ha un primer punt que sembla que no lliga gaire amb la resta sinó que, més aviat, connecta amb el missatge de diumenge passat sobre l’amor a les riqueses. Si diumenge passat se’ns donava un avís (“Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses...”), avui, dirigint-se directament als deixebles, Jesús proposa un pas més: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten... On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor”.

2. Jesús es dirigeix als seus deixebles amb una expressió afectuosa i significativa: “Petit ramat”. És el contrapunt d’allò que normalment somniaven els deixebles. Ells somniaven en un Regne que aniria convertint-se en un imperi grandiós i magnífic que s’imposaria a tothom. Per contra, el Regne que se’ls ofereix, si bé serà extens i universal, estarà format per ramats “petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei. I ja se sap: en el nostre món, això del “servei” és cosa dels “petits”. No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó només germans.

Això ens permet entendre allò que ve a continuació.

3. “Estigueu atents...”

Després del primer punt referit a les riqueses, l’evangeli se centra en un Amo i uns Servents. Sembla clar que quan parla dels servents es refereix als deixebles; però, a qui es refereix quan parla de l’amo? I cal notar que es tracta d’un amo ben especial: un amo que arriba d’una festa de noces, i que, a més, es posa a servir els seus servents, si els troba desperts i esperant-lo quan arriba! També es tracta d’un amo que ha d’estar atent a que no li robin a casa, i que demana dels seus servents una atenció semblant.

4. Qui és aquest amo?

“El fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada...”

El “rei” del regne de déu és l’Home. No un home que regni sobre els altres homes, sinó l’Home en la seva globalitat. El regne de déu és el regne que Déu prepara per a l’Home. O potser dit més exactament: Déu prepara l’Home per a formar el Regne. Per això es diu que l’amo ve d’unes noces. L’Aliança de Déu amb la Humanitat sovint és expressada pel simbolisme d’unes noces.

5. L’Home encara no existeix en plenitud. Cada home comença essent sobretot un producte: producte d’un engendrament; producte d’unes lleis que regulen el seu creixement biològic,... Però l’home-producte està cridat a ser persona. “Persona” només se’n pot ser com a fruit de la pròpia llibertat. Som “persones” per l’exercici de la nostra capacitat de respondre lliurement a algú que es fa present a la nostra vida. Per ser “persones” ens cal trobar-nos com a mínim amb una altra “persona” i fer-nos “resposta” a la seva “presència”. No podem ser creats persones; ens fem persones a través de relacions personals (o sigui: lliures i generoses).

6. “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos...”

No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por... En la paràbola del Bon Samarità, tant el Sacerdot com el Levita no veuen, en l’altre que troben pel camí, una persona. Ells hi veuen només un mig-mort que els podria “contaminar” si s’hi acosten. En canvi, el Samarità hi veu una persona (Lluc 10,30ss). El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.

Per això ens podríem preguntar: qui serveix a qui?, perquè ningú no pot esdevenir “persona” sense que la presència d’una altra persona activi la seva capacitat de ser persona. Permeteu-me repetir-ho: ningú pot esdevenir persona només per pròpia decisió, sinó que necessita la presència d’una altra persona que activi la seva capacitat de respondre-hi positivament. “El fill de l’home (és a dir: l’oportunitat de ser persones) vindrà a l’hora menys pensada”.

7. L’amo, que torna d’unes noces, és l’Home (el “fill de l’home”), en la figura d’un home qualsevol que es fa present a la nostra vida. La seva “arribada” pot activar la nostra capacitat d’acollida, i ens permet ser “persones”. La seva presència es converteix per a nosaltres en un do. No ens podria fer un millor servei!

Els qui són pares fan aquesta mateixa experiència d’una manera molt profunda: el fill que acullen és vist i fruït com un do; un do tan gran que transforma radicalment les seves vides. Igualment passa amb l’experiència de l’enamorament: la presència de l’altre en la nostra vida és sentida sobretot com un do que s’ha rebut.

Ara veiem la profunditat d’allò tan sorprenent que ens diu l’evangeli: “Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”.

8. “...ho dieu només per a nosaltres o per a tothom?”

Pere no ho veu clar. En el Regne que el Pare els ha confiat, ells, els Dotze, quin paper hi tenen? Hi tenen realment un lloc especial, o són com tothom?

Jesús no respon la pregunta de Pere perquè no és una bona pregunta. A Pere, i als altres apòstols, ara no els preocupa el Regne, sinó si el seu paper serà o no un paper de privilegi. Jesús reacciona amb certa duresa pedagògica: “Tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. Que els quedi clar: si es consideren mereixedors de privilegis, han de saber que això comporta que se’ls reclamarà més. I si es consideren amb dret a manar sobre els altres, s’exposen fins i tot a ser castigats durament pels abusos en què se sol caure en aquestes situacions.

C. MISSATGE.

9. La plena realització del projecte de Déu sobre l’Home no depèn només de Déu sinó també de la llibertat generosa de cada ésser humà. L’objectiu i la vocació principal de cada home és humanitzar-se fent Humanitat. Cal estar a punt, ja que el “fill de l’home” (Amo i Servidor) vindrà a l’hora menys pensada. 

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve indicada per les paraules de Jesús: “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos”.

La pèrdua d’importància de l’Església com institució en la societat occidental sembla que està provocant un perillós canvi d’objectius. Sovint dóna la impressió de que estem preocupats sobretot per demostrar que encara som importants, que l’Església encara té molt de pes, que la societat encara ha de comptar amb nosaltres... Com els rics vinguts a menys, pretenem demostrar una importància i una presència social que (sortosament) ja no tenim. Potser les paraules de Jesús al començament de l’evangeli que hem llegit siguin un bon programa precisament per avui: “No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten.

Lliure de riqueses, l’Església es veurà capacitada i legitimada per treballar en l’objectiu que li és propi: humanitzar-se (encarnar-se)  fent Humanitat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la nostra societat es veu molt clarament que els pares i els avis són servidors dels seus fills o nets. Mireu també de descobrir el servei profund que ells, els fills i nets, fan a la vostra vida. Dit d’una altra manera: valoraríeu i gaudiríeu igualment de la vida sense els vostres fills o nets? En realitat, qui serveix qui?

2. Segons els evangelis, Jesús es va dedicar sobretot a humanitzar els deshumanitzats. Aquesta és la intenció dels moltíssims relats de “curacions”. En la societat actual tan deshumanitzada, quins serveis humanitzadors considereu més urgents?