Diumenge vinent, 4rt. de Quaresma. Any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans. 

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Festa.     Germà gran.   Mort.   Pare.    Pecar.   Pecadors.   Vestit. 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Fariseus.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 4rt. de Quaresma. C. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Josuè 5,9a.10-12).

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè:

«Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.»

Llavors els israelites acamparen a Galgala,

a la plana de Jericó,

i van celebrar-hi la festa de Pasqua,

al vespre del dia catorze del mes.

L’endemà de la Pasqua, des del matí,

menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat.

Des d’aquell dia que van menjar els productes del país,

no caigué més el mannà.

Els israelites, no tenint ja mannà,

menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

 

2ª LECTURA (2Corintis 5,17-21).

Germans,

aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

I tot això és obra de Déu,

que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist

i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.

Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix,

no retraient-li més les culpes,

i a nosaltres ens ha encomanat

que portéssim el missatge de la reconciliació.

Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist,

i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre.

Us ho demanem en nom de Crist:

reconcilieu-vos amb Déu.

Déu va tractar com a pecador

aquell que no havia experimentat el pecat,

perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos

segons la justícia de Déu

 

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

 

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

 

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig. Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare bondadós. És un canvi convenient.
Dir-ne “del Fill Pròdig” posa el protagonisme en el fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare. Però allò que la paràbola vol destacar és precisament la reacció del pare envers els dos fills.

Sobretot el fill gran, el qual representa aquells per a qui Jesús dirigeix aquesta paràbola: els fariseus i mestres de la Llei.
Recordem-ho: el context ve donat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15, 2).
És als qui li fan aquesta “crítica”, que Jesús respon amb tres paràboles que només trobem en l’Evangeli de Lluc. La tercera és aquesta que hem llegit.

 

2. Així doncs, l’autèntic protagonista d’aquest relat és el Pare. Són els dos fills que no viuen la seva filiació en consonància amb la tendresa del Pare. Dit d’una altra manera: la tendresa del Pare desborda les expectatives dels dos fills, els quals pensen en ell més com a amo i senyor, que no pas com a pare.

 

3.  Era habitual que el fill gran fos “l’hereu” i, com a tal, es quedés a casa per a continuar el treball i la vida de la família. Normalment els altres fills havien de marxar de casa per guanyar-se la vida fora.

Però en la nostra historieta el fill petit reclama la seva part en l’herència, i el pare els la reparteix. Així, doncs, el fill petit no marxa de casa per la necessitat de guanyar-se la vida sinó per poder viure independentment.

 

4. La paràbola posa de relleu la seva tornada: “Ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. Això és el que pensava dir, però el pare no li dona ni temps per començar a dir-ho, perquè el veu només com a “fill”.
Amb l’abraçada, li està dient: “O fill o res”. El “res” hauria estat si no hagués tornat; però ha tornat, i, per tant, només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!

 

5. I passa el mateix amb el fill gran. Aquest “acusa” el pare perquè no li ha donat res per fer festa amb els seus amics. Això ho diu perquè veu el pare de la mateixa manera que els altres jornalers: com a “amo”. “Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”. Ha viscut a casa sense assumir que era “fill”. 
‒“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”.
Però ell havia “obeït” com a “servent” sense assumir que era “fill”, i per tant també “germà”.

 

6. “...hem d’alegrar-nos i fer festa...”.

La paràbola del Pare bondadós ve precedida de dues altres paràboles: la del Pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la Dona que ha perdut una de deu monedes de plata. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.

Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida. Què li passa?

Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus i mestres de la Llei, els quals criticaven Jesús dient: aquest acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15,2).

 

C. MISSATGE. 

7. El missatge de les tres paràboles es pot expressar amb les paraules que Lluc posa en boca de Jesús: “Us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix” (Lluc 15,10).
O en l’altre lloc: “us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se” (Lluc 15, 7).
Hi ha “ironia” en l’expressió “justos que no necessiten convertir-se”. En realitat el que s’hi vol dir és que el “do de Déu” és tan gran que tots necessitem “convertir-nos” per ser capaços de rebre’l.

 

D: RESPOSTA.

 8. La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa.

Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un “mèrit” davant dels altres.

Segurament hi haurà qui “entrarà” a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà “entrar-hi”. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el Pare és precisament entrar a la festa.

Quina Festa?
Als Evangelis sovint es parla de la festa de noces: les “noces” de “Déu amb la Humanitat” (Lluc 14,16ss).
Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament.
 
Cadascú ha de veure què té de “fill petit” i què té de “fill gran”. Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. El Pare fa la “festa” per als dos.
Per a tots dos, “entrar a la festa” comporta acceptar l’altre com a “germà”.

  

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. A nivell d’Humanitat, ¿no us sembla que l’Església, globalment i en relació a les altres Religions, sovint hem tingut un comportament semblant al del fill gran?
Comenteu-ho i, si és el cas, suggeriu camins de conversió per a l’Església.

 

2. El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està en saber qui té raó. En els vostres conflictes, busqueu de “solucionar-los” exhibint raons, o hi apliqueu algun altre criteri més efectiu?