Diumenge vinent, 5è. de Quaresma. Any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

 
Adulteri.   Assegut.   Condemnar.   Moisès.   Pecadora

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):

Adulteri (Aliança).    Moisès (Llei).

 

ÍNDEXBÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 5è. de Quaresma. C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 43, 16-21).

El Senyor,

el qui obrí enmig del mar un camí,

una ruta enmig de l’aigua impetuosa,

el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls,

guerrers valents i fornits

i tots caigueren, no s’aixecaren mai més,

s’apagaren com un ble consumit,

ara diu això:

«No recordeu més els temps passats,

no penseu més en les coses antigues;

estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,

no us n’adoneu?

Pel desert faré que hi passi un camí,

que corrin rius per la solitud,

els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran

en veure que poso aigua en el desert,

que abunden els rius en la solitud

perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.

Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

 

2ª LECTURA (Filipencs 3,8-14).

Germans,

tots els avantatges que jo pogués tenir

els considero desavantatjosos

comparats amb el valor que té

poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.

Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge

i a considerar-lo escòria

a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.

Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva

guanyada perquè he observat la Llei,

sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.

El meu desig és conèixer Crist

i experimentar el poder de la seva resurrecció,

compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort,

per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.

No vull pas dir amb això

que ja he obtingut aquella plenitud que busco;

corro amb l’esperança d’apoderar-me’n;

puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.

Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat;

el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere

i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;

corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa

que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

 

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»
 

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.
 

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.
 

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són? Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

 

 

B. LLENGUATGE. 

1. Segons els estudiosos, el relat que hem llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli de Joan, no hi pertany. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està “col·locat” en l’Evangeli de Lluc.

Es tracta, doncs, d’un “relat independent”, molt antic, que ha acabat “encastat” en l’Evangeli de Joan a pesar de no usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el context.

 

2. Però, donat que ara forma part de l’Evangeli de Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi els apunts corresponents.

Crec que d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força diferents.

 

a) Interpretació de “sostres avall”.

3. Tractant-se d’un relat independent sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”, simplement mirant el seu sentit directe. Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona “sorpresa en adulteri”. Allò que busquen és comprometre Jesús fent-li una pregunta-trampa per la qual, “respongui com respongui”, podrà ser acusat.

En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Evangelis Sinòptics sobre si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17).
En aquest cas de l’Adúltera, si Jesús no la condemna, el poden acusar d’anar contra la Llei de Moisès. Si la condemna, quedarà clar que no és tan “misericordiós” com diuen, i, a més, aniria contra una limitació legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus.

 

4. La “resposta” de Jesús es fa en tres actes:
- primer “se’n desentén del tot. I es posa a “jugar” fent gargots a terra amb el dit.
Després, com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”.

Resposta sorprenent, però no tant si tenim en compte que, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els quals, així, assumien la responsabilitat legal d’aquella mort.
  

En aquest punt cal notar que la “resposta” de Jesús no diu que els “testimonis” tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat.
Ells es coneixien massa bé com perquè algun s’atrevís a tirar la primera pedra. Qui ho fes s’exposava a la crítica dels altres que podrien dir-li: “Vaja, precisament tu et tens per un home sense pecat!?”

Per això la “resposta” de Jesús provoca que se’n vagin anant l’un darrera l’altre començant pels més vells (que eren també els més coneguts...).

 

Al final, i sorprenentment, Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada.
Continua “fent-se el despistat” i pregunta a la dona: “Ningú t’ha condemnat?”.
Si els “acusadors”, pretesament “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. Per això acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”.
 
Cal notar que el relat no diu que la “perdoni”, sinó simplement que “no la condemna”, tot donant-li un bon consell.

 

5. També s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi podria comentar la situació injusta en què la Llei situava la “dona”, ja que aquí no es fa cap referència al soci masculí “indispensable” per al “delicte” en qüestió.

 

b) Interpretació de  “més volada”.

6. Però dubto molt que aquest “relat independent” busqui d’aprofitar-se de la situació d’una dona adultera per intentar “comprometre” Jesús...

Que aquest relat acabés “encastat” precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’Església primitiva, l’autor del Quart Evangeli ve representat precisament per una “àguila”, perquè “vola alt”).

 

7. Segurament aquest relat independent vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les primeres comunitats cristianes.

Hi havia comunitats formades per persones provinents del Judaisme en les quals no era necessari “abandonar” les pràctiques que manava la Llei de Moisès.

També hi havia força comunitats de persones provinents del Paganisme, però també amb algunes persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.
 

Doncs, bé: sovint aquestes “persones jueves” de les comunitats pagano-cristianes eren acusades pels jueus de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.

 

8. Recordem que aquesta l’Aliança normalment s’expressava amb un llenguatge matrimonial. El mateix Evangeli de Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes “noces” (Les Noces de Canà de Galilea. Joan 2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí, com a “nova parella”, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan 20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic s’anomenava “adúltera” la “persona” o “comunitat” infidel a l’Aliança. 

9. Vist així, cada detall d’aquest relat adquireix un significat nou. “L’adulteri” dels membres jueus de les comunitats pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista cristiano-jueu.
“Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”. La “adúltera” representa les persones juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i que per això són acusades de “adúlteres” (com el mateix St. Pau. 2Corintis 11,24)
Els acusadors pretenen implicar-hi “l’autoritat de Jesús”.

 

L’autor del relat ens presenta un Jesús que “se’n desentén”, i, davant la insistència dels acusadors, capgira la situació invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots abandonen, començant pels més vells.

 

10. Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència, que és un greu error pretendre condemnar els altres.

 

Permeteu-me explicar això partint de la meva pròpia experiència.

Jo ara sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat a la Llei (de l’Església) fins que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança. Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli” amagava sovint infidelitat a la Humanitat (que “descobria” com allò que ens demana realment l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me de nou, alliberant-me de molts “criteris eclesiàstics” que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un “bon cristià”.

Tot i ser vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga encara molta infidelitat a homes i dones concrets amb qui convisc. I això em porta ara sobretot a dues coses: acceptar que “continuo” pecador, i que hauré de continuar la meva conversió, sense tenir encara gaire clar cap a on em portarà...

Com a vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera pedra”. I m’adono que jo he de ser dels primers a “retirar-me” de tota acusació.

I s’agraeixen les paraules de Jesús: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

 

C. MISSATGE.

 

11. Ningú és jutge de ningú. I com que això tardem a descobrir-ho, l’evangeli ens ofereix una "resposta" per al "mentre tant": “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”

La "acusació" entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada. L’autor d’aquest relat, davant d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa que els fariseus i escribes feien a Jesús per poder "acusar-lo".

 

12. L’actitud de Jesús, desentenent-se de les "acusacions", indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.

Aquest missatge és d’una grandíssima actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar tota “temptació acusadora” i assumir de debò un gran pluralisme intern. I els Catòlics hauríem de començar per acceptar “explícitament” la legitimitat de les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, sigui quina sigui la seva “religió” o “no-religió”.

  

D: RESPOSTA. 

13. Ningú neix plenament bo. En relació a la Humanitat, tots podem anar descobrint que hem començat essent força “adúlters”, encara que potser “amb bona voluntat”. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia. Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura d'aquest diumenge, parlant d’ell mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei” (Filipencs 3,9).

 

Cal aprofitar el fet de “fer-nos vells” per adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats.
“Ningú és jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. El pluralisme dintre l’Església és creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què fer per ajudar a superar-les?

2. Un proverbi antic diu: “Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques en els altres”.
Què en penseu?