Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
Desert.
Déu. Diable. Escriptures. Esperit. Fam. Fill
de Déu. Pa (Eucaristia).
Poder. Temptació.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Desert.
Diable. Escriptura. Temple.
Temptació.
Nota: Sobre la quaresma, podeu llegir la Introducció a Quaresma (Introducció general).
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 26,4-10).
Moisès
digué al poble:
«El
sacerdot rebrà de les teves mans
la
cistella on portes les primícies dels fruits de la terra,
i
la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu.
Després,
a
la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs:
“El
meu pare era un arameu errant
que
baixà amb poca gent a l’Egipte
per
viure-hi com a foraster.
Allà
es convertiren en un gran poble, fort i nombrós.
Els
egipcis ens maltractaren,
ens
oprimiren i ens imposaren una feina dura.
Llavors
vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares,
i
ell escoltà el nostre clam
i
tingué en compte la nostra opressió
i
el nostre treball forçat.
El
Senyor ens va fer sortir d’Egipte
amb
mà forta i amb braç poderós,
enmig
de senyals, de prodigis i d’un gran pànic,
ens
va introduir en aquest lloc
i
ens va donar aquest país que regalima llet i mel.
Per
això he portat aquestes primícies
dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.”
»Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu,
i
adora’l.»
2ª LECTURA (Romans 10,8-13).
Què
diu l’Escriptura, germans?
«Tens
la paraula molt a prop teu;
la
tens als llavis i al cor.»
Aquesta
«paraula» és la fe que proclamem:
si
amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor
i
creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts,
seràs
salvat,
perquè
la fe que ens fa justos la portem al cor,
i
la professió de fe que ens duu a la salvació
la
tenim als llavis.
Diu
l’Escriptura:
«Cap
dels qui creuen en ell no serà defraudat.»
Aquí
no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus:
uns
i altres tenen el mateix Senyor,
que
enriqueix tots els qui l’invoquen,
perquè
«tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».
EVANGELI. (Lluc 4,1-13).
En
aquell temps,
Jesús,
ple de l’Esperit Sant,
se’n
tornà del Jordà,
i
durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert,
i
era temptat pel diable.
Durant
aquells dies no menjava res
i
a la fi quedà extenuat de fam.
El
diable li digué:
«Si
ets Fill de Déu,
digues
a aquesta pedra que es torni pa.»
Jesús
li va respondre:
«Diu
l’Escriptura que l’home no viu només de pa.»
Després
el diable se l’endugué amunt,
li
ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra
i
li digué:
«Et
puc donar tot aquest poder
i
la glòria d’aquests reialmes;
tot
m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull;
adora’m
i tot serà teu.»
Jesús
li respongué:
«L’Escriptura
diu:
“Adora
el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”»
Després
el conduí a Jerusalem,
el
deixà dalt la cornisa del temple i li digué:
«Si
ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí;
l’Escriptura
diu que
“ha
donat ordre als seus àngels de guardar-te”
i
que “et duran a les palmes de les mans,
perquè
els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»
Jesús
li respongué:
«Diu
l’Escriptura:
“No temptis el Senyor, el teu Déu.”»
Esgotades les diverses temptacions,
el
diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.
B.
LLENGUATGE.
1.
D’entrada, sorprèn que l’Esperit empenyi Jesús al desert per a ser-hi
temptat durant quaranta dies.
Lluc no s’atreveix a dir-ho explícitament com ho fa Mateu (Mateu 4,1), però ho deixa
entendre.
Israel havia estat quaranta anys per passar del “País on eren esclaus” a la “Terra
Promesa”. “Quaranta anys” indica tot
el temps d’una generació. Això vol dir que cap dels que van sortir d’Egipte no va entrar a la terra promesa, ni tan sols Moisès (Deuteronomi 1,35ss). Així
doncs, l’experiència de passar de l’esclavitud
a la llibertat, superant les
proves del desert, estava encara per
fer.
Segons els Evangelis sinòptics, l’Esperit empeny Jesús cap al desert precisament perquè hi superi
aquestes proves. Amb la “victòria” de
l’israelita Jesús, Palestina esdevé
realment “Terra Promesa” i Terra de Llibertat. I la missió de Jesús
serà fer arribar a tot Israel la llibertat
pròpia de la Terra Promesa. Per això
començarà “reconstituint” les Dotze
Tribus amb els Dotze Apòstols (Lluc 6,13).
2.
El desert no vol ser pas un lloc sinó un procés.
Les proves no són pas per passar d’un
país a un altre sinó per passar de l’Esclavitud a la Llibertat. Israel esdevé “paràbola” de la Humanitat. Tots els Humans comencem en diferents formes
d’Esclavitud, i estem cridats a la Llibertat.
Però
la Llibertat no s’improvisa. És un do, però també una conquesta.
Per poder rebre el do, cal superar unes proves les quals, vistes des de nosaltres mateixos, són temptacions.
3. El dejuni
no és cap vaga de fam sinó l’esforç
per controlar les nostres necessitats
perquè no siguin obstacle a que la Paraula
de Déu ens “alimenti”.
Després
de quaranta dies, les necessitats reclamen ser ateses. Però
les necessitats són una cosa tan nostra
que hi tenim un cert control. És aquí on la nostra llibertat pot començar a
actuar. I és aquí on es presenta la temptació.
4.
En la nostra societat resulta poc seriós parlar del diable. Per nosaltres, els diables
són personatges folklòrics relacionats amb els Pastorets o amb les Festes
del foc.
Però
en l’Evangeli tenen un significat profund: representen aquell doble pensament o desig que sovint posa divisió i conflicte en el cor humà. Aquesta duplicitat neix del fet que l’ésser humà
no és només un conjunt de necessitats
─la
més significativa de les quals és alimentar-se─ sinó que experimenta
també un desig profund d’anar més enllà.
Donada
la situació de Jesús, la proposta del diable
és ben “assenyada”: “Si ets fill de Déu,
digues que aquesta pedra es torni pa”.
El
diable, és a dir, el pensament o el desig provocat per les necessitats, proposa a Jesús que es
dediqui tot ell a solucionar el problema
que ara experimenta: la gana.
De
fet, “fer de les pedres, pans” és el que fem normalment amb el nostre
treball de cada dia.
5.
La rèplica de Jesús és ben estranya. Què vol dir que l’home no viu només de pa? El pa és necessari! Al desert de la vida experimentem
contínuament les nostres necessitats.
I són necessitats reals. Cal
atendre-les. Cal exercir la nostra capacitat de transformar les pedres (la Natura) en pa (en allò que necessitem).
6.
Jesús no nega les necessitats ni la
capacitat de transformar les pedres
en pans; però té en compte la Paraula de Déu. Déu no ens ha fet pas
perquè siguem només un “tub digestiu” o un “sac de necessitats”. “Si ets fill de Déu”... Si som fills de Déu, l’horitzó que s’obre
davant nostre no és anar gastant la vida en convertir les pedres en pans
per satisfer les nostres necessitats. Ser fills
de Déu vol dir que estem invitats a participar de la vida divina.
La
finalitat del desert, amb les necessitats inherents, no és sobreviure-hi,
sinó experimentar-hi la presència bondadosa de Déu que ens prepara per a la Terra Promesa; per a la Llibertat. Més
encara: per a la comunió de Vida amb Déu-Pare.
7.
Aquesta és la primera temptació,
la inicial, la que afecta tots els éssers humans, la que Israel no va superar en el desert (Èxode 16,3); la que Adam i Eva no van superar en el Paradís quan van veure que el fruit de
l’Arbre del coneixement era bonic i apte per convertir-se en “déus” (Gènesi 3,6).
Més
concretament, aquesta 1ª temptació consisteix en refiar-se, per a viure,
només de les pròpies capacitats, prescindint del projecte amorós de Déu sobre nosaltres. La no superació d’aquesta temptació ve escenificada en la famosa
paràbola del Fill Pròdig. El fill
“petit”, tot i ser “fill” reclama del Pare allò
que li toca, i se’n va per les seves, per viure independent del Pare i del seu amor.
Jesús
és el seu contrapunt. Ell venç la temptació.
8.
Superada la Primera Temptació, les
nostres necessitats ja no són un
impediment per anar més enllà. Podem veure el nostre món, i descobrir que hi
falten moltes coses, i que hi ha molt de mal a corregir. Espontàniament ens
venen ganes de fer alguna cosa per a “salvar el món”.
Però,
com?
I
aquí apareix la Segona Temptació:
“Adorar el Poder”.
Salvar el nostre món confiant en el Poder. Què hi pot haver de més
“eficaç”!?
El
“Poder”, amb les seves mil
disfresses, és l’amo “real” del nostre
món. Només cal pactar-hi per ser eficaços en la tasca de salvar el món. Què hi podria haver de
més noble!?
9.
Jesús replica al temptador recitant
aquella sentència que resumeix tot el missatge, radicalment humanitzador, de la
Bíblia dels Jueus: “Adora el Senyor, el
teu Déu; dóna culte a ell tot sol”.
Israel, amb les seves constants
servituds, és una paràbola de la
Humanitat constantment sotmesa als Poders
de torn. Tots els Dictadors han sigut
exaltats com a grans salvadors; però
la trista Història humana deixa clar que el “Poder”, amb les seves grans i
meravelloses construccions i revolucions, sempre resulta destructor
d’Humanitat.
El Poder és l’antítesi de l’acció de
Déu. Déu crea Humanitat; el Poder
destrueix Humanitat. Tots els dictadors s’han elevat sobre munts de víctimes.
Però
el “Déu d’Abraham, de Isaac i de Jacob”
és el Déu que ha sentit i escoltat els
gemecs de les víctimes (Èxode 3,7). Jesús ho té clar,
i supera també aquesta temptació.
10.
Déu crea Humanitat. El Poder destrueix
Humanitat. Però hi ha un Poder la malícia
del qual és difícil de detectar: aquell que es revesteix amb vestidures sagrades; aquell que apareix com un servei a Déu o com un acte de confiança en Ell. És la tercera temptació en el relat de Lluc.
“S’inspira”
fins i tot en la Paraula de Déu. Fer
una bona exhibició perquè
tothom s’adoni de que hi ha un “enviat de Déu”.
“Utilitzar” la confiança en Déu
perquè “ha donat ordre als seus àngels de
guardar-te”.
És una temptació subtil que pretén comprometre Déu en la “nostra” obra,
per comptes de comprometre’ns nosaltres en la seva. Pretendre que el Poder i la Bondat de Déu confirmin la nostra acció pretesament
“salvadora”.
“Diu l’Escriptura: “No temptis el
Senyor, el teu Déu”.
Jesús
supera també aquesta temptació tan pròpia del “món religiós”.
11.
Ara, superades les diverses temptacions,
Jesús es podrà presentar al món com a home lliure, portador de Llibertat.
Però
serà una Llibertat combatuda, com ja va anunciar el vell (i
experimentat) Simeó a la mare de Jesús (Lluc 2,34). Per això l’evangelista
acaba aquest relat d’una manera sorprenent: “... el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat”.
La Creu serà la gran oportunitat del temptador: Si ets Fill de Déu, baixa de
la creu! (Mateu 27:40).
¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! (Lluc 23,39).
C.
MISSATGE.
12.
El missatge ve constituït per les
tres respostes de Jesús, que tenen caràcter progressiu. En primer lloc se’ns
diu que la VIDA a què estem invitats
per Déu supera la que ens podria venir només de satisfer les nostres necessitats. En segon lloc se’ns diu que
aquesta vida només és possible si
renunciem a tota forma de domini
sobre els altres. En tercer lloc se’ns indica especialment que ha de quedar
exclosa qualsevol “superioritat” pretesament vinguda de Déu.
La Quaresma mira la Pasqua, com el Desert mira la Terra Promesa.
D:
RESPOSTA.
13.
La resposta personal varia segons en
quina temptació estiguem encallats.
A nivell de tota l’Església, les tres temptacions
hi són sempre ben presents. Però, almenys teòricament, entre nosaltres es veu
clar que la primera i la segona temptacions “existeixen”, i les hem d’anar superant... Potser no
les vencem del tot, però almenys som conscients de que són temptacions que cal superar.
En
canvi la tercera temptació encara és poc detectada. Sembla que la “religió”, més o
menys “laïcitzada” en el camp social (necessitats)
i força exclosa del camp dels “poders fàctics”, s’està refugiant en un àmbit
religiós propi on pretén mostrar-se com una cosa “encara important”. Optem
per a “grans espectacles religiosos”, en una societat on “l’espectacle”, la
“multitud”, “l’exhibició” són molt valorats. Mantenim el “pinacle del temple”
per fer-hi les nostres exhibicions.
Sembla que no acabem de descobrir que, potser, estem “temptant Déu”.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Cada temps és cada temps. En els temps actuals, penseu que estan d’acord amb
l’Evangeli les exhibicions
religioses? Són una manera adequada de donar
testimoni?
2.
Després de grans catàstrofes o de grans injustícies, molta gent sol preguntar “On era, Déu?”. Què en penseu d’aquesta pregunta?
Quina idea de Déu pressuposa?
Coincideix amb la de l’Evangeli?
3.
És bonic dir que la Quaresma prepara
la Pasqua. Però no hi ha Pasqua sense Dijous sant i Divendres Sant.
Què us suggereix, això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada