Diumenge vinent, 5è. de Quaresma. Any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

 
Adulteri.   Assegut.   Condemnar.   Moisès.   Pecadora

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):

Adulteri (Aliança).    Moisès (Llei).

 

ÍNDEXBÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 5è. de Quaresma. C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 43, 16-21).

El Senyor,

el qui obrí enmig del mar un camí,

una ruta enmig de l’aigua impetuosa,

el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls,

guerrers valents i fornits

i tots caigueren, no s’aixecaren mai més,

s’apagaren com un ble consumit,

ara diu això:

«No recordeu més els temps passats,

no penseu més en les coses antigues;

estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,

no us n’adoneu?

Pel desert faré que hi passi un camí,

que corrin rius per la solitud,

els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran

en veure que poso aigua en el desert,

que abunden els rius en la solitud

perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.

Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

 

2ª LECTURA (Filipencs 3,8-14).

Germans,

tots els avantatges que jo pogués tenir

els considero desavantatjosos

comparats amb el valor que té

poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.

Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge

i a considerar-lo escòria

a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.

Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva

guanyada perquè he observat la Llei,

sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.

El meu desig és conèixer Crist

i experimentar el poder de la seva resurrecció,

compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort,

per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.

No vull pas dir amb això

que ja he obtingut aquella plenitud que busco;

corro amb l’esperança d’apoderar-me’n;

puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.

Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat;

el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere

i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;

corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa

que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

 

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»
 

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.
 

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.
 

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són? Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

 

 

B. LLENGUATGE. 

1. Segons els estudiosos, el relat que hem llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli de Joan, no hi pertany. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està “col·locat” en l’Evangeli de Lluc.

Es tracta, doncs, d’un “relat independent”, molt antic, que ha acabat “encastat” en l’Evangeli de Joan a pesar de no usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el context.

 

2. Però, donat que ara forma part de l’Evangeli de Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi els apunts corresponents.

Crec que d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força diferents.

 

a) Interpretació de “sostres avall”.

3. Tractant-se d’un relat independent sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”, simplement mirant el seu sentit directe. Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona “sorpresa en adulteri”. Allò que busquen és comprometre Jesús fent-li una pregunta-trampa per la qual, “respongui com respongui”, podrà ser acusat.

En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Evangelis Sinòptics sobre si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17).
En aquest cas de l’Adúltera, si Jesús no la condemna, el poden acusar d’anar contra la Llei de Moisès. Si la condemna, quedarà clar que no és tan “misericordiós” com diuen, i, a més, aniria contra una limitació legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus.

 

4. La “resposta” de Jesús es fa en tres actes:
- primer “se’n desentén del tot. I es posa a “jugar” fent gargots a terra amb el dit.
Després, com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”.

Resposta sorprenent, però no tant si tenim en compte que, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els quals, així, assumien la responsabilitat legal d’aquella mort.
  

En aquest punt cal notar que la “resposta” de Jesús no diu que els “testimonis” tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat.
Ells es coneixien massa bé com perquè algun s’atrevís a tirar la primera pedra. Qui ho fes s’exposava a la crítica dels altres que podrien dir-li: “Vaja, precisament tu et tens per un home sense pecat!?”

Per això la “resposta” de Jesús provoca que se’n vagin anant l’un darrera l’altre començant pels més vells (que eren també els més coneguts...).

 

Al final, i sorprenentment, Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada.
Continua “fent-se el despistat” i pregunta a la dona: “Ningú t’ha condemnat?”.
Si els “acusadors”, pretesament “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. Per això acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”.
 
Cal notar que el relat no diu que la “perdoni”, sinó simplement que “no la condemna”, tot donant-li un bon consell.

 

5. També s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi podria comentar la situació injusta en què la Llei situava la “dona”, ja que aquí no es fa cap referència al soci masculí “indispensable” per al “delicte” en qüestió.

 

b) Interpretació de  “més volada”.

6. Però dubto molt que aquest “relat independent” busqui d’aprofitar-se de la situació d’una dona adultera per intentar “comprometre” Jesús...

Que aquest relat acabés “encastat” precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’Església primitiva, l’autor del Quart Evangeli ve representat precisament per una “àguila”, perquè “vola alt”).

 

7. Segurament aquest relat independent vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les primeres comunitats cristianes.

Hi havia comunitats formades per persones provinents del Judaisme en les quals no era necessari “abandonar” les pràctiques que manava la Llei de Moisès.

També hi havia força comunitats de persones provinents del Paganisme, però també amb algunes persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.
 

Doncs, bé: sovint aquestes “persones jueves” de les comunitats pagano-cristianes eren acusades pels jueus de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.

 

8. Recordem que aquesta l’Aliança normalment s’expressava amb un llenguatge matrimonial. El mateix Evangeli de Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes “noces” (Les Noces de Canà de Galilea. Joan 2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí, com a “nova parella”, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan 20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic s’anomenava “adúltera” la “persona” o “comunitat” infidel a l’Aliança. 

9. Vist així, cada detall d’aquest relat adquireix un significat nou. “L’adulteri” dels membres jueus de les comunitats pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista cristiano-jueu.
“Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”. La “adúltera” representa les persones juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i que per això són acusades de “adúlteres” (com el mateix St. Pau. 2Corintis 11,24)
Els acusadors pretenen implicar-hi “l’autoritat de Jesús”.

 

L’autor del relat ens presenta un Jesús que “se’n desentén”, i, davant la insistència dels acusadors, capgira la situació invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots abandonen, començant pels més vells.

 

10. Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència, que és un greu error pretendre condemnar els altres.

 

Permeteu-me explicar això partint de la meva pròpia experiència.

Jo ara sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat a la Llei (de l’Església) fins que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança. Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli” amagava sovint infidelitat a la Humanitat (que “descobria” com allò que ens demana realment l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me de nou, alliberant-me de molts “criteris eclesiàstics” que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un “bon cristià”.

Tot i ser vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga encara molta infidelitat a homes i dones concrets amb qui convisc. I això em porta ara sobretot a dues coses: acceptar que “continuo” pecador, i que hauré de continuar la meva conversió, sense tenir encara gaire clar cap a on em portarà...

Com a vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera pedra”. I m’adono que jo he de ser dels primers a “retirar-me” de tota acusació.

I s’agraeixen les paraules de Jesús: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

 

C. MISSATGE.

 

11. Ningú és jutge de ningú. I com que això tardem a descobrir-ho, l’evangeli ens ofereix una "resposta" per al "mentre tant": “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”

La "acusació" entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada. L’autor d’aquest relat, davant d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa que els fariseus i escribes feien a Jesús per poder "acusar-lo".

 

12. L’actitud de Jesús, desentenent-se de les "acusacions", indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.

Aquest missatge és d’una grandíssima actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar tota “temptació acusadora” i assumir de debò un gran pluralisme intern. I els Catòlics hauríem de començar per acceptar “explícitament” la legitimitat de les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, sigui quina sigui la seva “religió” o “no-religió”.

  

D: RESPOSTA. 

13. Ningú neix plenament bo. En relació a la Humanitat, tots podem anar descobrint que hem començat essent força “adúlters”, encara que potser “amb bona voluntat”. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia. Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura d'aquest diumenge, parlant d’ell mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei” (Filipencs 3,9).

 

Cal aprofitar el fet de “fer-nos vells” per adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats.
“Ningú és jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. El pluralisme dintre l’Església és creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què fer per ajudar a superar-les?

2. Un proverbi antic diu: “Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques en els altres”.
Què en penseu?

  

Sant Josep

 

SANT JOSEP.

 

→ VOCABULARI. 

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades als “Apunts d’homilia”.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis comentats” als “Apunts d’homilia”.

 

 (La festa de St. Josep sol caure en plena Quaresma, raó per la qual no sol tenir “preferència” en relació al diumenge).

 

1ª Lectura. (2 Samuel  7,4-5a.12-14a.16).

En aquells dies Natan rebé aquesta paraula del Senyor: «Vés, digues a David, el meu servent:

Això diu el Senyor:
Quan t’arribarà l’hora de reposar amb els teus pares, et donaré per successor un descendent, sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne.
Ell construirà un temple dedicat al meu nom,
i faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill.
El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu,
el teu tron es mantindrà per sempre.»

 

2ª Lectura. (Romans 4,13.16-18.22).

Germans, Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa d’obtenir el món per heretat en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que ve de la fe.

Si obtenen l’heretat per la fe,

aquest favor és gratuït,

i la promesa queda assegurada a tota la descendència,

no només als qui en són per la Llei,

sinó també als qui en són per la fe d’Abraham,

que és pare de tots nosaltres,

tal com diu l’Escriptura:

«T’he fet pare d’una multitud de pobles.»

Ell cregué en Déu que fa reviure els morts,

i crida el no-res com si ja existís.

Contra tota esperança esperà

i cregué tan fermament

que Déu el convertí en «pare d’una multitud de pobles»,

tal com li havia dit:

«Així serà la teva descendència.»

Per això diu l’Escriptura:

«El Senyor ho tingué en compte per fer-lo just.»

 

 

Evangeli. (Mateu 1,16.18.21.24a).

Jacob va ser pare de Josep, l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies.

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera:

Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant.

Josep, el seu espòs, que era un home bo,

no volent fer-ho saber públicament,

es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava,

se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant;

ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús,

perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.»

Josep es despertà i complí el que l’àngel del Senyor li havia manat.

 

o bé:
Evangeli. (Lluc 2,41-51a)

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys,

pujaren a celebrar les festes com era costum i,

passats els dies, quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaven entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem, a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu pare?» Ells no comprengueren aquesta resposta.

Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells.

 

Apunts D'homilia. 

A). Sobre el fragment de Mateu.

Aquest evangeli és també llegit, no tant fragmentat com aquí, en el 4 diumenge d’advent de l’any A, on podeu trobar-hi els corresponents Comentari.

 

B). Sobre el fragment de Lluc.

Aquest evangeli és també llegit el diumenge de la Sagrada Família de l’any C, on hi podeu trobar-hi un comentari.

 

 

C). Sobre el “personatge”.

La figura de Josep, pare de Jesús, és descrita en els evangelis de Mateu i de Lluc, i en relació al “naixement” de Jesús. Són dos relats diferents, però coincidents en allò que ens volen dir.

No són relats “biogràfics”. No pretenen parlar-nos “de Josep” sinó “de Jesús”, i no de la seva “biografia” sinó del seu “significat” en el “procés d’humanització” en que estem tots immersos.

En els Evangelis, “Jesús” personifica “l’Home”. Allò que els Evangelis diuen dels seus “pares” (quan en parlen) és per fer-nos saber i celebrar la “teologia de l’Home”; és a dir: el pla de Déu sobre la Humanitat, ja reeixit i visualitzat precisament en la persona de “Jesús de Natzaret”.

Tots els “personatges” que ens descriuen els Evangelis, quan son “reals”, desborden la seva “realitat individual” per “catapultar-nos” a una “experiència d’humanitat” que tots vivim i en la qual podem donar sentit a la nostra vida, individualment i col·lectiva.

Per això els Evangelis no són ni volen ser “biografies” sinó “evangelis” (“bona notícia).

 

Evangeli de Mateu.

L’Evangeli de Mateu comença amb la “Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham”.

Es tracta d’una “genealogia” molt estructurada, esquemàtica, i simbòlica. Allò més significatiu són alguns dels “noms” que serveixen per evocar personatges passats i sobretot els “números”, pel seu significat simbòlic, com ja indica el mateix evangelista (Mateu 1,17).

 

En aquesta genealogia llegim: “...Jacob va ser el pare de Josep, l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies” (Mateu 1,16. Veure també Gènesi 30,19-24).

Aquestes paraules donen per suposat que, si Josep és l’espòs de Maria de la qual nasqué Jesús, vol dir que el “pare de Jesús” és Josep.

Però el mateix Evangeli ens parla també dels “dubtes de Josep”. Aquí cal reconèixer que una “interpretació” massa casolana d’aquests “dubtes” ha portat a fer-se de “Josep” una opinió “escarransida”, que no té res a veure amb el que ens vol dir l’evangelista.

Diu l’evangelista: Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
—Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant.

 

Els “dubtes” de Josep no són sobre Maria sinó sobre si ell s’ha de ficar en les coses de “l’Esperit Sant i Maria”. Recordem que ja s’ha dit que Josep és un “home just”, i decideix “retirar-se” d’allà on veu que hi intervé Déu mateix. Ell no vol “ficar-se” on no el demanen...

I la resposta de l’àngel, “en somnis”, és precisament per confirmar-li que, efectivament, la fecunditat de Maria és obra de l’Esperit Sant, i que Déu també “compta amb ell” com a espòs de Maria i pare de Jesús. Per això, serà ell qui li haurà de “posar el nom” indicat: Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús (Mateu 1,18-21).

  

Evangeli de Lluc.

En l’Evangeli de Lluc, Josep no té “dubtes”.
Amb tot, altra vegada, una interpretació massa “casolana” relaciona la “pregunta de Maria a l’àngel” directament amb Josep.

L’àngel ha comunicat a Maria que serà mare d’un fill que “serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim”. I Maria, lògicament pregunta: Com podrà ser això, si jo no conec home? 
En el mateix relat ja s’ha dit que Maria estava casada o promesa amb Josep. Però Josep podia donar-li un “fill” que, en tot cas, seria “fill de Josep”, i no pas “fill de l’Altíssim, com li anuncia l’àngel.
 

La resposta de l’àngel és clara: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran "Fill de Déu”.

 

De cap manera es pot interpretar la pregunta de Maria com si oposés, als plans de Déu, els seus propis projectes o un presumpte “vot de virginitat”, inimaginable en aquells moments a Israel. 

 

  

El nom “Josep”, evoca al “patriarca Josep”, l’onzè fill del patriarca Jacob, nascut de Raquel, la “esposa més estimada” de Jacob.
Els germans del patriarca Josep, l’anomenaven “El somniador”. Aquest “detall” serveix perquè Josep, el pare de Jesús, evocant la història del Patriarca, “continuï d’alguna manera” l’acció beneficiosa envers el seu Poble.

En l’Evangeli de Mateu, a questa “evocació” del Patriarca explica que l’àngel parli a Josep “en somnis” i el faci “protector” de Jesús portant-lo a Egipte en la persecució d’Herodes.
El relat de la Mort dels Innocents evoca, sens dubte, a la situació del Poble d’Israel a Egipte amb l’edicte del faraó de fer morir tots els nens jueus barons. 

 

Diumenge vinent, 4rt. de Quaresma. Any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans. 

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Festa.     Germà gran.   Mort.   Pare.    Pecar.   Pecadors.   Vestit. 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Fariseus.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 4rt. de Quaresma. C. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Josuè 5,9a.10-12).

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè:

«Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.»

Llavors els israelites acamparen a Galgala,

a la plana de Jericó,

i van celebrar-hi la festa de Pasqua,

al vespre del dia catorze del mes.

L’endemà de la Pasqua, des del matí,

menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat.

Des d’aquell dia que van menjar els productes del país,

no caigué més el mannà.

Els israelites, no tenint ja mannà,

menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

 

2ª LECTURA (2Corintis 5,17-21).

Germans,

aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

I tot això és obra de Déu,

que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist

i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.

Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix,

no retraient-li més les culpes,

i a nosaltres ens ha encomanat

que portéssim el missatge de la reconciliació.

Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist,

i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre.

Us ho demanem en nom de Crist:

reconcilieu-vos amb Déu.

Déu va tractar com a pecador

aquell que no havia experimentat el pecat,

perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos

segons la justícia de Déu

 

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

 

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

 

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig. Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare bondadós. És un canvi convenient.
Dir-ne “del Fill Pròdig” posa el protagonisme en el fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare. Però allò que la paràbola vol destacar és precisament la reacció del pare envers els dos fills.

Sobretot el fill gran, el qual representa aquells per a qui Jesús dirigeix aquesta paràbola: els fariseus i mestres de la Llei.
Recordem-ho: el context ve donat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15, 2).
És als qui li fan aquesta “crítica”, que Jesús respon amb tres paràboles que només trobem en l’Evangeli de Lluc. La tercera és aquesta que hem llegit.

 

2. Així doncs, l’autèntic protagonista d’aquest relat és el Pare. Són els dos fills que no viuen la seva filiació en consonància amb la tendresa del Pare. Dit d’una altra manera: la tendresa del Pare desborda les expectatives dels dos fills, els quals pensen en ell més com a amo i senyor, que no pas com a pare.

 

3.  Era habitual que el fill gran fos “l’hereu” i, com a tal, es quedés a casa per a continuar el treball i la vida de la família. Normalment els altres fills havien de marxar de casa per guanyar-se la vida fora.

Però en la nostra historieta el fill petit reclama la seva part en l’herència, i el pare els la reparteix. Així, doncs, el fill petit no marxa de casa per la necessitat de guanyar-se la vida sinó per poder viure independentment.

 

4. La paràbola posa de relleu la seva tornada: “Ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. Això és el que pensava dir, però el pare no li dona ni temps per començar a dir-ho, perquè el veu només com a “fill”.
Amb l’abraçada, li està dient: “O fill o res”. El “res” hauria estat si no hagués tornat; però ha tornat, i, per tant, només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!

 

5. I passa el mateix amb el fill gran. Aquest “acusa” el pare perquè no li ha donat res per fer festa amb els seus amics. Això ho diu perquè veu el pare de la mateixa manera que els altres jornalers: com a “amo”. “Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”. Ha viscut a casa sense assumir que era “fill”. 
‒“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”.
Però ell havia “obeït” com a “servent” sense assumir que era “fill”, i per tant també “germà”.

 

6. “...hem d’alegrar-nos i fer festa...”.

La paràbola del Pare bondadós ve precedida de dues altres paràboles: la del Pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la Dona que ha perdut una de deu monedes de plata. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.

Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida. Què li passa?

Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus i mestres de la Llei, els quals criticaven Jesús dient: aquest acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15,2).

 

C. MISSATGE. 

7. El missatge de les tres paràboles es pot expressar amb les paraules que Lluc posa en boca de Jesús: “Us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix” (Lluc 15,10).
O en l’altre lloc: “us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se” (Lluc 15, 7).
Hi ha “ironia” en l’expressió “justos que no necessiten convertir-se”. En realitat el que s’hi vol dir és que el “do de Déu” és tan gran que tots necessitem “convertir-nos” per ser capaços de rebre’l.

 

D: RESPOSTA.

 8. La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa.

Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un “mèrit” davant dels altres.

Segurament hi haurà qui “entrarà” a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà “entrar-hi”. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el Pare és precisament entrar a la festa.

Quina Festa?
Als Evangelis sovint es parla de la festa de noces: les “noces” de “Déu amb la Humanitat” (Lluc 14,16ss).
Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament.
 
Cadascú ha de veure què té de “fill petit” i què té de “fill gran”. Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. El Pare fa la “festa” per als dos.
Per a tots dos, “entrar a la festa” comporta acceptar l’altre com a “germà”.

  

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. A nivell d’Humanitat, ¿no us sembla que l’Església, globalment i en relació a les altres Religions, sovint hem tingut un comportament semblant al del fill gran?
Comenteu-ho i, si és el cas, suggeriu camins de conversió per a l’Església.

 

2. El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està en saber qui té raó. En els vostres conflictes, busqueu de “solucionar-los” exhibint raons, o hi apliqueu algun altre criteri més efectiu?