Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
Convertir. Culpables? Vinya
(Fruit de la...).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Sacrifici.
Víctimes.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge
3er. de Quaresma. C
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 3,1-8a.10.13-15).
En
aquells dies,
Moisès
pasturava el ramat del seu sogre Jetró,
sacerdot
madianita.
Tot
guiant el seu ramat desert enllà,
arribà
a l’Horeb, la muntanya de Déu.
L’àngel
del Senyor se li aparegué en una flama
enmig
de la bardissa.
Va
mirar,
i
s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia.
Moisès
es va dir:
«Deixa’m
anar a veure aquesta visió extraordinària:
què
ho fa que no es cremi la bardissa.»
El
Senyor veié que s’acostava per mirar.
Llavors
Déu el cridà de la bardissa estant:
«Moisès,
Moisès.»
Ell
respongué: «Aquí em teniu.»
Déu
li digué: «No t’acostis aquí.
Descalça’t,
que el lloc on ets és terra sagrada.»
I
afegí:
«Jo
sóc el Déu del teu pare,
Déu
d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.»
Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué:
«He
vist les penes del meu poble al país d’Egipte
i
he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors.
Conec
els seus sofriments.
Baixaré,
doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis
i
a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós,
un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu:
«Quan
aniré a trobar els israelites i els diré:
“El
Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”,
si
ells em pregunten quin és el seu nom,
què
he de respondre?»
Déu
li contestà:
«Jo
sóc el qui sóc.»
I
afegí: «Respon així als israelites:
“Jo-sóc
m’envia a vosaltres”.»
Déu
digué encara a Moisès:
«Digues
això als israelites:
“Jahvè
(el qui és), el Déu dels vostres pares,
Déu
d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob,
m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre,
amb
aquest nom em tindran present totes les generacions.»
2ª LECTURA (1Corintis 10,1-6.10-12).
Germans,
no
vull que us passi per alt una lliçó de la història.
Els
nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol,
tots
passaren el mar Roig i tots,
en
el núvol i en el mar,
van
rebre com un baptisme que els unia a Moisès.
Tots
es van alimentar amb el mateix menjar espiritual,
tots
van beure la mateixa beguda espiritual,
ja
que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava,
i
aquesta roca significava el Crist.
Malgrat
tot,
la
gran majoria no foren agradables a Déu,
ja
que quedaren estesos pel desert.
Tot
això era un exemple per a nosaltres,
perquè
no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren.
No
murmureu, com ho feren alguns d’ells,
que
van morir a mans de l’Exterminador.
Tot
això que els succeïa era un exemple,
i
va ser escrit per advertir-nos a nosaltres,
ja
que els segles passats
s’encaminaven
cap als temps que vivim.
Per
tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
EVANGELI. (Lluc 13,1-9).
Per
aquell temps,
alguns
dels qui eren presents
contaren
a Jesús el cas d’uns galileus,
com
Pilat havia barrejat la sang d’ells
amb
la de les víctimes que oferien en sacrifici.
Jesús
els respongué:
«Us
penseu que aquells galileus van ser malmenats
perquè
havien estat més pecadors que tots els altres galileus?
Us
asseguro que no:
si
no us convertiu, tots acabareu igual.
I
aquells divuit homes que van morir
quan
els caigué a sobre la torre de Siloè,
us
penseu que eren més culpables
que
tots els altres habitants de Jerusalem?
Us
asseguro que no:
si
no us convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola:
«Un
home que tenia una figuera a la vinya,
anà
a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.
En
veure això, digué al vinyater:
“Mira,
fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera
i
no n’hi trobo.
Talla-la
d’una vegada.
Per
què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”
Ell
li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.
Cavaré
la terra i la femaré,
a
veure si fa fruit d’ara endavant;
si
no, ja la podreu tallar”.»
B.
LLENGUATGE.
1. Estem al bell mig de la Quaresma, temps de conversió. Però l’evangeli d’avui ens parla de conversió amb un llenguatge dur. El punt de partida són uns fets desgraciats que van produir massa víctimes. I les paraules de Jesús resulten fins i tot cruels: “Si no us convertiu, tots acabareu igual” (Lluc 13,5).
2.
La duresa de les paraules de
Jesús es correspon amb la duresa
de la “valoració” que alguns fan de les víctimes.
Davant la desgràcia, tenim tendència a buscar culpables; i la nostra duresa
és capaç de declarar culpables
precisament a les mateixes víctimes,
considerant la seva desgràcia com un càstig
de Déu. A vegades pensem: “Algun mal
deuen haver fet... que els hagi passat això”.
Jesús
hi reacciona: “Us penseu que aquells
galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres
galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual”.
Amb
duresa Jesús denuncia la duresa, i exigeix de tots la conversió.
3.
Convertir-se.
Segueix
una paràbola on s’hi continua el llenguatge dur: “Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la
terra?” ─diu el propietari de la figuera (Lluc
13,7).
Amb
la paràbola de la figuera Jesús ens
diu per què cal convertir-se,
i així, de passada, ens diu també què vol dir “convertir-se”.
La
vinya és símbol del Poble Elegit,
especialment treballat, protegit i mimat, com es fa amb les vinyes. A les vinyes sempre s’hi plantava una figuera, ben necessària perquè els
treballadors poguessin descansar a la seva ombra (els ceps fan l’ombra massa
baixa) i alimentar-se amb els seus fruits. Però una figuera que no fa fruit
no serveix per res; només fa nosa. “Talla-la
d’una vegada”!
4.
La paràbola vol posar en relleu també la tendresa del vinyater. El vinyater excusa la figuera: potser no l’he treballada prou;
potser li falta adob...
Qui
és aquest vinyater?
És
una extensió del mateix propietari.
En
aquesta paràbola s’hi mostren a la
vegada la duresa i la tendresa; la justícia i la bondat.
En
Déu, “Justícia” i “tendresa” no són coses oposades. En realitat, es podria
parlar d’una “justícia tendra” o d’una “tendresa justa”.
Són dos aspectes que es corresponen amb la nostra realitat més profunda: som
“creatures”, però fets a imatge del “creador”.
Com a creatures, depenem de
l’acció creativa de Déu, i seria suïcida voler “desfer-se’n”.
Com a creadors, podríem caure
en el parany de voler funcionar només
amb la nostra creativitat.
5.
Imaginem una làmpada elèctrica: dona llum i escalfor només si està connectada al corrent elèctric. La seva capacitat de donar
depèn de la seva capacitat rebre. I per potent que sigui, seria
una fatal equivocació pretendre fer llum “prescindint” de la font
elèctrica que l’alimenta.
Quan
l’home es “desconnecta” de la seva Font
de Vida, entra en una situació de risc greu.
La
“duresa” de Déu vol desfer la nostra “duresa de cor” quan ens resistim a “rebre”
la seva tendresa, que és l’única
cosa que ens permet existir, i gaudir de la vida.
C.
MISSATGE.
6.
Com es diu també en la Segona Lectura, la “duresa” de Déu és per trencar la
nostra duresa de cor, i que així
estiguem en disposició de rebre els dons que ens ofereix la seva tendresa.
La desgràcia de les víctimes de la crueltat de Pilat o de l’accident de la
Torre de Siloé no és pas pitjor que la “desgràcia” de la figuera que no dóna fruit.
El “llenguatge” és dur; el “missatge”
és tendre.
Com
llegirem en la paràbola de diumenge que ve, és com si se’ns digués: “O accepteu
ser fills o no teniu lloc a la
casa del Pare. No hi ha altra
opció”.
I, si sou fills en relació a
Déu, entre vosaltres som germans,
no pas jutges. (En parlarem el pròxim diumenge).
D:
RESPOSTA.
7.
Evidentment la resposta és convertir-se.
I en aquest cas, “convertir-se” vol dir “deixar-se cuidar” pel vinyater; deixar-se estimar per Déu.
Com la figuera: deixar-se cavar i
adobar, per poder donar fruit.
El “fruit”, en realitat, som nosaltres mateixos en la mesura que
acceptem de ser “fills”.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
2.
Les desgràcies sempre són desgràcies, i cal fer el que sigui per evitar-les. I,
si això no és possible, cal solidaritzar-se amb les víctimes. Però, ¿heu
experimentat situacions en què una desgràcia
hagi tingut també aspectes o resultats positius?
3.
En les desgràcies, teniu més tendència a preguntar-vos “on era, Déu?” o a preguntar-vos “on us situeu, vosaltres?”. Dit d’una altra manera: davant les
desgràcies, us dediqueu sobretot a buscar “culpables” o a buscar-hi “solucions”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada