Diumenge vinent, Dedicació de St. Joan de Laterà, catedral de Roma.

 

Dedicació de St. Joan del Laterà,

catedral de Roma. (9 de Novembre).

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.
 Deixebles.     Jerusalem.    Paraula.      Ressuscitar.     Tres dies.  

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 Nota.
La coincidència del diumenge amb el 9 de novembre, festa de la dedicació de la catedral de Roma, St. Joan del Laterà, fa que pugui tenir "preferència" aquesta festa sobre el diumenge.

A. LECTURES.

 Nota.

L'evangeli d'avui coincideix quasi del tot amb l'evangeli del 3er. diumenge de Quaresma de l'Any B. 
Copio aquí el comentari que vaig fer allà, amb molt petites variants. 

 

1ª LECTURA (Ezequiel 47,1-2.8-9.12) 

En aquells dies,

l’àngel em va fer tornar a l’entrada del santuari,

i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a orient

naixia, al costat dret, una font d’aigua,

i s’escolava cap a l’orient, passant a l’esquerra de l’altar.

Em va fer sortir per la porta del nord,

em va conduir per fora

fins a l’exterior de la porta que mira a l’orient,

i vaig veure que l’aigua rajava del costat dret.

Llavors em digué:

«Aquesta aigua corre per les valls orientals,

baixa a l’Arabà i desemboca a la mar Morta.

Entra dins les aigües salades i les saneja.

A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu,

hi viurà tota mena d’animals que neden dintre l’aigua,

i el peix serà molt abundant,

perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada.

Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà.

A banda i banda del riu creixerà tota mena d’arbres fruiters.

No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit.

Cada mes donaran fruits primerencs,

perquè l’aigua que els rega neix del lloc sant.

Els seus fruits donaran aliment,

i les seves fulles seran un remei.»

 

 

2ª LECTURA   (1ª Corintis  3,9b-11.16-17).

Germans,

vosaltres sou un edifici construït per Déu.

Jo, com a bon arquitecte,

amb la gràcia que Déu m’ha donat,

he posat el fonament, i d’altres continuen construint.

Que cadascú miri bé com construeix.

De fonament, ningú no en pot posar cap altre

que el que està posat: Jesucrist.

¿No sabeu que sou un temple de Déu

i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?

Si algú profana el temple de Déu,

Déu li’n demanarà compte,

perquè el temple de Déu és sagrat,

i aquest temple sou vosaltres.

 

EVANGELI  (Joan 2,13-22)

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms

i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí,

no convertiu en mercat la casa del meu Pare.»
 

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia.»

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.»

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’Escriptura

i en aquesta paraula de Jesús. 

 

B. LLENGUATGE. 

1. La Lectura d’avui és treta de l’Evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre Evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat diferent en els tres Sinòptics (Mateu 21,1; Marc 11,1 i Lluc 19,28) que en Joan.

2. En els Sinòptics, d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de la seva obra, Jesús puja a Jerusalem on hi és rebut pel Poble com a Messies.
Segons les Escriptures dels Jueus, la 1ª feina del Messies havia de ser purificar el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne els qui hi venien i compraven, i que l’havien “convertit en una cova de lladres” (Marc 11,17).

 

3. En canvi, en l’Evangeli de Joan, aquest episodi (que està al començament) porta un missatge més radical: no cal “purificar” el Temple sinó “anul·lar-lo”, substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i vedells, amb els coloms) destinats a ser-hi sacrificats. El Temple s’havia convertit en un àmbit d’esclavitud per al Poble (representat en les ovelles i vedells): Jesús el “fa sortir”, com Moisès havia fet “sortir” (“Èxode”) el Poble d’Israel de la Terra d’esclavitud. Evidentment, els “responsables” del Temple no acceptaran quedar-se sense víctimes (Joan 2,18).

L’Evangeli de Joan anirà teixint el relat de manera que, de fet, l’anyell que “sacrificaran” el dia de Pasqua serà el mateix Jesús. Però no al Temple, que ja ha perdut tota legitimitat, sinó a “fora de la ciutat” (Marc 15,20).
Joan Baptista, el precursor, ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell de Déu” (Joan 1,36).

 

Aquest episodi del Temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, ... els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).

 

4. La referència al fuet té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És un gest messiànic, doncs se solia representar el futur Messies amb un fuet a la mà per “reconduir” el Poble a la pràctica de l’Aliança amb Déu.

 

5. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva en relació als Evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” per part dels mateixos deixebles.
En un primer moment, aquests “interpreten” l’acció de Jesús segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments de l’antic profeta Elies: “El zel del vostre temple em consumia” (1 Reis 19,10; Salm 69,10). És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, que havia estat un profeta violent (1 Reis 18,40).

L’autèntica interpretació del gest de Jesús la dóna Ell mateix quan diu als responsables del Temple: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”.
En aquesta segona interpretació, l’evangelista comenta: “Ell es referia al santuari del seu cos”.

Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús” (Joan 2,22).

 

6. L’acabament del relat (no recollit en la Lectura d’avui) és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”... (Joan 2,24s).

¿En què “creuen” els qui creuen en Jesús? Creuen “que Ell és el Messies”. Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corinti (2ª Lectura d’avui): Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;...” (1ª Corintis 1,22).

La “fe” no està en “creure que Jesús és el Messies” sinó en creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”. En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat no seria “creure en Jesús sinó en les nostres idees. En canvi, en el segon cas, la fe és acollir la nova realitat que Jesús ens proposa i acceptar-la com la veritat que salva la nostra vida.
 

Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que va “aclamar” Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12), al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure, el refusa dient: “Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).
 

Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha a l’interior de cada home” (Joan 2,23).

 

C. MISSATGE.

7. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb de dues cares:

a). El Temple ha acabat el seu temps. No cal purificar-lo sinó “sortir-ne” per substituir-lo per l’Home. És en “l’Home” on Déu se’ns fa present i visible.

 

b). Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la “nostra” manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant així de la Vida mateixa de Déu.
Això significa que el missatge no és només sobre Jesús sinó també sobre la vida dels humans, “visualitzada” ja en l’home Jesús de Natzaret.

 

D: RESPOSTA.

8. Moltes “Comunitats Cristianes”, esdevingudes una nova religió, han “re-instaurat” grans i magnífics temples. Entre nosaltres, la quasi totalitat dels grans temples s’ha convertit, en alguns aspectes, en una servitud. I hem de negociar amb els Poderosos de torn les indispensables “subvencions” per poder-los mantenir.
 

Per la seva història, molts d’aquests edificis haurien de ser considerats “propietat del Poble”. ¿No seria oportú trobar la manera de retornar-los al Poble ara que, si som realistes, ens fan més nosa que servei?

 

9. L’autèntic “temple” capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20).
Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader “culte” és  l’amor solidari amb tots els humans.
 
La missa del diumenge hauria d’expressar aquest “amor solidari”. Cada Comunitat hauria de trobar la manera millor per fer-ho “visible”.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. És freqüent parlar de l’edifici de l’església com d’un “espai sagrat”. Què en penseu? ¿Què el faria sagrat?

2. Considereu que les nostres esglésies estan “adaptades” per a reunions “comunitàries”?

3. Quan parlem de persones “practicants”, a qui solem referir-nos: als qui assisteixen als “temples” (edificis) o als qui practiquen la solidaritat?