Diumenge vinent, últim de l'Any C: Festa de Crist "Rei".

 

Crist "Rei".

(Últim diumenge de l’Any Litúrgic)

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Creu.    Jesús.     Messies.  (“Messies”, del Glossari).    Regne de Déu.         Rei.

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  Messies.

  

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 34.C.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (2 llibre de Samuel 5,1-3).

En aquells dies,

les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron

i li digueren:

«Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn.

Ja abans, mentre Saül era el nostre rei,

tu conduïes les tropes d’Israel

quan anaven a la guerra i quan en tornaven,

i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.»

Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron,

el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor

i l’ungiren rei d’Israel.

 

2ª LECTURA (Colossencs 1,12-20).

Germans,

doneu gràcies al Pare,

que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant,

en el regne de la llum.

Ell ens alliberà del poder de les tenebres

i ens traspassà al regne del seu Fill estimat,

en qui tenim el nostre rescat,

el perdó dels nostres pecats.

Ell és imatge del Déu invisible,

engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat totes les coses per ell,

tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles,

trons, sobirans, governs i potestats.

Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell.

Ell existeix abans que tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l’Església.

Ell n’és l’origen,

és la primícia dels qui retornen d’entre els morts,

perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix;

per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,

posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

 

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

 

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

 

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.» 

 

B. LLENGUATGE.

 1). LA FESTA.  

 Heus aquí una bona FESTA amb un mal LLENGUATGE.

 

És una festa instituïda per Pius XI, l’any 1925, i es celebrava l’últim diumenge d’octubre. El concili Vaticà II la va posar com a cloenda de tot l’Any litúrgic.

A. Una “Bona Festa”.
1. Perquè és reconfortant poder acabar l’any litúrgic celebrant l’èxit de la Humanitat.

Des del primer capítol de la Bíblia se’ns presenta el propòsit de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva. I aquest Home, a imatge i semblança de Déu, està destinat a ser “rei de la creació” (Gènesi, 1,26-29).

Però quan mirem la història de la Humanitat comprovem que la immensa majoria dels humans ha viscut i viu sota el pes de l’opressió, del dolor i de la mort. Semblaria, doncs, que el projecte de Déu ha fracassat.

 

2. Però en Jesús de Natzaret, que forma part dels “condemnats a mort”, descobrim que aquesta nostra “vida” d’ara no és pas encara la Vida a què estem cridats, sinó només el camí que ens hi porta, si el volem seguir.
Això canvia radicalment el significat del “sofriment” i de la “mort”.
La mort ja no comporta el fracàs de la Vida sinó el “terme” del camí que hi porta.

 

3. La “mort resurrecciosa” de Jesús ens mostra que no és en els que moren o són assassinats que la Vida “fracassa”, sinó en els seus assassins.
En canvi, aquells en els quals la Vida ha reeixit són “una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar... Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”, com llegíem el dia de Tots Sants (Apocalipsi 7,9).
Tothom qui estima, recorre amb èxit el “camí” cap a la Vida, i esdevé imatge i semblança de Déu, perquè Déu és amor (1Joan 4,8).

 

4. B. Un “mal llenguatge”.

Perquè l’expressió “Jesucrist, Rei de tot el món”, en una societat plural com la nostra, pot ser entesa en sentit fonamentalista, tant pels no cristians com per molts dels mateixos cristians.
Passa el mateix que amb la paraula “messies” en temps de Jesús. Els Evangelis ens diuen una i altra vegada que Jesús va prohibir severament als seus deixebles que diguessin a ningú que ell era el messies (Marc 8,30). Jesús només accepta el qualificatiu de “messies” o “rei” en el context de la Creu. És a dir: quan no hi ha la més mínima possibilitat d’interpretar erròniament la seva “reialesa”; una reialesa que té la Creu per únic tron, (Mateu 27,37)

 

5. Però, després que el missatge cristià hagués esdevingut una Religió, amb més de mil milions de “seguidors”, i el “Vicari de Crist” sigui considerat un “Cap d’Estat” amb ambaixadors a la majoria de països... una festa que se’n digui “Crist, rei de tot el món” comporta, com a mínim, una ambigüitat “perillosa i provocativa”.

¿Com pot ser “interpretada” aquesta “festa” pels companys musulmans, budistes o simplement no religiosos?

¿Com reaccionaríem nosaltres si a les mesquites de casa nostra s’hi celebrés una festa semblant, però des del punt de vista de l’Islam?

  

2.) EL TEXT del relat evangèlic. 

6. Hem arribat al final de l’any litúrgic. Després de vàries setmanes llegint els relats del camí de Jesús, hem arribat al terme. Els pelegrins que anaven a Jerusalem acabaven el seu camí al Temple, on oferien a Déu les seves ofrenes. El camí de Jesús també l’ha portat al Temple que, com ja havia dit als seus pares, era la “casa del meu Pare” (Lluc 2,49). Però els qui s’havien apoderat del Temple convertint-lo en una “cova de lladres”, ara s’han apoderat també de Jesús, i ells mateixos l’han portat al Calvari. Allà, “fora del Temple”, Jesús hi és proclamat “rei” pel “representant” de l’Emperador Romà...

 

7. L’Evangeli de Lluc descriu l’escena del Calvari com un gran espectacle. Allà hi és tothom, “mirant-s’ho”.
Ho “presideix tot” el cartell posat a la Creu: “Aquest és el rei dels jueus”.
 

El significat superficial de tota l’escena és “la mort del rei”. Assassinat el rei, desapareix el regne.

Però el significat profund de l’escena vol fer-nos descobrir la instauració d’un nou Temple i d’un nou Regne.

El nou Rei d’aquest Regne ja no ho serà com a “fill de David” sinó com a “fill de l’Home”.
Jesús és l’Home; i des d’ara l’Home serà també el nou i únic “Temple”, i el nou i únic “Rei”.
El Calvari ens “mostra” com és realment l’Home: aquell qui dóna la vida pels altres.

 

8. La Creu representa també la “recuperació” del mític Arbre de la vida del Paradís, que els Humans havíem “perdut” en desatendre l’ordre de Déu “menjant” del fruit de l’Arbre del bé i del mal.
Menjar del fruit  de l’Arbre del bé i del mal significa apropiar-se la “facultat” de jutjar i condemnar els altres (Gènesi 2,17).

Jesús, al Calvari, mostrant-se com a “vida que es dona” recupera per als “condemnats” i per a tothom qui ho accepti, recuperar l’Arbre de la Vida, invalidant les “nostres” sentències.

 
Contràriament a com se sol representar, els Evangelis no diuen que hi hagués tres creus.
En el seu significat superficial, això es pot donar per suposat.
Però, d’acord amb el seu significat profund, s’hi parla “només” d’una Creu en la qual, juntament amb Jesús, hi ha tots els altres condemnats per les sentències “inhumanes de tots els “Poderosos” de torn.

Aquesta Creu és presentada com el triomf de Vida sobre la Mort. La “mort” de Jesús no és perquè els Poderosos s’hagin sortit amb la seva, sinó perquè Jesús dona plenament la seva vida (El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare”. Joan 10,18)

 

9. A partir d’ara, el nostre camí ja no porta al Temple sinó al Calvari. El “culte” ja no consisteix en fer ofrenes en el Temple sinó en donar-se un mateix com ofrena als altres. Els “Crucificats” són ara l’únic “temple” on Déu se’ns fa visible, present i “adorable”.

Però Lluc ens adverteix d’una cosa important: no és suficient “morir a la Creu” per tenir part en el Nou Regne. Només a un dels dos crucificats Jesús li diu: “Avui seràs amb mi al paradís” (Lluc 23,39ss). L’altre crucificat refusa “donar la vida”. Es dirigeix a Jesús com a Messies amb poder, i l’increpa perquè usi aquest “poder” contra qui els han condemnat. No ha entès ni acceptat que el verdader camí vers l’Home passa per l’Amor i no pel Poder.

 

C. MISSATGE.

10. Tenint en compte com ha estat la Història de l’Església, i donada la situació actual, possiblement la paraula “rei” no sigui la més adequada per expressar la “realitat” de Jesús. Sembla una paraula inadequada fins i tot de portes endintre.

El sentit profund d’aquesta Festa, expressat visualment amb l’escena del Calvari (que es troba en els quatre Evangelis), és aquest:
Jesús s’identifica amb tots els condemnats del “Poder” en totes les seves formes, i els rehabilita.
 

El Relat del “Calvari” és una radiografia del Procés d'Humanització:

-amb la Mort que s'hi genera, i
-amb la Vida que s'hi ofereix, i que es podem acollir.
 
Evangelista Lluc l'anomena “l'espectacle” davant el qual cadascú ha de decidir com s’hi situa (Lluc 23,48).

 

D: RESPOSTA.

 

11. El mateix relat que hem llegit ens suggereix la resposta en un dels condemnats: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”.
O la resposta del Centurió (que trobem també en els altres Evangelis Sinòptics): “Realment aquest home era innocent” (Lluc 23,47).
Mateu i Marc seran encara més explícits: “Realment aquest home era fill de Déu” (Mateu 27,54 i Marc 15,39).

 

Tot l’any litúrgic, seguint el relat dels Evangelis Sinòptics, és com un gran holograma del Procés d’humanització seguint el camí de Jesús de Natzaret. Ell és “l’home mostra”, l’home imatge de Déu (Colossencs 1,15).
D’acord amb el projecte de Déu, esdevenim humans en la mesura que reproduïm en nosaltres els mateixos sentiments que tingué Jesús (Filipencs 2,5).

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Us sembla adequat el nom de la Festa d’avui? Quin nom li posaríeu tenint en compte el seu significat i el món en què vivim?

 

2. Amb el nom que sigui, com “il·lumina” la vostra vida la visió dels crucificats del Calvari?

 

3. Us sembla adequada l’estructura actual de l’Any Litúrgic? Us sembla coherent amb el ritme de la societat en què vivim? Seria convenient una major diversitat per acomodar-se millor a les diferents societats i comunitats?

 

 

 

Final de l’Any Litúrgic C.